Però fer aquesta forta crítica seria injust sense les oportunes matisacions que ja vénen donades per la contemplació del conjunt de les Décadas dEscolano. Lautor no ha tractat, en les pàgines que hi dedica a Jaume, de fer una anàlisi definitiva del regnat, sinó de realitzar-ne només un perfil, a la manera dels treballs de síntesi de les nostres modernes enciclopèdies, per tal de descarregar els detalls i aprofundir en les explicacions quan als llibres posteriors de la seva primera i única Década anirà tractant de les diverses viles, institucions, monestirs i esglésies del regne. Llavors reprèn la narració i, tot parlant de Morella, Borriana o Peníscola, per citar exemples molt representatius, aprofundeix en la conquesta particular de cada vila. No hi ha, doncs, res a objectar a la globalitat de lobra, però queda en peu la insuficiència del quadre general introductori, pobre de matisos, tant a causa del mètode utilitzat com per la comparació amb Zurita que és susceptible de fer-se en aquesta temàtica.
Amb tot, la ingent aportació dEscolano és molt significativa, i amb justícia hom li atorgà en 1604 el títol de cronista del regne a petició de les Corts valencianes. Lincipient criticisme, que llavors maldava per triomfar, ja li permeté de posar alguna ombra en el perfil del rei Jaume.
Al magnanimo coraçon del rey tambien le toco una centella de zelos, de que aquel cavallero le huviesse ganado por la mano,
afirma, per exemple, quan tracta de lepisodi de Morella, presa per Balasc dAlagó.[41] El seu esperit, immers en el catolicisme més rigorós de la Contrareforma, no pot acceptar sense cap reserva els qualificatius de sant per a un monarca de vida llicenciosa i que arriba fins i tot a ser excomunicat pel papa. En conseqüència, per a Escolano, el Conqueridor és, abans que cap altra cosa, això, un capità de soldats, el valerós i sempre invicte militar cristià que posà en marxa el procés de la submissió de la morisma infidel. Perquè per a Escolano fill duna il·lustre família, el pare de la qual intervingué en el desarmament dels moriscos valencians de 1563 i ell mateix fou consultor i secretari de la junta que decretà lexpulsió dels moriscos de 1609 la qüestió musulmana de València és peça essencial a la qual dedica (sense respectar lordre cronològic dels successors de Pere el gran, en el regnat del qual acaba la història política de la primera dècada) el llibre desè i darrer precisament de la seva obra. La problemàtica musulmana hi és analitzada al llarg de tota lèpoca medieval i moderna fins al seu desenllaç en lexpulsió morisca.[42] I en tota lobra són exalçats els reis que més es van distingir a donar els passos decisius en la seva resolució: Ferran el Catòlic i, més recentment, Felip II; però, al capdavall daquest fil conductor, sempre el gran capità que conquerí el regne de València als moros, Jaume I, de qui Escolano traça la semblança sens dubte més acabada de tota la historiografia valenciana.[43]
b) La crítica de Diago
Però, des del 1613, els Anales del Reyno de Valencia, del pare Francesc Diago, competiren amb les Décadas dEscolano, ja que la proximitat de luna i laltra obra i la temàtica sobre la qual se centraven lestudi històric de les terres valencianes no foren motius suficients com per a esborrar les enormes diferències de mètode i contingut que les dues històries presentaven.
Dacord amb les confessions de lautor «que no suelo yo contar cosa fuera de su año», els Anales són sobretot una narració històrica tremendament respectuosa amb la cronologia, des dels primitius orígens valencians fins a la mort del rei Jaume, en què acaba el primer volum,[44] sense que un segon volum haja passat, per la mort del cronista, duns mers apunts,[45] feble succedani del text que ja no va poder ser acabat i que havia darribar fins al regnat de Felip III.
Per sort, Diago sí que va poder ultimar els anys de Jaume I, que són analitzats al llarg dels 67 capítols que integren el seté llibre dels seus annals. Al contrari que a Escolano, el gran fresc que ofereix Diago, tant per la quantitat (amb més dun centenar de pàgines dedicades només al Conqueridor)[46] com per lexcel·lència del contingut, és excepcional. Diago no descarrega la informació per a un posterior aprofundiment, en llibres paral·lels que tracten de viles, llinatges o qualsevol altra mena dinstitució, sinó que «sin hazer lista hablare dellos en los tiempos que hicieron algo memorable». Això li suposa la pèrdua de tota una gamma dinformacions, que el lector bé voldria també tenir, en favor duna autèntica crònica, dia a dia, del regnat de Jaume I, restringida, a més a més deli beradament, als fets que afecten directament la conquesta, la creació i la consolidació del nou regne. Perquè en aquest punt podem observar una altra diferència amb Escolano.
Tot i ser breu la síntesi daquest darrer, tanmateix, encara que de forma aïllada, hi aprofitava moltes de les notícies que hom podia trobar a Zurita, i, si bé de manera incompleta, hi descrivia les friccions entre els nobles i el rei o qualsevol altre esdeveniment del regnat, que no necessàriament es produeix al regne de València però que hi pot afectar més o menys intensament. I, en aquest sentit, per accidentals que fossin, les potser obligades incursions de les Décadas per la història de la Corona dAragó semblen abonar, si més no superficialment, la dependència que de Zurita presenta Escolano.
Lestudi de Diago, altrament, expurga tot esdeveniment que no tingui a veure molt directament amb el regne, i entén que hi ha altres cròniques més generals, amb la qual cosa la història valenciana és ací enormement particularista. Per això, les referències al malestar dels rics homes aragonesos són més escasses a Diago i hi queden limitades a les circumstàncies de la conquesta: pretensió aragonesa dabandonar el setge de Borriana,[47] de desmantellar el Puig després de la mort de guillem dEntença,[48] disgust davant la capitulació de Zaén,[49] oposicions contra lexpedició a Múrcia de Jaume I...[50] Nogensmenys, Diago, que no utilitza tant Zurita i mes aviat el sobreentén, nés en el fons molt més prop que no Escolano. I no solament per lanalogia dels títols els dos annals de llurs obres, sinó sobretot pel mètode crític on el valencià demostra, fins i tot en alguna ocasió, de ser un deixeble avantatjat del mestre. Consegüentment, Diago no admet sense cap reserva la plèiade de llegendes i miracles[51] que adornà lobra de Beuter i fou encara acceptada per Escolano. Intueix, en un altre lloc, la importància del Repartiment fet per Jaume I els mateixos dies del setge a València i continuat després de la rendició, el qual, si se nhaguessin conservat les escriptures, permetria avaluar els més il·lustres avantpassats dels valencians del seu temps, en una esplèndida anticipació[52] dels esforços que des de Bofarull fins avui mateix shan fet en aquest sentit, no sense la polèmica en els nostres dies de la major o menor composició nacional catalana i aragonesa de la pionera població conqueridora. Anticipació més definitiva encara, per tal com Diago, davant el testament de Jaume I vist per Zurita i publicat per Viciana[53] es fa ressò de la clàusula en què el rei, per desentendres de qualsevol deute que li volguessin imputar per això, esmenta clarament labandó de molts dels «heredamientos» que van ser atorgats als cavallers que participaren en la conquesta de la ciutat de València, tot obligant-se, en conseqüència, Jaume, a confiscar-los i a fer-ne un nou repartiment, amb la qual cosa tractava destimular larribada duns altres pobladors.[54] Punt aquest que no mereix més comentari que la mateixa clàusula, la qual, almenys en part, problematitza la validesa definitiva, en un o altre sentit, del Llibre del Repartiment. Des del seu criticisme, Diago, doncs, discuteix al mateix Zurita i també, és clar, a Beuter i a Escolano «un cierto moderno», en una expressió clarament menyspreativa per a lautor de les Décadas, les cronologies de les preses de Xàtiva i Biar, massa altes en els citats autors, davant la realitat històrica que Diago deixa definitivament per a sentència.[55]
No obstant la fisonomia més moderna de lesforç de Vicent Branchat, ací lexcepció confirma la regla, i la llangor de la historiografia del Set-cents resta en peu tant com la pregunta del perquè duna frustració, molt més gran per tal com el futur dels estudis històrics a principi de segle semblava molt prometedor.
Les respostes poden ser-hi moltes i crec que fins i tot complementàries, i totes se centren evidentment en el caràcter de la centúria que acollí llavors els nostres historiadors. Convinguem que, tot buscant etiquetes per al segle XVIII, el Set-cents es podria definir com el segle de la centralització borbònica, de la incontestable castellanització lingüística, de lerudició infatigable, del regalisme religiós i, en fi, de la racionalització o període de les llums. I cada un daquests clixés explica en part el fracàs final del conreu històric propi.
Certament els decrets de Nova Planta, la conseqüent centralització i fins i tot el despotisme de la nova dinastia sadiuen força malament amb els estudis dun passat foralista que havia estat abolit per «derecho de conquista».[24] Tret dinteressats encàrrecs oficials com ara el de Branchat, o àdhuc el de Cavanilles,[25] era més que dubtós que el nou règim col·laborés amb el despertar duna historiografia que pogués problematitzar-lo. Els monuments no contesten i la història arqueològica fou, en suma, el millor terreny adobat.
Però amb la centralització venia la castellanització, un procés que arrancava dabans, des de final del segle XV, si més no, però que la victòria política de la dinastia acceleraria i consagraria des dels papers oficials del nou estat fins als registres parroquials de les esglésies del país. Indubtablement la castellanització, que venia de lluny, féu que els nostres millors erudits estiguessin més atents a les produccions foranes que no a les pròpies, i fins i tot que aspiressin a integrar-shi no solament castellanitzant lexpressió lingüística sinó també la matèria dels estudis.
He dit els nostres millors erudits perquè només els de segona fila, aquells que difícilment podien connectar amb el món de la Il·lustració europea, els abnegats i laboriosos religiosos valencians, van ser els únics que dedicaren els seus afanys a la història del país, però, amb els pressupòsits anteriors i llur digna mediocritat, no podien donar més fruits que els que van donar: aportar materials historiogràfics a lespera duna segona generació, la qual fugi cap a la capital dEspanya i es desentengué de la pròpia història.
Als nostres dies, ladmirat historiador Antoni Mestre ha fet un semblant esforç aportant noves llums sobre la personalitat del seu paisà i polígraf gregori Maians, sense cap dubte lànima més prístina de la Il·lustració valenciana, espanyola i certament de talla europea. Mestre ha destacat les arrels austracistes de la família Maians que arribà a emigrar a Barcelona amb larxiduc després de la desfeta dAlmansa, llurs protestes contra el domini absolut dels castellans, llurs evocacions dels furs, des de lòptica del jurista, tendents fins i tot a rescatar el dret privat, lamor a la llengua materna, els amplis coneixements de la història i la literatura del país, que el fan fins i tot fil conductor de la Renaixença catalana. I tot això explica (amb la seva acerba crítica metodològica que no perdona ni dissimula cap error) lacusació dantiespanyol i heterodox que lobligà a marginar-se a oliva, tot abandonant els quefers de bibliotecari reial a Madrid.[26]
Tanmateix, hi ha també una altra biografia de Maians que no és underground. Cal no oblidar que Maians obté el càrrec de bibliotecari reial, cosa que no aconseguí el degà Martí, acusat més clarament daustracista. I que temps després dimití voluntàriament de lesmentat càrrec, per bé que és cert lambient se li tornés hostil a Madrid quan el seu geni hipercrític i amb raó atacà companys de professió, més a prop, potser per pidolaires o per aduladors, de les àrees dinfluència del poder.
Tampoc no podem obviar que és Maians el gran editor de totes les obres del criticisme del Barroc castellà Mondéjar, Nicolás Antonio[27], ni el fet que ell mateix no solament escriu en castellà (la qual cosa sesdevé també al Principat en aquells temps) sinó que la temàtica dels seus treballs versa sobre temes tan suggestius com ara els Orígenes de la lengua española, Vida de Cervantes,[28] i dinterès molt més estatal i àdhuc europeu per tractar-se del segle XVIII que del propi país, i que, comptat i debatut, les manifestacions més ferventment foralistes i lingüístiques a favor de la política i la cultura pròpies no provenen tant de la seva ploma com de la del seu germà, Joan Antoni Maians, en uns moments cronològics propers a la mort de Gregori, o fins i tot després, que és quan més es posa de manifest a la correspondència amb Vega Sentmenat[29] i lAcadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on veu Mestre una influència valenciana en la pre-Renaixença. És a dir, que sense menystenir lenorme ascendent de gregori sobre Joan Antoni, no sha de descartar, sobretot a la mort del seu mentor, la personalitat daquest darrer, generacionalment més jove i en anys de més flexibilitat cultural i política.[30] Sense interpretar aquestes línies com un atac a la figura de Maians res més lluny del meu desig, cal preguntar-se si realment gregori féu tot allò que va poder quant a la conservació de la llengua i de la pròpia literatura,[31] o més aviat encoratjà terceres persones en tant que ell dedicava el seu talent a millors i més «nobilíssimos partos».[32] Perquè si Maians fuig de Madrid, fart dels caus político-culturals de lEstat, i es refugia a oliva, ¿per què no féu el salt definitiu, tot dedicant-se completament als assumptes del seu país, i pretengué, daltra banda, publicar les obres dels historiadors castellans més insignes a lAcadèmia que ell fundà?
Així, certament, no hauria estat la figura ressentida de la cultura castellana[33] retrat amb què massa vegades ha estat descrit, i sí el gran mentor duna cultura i dunes investigacions valencianes, daltra banda força més fàcil daconseguir atesa la proximitat geogràfica i el caliu ambiental.
El temps i la mentalitat de lèpoca no solament no permetien això sinó que possiblement no ho plantejaven amb diàfana claredat. Un gran polígraf com Maians hauria nadat de gust en el conreu de lerudició local? ¿Hauria brillat amb idèntic fulgor? Preguntes que òbviament no tenen resposta. Però sí que en té, i potser afirmativa, el fet dassenyalar que la seva dedicació directa a aquella tasca, més enllà dels pròlegs a plausibles empreses bibliogràfiques o destímuls als erudits locals, hauria probablement assentat les bases per tal dassegurar la continuïtat, al seu solar, de la segona i més brillant generació de valencians il·lustrats.[34]