Una altra causa daquesta manca didees és tenir al voltant les persones equivocades, o de vegades qualsevol persona. La gent pot ser estimulant, sens dubte, i una frase a latzar, un retall dhistòria, poden fer engegar la imaginació de lautor. En la majoria dels casos, però, el pla de la interacció social no és el pla de la creació, no és el pla en què volen les idees creatives. Resulta difícil percebre el propi subconscient o ser-hi receptiu quan sestà amb un grup de gent, o fins i tot amb una sola persona, tot i que llavors és més fàcil. És una cosa curiosa, aquesta, perquè, de vegades, les persones que ens atreuen o de qui estem enamorats són precisament les que actuen amb leficiència dun aïllant de goma respecte a lespurna de la inspiració. Espero que sem perdoni que passi de bacteris a electricitat per descriure el procés creatiu; és difícil de descriure. Tampoc no vull sonar mística pel que fa a la gent i als efectes de la gent sobre lescriptor, però hi ha certes persones, sovint les que menys tesperaries toixes, mandroses, mediocres en tots els sentits, que, per algun motiu inexplicable, estimulen la imaginació. Jo nhe conegut moltes, daquestes. Magrada veure-les i parlar-hi de tant en tant, si puc. No em fa res que la gent em pregunti: «Però què caram hi veus, en en Tal o en en Qual?».
ANTENES INVISIBLES
No he trobat mai estimulants els altres escriptors. He sentit autors que deien això mateix, i no crec que sigui per gelosia o desconfiança. Pel que sé, els escriptors francesos no solen sentir-se així, i els agrada reunir-se per parlar de les seves obres. A mi no se macut res pitjor o més perillós que parlar de les meves obres amb un altre escriptor: em provocaria la molesta sensació destar exposada. Això que lautor no parli de la seva obra amb altra gent és una actitud més aviat anglosaxona i americana, i és evident que jo la tinc interioritzada. Em penso que la incomoditat mútua entre escriptors sexplica pel fet que, si escriuen ficció, tots es troben dalguna manera en el mateix pla. Les seves antenes invisibles sestenen buscant les mateixes vibracions en laire; o, per fer servir una metàfora més pròpia de golafres, neden a la mateixa profunditat, amb la boca ben oberta per empassar-se els mateixos corrents de plàncton. Jo mentenc molt més bé amb els pintors, i la pintura és lart més estretament lligat a lescriptura. Els pintors estan acostumats a fer servir els ulls, i és bo que un escriptor faci el mateix.
El germen duna idea, encara que sigui minso, sovint inclou un factor vital per al producte final, latmosfera. Per exemple, el germen de Lequívoc (la semblança entre dos crims), ja estava embolcallat duna atmosfera concreta, i era una atmosfera de melangia i de derrotisme. Independentment que hagués situat els fets en un ambient ric o pobre, amb protagonistes joves o vells, la idea mateixa traspua melangia, desesperació i manca de recursos, perquè un home a qui no se li acut res millor que imitar-ne un altre, en cometre un crim, està essencialment mancat de recursos. També és la història dun heroi que està condemnat al fracàs i a la tragèdia.
Un llibre meu, The two faces of January, va partir dunes idees germinals especialment vagues. No obstant això, en va sortir un volum entretingut, que va entrar a la llista dels més venuts a Anglaterra. Al principi, limpuls que mesperonava a escriure aquesta novel·la era fort però bastant confús. Volia escriure un llibre sobre un americà jove i despreocupat (li vaig posar Rydal) que busca aventura, no pas un beatnik, sinó un home jove força civilitzat i intel·ligent, que tampoc no és un criminal. També volia escriure sobre lefecte que té sobre aquest jove la trobada amb un desconegut que sassembla molt al seu pare, un home dominador. Aquell hivern mateix, jo havia anat de viatge a Grècia i a Creta, i per descomptat havia quedat molt impressionada amb el que hi havia vist. Recordava un vell hotel tronat en què havia fet nit a Atenes: el servei no era gaire bo, les catifes estaven gastades i pels passadissos se sentien una dotzena de llengües diferents al dia. Volia fer servir aquell hotel en el meu llibre. També volia fer servir el laberíntic Palau de Cnossos, que havia visitat. En aquell viatge em va mig estafar un home de mitjana edat, llicenciat en una de les universitats més prestigioses dels Estats Units. La seva cara profundament aristocràtica però feble podia ser la del meu estafador, en Chester MacFarland, lhome que sassembla al pare genuïnament respectable den Rydal, que era professor.
En Chester està casat amb una noia molt bonica de ledat del jove americà. Amb aquests pocs ingredients em vaig capbussar en una història daventures amb energia i entusiasme. Els dos joves se senten atrets lun per laltre, però no sacaben dembolicar. A ella la mata accidentalment en Chester en intentar assassinar en Rydal. Llavors, en Chester i en Rydal queden lligats per dues o fins i tot tres forces: una, que en Rydal sap que en Chester ha matat la seva dona; dues, que en Rydal sap que en Chester ha matat un agent de policia a Atenes; i tres, que en Rydal té sentiments damor i dodi envers en Chester, perquè en Chester sassembla al seu pare, i perquè en Rydal és incapaç de fer el gest innoble de limitar-se a denunciar en Chester a la policia. Al llibre les coses no són tan senzilles, per descomptat, perquè en Chester aconsegueix fugir i amagar-se den Rydal durant un quant temps. Lhome fuig tant den Rydal com de la llei. El que presenciem és la desintegració del caràcter den Chester, i també lacceptació den Rydal del que sent envers el seu pare, que lha maltractat una mica.
Recomano molt als escriptors lús de llibretes; una de petita si sha destar tot el dia fora treballant, i una de més grossa si es té el luxe de quedar-se a casa. Sovint, el fet danotar-hi només tres o quatre paraules valdrà la pena, si aquestes paraules evoquen un pensament, una idea o un estat dànim. En els períodes estèrils, aquestes llibretes shaurien de fullejar. Algunes de les idees poden començar a moures tot duna. És possible que dues idees es combinin, potser perquè estaven destinades a combinar-se de bon principi.
1. Grup de crim organitzat, amb origen a la ciutat de Nova York, que va actuar entre finals dels anys vint i els anys quaranta. (Nota de la traductora. A menys que sindiqui altrament, totes les notes són de la traductora.)
2. En català es va publicar lany 1984 amb el títol de Llibertat provisional, que és el que es farà servir dara endavant en aquest llibre per parlar de lobra.
2
PRINCIPALMENT SOBRE LÚS DEXPERIÈNCIES
Em sembla que fins ara he donat dades i consells que no transmeten com és realment això descriure un llibre. Potser és impossible fer-ho. A més, la gent té maneres molt diferents de treballar, de desenvolupar una història i uns personatges. Per damunt de tot, el que em destorba quan escric sobre escriure és la impossibilitat de posar normes. Com que no vull posar normes, lúnic que puc fer és suggerir mètodes per abordar un llibre, alguns dels quals resultaran útils a certes persones, i daltres que potser no ajudaran ningú.
2
PRINCIPALMENT SOBRE LÚS DEXPERIÈNCIES
Em sembla que fins ara he donat dades i consells que no transmeten com és realment això descriure un llibre. Potser és impossible fer-ho. A més, la gent té maneres molt diferents de treballar, de desenvolupar una història i uns personatges. Per damunt de tot, el que em destorba quan escric sobre escriure és la impossibilitat de posar normes. Com que no vull posar normes, lúnic que puc fer és suggerir mètodes per abordar un llibre, alguns dels quals resultaran útils a certes persones, i daltres que potser no ajudaran ningú.
El dramaturg Edward Albee diu que ell simagina els seus personatges en una situació diferent de la de lobra que té al cap i, si els pot fer actuar com cal o amb normalitat, comença a escriure la seva obra. Un altre dramaturg dèxit està furiós amb Aristòtil perquè aquest va dir que una història necessitava un plantejament, un nus i un desenllaç. La idea dAlbee no minteressa, però pot interessar a altra gent. Respecte al segon dramaturg, entenc el que vol dir: que una obra de teatre hauria de començar tan a prop del final com fos possible. Es tracta duna vella llei del drama. En escriure llibres, jo faig concessions: de manera conscient, perquè he estudiat com sescriuen les obres de teatre, i perquè magraden els començaments lents.
EMBRANZIDA I CONVICCIÓ
Escriure un llibre i fer-lo com cal vol dir agafar una certa embranzida, empenta i convicció que durin fins que el llibre estigui acabat. També he sentit parlar dautors que comencen escrivint una escena dramàtica, una escena que ha daparèixer a tres quarts de lobra. ¿Qui soc, jo, per dir que el que fan està malament?
Un llibre no és una creació duna sola sessió, com un poema, sinó una cosa tirant a llarga que exigeix temps i energia, i, com que també exigeix destresa, és possible que el primer intent o potser el segon no trobin un mercat. Un escriptor no hauria de pensar que és dolent o que està acabat si li passa això, i els escriptors amb autèntica empenta no ho pensaran, sens dubte. Cada fracàs ensenya alguna cosa. Hauries de tenir la sensació, com la té tot autor experimentat, que en el lloc on has trobat aquesta idea hi ha més idees, que hi ha més força allà on has trobat la primera força, i que mentre siguis viu ets inesgotable. Això requereix com a mínim una inclinació optimista, i, si no la tens de manera natural, lhauràs de crear de manera artificial. De vegades thas de convèncer a tu mateix dadoptar-la. Psicològicament parlant, un temps de dol adequat i decent per un manuscrit rebutjat està bé és a dir, un manuscrit rebutjat unes vint vegades, rebutjat de debò, no tan sols dues o tres, però no hauria de durar més duns quants dies. Tampoc no hauries de llençar el manuscrit, perquè al cap dun o dos anys potser sabràs ben bé què fer-ne perquè es pugui vendre.
Per tenir lembranzida necessària, la fluïdesa estable que et permetrà acabar el llibre, hauries desperar fins que sentis que la història està a punt de vessar. Això passa a poc a poc durant el període de desenvolupament i de construcció de la trama, i no es pot fer venir abans dhora perquè és un procés emocional, una sensació de completesa emocional, com si un dia volguessis dir-te a tu mateix: «Aquesta història és realment sensacional, em moro de ganes dexplicar-la!». Llavors comences a escriure.
REGISTRE DEXPERIÈNCIES EMOCIONALS
He parlat força de trames i dardits, però no he parlat prou democions, que juguen un paper fins i tot en lescriptura de suspens. Els contes bons es creen a partir de les emocions de lautor i prou, i els seus temes sovint es podrien expressar igual de bé en poemes. Encara que un llibre dintriga estigui del tot planificat i sigui un producte de lintel·lecte, hi haurà escenes, descripcions desdeveniments la visió de com atropellen un gos, la sensació que algú ens segueix per un carrer fosc, que és molt probable que lescriptor hagi conegut de primera mà. El llibre sempre és millor si conté experiències directes i sentides de debò com aquestes. Forma part de la funció duna llibreta incloure un registre daquestes coses, de les experiències emocionals, encara que no es tingui una obra de ficció al cap a la qual se les pugui vincular quan shi anoten.
Això es podria descriure com lescola descriptura personal, en oposició a lescola dels ardits. Segons la meva opinió, els ardits proporcionen un entreteniment molt lleuger amb què no es pot esperar entretenir els lectors intel·ligents. A moltes persones que no escriuen i que no tenen ganes descriure sels poden acudir coses semblants. No són més que idees amb truc, que tenen tan poc a veure, en si mateixes, amb la literatura o la bona prosa de ficció com les innocentades. Alguns ardits són desenllaços sorpresa; daltres, un detall de medicina o de química que els llecs solen desconèixer i que exposa o millora la situació del personatge principal. Una altra mena dardit és el fet damagar informació al lector, duna manera força arbitrària i injusta, fins al final del conte o del llibre. La gent que no escriu gaire bé pot adornar aquests trucs amb una mica de prosa i vendrels com a relats. Cada mes es publiquen, en diverses revistes, molts contes de suspens de segona o tercera categoria que no ajuden gaire a donar prestigi a les obres de suspens i de misteri.
Posant en pràctica la teoria que totes les bones històries tenen suspens, a lEllery Queens Mystery Magazine cada vegada publiquen més ficció de qualitat: relats de misteri amb suspens i realment entretinguts.
Fa poc em va sorprendre que aquesta revista comprés un conte meu titulat «Another Bridge to Cross». El vaig escriure un cap de setmana, a Roma, per sortir de la monotonia descriure The glass cell, la novel·la en la qual treballava durant la resta de la setmana. El relat es basava en el següent: 1) el fet dhaver sentit, al gramòfon dalgú a Positano, una cançó lenta tocada amb guitarra, una cançó amb una llarga melodia que no havia sentit abans i que no he tornat a sentir des de llavors; i 2) el comentari dun amic meu sociòleg, a Roma, que molts homes italians pobres se suïciden perquè, en morir ells, lestat dona una petita pensió a les seves esposes i als seus fills. Aquestes dues coses em van impressionar i em van commoure. La cançó sem va quedar a la ment, evocadora del sud dItàlia i les platges mediterrànies dallà. En tot cas, al meu apartament de Roma, gairebé trastocada per la falta de son ja que les úniques hores raonablement tranquil·les en aquell barri eren de les cinc a les set del matí, vaig començar a escriure un conte pel plaer de fer-ho, sense preocupar-me de si el vendria mai o no.
La història se centra en un americà de mitjana edat anomenat Merrick que viatja tot sol per Europa intentant deixar enrere el dolor per la mort de la seva dona. El relat comença amb el protagonista dins dun cotxe amb xofer que senfila per la costa occidental de la Riviera. Un home, plantat en un pont que la carretera travessa, es mata llançant-se daltabaix just després que passi el vehicle. Més tard, quan ja instal·lat en un hotel de Positano, en Merrick llegeix la notícia del suïcidi en un diari, envia un gir postal per valor duna gran suma, anònimament, a la vídua de lhome, perquè el difunt és un daquests pobres que sha tret la vida per aportar una mica de diners a la família mig morta de gana.