Abans he dit que la Transició fou la vertadera postguerra. Les postguerres són típicament èpoques de latència, en què les idees vençudes perviuen reduïdes al laconisme i la circumspecció. Ara, com lenergia, les idees no desapareixen sinó que es transformen. Lluny de ser la liquidació del franquisme, la Transició fou la seva victòria definitiva. Durant aquests anys es portà a terme una recomposició del terreny social i polític que permeté que les idees mestres del nacionalisme espanyol germinessin i sexpandissin com mai no ho havien fet sota la dictadura. Tanmateix, aquesta victòria no estava assegurada ni molt menys determinada. Al 1975 el franquisme estava tan deslegitimat, sobretot fora dEspanya, com al 1945. Però als anys setanta la Guerra Freda ja no era lhoritzó més significatiu de la política continental, i el comunisme havia deixat de ser una alternativa creïble en una Espanya assimilada a la societat de consum. Per això Santiago Carrillo (1976: 207-208) shavia tret leurocomunisme de la màniga, i amb això pretenia superar el leninisme en nom duna travessia cap al socialisme passant per la democràcia, que ell i molts companys de viatge qualificaven de formal i burgesa. Tothom es ressituava en funció de la política internacional. El PCE necessitava pactar amb la monarquia, però el franquisme necessitava canviar de pell i no podia fer-ho sense el concurs de loposició. Amb un acte de prestidigitació davant un públic voluntàriament enganyat, personatges com Manuel Fraga Iribarne, Rodolfo Martín Villa o Adolfo Suárez, entre molts altres, van passar la corda fluixa amb xarxa de protecció i esdevingueren demòcrates.
El mot Transició resulta insatisfactori i fins i tot enganyador per descriure els canvis desfermats per la mort biològica de la dictadura. Més apropiat hauria estat el terme Transmissió, perquè aquest va ser, de fet, el mecanisme posat en marxa, el qual va donar forma i sentit a aquells anys i és avui la principal raó que persones que havien lluitat per un país diferent hagin arribat a les portes de la vellesa amb la sensació de no haver canviat de lloc.
BIBLIOGRAFIA
ARNAU, Pilar (1999): Narrativa i turisme a Mallorca (1968-1980), Palma, Documenta Balear.
Barrera, Heribert (2000): «Els agents socials», dins Aracil, Rafael i Antoni Segura (eds.): Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya I, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona / Centre dEstudis Històrics Internacionals, pp. 245-261.
BATISTA, Antoni i Àngel CASAS (2003): «Les cançons de la Transició», dins Aracil, Rafael, Andreu Mayayo i Antoni Segura (eds.): Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Els joves de la Transició IV , Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona / Centre dEstudis Històrics Internacionals, pp. 265-279.
BENET, Josep (2000): «20 anys dajuntaments democràtics», dins Aracil, Rafael i Antoni Segura (eds.): Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya I, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona / Centre dEstudis Històrics Internacionals, pp. 199-220.
CADENA, Josep Maria (2004): «El projecte editorial de lAvui», dins Aracil, Rafael, Andreu Mayayo i Antoni Segura (eds.): Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Els mitjans de comunicació V, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona / Centre dEstudis Històrics Internacionals, pp. 91-109.
CARR, Raymond i Juan Pablo FUSI (1981): Spain: Dictatorship to Democracy, Londres, George Allen & Unwin.
CARRILLO, Santiago (1976): Mañana España. Conversaciones con Régis Debray y Max Gallo, Madrid, Akal.
FARRÀS, Andreu i Pere CULLELL (1998): El 23-F a Catalunya, Barcelona, Planeta.
FAULÍ, Josep (2004): «Els diaris de la Transició», dins Aracil, Rafael, Andreu Mayayo i Antoni Segura (eds.): Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Els mitjans de comunicació V, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona / Centre dEstudis Històrics Internacionals, pp. 116-118.
LAMPEDUSA, Giuseppe Tomasi di (1961): Il Gatopardo, Milà, Feltrinelli.
LÓPEZ CRESPÍ, Miquel (1994): Lantifranquisme a Mallorca (1950-1970), Palma, El Tall.
(2000): Cultura i antifranquisme, Barcelona, Edicions de 1984.
LORÉS, Jaume (1985): La Transició a Catalunya (1977-1984). El pujolisme i els altres, Barcelona, Empúries.
MELIÀ, Josep (1977): La nació dels mallorquins, Barcelona, Selecta.
PONS, Damià (2006): El jonc i laritja. País, cultura, política, Palma, Lleonard Muntaner, Editor.
RAMENTOL, Santiago (2004): «TVE : Allò que la memòria no sol recordar», dins Aracil, Rafael, Andreu Mayayo i Antoni Segura (eds.): Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Els mitjans de comunicació V, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona / Centre dEstudis Històrics Internacionals, pp. 79-89.
RIEGO, Carmen del (2006): «Los protagonistas del golpe disfrutan de sus retiros», La Vanguardia, 20 de febrer, p. 16.
SÀNCHEZ, Jordi (2003): «De la marxa de la llibertat a la crida per la solidaritat», dins Aracil, Rafael, Andreu Mayayo i Antoni Segura (eds.): Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Els joves de la Transició IV, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona / Centre dEstudis Històrics Internacionals, pp. 205-218.
SERRA, Antoni (2002): No hi ha quart poder. Memòries periodístiques del meu temps de glòria, Palma, Editorial Moll.
SLOTERDIJK, Peter (2008): Theorie der Nachkriegszeiten, Frankfurt am Main, Shurkamp.
STRUBELL I TRUETA, Toni (2008): El moment de dir prou, Lleida, Pagès Editors.
T. P. F. (2009): «Se dio la orden de eliminar a varios altos cargos del Gobierno y del Congreso», Levante, 23 de febrer. En línia: <http://www.levante-emv.com/secciones/ noticia.jsp?pRef=2009022300_19_559017__Comunitat-Valenciana-ordeneliminar-varios-altos-cargos-Gobierno-Congreso>.
[1] Tot i així anà de poc que els colpistes vessessin sang la nit del 23-F. Segons laleshores tinent coronel J. F. F. (tal com apareix el seu nom a lentrevista concedida al diari Levante) es va donar lordre dexecutar diversos alts càrrecs del govern i diputats que estaven retinguts al Congrés. Loficial que va rebre lordre, però, va decidir esperar i per aquest motiu no es va arribar a executar (T. P. F. 2009: en línia).
«AQUELLA ESTRANYA NEUROSI COL ·LECTIVA» CRISI I CONTINUÏTATS EN LA CULTURA CATALANA EN EL VÈRTEX 1969/1970[*]
Mercè Picornell Belenguer
Universitat de les Illes Balears
El discurs de la crítica cultural és un àmbit molt procliu a la creació de metàfores explicatives que poden arribar a convertir els escrits dels especialistes en missatges per a iniciats que saben dentrada que la debilitat pot ser un atribut del pensament o que la liquiditat ha deixat de ser una condició de la matèria per ser una qualitat de les identitats. Si hom passa revista a la terminologia que ha servit per qualificar lestat de la cultura catalana dels darrers trenta anys trobarà una curiosa proliferació de metàfores mèdiques: des de lavitaminosi que, segons Pi de Cabanyes (1970: 38) condicionava la literatura de principis dels setanta, a lesquizofrènia que ha invocat Francesc Parcerisas (2008) per qualificar el present, passant per les imatges més agosarades de Josep-Anton Fernàndez (2008: 360), qui el mateix any, equiparava els catalans als zombis, en el límit, doncs, entre lenverinament i la monstruositat. Tot plegat, no sembla desencaminat afirmar que la crítica cultural catalana és una crítica patològica, atenta constantment a la diagnosi dels trastorns que afecten el seu objecte destudi. Daquí que hagi decidit titular aquesta ponència entrant irònicament en el joc metafòric i aprofitant una imatge de Maria Aurèlia Capmany (1979: 41), que, quatre anys després de la mort de Franco, descrivia la situació de la cultura catalana durant el franquisme com a afectada duna «estranya neurosi col·lectiva» que conduïa sovint a discernir les opinions literàries i polítiques dalgú en funció de «la inflació de valors culturals succedanis que establia al seu voltant» i no del que deia o escrivia efectivament.
Mercè Picornell Belenguer
Universitat de les Illes Balears
El discurs de la crítica cultural és un àmbit molt procliu a la creació de metàfores explicatives que poden arribar a convertir els escrits dels especialistes en missatges per a iniciats que saben dentrada que la debilitat pot ser un atribut del pensament o que la liquiditat ha deixat de ser una condició de la matèria per ser una qualitat de les identitats. Si hom passa revista a la terminologia que ha servit per qualificar lestat de la cultura catalana dels darrers trenta anys trobarà una curiosa proliferació de metàfores mèdiques: des de lavitaminosi que, segons Pi de Cabanyes (1970: 38) condicionava la literatura de principis dels setanta, a lesquizofrènia que ha invocat Francesc Parcerisas (2008) per qualificar el present, passant per les imatges més agosarades de Josep-Anton Fernàndez (2008: 360), qui el mateix any, equiparava els catalans als zombis, en el límit, doncs, entre lenverinament i la monstruositat. Tot plegat, no sembla desencaminat afirmar que la crítica cultural catalana és una crítica patològica, atenta constantment a la diagnosi dels trastorns que afecten el seu objecte destudi. Daquí que hagi decidit titular aquesta ponència entrant irònicament en el joc metafòric i aprofitant una imatge de Maria Aurèlia Capmany (1979: 41), que, quatre anys després de la mort de Franco, descrivia la situació de la cultura catalana durant el franquisme com a afectada duna «estranya neurosi col·lectiva» que conduïa sovint a discernir les opinions literàries i polítiques dalgú en funció de «la inflació de valors culturals succedanis que establia al seu voltant» i no del que deia o escrivia efectivament.
La neurosi, a més, em sembla una patologia simpàtica per iniciar aquest itinerari parcial per la frontissa que separa les dècades dels seixanta i els setanta, en tant que és una afecció ja passada de moda, que neix, com els nacionalismes, el segle XVIII, i mor amb la postmodernitat, substituïda per afeccions més adients als nous temps com ara els trastorns de pànic o la síndrome post-vacacional.[1] La neurosi ja no apareix en el DSM (el manual diagnòstic amb què els psiquiatres categoritzen els nostres mals desperit) i, per tant, ha deixat de designar una malaltia per convertir-se en un mot genèric referit al malestar psíquic o, per dir-ho amb Carl Jung (1990[1943]: 20 i 46), a un patiment de lindividu sotmès a una tensió que no li permet atorgar un sentit coherent a la seva existència, daquell qui es troba «dividit», incapaç dacceptar les seves ombres. La caracterització del psicoanalista clàssic més interessat per la dimensió col·lectiva de les afeccions psíquiques ens pot ajudar a qualificar lestat de la cultura catalana en el canvi de dècada, una cultura desproveïda momentàniament dun sentit que pugui explicarla, dun discurs de coherència que li permeti concretar-se com a projecte unitari en un present convuls.
Deixant de banda qualsevol temptativa patologitzant o pseudo-psicocrítica, en aquestes pàgines em propòs oferir algunes pinzellades entorn de les percepcions sobre el canvi i la continuïtat cultural catalana en la frontera de la dècada que conduiria a la democràcia, un moment de crisi en què el discurs que havia funcionat com a eina de cohesió cultural ha deixat de semblar operatiu sense que un nou marc de cohesió shagi encara articulat. Per resseguir aquesta dinàmica, dividiré lexposició en tres parts. En la primera analitzaré com, en el vèrtex 69-70, la profusió de discursos sobre la crisi cultural és un símptoma de la fractura del discurs resistencialista sota el qual shavia articulat la cultura catalana des de la postguerra, un model que trigarà uns anys encara a ser substituït pel paradigma de la normalització. Em situo en un moment de trànsit en què la cultura catalana necessita justificar un nou marc de consens a partir del qual definir-se. Es tracta duna recerca del que Joaquim Molas (Casas, 1970: 24) anomenava un nou esquema dacció o, segons en deia Vázquez Montalbán (1970), dun codi unitari que pogués servir de model de reconeixement col·lectiu en els darrers anys del franquisme. Tot model de reconeixement identitari, ha escrit Nancy Fraser (2000), tendeix a reificar les identitats del grup per aglutinar-les sota el que es considera «lautèntica identitat col·lectiva», a pressionar moralment els seus membres perquè sajustin a una estratègia grupal que provoca que la dissidència i lexperimentació cultural siguin desmotivades si no comparades amb la deslleialtat. Situar-nos en un moment de fissura entre dos marcs de cohesió ens permetrà veure com les dissidències censurades en el model que es clausura surten momentàniament a la llum, es manifesten en el trànsit en què un nou ordre es comença a configurar i de vegades shi integren com a ombres que permeten justificar la necessitat daquest mateix ordre.[2]
En la segona part de lexposició, veurem com la sensació de crisi genera una preocupació per la continuïtat cultural que provoca lectures teleològiques del present, com ara una discussió sobre quina és la nova generació que ha dassegurar el futur de la cultura catalana, així com, com veurem en la tercera part, una necessitat de redefinir-ne els marges que provoca curioses dinàmiques dapropiació dels referents contraculturals. No pretenc aquí fer inventari daquests referents, sinó únicament reflexionar sobre com actua un factor daparent distorsió, com pot ser la contracultura, en el marc duna cultura en crisi i marcada per una «situació de subalternitat». Prenc la darrera perífrasi dorientació gramsciana en el sentit que li ha atorgat Xoán González-Millán (2000) en tant que em sembla més útil per donar compte de la cultura catalana del tardofranquisme que termes com el de «cultura satèl·lit», un concepte manllevat de T. S. Eliot per Joan Fuster per referir-se a la subsidiarietat de «la cultura valenciana expressada en català» (1956: 43), o els de literatures «dependents» o «minoritàries», operatius en algunes propostes sistèmiques.[3] La perífrasi de González-Millán em resulta més flexible per donar compte de les variacions i la relativitat de les posicions de subordinació respecte de les «altres cultures» que condicionen el desenvolupament de la cultura catalana, com ara lespanyola, sotmesa també en els anys que ens ocupen a un procés de diversificació dopcions culturals que necessàriament afectaran els vincles o les submissions que condicionen el desenvolupament de la cultura catalana.[4] En diversos assajos, González- Millán ja ha notat la complexitat daplicar a contextos com el gallec o el català models danàlisi del canvi i lestratificació cultural que no tenen en compte les tensions inherents als processos de resistència cultural, uns processos on la literatura assumeix sovint la funció de «discurs compensatori» davant la manca dinstitucions des don promoure un consens sobre la identitat comuna. Aquesta funció compensatòria ha conduït en el context català a un predomini de la valoració crítica de les obres literàries gairebé com a al·legories nacionals des don construir un contrapoder simbòlic, així com també a una necessitat de consolidar productes que es considerarien perifèrics en daltres contextos per tal doferir una imatge de cultura completa i autosuficient. Veurem com les funcions atribuïdes a la primera contracultura en làmbit català responen a aquesta necessitat de consolidació de la perifèria, una dinàmica que també pot fer equívoca la utilització de les categories que Raymond Williams (1977) va difondre per analitzar la coexistència entre els elements que categoritzava com a residuals, dominants o emergents en tot sistema cultural. Tanmateix, les tres categories de Williams planaran sobre el meu text i crec que em poden ajudar a percebre lheterogeneïtat que es manifesta en el moment de crisi, a prendre també com a repte la desvinculació del meu propi discurs crític respecte de les retòriques de cohesió nacional que prenc com a marc destudi i que mobligarien a identificar patologies i dominants culturals allà on hi ha posicions relatives i en tensió. Una cultura, escriu Williams, no només inclou una sèrie de productes sinó també les contradiccions a través de les quals aquests shan desenvolupat al llarg de la història. Així vistes, les contradiccions no sens presenten com afeccions que ha de detectar una crítica patològica, sinó com a espais significatius on resulta possible repensar el llenguatge del reconeixement identitari, o reinventar les posicions crítiques des don valorar els avenços que les crisis i, segons Jung, també les neurosis poden propiciar.