No obstant la fisonomia més moderna de lesforç de Vicent Branchat, ací lexcepció confirma la regla, i la llangor de la historiografia del Set-cents resta en peu tant com la pregunta del perquè duna frustració, molt més gran per tal com el futur dels estudis històrics a principi de segle semblava molt prometedor.
Les respostes poden ser-hi moltes i crec que fins i tot complementàries, i totes se centren evidentment en el caràcter de la centúria que acollí llavors els nostres historiadors. Convinguem que, tot buscant etiquetes per al segle XVIII, el Set-cents es podria definir com el segle de la centralització borbònica, de la incontestable castellanització lingüística, de lerudició infatigable, del regalisme religiós i, en fi, de la racionalització o període de les llums. I cada un daquests clixés explica en part el fracàs final del conreu històric propi.
Certament els decrets de Nova Planta, la conseqüent centralització i fins i tot el despotisme de la nova dinastia sadiuen força malament amb els estudis dun passat foralista que havia estat abolit per «derecho de conquista».[24] Tret dinteressats encàrrecs oficials com ara el de Branchat, o àdhuc el de Cavanilles,[25] era més que dubtós que el nou règim col·laborés amb el despertar duna historiografia que pogués problematitzar-lo. Els monuments no contesten i la història arqueològica fou, en suma, el millor terreny adobat.
Però amb la centralització venia la castellanització, un procés que arrancava dabans, des de final del segle XV, si més no, però que la victòria política de la dinastia acceleraria i consagraria des dels papers oficials del nou estat fins als registres parroquials de les esglésies del país. Indubtablement la castellanització, que venia de lluny, féu que els nostres millors erudits estiguessin més atents a les produccions foranes que no a les pròpies, i fins i tot que aspiressin a integrar-shi no solament castellanitzant lexpressió lingüística sinó també la matèria dels estudis.
He dit els nostres millors erudits perquè només els de segona fila, aquells que difícilment podien connectar amb el món de la Il·lustració europea, els abnegats i laboriosos religiosos valencians, van ser els únics que dedicaren els seus afanys a la història del país, però, amb els pressupòsits anteriors i llur digna mediocritat, no podien donar més fruits que els que van donar: aportar materials historiogràfics a lespera duna segona generació, la qual fugi cap a la capital dEspanya i es desentengué de la pròpia història.
Als nostres dies, ladmirat historiador Antoni Mestre ha fet un semblant esforç aportant noves llums sobre la personalitat del seu paisà i polígraf gregori Maians, sense cap dubte lànima més prístina de la Il·lustració valenciana, espanyola i certament de talla europea. Mestre ha destacat les arrels austracistes de la família Maians que arribà a emigrar a Barcelona amb larxiduc després de la desfeta dAlmansa, llurs protestes contra el domini absolut dels castellans, llurs evocacions dels furs, des de lòptica del jurista, tendents fins i tot a rescatar el dret privat, lamor a la llengua materna, els amplis coneixements de la història i la literatura del país, que el fan fins i tot fil conductor de la Renaixença catalana. I tot això explica (amb la seva acerba crítica metodològica que no perdona ni dissimula cap error) lacusació dantiespanyol i heterodox que lobligà a marginar-se a oliva, tot abandonant els quefers de bibliotecari reial a Madrid.[26]
Tanmateix, hi ha també una altra biografia de Maians que no és underground. Cal no oblidar que Maians obté el càrrec de bibliotecari reial, cosa que no aconseguí el degà Martí, acusat més clarament daustracista. I que temps després dimití voluntàriament de lesmentat càrrec, per bé que és cert lambient se li tornés hostil a Madrid quan el seu geni hipercrític i amb raó atacà companys de professió, més a prop, potser per pidolaires o per aduladors, de les àrees dinfluència del poder.
Tampoc no podem obviar que és Maians el gran editor de totes les obres del criticisme del Barroc castellà Mondéjar, Nicolás Antonio[27], ni el fet que ell mateix no solament escriu en castellà (la qual cosa sesdevé també al Principat en aquells temps) sinó que la temàtica dels seus treballs versa sobre temes tan suggestius com ara els Orígenes de la lengua española, Vida de Cervantes,[28] i dinterès molt més estatal i àdhuc europeu per tractar-se del segle XVIII que del propi país, i que, comptat i debatut, les manifestacions més ferventment foralistes i lingüístiques a favor de la política i la cultura pròpies no provenen tant de la seva ploma com de la del seu germà, Joan Antoni Maians, en uns moments cronològics propers a la mort de Gregori, o fins i tot després, que és quan més es posa de manifest a la correspondència amb Vega Sentmenat[29] i lAcadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on veu Mestre una influència valenciana en la pre-Renaixença. És a dir, que sense menystenir lenorme ascendent de gregori sobre Joan Antoni, no sha de descartar, sobretot a la mort del seu mentor, la personalitat daquest darrer, generacionalment més jove i en anys de més flexibilitat cultural i política.[30] Sense interpretar aquestes línies com un atac a la figura de Maians res més lluny del meu desig, cal preguntar-se si realment gregori féu tot allò que va poder quant a la conservació de la llengua i de la pròpia literatura,[31] o més aviat encoratjà terceres persones en tant que ell dedicava el seu talent a millors i més «nobilíssimos partos».[32] Perquè si Maians fuig de Madrid, fart dels caus político-culturals de lEstat, i es refugia a oliva, ¿per què no féu el salt definitiu, tot dedicant-se completament als assumptes del seu país, i pretengué, daltra banda, publicar les obres dels historiadors castellans més insignes a lAcadèmia que ell fundà?
Així, certament, no hauria estat la figura ressentida de la cultura castellana[33] retrat amb què massa vegades ha estat descrit, i sí el gran mentor duna cultura i dunes investigacions valencianes, daltra banda força més fàcil daconseguir atesa la proximitat geogràfica i el caliu ambiental.
El temps i la mentalitat de lèpoca no solament no permetien això sinó que possiblement no ho plantejaven amb diàfana claredat. Un gran polígraf com Maians hauria nadat de gust en el conreu de lerudició local? ¿Hauria brillat amb idèntic fulgor? Preguntes que òbviament no tenen resposta. Però sí que en té, i potser afirmativa, el fet dassenyalar que la seva dedicació directa a aquella tasca, més enllà dels pròlegs a plausibles empreses bibliogràfiques o destímuls als erudits locals, hauria probablement assentat les bases per tal dassegurar la continuïtat, al seu solar, de la segona i més brillant generació de valencians il·lustrats.[34]
No obstant la fisonomia més moderna de lesforç de Vicent Branchat, ací lexcepció confirma la regla, i la llangor de la historiografia del Set-cents resta en peu tant com la pregunta del perquè duna frustració, molt més gran per tal com el futur dels estudis històrics a principi de segle semblava molt prometedor.
Les respostes poden ser-hi moltes i crec que fins i tot complementàries, i totes se centren evidentment en el caràcter de la centúria que acollí llavors els nostres historiadors. Convinguem que, tot buscant etiquetes per al segle XVIII, el Set-cents es podria definir com el segle de la centralització borbònica, de la incontestable castellanització lingüística, de lerudició infatigable, del regalisme religiós i, en fi, de la racionalització o període de les llums. I cada un daquests clixés explica en part el fracàs final del conreu històric propi.
Certament els decrets de Nova Planta, la conseqüent centralització i fins i tot el despotisme de la nova dinastia sadiuen força malament amb els estudis dun passat foralista que havia estat abolit per «derecho de conquista».[24] Tret dinteressats encàrrecs oficials com ara el de Branchat, o àdhuc el de Cavanilles,[25] era més que dubtós que el nou règim col·laborés amb el despertar duna historiografia que pogués problematitzar-lo. Els monuments no contesten i la història arqueològica fou, en suma, el millor terreny adobat.
Però amb la centralització venia la castellanització, un procés que arrancava dabans, des de final del segle XV, si més no, però que la victòria política de la dinastia acceleraria i consagraria des dels papers oficials del nou estat fins als registres parroquials de les esglésies del país. Indubtablement la castellanització, que venia de lluny, féu que els nostres millors erudits estiguessin més atents a les produccions foranes que no a les pròpies, i fins i tot que aspiressin a integrar-shi no solament castellanitzant lexpressió lingüística sinó també la matèria dels estudis.
He dit els nostres millors erudits perquè només els de segona fila, aquells que difícilment podien connectar amb el món de la Il·lustració europea, els abnegats i laboriosos religiosos valencians, van ser els únics que dedicaren els seus afanys a la història del país, però, amb els pressupòsits anteriors i llur digna mediocritat, no podien donar més fruits que els que van donar: aportar materials historiogràfics a lespera duna segona generació, la qual fugi cap a la capital dEspanya i es desentengué de la pròpia història.
Als nostres dies, ladmirat historiador Antoni Mestre ha fet un semblant esforç aportant noves llums sobre la personalitat del seu paisà i polígraf gregori Maians, sense cap dubte lànima més prístina de la Il·lustració valenciana, espanyola i certament de talla europea. Mestre ha destacat les arrels austracistes de la família Maians que arribà a emigrar a Barcelona amb larxiduc després de la desfeta dAlmansa, llurs protestes contra el domini absolut dels castellans, llurs evocacions dels furs, des de lòptica del jurista, tendents fins i tot a rescatar el dret privat, lamor a la llengua materna, els amplis coneixements de la història i la literatura del país, que el fan fins i tot fil conductor de la Renaixença catalana. I tot això explica (amb la seva acerba crítica metodològica que no perdona ni dissimula cap error) lacusació dantiespanyol i heterodox que lobligà a marginar-se a oliva, tot abandonant els quefers de bibliotecari reial a Madrid.[26]
Tanmateix, hi ha també una altra biografia de Maians que no és underground. Cal no oblidar que Maians obté el càrrec de bibliotecari reial, cosa que no aconseguí el degà Martí, acusat més clarament daustracista. I que temps després dimití voluntàriament de lesmentat càrrec, per bé que és cert lambient se li tornés hostil a Madrid quan el seu geni hipercrític i amb raó atacà companys de professió, més a prop, potser per pidolaires o per aduladors, de les àrees dinfluència del poder.
Tampoc no podem obviar que és Maians el gran editor de totes les obres del criticisme del Barroc castellà Mondéjar, Nicolás Antonio[27], ni el fet que ell mateix no solament escriu en castellà (la qual cosa sesdevé també al Principat en aquells temps) sinó que la temàtica dels seus treballs versa sobre temes tan suggestius com ara els Orígenes de la lengua española, Vida de Cervantes,[28] i dinterès molt més estatal i àdhuc europeu per tractar-se del segle XVIII que del propi país, i que, comptat i debatut, les manifestacions més ferventment foralistes i lingüístiques a favor de la política i la cultura pròpies no provenen tant de la seva ploma com de la del seu germà, Joan Antoni Maians, en uns moments cronològics propers a la mort de Gregori, o fins i tot després, que és quan més es posa de manifest a la correspondència amb Vega Sentmenat[29] i lAcadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on veu Mestre una influència valenciana en la pre-Renaixença. És a dir, que sense menystenir lenorme ascendent de gregori sobre Joan Antoni, no sha de descartar, sobretot a la mort del seu mentor, la personalitat daquest darrer, generacionalment més jove i en anys de més flexibilitat cultural i política.[30] Sense interpretar aquestes línies com un atac a la figura de Maians res més lluny del meu desig, cal preguntar-se si realment gregori féu tot allò que va poder quant a la conservació de la llengua i de la pròpia literatura,[31] o més aviat encoratjà terceres persones en tant que ell dedicava el seu talent a millors i més «nobilíssimos partos».[32] Perquè si Maians fuig de Madrid, fart dels caus político-culturals de lEstat, i es refugia a oliva, ¿per què no féu el salt definitiu, tot dedicant-se completament als assumptes del seu país, i pretengué, daltra banda, publicar les obres dels historiadors castellans més insignes a lAcadèmia que ell fundà?
Així, certament, no hauria estat la figura ressentida de la cultura castellana[33] retrat amb què massa vegades ha estat descrit, i sí el gran mentor duna cultura i dunes investigacions valencianes, daltra banda força més fàcil daconseguir atesa la proximitat geogràfica i el caliu ambiental.
El temps i la mentalitat de lèpoca no solament no permetien això sinó que possiblement no ho plantejaven amb diàfana claredat. Un gran polígraf com Maians hauria nadat de gust en el conreu de lerudició local? ¿Hauria brillat amb idèntic fulgor? Preguntes que òbviament no tenen resposta. Però sí que en té, i potser afirmativa, el fet dassenyalar que la seva dedicació directa a aquella tasca, més enllà dels pròlegs a plausibles empreses bibliogràfiques o destímuls als erudits locals, hauria probablement assentat les bases per tal dassegurar la continuïtat, al seu solar, de la segona i més brillant generació de valencians il·lustrats.[34]