El 24 doctubre de 1765, a ledat de disset anys, va contraure matrimoni amb Louis-Yves Aubry, un oficial de carnisser.5 Lescriptora va deixar ben clar que la unió es va portar a terme en contra de la seua voluntat, ja que no li aportava ni riquesa, ni afectes, ni posició. Des daleshores, insistia, shavia trobat fora de lloc; una sensació que no se li nacabaria danar mai i que va determinar el transcurs de la seua vida. Lany 1766 naixeria lúnic fill conegut de lescriptora, Pierre Aubry o De Gouges, amb qui tindria una relació complicada i, a vegades, unidireccional. Amb la mort del marit, Olympe es convertia en la vídua Marie Aubry, nom que no va mantenir molt de temps perquè aprofitaria el seu nou estatus per a emigrar a París i adoptar, al mateix temps, el dOlympe de Gouges. El seu origen sembla trobar-se, per una banda, en el nom de la mare,6 a qui lescriptora semblava admirar com un exemple de dona independent en la societat francesa del segle XVIII i, per altra banda, en aquell anhel duna vida millor que, ja reflectida en la decepció del seu finat matrimoni, va concretar-se en ladopció de la partícula de davant del nou cognom, imitant les classes altes.
Una vegada instal·lada a París, en la dècada de 1770, lexistència dOlympe canviaria radicalment en entrar en contacte directe amb els nuclis de debat intel·lectual i difusió de les Llums. Va arribar acompanyada del seu fill Pierre a una ciutat on comptava amb un cercle social de suport, perquè hi tenia familiars directes instal·lats prèviament. Per la seua joventut i el seu caràcter prompte va destacar en els ambients més influents de la capital francesa, cosa que va aprofitar per a fer unes quantes amistats significatives, com el dramaturg Louis-Sébastien Mercier.
Una dècada més tard, la jove shavia fet un nom a la ciutat. Inquieta de ment com era i en contacte permanent amb dramaturgs i literats, era pràcticament inevitable que no se li despertara linterès per lescriptura. Sinicià, no sense dificultats, en el món del teatre: per un seguit de desencerts i la misogínia com a teló de fons, Olympe quedà vetada a la Comédie Française, la qual cosa li va suposar un entrebanc important a lhora destrenar les seues obres a la capital i lobligà a marxar a lestranger a presentar-les. La seua resiliència li va crear una sèrie denemistats que començaren a considerar més aviat molesta la presència de laspirant a dramaturga als espais dintercanvi intel·lectual. Entre les obres teatrals destaquen Molière chez Ninon, considerada la millor de les seues obres, no per mèrit daquesta sinó per demèrit de les altres segons Lacour i, sobretot, Zamore et Mirza, ou Lesclavage des noirs, una peça que les ja comentades dificultats destrena li permeten esmenar en gran part per presentar-la de nou cinc anys després, sota el títol Lesclavage des noirs, ou Lheureux naufrage. En aquesta obra es pot observar clarament el tarannà moral de lescriptora. No era una mera abolicionista tot i que comptava, com si ho fora, amb loposició i censura absolutes dels esclavistes rics, sinó que sesforçava per presentar situacions on els personatges, independentment de la raça i de la classe social a què pertangueren, eren únicament jutjats per les seues accions. Així, argumentava contra lexclusió per motiu de raça o gènere; eliminava el sistema de valors imperant en la societat francesa. Lamentablement, lautora mai va veure representada la seua obra, que sí que sha portat posteriorment als escenaris i sha convertit en una de les seues peces més conegudes.
Aquestes obres, a més de procurar-li renom, permetran a Olympe de Gouges albirar les similituds entre el destí dels esclaus i el futur de les dones, de les quals els polítics francesos parlaven, en matèria de drets, de manera figurativa, al mateix temps que consideraven inquietant la seua presència en lesfera pública, tal com Oliva Blanco recull en la seua antologia.
Les aspiracions de dramaturga dOlympe es veuen reduïdes a un segon pla quan lautora simplica en la política nacional. Comença la Revolució.
III
La Revolució Francesa va ser el període més fecund dOlympe de Gouges i alhora la causa de la seua execució. El 6 de novembre de 1788 publicava el primer pamflet polític, Carta al poble o projecte dun fons patriòtic. Començava així la carrera com a assagista política, que arribaria a locàs cinc anys després, amb la impressió i distribució fallida de Les tres urnes, peça clau del seu arrest i posterior condemna a mort.
Olympe de Gouges serà, des dun primer moment, moderada en els seus posicionaments polítics: primerament defensora del rei Lluís XVI, a qui implora que entre en raó en els primers pamflets; després partidària dels girondins, just en el moment de la seua caiguda en desgràcia, cosa que la situa en el punt de mira de jacobins com Robespierre. Aquest esdevé lenemic acèrrim de De Gouges, que no tremola a lhora dacusar-lo de tirà i de dedicar-li nombrosos pamflets on concentra en la persona del polític tots els mals de la nació. Ella fomenta la seua ambivalència partidista, amb la qual alhora es protegeix: amiga de ningú, enemiga de tots, els més moderats lacusaran de revolucionària i els més radicals de reaccionària. Tot i això, Olympe de Gouges és conseqüent amb els seus principis polítics, alguns dels quals destaquen en la seua obra i sassimilen als dels seus contemporanis: la sobirania popular, la llibertat, la tolerància, el benestar social, la separació de poders i la igualtat social. Sobre aquesta última, superarà la tesi de Rousseau sobre el contracte social: si bé el filòsof afirmava que la sobirania popular establia la igualtat entre tots els agents socials del poble, no incloïa les dones, que quedaven relegades a la submissió a lhome. De Gouges, avançant-se quasi dos segles a la tesi del contracte sexual de Carole Patemant, safanyava a evidenciar la contradicció flagrant en la reivindicació duna igualtat per a tot el poble que exceptuava la meitat de la societat.
Amb la dissolució de lAssemblea Constituent, una vegada acomplertes les seues funcions, per tal de donar pas a lAssemblea Legislativa, el panorama polític de París va canviar notablement. Lany 1792 entrava en escena, amb el nou parlament, una nova generació de polítics que considerava la Revolució imparable. Olympe, defensora del monarca, posarà per davant la seua lleialtat a la Constitució. Quan el rei és deposat i la Comuna de París pren el govern, lAssemblea Legislativa dona pas a la convenció que aboleix la monarquia i instaura la República, a la qual lescriptora jura la més fervorosa fidelitat i de la qual es considera guardiana. Portà endavant la seua croada contra els principals líders dels jacobins, Marat i Robespierre, el qual, en paraules de Blanco, «sorprende que no se vengara antes de lo que lo hizo».
Lany 1793, lúltim en la vida dOlympe de Gouges, comença amb lexecució del monarca, però ella, incansable en la seua missió de protectora de la República, segueix defensant les causes perdudes, ara en la figura dels girondins. Preocupada pel futur de França, que veu abocada a una dissolució irrevocable, assetjada pels quatre punts cardinals per potències enemigues i sota el govern temporal duns tirans, la Comuna, insisteix en la necessitat de resoldre la qüestió de lorganització de lEstat per assolir la concòrdia política. En Les tres urnes proposa, com a digna occitana, la descentralització de lEstat mitjançant una elecció democràtica sobre una forma de govern amb base regional. Li costarà la vida: serà lexcusa perfecta per al govern jacobí que tan durament havia criticat Olympe per desfer-se della finalment, com ho feia amb tots els que gosaven ser-hi crítics. El mateix impressor la denunciarà al Comitè de Seguretat Nacional i serà finalment detinguda el 20 de juliol i portada immediatament a làtic de la presó La Marie que, escalfat pel sol inclement de lestiu, fa emmalaltir lescriptora. Començava el calvari del seu empresonament, que a penes milloraria amb el pas lent dels mesos. Més que no lacte final de la guillotina, les condicions de la detenció lacaben de matar: malalta per la falta de salubritat en les cel·les, la calor i la falta de cura dels vigilants, entra en un tràngol incòmode del qual solament lescriptura la podrà rescatar. Perquè, per sort, té accés a material per a redactar missives, fins i tot fa publicar un pasquí de denúncia sobre la seua injusta detenció. Malauradament, París no va saber mostrar ni una engruna dempatia per la que fins feia relativament poc havia sigut una de les seues filles predilectes. El seu procés judicial a penes va trobar oposició, especialment en el context de Terror en què va tenir lloc. Ni tan sols el seu estimat fill Pierre la va poder ajudar: superat per les seues pròpies faltes i mancat, segurament, de seguretat en la pròpia vida, va renunciar al cognom De Gouges i va renegar de la mare quan la seua sang encara regalimava de la guillotina.
El procés judicial al qual van sotmetre Olympe de Gouges es va caracteritzar per la indiferència institucional absoluta i la parcialitat exagerada. No se li va permetre cap defensa, ni tan sols la que ella va demanar; va haver dexercir-la ella mateixa, només amb unes poques hores de preparació, malalta com estava després de mesos de captiveri. El judici, breu perquè comptava amb un final prèviament estipulat, va servir com a propaganda partidista dels detractors jacobins de De Gouges. Linterrogatori va ser emprat per ambdues parts, defensa i acusació, per a exposar el seu programa polític. Luna insistiria en la seua innocència denunciant fins al final la tirania dun govern que creava lleis per conveniència partidista i assassinava amb voluntat de censurar la dissidència; laltra, exposava els perills per a la República de qualsevol premissa enemiga, és a dir, tota aquella que no coincidia plenament amb les estipulades pel govern.
El 2 de novembre seria condemnada pel tribunal a morir decapitada lendemà mateix. Olympe va intentar, com a últim recurs, salvar la vida al·legant que es trobava embarassada.7 La inspecció mèdica, però, no va ser concloent. Per acomiadar-se, va escriure al seu fill una missiva, que aquest no rebria mai, on li demanava aplicar la llei del talió als seus perseguidors. Així, Olympe de Gouges marxaria cap a la guillotina el migdia del 3 de novembre de 1793, després dun matí plujós de tardor.
IV
Dentre els més de quatre mil fulls de textos que Olympe de Gouges va produir, ací en presentem una tria per acompanyar la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana. Aquesta selecció aspira a ser una mostra representativa del grau de compromís polític al qual la revolucionària va arribar en els seus pocs més de quaranta anys de vida. No representa, però, la totalitat de temes que De Gouges va arribar a tractar en la seua prolífica carrera, ni tampoc la profunditat que va assolir en algunes qüestions. La manca més notòria del present breviari són aquells textos que militen contra lesclavisme. El motiu, merament formal, deixa oberta la porta a editar més endavant aquesta importantíssima contribució de lautora, especialment Lesclavage des noirs.
La nostra versió segueix els textos recopilats per Olivier Blanc (1993), resultat duna recerca exhaustiva de manuscrits, pasquins, pamflets, correspondència i publicacions periodístiques als prestatges dels Archives Nationales.
El llenguatge dOlympe de Gouges, durament criticat i que ella mateixa reconeixia susceptible de millora, pot resultar tediós en alguns fragments. No hem doblidar que lescriptora va formar-se entre bambolines: loralitat del teatre es fa present en els seus textos. La nostra traducció ha pretès reproduir amb precisió el sentit i el contingut dels textos originals i preservar tant com fora possible lestructura literal, però prevalent, en tot moment, que el fruit obtingut no resulte arcaic o la lectura feixuga.
BIBLIOGRAFIA
BLANC, Olivier, ed. (1993): Olympe de Gouges. Écrits politiques. Tome 1. 1788-1791. Tome 2. 1792-1793, París, Indigo & Coté-femmes.
BLANCO CORUJO, Oliva (2000): Olimpia de Gouges (1748-1793), Madrid, Ediciones del Orto.
CALDERÓN QUILDÓS, Fernando (2005): «La mujer en la obra de Jean Jacques Rousseau», Revista de Filosofía, vol. 30, núm. 1, pp. 165-177.
GOUGES, Olympe de (1986): Ouvres. Préssentées par Benoïte Groult, París, Mercure de France.
LACOUR, Leopold (1900): Trois femmes de la Révolution, París, Plon-Nourrit et Cie.
SHERMAN, Carol L. (2013): Reading Olympe de Gouges, Nova York, Palgrave MacMillan.
1. Es reprodueix en aquest mateix volum (pp. 25-47) lexcel·lent traducció que en va fer Vicent Olmos, amb les notes i la bibliografia corresponent, que en el seu dia es va publicar al núm. 23 de LEspill (tardor, 2006), pp. 132-143.
2. Podem pensar que tota acció, fora quina fora, li motivaria retrets a lescriptora a causa dalguna condició innata com ara, per posar un exemple qualsevol, el seu gènere.
3. Segons Oliva Blanco (2000), la inclogueren, fins i tot, en la llista de les prostitutes de París.
4. Terme recentment creat pels filòlegs Begoña Pozo i Carles Padilla, de la Universitat de València, per designar locultació de referents femenins.
5. Era oficial de carnisser del senyor De Gourgues, intendent de Montalban. El cognom del cap del seu marit, ha induït alguns estudiosos a considerar que Olympe shi inspiraria per transformar el seu Gourze en Gouges.
6. Pel que fa al seu nom, escriurà que hom podia albirar als seus «discours, toutes les vertus de légalité», a la seua «physionomie, les traits de la liberté» i al nom dOlympe «quelque chose de céleste», segons recull Leopold Lacour en la necessària Trois femmes de la Révolution (1900).
7. La presó on la van traslladar abans de ser jutjada era mixta. No sembla estrany, per tant, que lembaràs poguera ser quelcom més que una excusa per eludir el cadafal, sabedora com era, especialment, dels registres mèdics.