Declaració dels drets de la dona i la ciutadana - Olympe de Gouges

© de la traducció dels textos: Laura Peris Bolta

© de la traducció de la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana:

Vicent Olmos, 2021

© daquesta edició: Universitat de València, 2021

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 - 46010 València

Coordinació editorial: Amparo Jesús-María

Disseny de la col·lecció: Enric Solbes

Maquetació: Celso Hernández de la Figuera

Correcció: Elvira Iñigo

Edició digital

ÍNDEX

Introducció

Declaració dels drets de la dona i la ciutadana

Carta al poble o projecte dun fons patriòtic

El crit del savi

Acció heroica duna francesa o França salvada per les dones

El sentit comú de lhome francès

Les tres urnes

Duna patriota perseguida, a la Convenció Nacional

Introducció

El 3 de novembre de 1793, passades les dotze del migdia, una multitud impacient esperava a la plaça de la Révolution de París. Cap dels presents tenia previst trobar-se en aquells moments allà, però el clima matinal havia obligat a endarrerir la cita fins al migjorn. Els carrers de la capital francesa havien despertat amb laspecte fantasmagòric que acompanya la pluja de tardor, que els feia intransitables per a un carruatge que comptava amb el pes de mitja dotzena de persones. El mateix carruatge que, quan la pluja va amainar, eixia de ledifici de la Conciergerie pel carrer de la Barillerie i creuava el riu Sena. El trajecte era curt, però les calçades relliscoses dificultaven el trànsit ja de per si congestionat per lactivitat que es reprenia al centre de París després de les demores matinals. El conductor, a més, no semblava voler precipitar-se en la carrera: començava la funció.

El torrent de persones que ensopegaven amb la carreta alteraven el seu itinerari entre protestes que esdevenien disculpes o exclamacions una vegada reconeixien la condició de lobstacle. Algunes persones més agosarades sanimaven, fins i tot, a seguir els passos de les rodes vacil·lants, tot increpant la passatgera però emparades per una certa distància prudent que anava minvant conforme sapropaven al carrer de la Monoye. Daltres, observaven amb indiferència la carrera del carruatge, més preocupats pels quefers quotidians que no per lamenaça implícita que comportava la mera existència de la diligència o el divertiment litúrgic que aquesta oferia. Amb lestretament del carrer de Roule, la marxa shavia reduït i havia permès a la massa de transeünts aglutinar-se al voltant del carro i fer visible, durant un breu instant, la figura que shi alçava, impàvida, al centre.

Lalleujament dentrar en una nova via cessà breument en encetar linterminable trajecte pel carrer Honoré que, fàcilment, podia prolongar el recorregut més de dues hores. El dèficit nacional que afectava França des de feia anys, agreujat pel clima bèl·lic i la inestabilitat política, es reflectia en les desenes de façanes que impassibles, testimoniaven litinerari. Mentre anaven deixant enrere els vetusts edificis de la concorreguda via, la gentada sanava fent més i més densa. La carreta descoberta solia oferir una exhibició extravagant de misèria humana que atreia com a mosques els espectadors congregats. Aquell dia, però, malgrat lexpectació generada pel renom de la desplaçada, lampli auditori urbà es removia més inquiet que de costum. La morbositat no acabava de ser satisfeta, reemplaçada per una incòmoda fascinació envers la solitària passatgera. Tot i així, lesvalot multitudinari ressonava per tot el centre de París i el seu epicentre, la carreta que circulava a marxes forçades, era lobjecte de tota la cridòria. Els càntics revolucio naris es mesclaven amb rimes populars demanant la recuperació de la forca, esquitxats dinsults en direcció al carruatge. Tot plegat conformava una celebració desorbitada per lenemiga abatuda, exagerada histèricament perquè aquesta provenia de les files del mateix poble: una traïdora a la causa revolucionària. Laldarull no tractava de silenciar la traïció, ans al contrari, labanderava orgullosament com a advertència per a futures perfídies.

Quan el carro va girar pel carrer de la Révolution i el cavall va orientar-se cap a la plaça on desembocava, la multitud va esclatar en clamors. Lagitació augmentava en veure pròxima la funció anhelada. La carreta va prosseguir fins a aturar-se al centre de la plaça, on laguardava lescenari.

En va baixar una dona daspecte serè i contingut, que no evitava els esguards dels qui la insultaven i en celebraven la desgràcia. Els testimonis, fins i tot aquells més escèptics, sen farien ressò: laspecte de la francesa que pujava al cadafal no coincidia amb els condemnats que shi solien enfrontar. Si aquells oferien un espectacle de desconsol i desesperació, la valentia i la serenitat de la sentenciada quedaria gravada a foc en la memòria dels presents. De sobte, el festeig havia deixat de costat la frivolitat.

Moments abans de ser executada, Olympe de Gouges va fixar la mirada en la multitud reunida i, amb veu clara i to ferm, va exclamar: «Fills de la pàtria, venjareu la meua mort!».

I

La que és considerada com la primera feminista de la història és pràcticament una desconeguda. No ha transgredit les fronteres de limaginari col·lectiu ni ha format part dels plans destudi. Fins fa a penes unes dècades, el nom dOlympe de Gouges no es coneixia ni tan sols a França, el país que la va veure nàixer i que tant va idolatrar. De fet, lescriptor i estudiós dels personatges de la Revolució Francesa Claude Maceron afirmava que «Elle a été la gran révolutionnaire inconnue de notre histoire». Si en els últims temps el seu nom ha començat a sonar en ambients acadèmics universitaris o institucionals, ha sigut principalment gràcies a la seua Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, que va escriure el 1791 en resposta a la Declaració dels drets de lhome i del ciutadà que lAssemblea Constituent havia fet redactar dos anys abans. De Gouges presenta un simbolisme atractiu per a les reivindicacions feministes actuals: tot i la simplicitat aparent de la seua redacció lautora va transformar el text original aplicant-hi un llenguatge inclusiu, a més dafegir-hi les reivindicacions fonamentals de les dones en la Revolució, no desdibuixa la importància històrica del document. La Déclaration des droits de la Femme et de la Citoyenne constitueix un exemple idoni de les aportacions femenines i feministes del segle XVIII, tant per la seua oportunitat en un context revolucionari, com per lexhibició de la insatisfacció duna gran part de la societat daleshores.1

Però va ser lhistoriador Olivier Blanc qui va assentar les bases de lestudi de la figura dOlympe de Gouges. Després duna recerca exhaustiva als Archives Nationales francesos i una lloable tasca immersiva de recopilació documental, lany 1989 publicava la biografia de la revolucionària (que fou actualitzada el 2003). A aquesta obra lacompanyarien dues més: dos volums on Blanc va editar els escrits polítics de De Gouges, amb les respectives introduccions sobre la seua vida i els processos judicials que van propiciar la seua execució. El conjunt de publicacions constituirien la base dels futurs treballs sobre lautora, a banda de provocar-ne la popularització del seu nom com a assagista política. A més, les investigacions de Blanc inspirarien altres estudiosos, com la filòloga alemanya Gisela Thiele-Knoblock, que neditaria les composicions teatrals. Al remat, totes dues tasques incommensurables dedició permetrien retornar a la llum, després de dos segles de foscor imposada, la pràctica totalitat de lobra dOlympe de Gouges.

Els seus contemporanis influïren deliberadament en la historiografia quan la titllaren danalfabeta i li atribuïren una salut mental i una moral dubtoses. A més a més, la infravaloraren per la seua rapidesa productiva: hom no podia suposar que fora una intel·lectual de referència quan, en comptes de meditar amb paciència les seues idees, sabocava a la impremta a toc de convocatòria duna assemblea o dun aldarull en el carrer. En el segle XVIII sentenia que lescenari polític era lúltima font dinspiració per a aquells infortunats mancats duna imaginació eixerida que poguera plasmar-se en les seues composicions. Daquesta manera, menyspreant-la per reaccionària, els mèrits irrefutables dOlympe de Gouges com a autora política foren rebutjats sense mirament.

El suposat analfabetisme de lautora és justificat per dues raons. La primera, pel centralisme francès, que no considerava digne de consideració loccità com a llengua vehicular ni els orígens provincials com un currículum adient. De Gouges, nascuda a Montalban i que havia emigrat a París en la seua adolescència, havia après a escriure francès a una edat primerenca i en molt poc de temps hi havia assolit un grau de solidesa més que notable. La segona raó no ens resulta tampoc desconeguda: els seus contrincants consideraven improbable que, sent dona com era, escriguera ella mateixa les seues obres. Sovint li demanaven qui era lhome o els homes que li componien les obres a canvi de la seua companyia. Alguns, fins i tot, satrevien a proposar-hi alguns noms, la majoria amics de lescriptora que comptaven amb carreres literàries de sobra consolidades. Si es podien permetre, sota lentelèquia duna amistat amb algú del sexe contrari, produir tal quantitat i per partida doble les obres dOlympe i les pròpies, ho deixarem a designi de qui ens llegeix. De res els va servir que De Gouges comptara amb manuscrits de les seues obres i cartes amb amistats i personalitats de lèpoca. Tota prova aportada no era sinó lúltim fruit del seu engany. Lencomiat Rousseau dedicaria gran part de la seua obra a recolzar aquest argumentari.

La qüestió de la velocitat de la producció literària de De Gouges no deixa de ser complicada dentendre des de les antípodes històriques del present, tan immersos com vivim en les notícies diàries i la sobreinformació del que passa a tothora i arreu del món. Actualment, tota producció intel·lectual que no estiga al dia dels esdeveniments a pràcticament qualsevol escala, obté un matís marginal. Tot i això, lextrem oposat daquesta premissa ens porta al torrent desdeveniments canviants i posicionaments fulminants que malden per soscavar la meditació pausada a les societats occidentals del present. En el segle XVIII, però, no es produïa una allau dinformació semblant, ni molt menys comptaven amb la immediatesa de la publicació ni la necessitat conseqüent dopinions supèrflues. Sí que hi havia, emperò, una relació estreta amb la impremta, com de fet la tenia Olympe de Gouges, cosa que li permetia una ràpida distribució de pasquins i pamflets que, dun dia a laltre, es podien penjar o repartir arreu de París. El que els enemics de lescriptora no veien, encegats per tants prejudicis i privilegis, és que la immediatesa de les seues reaccions literàries no eren sinó un míser substituïu dallò que aquells cecs li impedien aconseguir: la plena participació en lespai públic i polític. Aquesta reclamació, repetida fins a la sacietat per les franceses durant la Revolució i que va veure el seu apogeu amb algunes de les obres que ací ens acompanyen, va ser desatesa i, en algunes ocasions, vilipendiada per antirevolucio nària. En teoria, potser sí que ho era, dantirevolucionària, quant al fet que reivindicava laplicació duna reforma en el marc legal del sistema patriarcal imperant que la Revolució havia pugnat per instaurar.

Tant la seua salut mental com la seua moralitat eren objecte de sàtira per part de la mateixa Olympe de Gouges en les seues obres, conscient que aquest era largument principal que esgrimien els seus contraris. El recurs davançar-se a les crítiques del públic fou, irònicament, també motiu daquestes,2 perquè li atribuïen una inseguretat que, deien, li restava autoritat. La seua moralitat flexible com a dama de companyia eufemisme per a designar una dona que compartia el temps amb homes distingits suposadament a canvi de béns materials li valgué una mala fama3 que ella no va contradir mai. Tal com lautora mateixa va explicar en lobra epistolar Mémoire de Madame de Valmont (1788), ja havia patit prou durant el seu matrimoni per a tornar a sotmetres mai més a la tirania íntima dun home. La independència que li conferia la viudetat era un regal que no volia desaprofitar.

Les crítiques, tot i que a posteriori en fou demostrada la falta de fonament, aleshores es van prendre per vàlides: la Història va desestimar De Gouges com a autora referent. Aquesta misogínia prevaldria fins a les darreries del segle XX, junt amb la imatge dOlympe com una semianalfabeta que es va guanyar la guillotina a força de jugar amb el republicanisme i el feminisme en lescenari polític (Mary Trouille, 1997). La criptogínia4 patent que la va marginar també va prendre com a objectiu altres dones protagonistes de la Revolució, com Anne-Josèphe Théroigne de Méricourt, Claire Lacombe o Charlotte Corday, que han quedat reduïdes a lanècdota malgrat les seues contribucions decisives.

II

Olympe de Gouges va nàixer com a Marie Gouze el 7 de maig de 1748 a Montalban, Occitània. Els seus pares eren Anne-Olympe Mouisset i Pierre Gouze, segons consta al registre parroquial. Ella, però, afirmaria durant tota la vida que era filla natural del marquès Jean-Jacques Lefranc de Caix de Lisle de Pompignan, un noble influent de la ciutat que, tot i que no la va reconèixer mai com a sang de la seua sang, esdevindria un ideal a seguir per a Olympe en el cultiu de les arts.

El 24 doctubre de 1765, a ledat de disset anys, va contraure matrimoni amb Louis-Yves Aubry, un oficial de carnisser.5 Lescriptora va deixar ben clar que la unió es va portar a terme en contra de la seua voluntat, ja que no li aportava ni riquesa, ni afectes, ni posició. Des daleshores, insistia, shavia trobat fora de lloc; una sensació que no se li nacabaria danar mai i que va determinar el transcurs de la seua vida. Lany 1766 naixeria lúnic fill conegut de lescriptora, Pierre Aubry o De Gouges, amb qui tindria una relació complicada i, a vegades, unidireccional. Amb la mort del marit, Olympe es convertia en la vídua Marie Aubry, nom que no va mantenir molt de temps perquè aprofitaria el seu nou estatus per a emigrar a París i adoptar, al mateix temps, el dOlympe de Gouges. El seu origen sembla trobar-se, per una banda, en el nom de la mare,6 a qui lescriptora semblava admirar com un exemple de dona independent en la societat francesa del segle XVIII i, per altra banda, en aquell anhel duna vida millor que, ja reflectida en la decepció del seu finat matrimoni, va concretar-se en ladopció de la partícula de davant del nou cognom, imitant les classes altes.