Així, al capítol vuitè he volgut mostrar com sestablí, al llarg de la dita dècada, un ambient que permeté una progressiva activitat cultural, no només al si de la Universitat de València, sinó també a la ciutat. Aquest creixement, molt lligat a loposició al franquisme i al desig de llibertat de la ciutadania, amagava un rerefons polític, que va eixir a la superfície ja als setanta. Efectivament, tot el magma cultural de la dècada dels seixanta va acabar cedint terreny a una política explícita que monopolitzà lespai universitari, almenys fins la mort del dictador. Per això, el llibre acaba amb un capítol dedicat al que va significar la transició a la democràcia i, més concretament, el que va ocórrer entre laprovació de la Constitució i la dels Estatuts de la Universitat de València, ja en 1985. És gairebé un lustre dactivitats culturals que simbolitzen i representen una progressiva democratització, ja que una gran part de les iniciatives estava en mans, com a finals del XIX, de lestudiantat.
Aquest no ha sigut un treball fàcil. Hi ha molta gent a qui dec unes paraules dagraïment. En primer lloc, a Antonio Ariño per haver-me donat loportunitat de desenvolupar aquesta tasca. Als meus professors, sense els quals no seria qui sóc avui, molt especialment a Ferran Archilés i a Marc Baldó. No tindré mai prou paraules dagraïment per a ells. A tot lequip de La Nau, que mha ajudat en les necessitats materials que he tingut (Aránzazu Torrecillas, Lucía García, David Sánchez, Irene Liberia, Norberto Piqueras, María Trigo, Rosa Puchades...), així com també a larxivera de la Universitat, Irene Manclús, a Raquel Fuertes Redón, de Valencia Fruits, i a María José Serrano. A Ferranda Martí, del Servei dInformació i Dinamització (Sedi) de la Universitat de València, per haver fet memòria (i per molt més), i a Evarist Caselles, Rafael Company, Vicent Martínez i Francisco Morales pel seu valuós testimoni. Moltes gràcies.
CAPÍTOL I
ANTECEDENTS
1. LA UNIVERSITAT CENTENÀRIA
Uns dels edificis centrals per al foment de la cultura a les ciutats han estat les universitats. Ací, tant des de làmbit institucional com per iniciativa dels estudiants, shan tractat de desenvolupar activitats que connectaren lacadèmia amb la societat, i així poder debatre, ampliar i difondre el coneixement que shi impartia i shi aprenia. La Universitat de València, que depassa ja els 520 anys dhistòria, ha estat un dels nuclis principals de producció cultural i un espai datenció a les inquietuds destudiants i ciutadans. La cultura, cal crear-la en una doble direcció: tant perquè existisca, com també perquè puga ser consumida i apreciada. La Universitat de València, situada fins fa no molt al carrer de la Nau, ha contribuït a ambdues coses, fins i tot des dabans de laparició de la societat de masses i de la cultura entesa en el significat actual.
Una de les primeres notícies de les activitats culturals daquest centre ens la ofereix el doctor en Dret Civil i Canònic, Francisco de Vilanova y Pizcueta, en la seua Historia de la Universidad Literaria de Valencia, publicada el 1903 amb motiu dels quatre-cents anys de la institució. Aquest llibre ens parla de les sabatines: uns debats, dinamitzats per la mateixa llei universitària, que es desenvolupaven els dissabtes a les classes del centre entre lestudiantat.
Segons aquest acadèmic, en els Estatuts fundacionals de la Universitat de València, de 1499, «no sols es permetia als estudiants disputar á lur voluntad en ses cambres é en publich, sinó que sels manava que en les hores doci feren exercici de disputa, i sordenava al rector que tots els dissabtes obligara les facultats, alternativament, a mantenir aquestes discussions dintre de les aules». En aquests actes, que sanomenaven Sabatinas o Reparaciones per distingir-les de les Conclusiones públicas y solemnes o Actos literarios, es manifestaven les diverses escoles que compartien entre si el domini teològic i filosòfic.
De tanta importància es consideraven aquests debats que els jurats van decidir prolongar temporalment el càrrec de rector de Bernat Alcalà perquè havia «fet tenir cascun disapte, Sabatines ó Disputes». De fet, els Estatuts de 1561 establien que totes les facultats havien de celebrar amb freqüència sabatines, una mostra de lafany de la institució per fomentar el coneixement de la cultura contemporània dels estudiants que es formaven entre els seus murs (Vilanova y Pizcueta, 1903: 45).
També és ben antiga la cultura festiva. Al llarg dels segles XVII i XVIII es desenvolupaven commemoracions en dates assenyalades, vinculades fonamentalment a festivitats religioses. Tal com han explicat Mariano Peset i Javier Palao (1999: 49), els Estatuts de 1733 ja establien els dies sants o feriats, en els quals la Universitat convidava les autoritats de la ciutat. Entre totes aquestes festes destaca lexaltació de la Immaculada Concepció, que era la patrona de la Universitat des de la seua fundació. Tots els anys es feia una processó amb una imatge seua que es conservava al monestir de la Trinitat, amb lacompanyament del rector, dels professors i dels graduats.
El 6 de desembre de 1661, el papa Alexandre VII va publicar una butlla en què reafirmava la doctrina i el culte de la Immaculada Concepció. Felip IV, lany següent, va voler celebrar aquesta publicació durant el període de festes de carnestoltes (potser per cristianitzar la festa, segons la interpretació de Peset i Palao). Cal destacar, com assenyala Pilar Pedraza, que la festivitat del carnaval havia estat prohibida a València el 1627, i posteriorment fou suprimida per Felip V. En lèpoca de què parlem, no obstant això, se celebrava un carnaval universitari, però sempre amb permís de les autoritats governatives.
Fet i fet, malgrat la prohibició general, es va autoritzar als estudiats una mascarada amb motiu del carnestoltes perquè «entretenidos en la diversidad de trajes, galas, remedos, invenciones graves y ridículas, se eviten otras licenciosas contingencias», tal com explica el cronista Valda, citat per Pedraza (1982: 70-71). Cal tenir en compte també que, en les Constitucions de lEstudi General de 1655, quedaven prohibides als universitaris, en dies normals, les extravagàncies en les indumentàries. Es tractava, en definitiva, malgrat de lescassa simpatia de lesglésia i de les autoritats per aquest tipus de festeigs (de sospitoses reminiscències paganes) de permetre que es portaren a terme per facilitar als estudiants un mitjà de diversió i desfogament que, per estar oficialitzat, fora fàcil de controlar. El permís per a celebrar aquest carnaval «restringit» de caràcter estudiantil que, tot i la prohibició, desbordava làmbit universitari ja que interessava també a altres capes de la societat era sol·licitat pels rectors al virrei (Pedraza, 1982: 69-71).
Així doncs, l1 de febrer de 1662, per celebrar la dita butlla papal, sorganitzà una gran processó a València, que començà cap a les dos del migdia des de les diverses escoles universitàries. Obria el nombrós seguici un grup de gent amb màscares a cavall, vestits de manera molt vistosa. Darrere, desfilaren onze carros amb motius molt diversos: bojos, gossos i gats, dones fortes, àngels...
Per part de la Universitat, la Facultat de Medicina, donada la seua importància i prestigi, va construir dos carros; el de Jurisprudència, de la Facultat de Dret, anava precedit per més de seixanta estudiants a cavall, molt ben empolainats. Lúltim dels carros, el de les Muses, estava patrocinat per la casa, i anava seguit per un grupuscle de músics. A continuació venien els graduats, mestres i catedràtics, i finalment el rector amb la resta de les autoritats acadèmiques (Peset i Palao, 1999: 52).
Per part de la Universitat, la Facultat de Medicina, donada la seua importància i prestigi, va construir dos carros; el de Jurisprudència, de la Facultat de Dret, anava precedit per més de seixanta estudiants a cavall, molt ben empolainats. Lúltim dels carros, el de les Muses, estava patrocinat per la casa, i anava seguit per un grupuscle de músics. A continuació venien els graduats, mestres i catedràtics, i finalment el rector amb la resta de les autoritats acadèmiques (Peset i Palao, 1999: 52).
Carro de la Jurisprudència, de la Facultat de Dret. (Font: J. Baptista de Valda, Solenes fiestas que celebró Valencia, a la Immaculada Concepción de la Virgen María. Por el supremo decreto de N.S.S. Pontifice Alexandro VII, 1663, p. 72)
A més a més, després de la processó de carros, la Universitat com a institució celebrà la seua festivitat particular en honor a la Immaculada Concepció de Maria. Per fer-ho, les facultats hagueren dadornar diversos espais de ledifici. La festa va durar de dimecres a diumenge i motivà el muntatge daltars en el recinte universitari, cosa que passava per alt una curiosa prohibició de les Constitucions de lEstudi General de 1611, tal com cita Pedraza: «Item ordenam, que ni en la festa de S. Lluch, ni en las de Nostra Señora de la Sapiencia, ni en altra festa alguna, ni los estudiants ni los mestres pugue(n) fer en lo estudi altar algú». Una prohibició que, tanmateix, no es troba en els estatuts de 1660 i que, probablement, era ignorada de manera sistemàtica. Siga com siga, el fet és que ladornament de la Universitat es va produir, amb un gran desplegament denginy i de mitjans (Pedraza, 1982: 96).1
Per una altra banda, coneguem que la Universitat de València mantenia relacions amb altres institucions culturals de la ciutat. Una daquestes, amb la qual fins i tot compartia edifici, era la Real Academia de Bellas Artes San Carlos. De fet, fou en la segona meitat del segle XVIII, el 1773, quan es va produir a les sales de lactual edifici de la Nau la primera exposició temporal de caràcter artístic celebrada a la ciutat, uns anys després de la promulgació dels estatuts de la dita acadèmia, el 14 de febrer de 1768. Com indiquen els estudis, aquest fou linici de tot un reguitzell dactivitats realitzades al llarg de més de dos segles, orientades a laprenentatge, foment i investigació de lart, i que culminen amb lexposició sobre aquesta acadèmia, a La Nau, inaugurada el desembre de 2018. La de 1773 és considerada com la primera exposició organitzada a València amb la doble condició de mostra temporal i daccés lliure, i va servir com a instrument per promoure els fins culturals i docents de la Real Academia, així com també per afermar el paper de la Universitat com a espai obert a les manifestacions culturals que, a poc a poc, van anar sorgint, tant al seu si com a lentorn urbà (Catalá, 2018: 147 i 151).
Ara bé, en realitat fou al segle XIX quan començà a haver-hi una activitat cultural més o menys continuada, encara que intermitent, que anirà fent de la Universitat de València un vertader espai dacció i de creació cultural. Aquestes dinàmiques foren esperonades, sobretot, per part dels estudiants, que aprofitaren la reunió amb gent de la seua edat per a crear associacions i col·lectius que complementaren la formació rebuda a les aules i cobriren les seues inquietuds intel·lectuals.
2. ASSOCIACIONISME VUITCENTISTA
La mayoría de nuestros estudiantes escrivia Giner en començar el segle XX pertenece a las clases medias; hace mucha vida de teatro, de café, de casino; de ateneo, a veces; casi ninguna de campo; va a los toros; nada de juegos ni ejercicios corporales; otro tanto de viajes y excursiones; aparte de los periódicos, lee poco, y esto principalmente novelas... (Citat per Baldó, Mancebo, Sánchez i Blasco, 2000: 95).
Malgrat els flaixos dactivitat cultural descrits adés, certament institucionals, hi ha relativament poques petjades, almenys fins al segle XX, de tasques culturals impulsades des de la institució. Però diverses investigacions han demostrat que, des de mitjans del dinou, lefervescència cultural fou produïda de la mà dels estudiants, des de baix. És veritat que per aquells anys es va organitzar el Gabinet dHistòria Natural (el segon centre patrimonial i científic dimportància en Espanya, només per darrere del Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid), amb limpuls conjunt del catedràtic de Química General i rector, José Monserrat y Riutort, preocupat per millorar les instal·lacions universitàries destinades a lensenyament científic; del catedràtic dHistòria Natural Ignacio Vidal i del titular de la Càtedra de Botànica, José Pizcueta, també rector uns anys més tard; però la majoria de lactivitat cultural era estudiantil i sorganitzava en ateneus i societats literàries.2
Així, limpuls i la producció literària i científica, que en aquestes línies considerem les primeres espurnes de cultura universitària, venien «des de baix». Una investigació impulsada per Ernest Sánchez Santiró, centrada en la Facultat de Ciències, que aleshores compartia edifici amb les aules de Filosofia i Lletres, la biblioteca universitària, els gabinets de Física i Química i el preparatori de Medicina al carrer de la Nau, mostra que lestudiantat no mostrava gaires diferències entre disciplines: el seu modus vivendi i els seus problemes eren molt similars. Aquest estudi explica el rígid sistema de control que es va bastir durant lèpoca dIsabel II: «La universitat ens apareix com a centre dinstrucció, centre de control, àdhuc presó. La universitat isabelina encara presenta una altra característica pròpia del període anterior a lordenament legal liberal. Ens referim a la subjecció de lestudiant a lautoritat acadèmica, dins i fora de lestabliment universitari» (Sánchez Santiró, 1998: 215 i 221).
2.1 LA ESTRELLA
Aquests afers no ens ocupen en aquestes línies, però lobra de Sánchez sí que mostra les primeres petjades dun moviment cultural universitari, amb lestabliment, el 1852, de la primera associació de caràcter literari que es coneix sota el paraigua de la Universitat de València: La Estrella, de la qual cal destacar la singularitat, tenint en compte que, segons el reglament universitari, els estudiants encara estaven privats del dret de petició col·lectiva. Els seus membres, majoritàriament de les carreres de Dret i de Medicina, i que tractaven sobretot qüestions literàries, són figures duna importància primordial en la cultura valenciana de la fi del XIX; ja que aquesta associació no fou només un passatemps estudiantil, sinó un primer trampolí des del qual persones amb gran potencial van començar a suplir les mancances que trobaven en una universitat fortament academicista: Teodor Llorente, Félix Pizcueta, Vicente Wenceslao Querol, Miguel Amat Mestre, Carmelo Calvo, Enrique Gaspar... «els epígons de lestudiant romàntic», en paraules de Lluís Guarner (Sánchez Santiró, 1998: 219).
Lagrupació, doncs, estava formada únicament per estudiants, però la seua activitat no estava clarament vinculada a la naturalesa escolar dels seus membres, sinó que les reunions es dedicaven principalment a qüestions literàries i al debat sobre els temes més variats: «discutíamos las más transcendentales cuestiones filosóficas, políticas y sociales» (Sánchez Santiró, 1998: 220). En tot cas, cap als anys 1850 ja existia una primera societat estudiantil que predicava valors de tolerància política i igualitarisme: no hi havia jerarquies i es basava en normes estrictament democràtiques, amb respecte al diferent ideari polític. Malgrat sols abastar un nombre molt reduït dels estudiants que concorrien al claustre, no era lúnica expressió de companyonia del XIX: també hi havia grups de tunes i de serenates, que organitzaven estudiantines en els canvis dautoritats acadèmiques, a final de curs, i en altres fites del calendari universitari. Les serenates, però, a més dactes lúdics, també podien servir de mecanismes de queixa col·lectiva, en un sistema en què la protesta estava totalment prohibida (Sánchez Santiró, 1998: 215-220).