Col·lecció Cinc Segles
Edita:
Publicacions de la Universitat de València
© José Garcelán Muñoz, 2020
© daquesta edició: Universitat de València, 2020
Publicacions de la Universitat de València
http://puv.uv.es
Publicacions@uv.es
Coordinació editorial: Maite Simón
Maquetació: Inmaculada Mesa
Correcció: Elvira Iñigo
Impressió: Ulzama Digital
Edició digital
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.
A Marc, per la confiança. A Laura, per la companyia. A mon pare, per tota la resta. Per fer-ho possible.
El drama, evident, és que la «cultura-
cultura» només ha estat accessible per
a un sector minoritari de la societat.
JOAN FUSTER
ÍNDEX
PRÒLEG, per Antonio Ariño
INTRODUCCIÓ
CAPÍTOL I. ANTECEDENTS
1. La universitat centenària
2. Associacionisme vuitcentista
2.1 La Estrella
2.2 El Centro Científico-Literario
2.3 LAteneo Científico-Literario
2.4 El Liceo Literario
2.5 Les acadèmies
2.6 Ateneo Científico: el catalitzador
2.7 LAcademia de la Juventud Católica
3. La fin de siècle
CAPÍTOL II. UNS PRIMERS BATECS DE CULTURA UNIVERSITÀRIA
1. Lautonomia universitària
2. El IV Centenari de la fundació de la Universitat de València
3. Lextensió universitària
4. La Universitat Popular
5. La Universitat en les dècades de 1910 i 1920
6. El Paranimf com a espai de cultura
CAPÍTOL III. ASSOCIACIONISME ESTUDIANTIL EN EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX
1. La Unión Escolar i el retorn de les acadèmies
2. El Centro Escolar y Mercantil (CEM)
2.1 El valencianisme durant la segona dècada del segleXX
3. La Federación Regional de Estudiantes Católicos (FREC)
4. La Federación Universitaria Escolar (FUE)
CAPÍTOL IV. LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1936)
1. La universitat republicana
2. El valencianisme en la Segona República: lAgrupació Valencianista Escolar (AVE) i Acció Cultural Valenciana (ACV)
3. La Federación Regional de Estudiantes Católicos (FREC)
4. La Federación Universitaria Escolar (FUE)
4.1 La Universitat Popular
4.2 El teatre universitari
5. El Sindicato Español Universitario (SEU)
CAPÍTOL V. LA GUERRA CIVIL
1. La FUE
1.1 La Universitat Popular
1.2 El teatre universitari
CAPÍTOL VI. EL PRIMER FRANQUISME (1939-1951)
1. Activitats culturals al Paranimf de la Universitat i en altres espais (1940-1945)
2. Els Anales i les memòries de curs
2.1 Anales de la Universidad de Valencia (1950-51)
CAPÍTOL VII. LA CULTURA ENTRE 1940 I 1960
1. LAula de Mediterráneo
2. Valencianisme en la Guerra Civil i en la primera dècada del franquisme
3. El Sindicato Español Universitario (SEU)
4. El teatre a la Universitat de València (1939-1960)
5. El sorgiment de loposició política universitària al franquisme
6. La pèrdua de protagonisme del SEU
CAPÍTOL VIII. LA CULTURA A PARTIR DELS ANYS SEIXANTA
1. Els espais impulsors i acollidors de cultura a la ciutat de València
2. Les primeres estades a lestranger: un tren cap a lobertura cultural
3. Un incipient valencianisme polític universitari
4. La cultura al si de la Universitat de València: els departaments dactivitats culturals i altres iniciatives (1965-1970)
5. El teatre universitari (1960-1985)
EPÍLEG. LA PROGRESSIVA DEMOCRATITZACIÓ DE LA CULTURA (1980-1985)
BIBLIOGRAFIA I FONTS
ÍNDEX ONOMÀSTIC
PRÒLEG
LA FUNCIÓ CULTURAL DE LA UNIVERSITAT I LA DEMOCRÀCIA
El dia 1 dagost de 1924, en la secció de «Libros», el diari El Pueblo publicava un article titulat «Anales de la Universidad de Valencia. La Universidad contra la indiferencia ambiente». El signava Artur Perucho, aleshores un jove periodista de 22 anys, que havia estudiat Dret, però que va ser seduït pel compromís amb la professió periodística i la vocació política i nacionalista.
Larticle començava amb el paràgraf següent:
De cuantos trabajos realiza la Universidad de Valencia para hacer una obra seria de culturización y ser efectivamente el cerebro de la ciudad, hay tres que sobresalen notablemente: las conferencias de ampliación universitaria, el instituto de Idiomas y la publicación de los Anales.
Daquests tres treballs, i de molts altres, sen parla detalladament en el volum dedicat a la història de la missió cultural de la Universitat de València que el lector té ara a les mans. És resultat dun encàrrec fet pel Vicerectorat de Cultura i Esport a José Garcelán, qui sha dedicat amb entusiasme i rigor a buscar totes les notícies aparegudes en qualsevol document històric sobre aquesta dimensió de la vida universitària que encara és poc coneguda.
Amb la publicació tant daquest volum com del dedicat a letapa més contemporània de la missió cultural escrit per Irene Liberia, el Vicerectorat ha tractat de mostrar que som hereus duna dilatada tradició dactivitat cultural i que en el present hem de sentir-nos honrats daquesta herència i hem de tractar dadaptar-la a la nostra època, denriquir-la i de millorar-la.
En aquell temps, a més, aquesta funció cultural no shavia institucionalitzat en lleis i estatuts ni shavia plasmat en vicerectorats, òrgans i centres. Hui comptem amb molta més legitimitat i més recursos, i la nostra responsabilitat també és més gran. La missió cultural ho van deixar clar lLRU i les lleis i decrets posteriors, després de la docència i la recerca, és la tercera missió o funció de la Universitat. Amb ella, la Universitat es fa veritablement democràtica, com deia Artur Perucho en larticle citat.
Vull tancar amb les seues paraules aquesta introducció al primer volum dedicat a la història de la funció cultural de la Universitat de València. I amb elles vull també mostrar el meu agraïment, en primer lloc, a José Garcelán i Irene Liberia, que han escorcollat en la memòria per a narrar-nos el nostre passat. Però, sobretot, el nostre agraïment ha de dirigir-se als qui han escrit aquesta història estudiantat, professorat, personal dadministració, ciutadans i ciutadanes, gent del carrer amb la seua dedicació i el seu compromís.
Las puertas de la Universidad afirmava Perucho no deben permanecer cerradas para nadie; la Universidad debe, no sólo dejar que todos entren en su recinto, sino salir ella a la calle, si acaso la gente de la calle no acude a ella.
Això és el que mostra que som una institució democràtica: que volem i procurem que el coneixement i el saber siguen oberts i pertanyen a tota la societat.
ANTONIO ARIÑO VILLARROYA
Vicerector de Cultura i Esport de la Universitat de València Juny de 2020
INTRODUCCIÓ
La Universitat de València sha constituït, al llarg del temps, com un dels espais més importants de creació i recepció de cultura de la ciutat. Com a llar deminències, dintellectuals i de professionals, ha sigut un lloc fonamental per al progrés econòmic, polític i social, que ha aportat noves perspectives, noves interpretacions i nous avanços tecnològics i científics. Al mateix temps, els joves han passat pels seus edificis per formar-se, per aprendre, per rebre aquest llegat en forma deducació i també per ser agents de transformació i de canvi, conjugant les seues inquietuds i els seus interessos generacionals amb el que la Universitat els proporcionava.
Amb aquest llibre he volgut contar el que ha estat la projecció cultural daquesta casa al llarg del segle XX o, més concretament, des de laparició de les primeres associacions destudiants de la segona meitat del dinou fins laprovació dels Estatuts, lany 1985, que suposen la democratització de la Universitat de València. Lobjectiu és que el lector puga disposar duna síntesi de totes aquelles societats, activitats, actes, conferències... que shan desenvolupat durant gairebé un segle en aquesta institució.
Per fer-ho, mhe basat fonamentalment en tots aquells investigadors que shan dedicat a estudiar una part de la història de la Universitat en el període, com Germán Perales Birlanga, amb el seu llibre sobre el moviment estudiantil des de finals del XIX fins a la Segona República; María Fernanda Mancebo, amb les seues investigacions dels anys vint i trenta del segle XX; o Sergio Rodríguez Tejada, qui en la tesi va traçar amb gran detall loposició universitària al franquisme. A ells, i a la resta dautors, des dací el meu agraïment per les seues investigacions, que ens ajuden a comprendre millor, des de la perspectiva universitària, períodes de la història contemporània. També he volgut tenir en compte el que recullen lantologia de lalmanac del diari Las Provincias, els Anales de la Universidad de Valencia i algunes revistes destudiants i de la institució, per tractar daportar modestament alguna dada que he considerat dinterès. Finalment, he entrevistat algunes persones, protagonistes de la progressiva democratització de la cultura dels primers anys vuitanta, per gaudir dun testimoni viu del que va significar la transició, la llibertat que shi va assolir i els primers passos de la creació del Vicerectorat dExtensió Universitària. Amb açò vull palesar que aquesta no és, ni ho pretén ser, cap investigació on es puguen trobar noves dades o noves perspectives sobre la Universitat de València. És, més bé, una revisió bibliogràfica dallò que sha escrit sobre la història daquesta institució valenciana, des dun punt de vista concret, per elaborar un relat que narre laspecte essencialment cultural. És, en definitiva, una història de la cultura a la Universitat que ha considerat tant la vessant institucional (des de dalt, diríem) com la vessant estudiantil (des de baix), en totes les direccions.
En el capítol que inicia el llibre he ressenyat totes aquelles societats i associacions culturals, de caràcter inestable i breu, que van començar a sorgir a les últimes dècades del segle XIX i que mostren com lestudiantat va aprofitar loportunitat que donava lespai universitari per dinamitzar aquella cultura que les classes acadèmiques no li aportaven. El segon capítol se centra en les iniciatives impulsades des de la institució a partir del canvi de segle, fonamentalment arran de la celebració del quart centenari de la fundació de la Universitat de València. En el següent, recuperem el camí iniciat amb les associacions per parlar del seu paper en els primers trenta anys del segle XX, i la influència que tingueren en la Universitat.
Els capítols quart i cinquè sendinsen en la cultura desenvolupada durant la Segona República i en la Guerra Civil, en la qual la ciutat de València fou capital del malmès govern. Aquest període representa el primer intent seriós de generar una democratització de la cultura des de la Universitat, de portar allò que saprenia i sensenyava més enllà dels seus murs. No va durar molt de temps. Els capítols sisè i setè mostren el rotund canvi que imposà el franquisme en la cultura i en el paper de la universitat. El nacionalcatolicisme i el feixisme impregnaven i quasi monopolitzaven totes les activitats impulsades per la institució. Quasi, perquè també hi havia, com podreu veure al capítol setè, algunes escletxes que permeteren mantenir entre lestudiantat i la Universitat una certa sàvia cultural, que començarà a estendres als anys seixanta.