Lagrupació, doncs, estava formada únicament per estudiants, però la seua activitat no estava clarament vinculada a la naturalesa escolar dels seus membres, sinó que les reunions es dedicaven principalment a qüestions literàries i al debat sobre els temes més variats: «discutíamos las más transcendentales cuestiones filosóficas, políticas y sociales» (Sánchez Santiró, 1998: 220). En tot cas, cap als anys 1850 ja existia una primera societat estudiantil que predicava valors de tolerància política i igualitarisme: no hi havia jerarquies i es basava en normes estrictament democràtiques, amb respecte al diferent ideari polític. Malgrat sols abastar un nombre molt reduït dels estudiants que concorrien al claustre, no era lúnica expressió de companyonia del XIX: també hi havia grups de tunes i de serenates, que organitzaven estudiantines en els canvis dautoritats acadèmiques, a final de curs, i en altres fites del calendari universitari. Les serenates, però, a més dactes lúdics, també podien servir de mecanismes de queixa col·lectiva, en un sistema en què la protesta estava totalment prohibida (Sánchez Santiró, 1998: 215-220).
El nucli fundador de la societat La Estrella va conformar, el 1858, una segona societat, el Liceo, que va suposar la pèrdua de tot el tarannà universitari i escolar que tenia la seua predecessora, en tant que els seus membres no eren universitaris. Així, segurament tant per la probable passivitat de lalumnat com per la ja assenyalada forta disciplina, quedà buit lespai de les societats estudiantils a València. Sense capacitat dorganització col·lectiva i sense llibertats, era difícil potenciar la creació de societats literàries o científiques (Perales, 2009: 15).
Amb lassociacionisme estudiantil desdibuixat cap a la dècada dels seixanta del segle XIX, lúnic fet destacable de la Universitat de València fou la dimissió del rector José Pizcueta, que va ser substituït per Vicente Noguera el qual, al seu torn, va haver de dimitir el 30 de setembre de 1868 amb lesclat de la Revolució Gloriosa. Arran daquesta revolta es va transformar radicalment la vida i la normativa de les universitats, i es va alliberar lestudiant de lobligatorietat dassistir a classe. La revolució va suposar leliminació de les llistes tancades de llibres i del control ideològic, i laparició dels estudis pràctics. És en aquest context quan apareixen els gabinets, el Museu i el Jardí Botànic: lestudiant va passar de ser un espectador a ser un subjecte actiu en laprenentatge (Sánchez Santiró, 1998: 222-224).
El Sexenni, com va apuntar ja en els anys vuitanta Marc Baldó, fou, per a la història dEspanya,
un autèntic terratrèmol polític i social, que va remoure a fons els fonaments de lordre burgés doctrinari, construïts des de la dècada dels anys trenta. Les contradiccions del sistema liberal isabelí esclataren de colp: les forces democràtiques i/o republicanes, incubades durant més de trenta anys, reptaren lordre establert. [...] El món de les idees també es va somoure: la ideologia democràtica, generada lentament durant dècades, va assaltar lescena històrica; la idea de progrés va inundar lespai i va arrasar amb els obstacles dels moderats. Si el sistema educatiu previ, de Pidal i Moyano, es basava en nugar curta lescola i tallar-li les ales a la universitat, ara els revolucionaris atacaven els recels conservadors i es disposaven a donar-li a lensenyament la llibertat regatejada (Baldó, 1986: 161).
Institucionalment, durant el Sexenni, la Junta Revolucionària de València amb el suport de professors krausistes es va llançar a un ambiciós programa dampliació destudis. A lInstitut sestabliren càtedres destudis aplicats (Química, Topografia, Dibuix i Mecànica Industrial); es va crear lEscola dArtesans, per a obrers; i es va obrir una Escola dEnginyers Agrònoms tutelada per la Sociedad Económica de Amigos del País. A la Universitat sincorporà la Facultat de Farmàcia, les escoles de Notariat i dArquitectura; a la Facultat de Medicina es van reprendre els estudis de llicenciatura i es completaren fins al doctorat; en Ciències es va afegir la secció dExactes, i es va restablir Filosofia i Lletres fins al grau de doctorat. El motor de totes aquestes reformes fou Eduardo Pérez Pujol, membre de la Junta Revolucionària i també, en aquell moment, rector de la Universitat de València. Però, per a portar-les a terme calien recursos econòmics inexistents i, a partir de 1872, la major part de les escoles va tancar (Baldó i Mir, 2000: 24-25). En tot cas, el Sexenni va significar un canvi rotund. La Universitat va créixer, aparegué lestudiant lliure, els demòcrates decretaren labolició dels rígids controls doctrinaris, sinstaurà la llibertat de càtedra, sanul·là, com hem dit, la llista tancada de manuals... Però el més rellevant, pel que fa al nostre estudi, fou laparició dassociacions de caràcter cultural (Baldó, Mancebo, Sánchez i Blasco, 2000: 96).
2.2 EL CENTRO CIENTÍFICO-LITERARIO
Aquest període revolucionari va generar un flux constant diniciatives que intentaven la creació de societats de caràcter polític i cultural. Germán Perales assenyala dos projectes: per una banda, un ateneu impulsat des de lInstitut de Secundària Provincial, dirigit per Vicente Boix, exclusivament dedicat a lestudi. Per una altra, un centre literari, científic i cultural que van promoure un grup descolars amb la intenció de generar debats al seu si. Així, dos mesos després de la revolució es va constituir formalment aquest últim Centro Científico-Literario, que fins i tot va generar una revista non nata: El Pensamiento Juvenil (Perales, 2009: 17).
El centre havia de ser «de reunión, científico-literario, donde se egercitaran [sic] los socios de esta clase de trabajos y donde contarían, al propio tiempo, con un gabinete de lectura, especialmente de periódicos». En altres paraules, una iniciativa de caire cultural i científic per tal que els estudiants complementaren la seua formació acadèmica. La nit del 14 de novembre de 1868, alumnes de les distintes facultats van intentar constituir-lo, no només amb lobjectiu dampliar els seus coneixements, sinó també de debatre, segons La Gacetilla, «algunas cuestiones en armonía con la calificación de dicha sociedad» (Sánchez Santiró, 1998: 226). Tanmateix, el nombre dassistents fou insuficient i van haver desperar una convocatòria més massiva. En tot cas, veiem com aquest centre era bastant similar a les associacions del període anterior, amb el matís que, en aquest cas, lobjectiu era abastar una major quantitat destudiants. Aquesta diferència es pot traduir en termes polítics: enfront de lelitisme anterior, simposà una percepció més democràtica, de participació general.
El 19 de novembre, els estudiants de les distintes facultats van tornar a reunir-se per redactar els estatuts de la societat, amb una comissió de les facultats de Dret (Sales Ronda i José Manteca), Medicina (Romagosa i Cano Sechent), Filosofia (Piñeiro Marín), Farmàcia (Esed Martínez) i Ciències (Monserrat Fernández). Finalment, deu dies més tard, es va celebrar un míting a la llotja, organitzat pels estudiants universitaris, per a presentar a la resta de lalumnat els objectius del centre, que sintetitzem en les següents paraules: «unión escolar, la ilustración de los socios, y la propagación de esta misma ilustración» (Sánchez Santiró, 1998: 226-227). És a dir, agrupació de tots els estudiants, desenvolupament cultural daquests i propagació dallò après; un precedent del que serà, uns anys més tard, lextensió universitària.
Però el Centro Científico-Literario fou una anomalia en lassociacionisme universitari fins el final de la primera dècada del segle XX. Constituït definitivament el 2 de desembre de 1868, la primera tasca de relleu en què es va embarcar fou la participació en un Congrés Internacional Estudiantil que se celebrava a Gant cap a finals del mateix mes. Aquest fet, segons Sánchez Santiró, cal relacionar-lo amb lesperit internacionalista que abastava grans sectors de les societats europees entre 1860 i 1870: internacionalisme polític de caire pacifista (amb la Lliga de la Pau i la Llibertat de Stuart Mill, Victor Hugo, Bakunin, Garibaldi); internacionalisme obrerista, amb lAssociació Internacional de Treballadors (AIT), i també, en aquest cas, internacionalisme escolar, impulsat des de la Federació de les Escoles, que amb el següent text convidava a la Universitat de València a participar en la tercera de les seues sessions: «¡Hermanos! ¡En nombre de esta asociación internacional, en nombre de la Federación de las Escuelas, os invitamos hoy a la tercera de nuestras sesiones universitarias!» (Sánchez Santiró, 1998: 227-228).
Passades les eufòries de la Revolució Gloriosa, i sobretot vençuda la revolta republicana a València (en la qual els estudiants havien pres part activa) les societats escolars afluixaren. La vida de la ciutat va començar a «normalitzar-se» a poc a poc. El 15 doctubre de 1869 començà el curs, que es caracteritzà per un cert retraïment i una reorientació en les accions estudiantils: entre 1870 i 1873 es constata labsència duna organització semblant a la del Centro Científico-Literario. Lassociacionisme estudiantil juvenil perdé lautonomia que el caracteritzava, i va evolucionar cap a les formes ateneístiques, que després analitzarem (Perales, 2009: 17; Sánchez Santiró, 1988: 235). Cal destacar, tot i això, que lexperiència del sexenni va significar un canvi de rumb: els decrets de Ruiz Zorrilla de 1868 concebien una nova universitat, caracteritzada per la llibertat de càtedra, la llibertat densenyament, limpuls pedagògic i la llibertat dassistència dels alumnes, que podien estudiar privadament o en acadèmies i examinar-se en les universitats. Es va propiciar també més contacte amb els problemes socials, com demostra lorganització dun acte al Paranimf, el 17 de setembre de 1871, amb tres representants de lAssociació Internacional de Treballadors, que clausurà una conferència dels delegats a la ciutat, en un moment en què lambient estava caldejat (els successos de la Comuna de París, les vagues, la formació de la Liga de Propietarios...). Un acte en el qual participà el rector Pérez Pujol i que, per cert, li va costar el càrrec (Peset i Palao, 1999: 77; Baldó i Mir, 2000: 24-25).
2.3 LATENEO CIENTÍFICO-LITERARIO
En el període revolucionari, una tertúlia com La Antorcha (en la qual va participar el que seria ministre dInstrucció Pública i Belles Arts, Amalio Gimeno), que havia nascut durant el sexenni, es va convertir en lAteneo Científico, que es va obrir a tothom i va perdre el seu caràcter estudiantil. Lateneu soriginà en un grup destudiants que, al domicili de Francisco Mata y Sanz, feien reunions setmanals «para el cultivo de las letras y ejercicio de la controversia» (Perales, 2009: 53). Ben aviat shi associaren altres estudiants, com lesmentat Amalio Gimeno, Rafael Encinas, Vicente Dualde... que constituïren La Antorcha, presidida per lestudiant de Dret Fernando de Alisal (qui, a més, era fill dun magistrat de lAudiència de València). Després de passar per diversos locals i de créixer, el 1870 va assentar-se al carrer de Gil i Polo, i en aquell moment van canviar el nom de La Antorcha pel dAteneo de Valencia, seguint «las corrientes que venían de Madrid». Aquest ateneu, en paraules de Lluís Guarner (1976), era «un centro de cultura que agrupó a escritores, artistas y científicos de Valencia, donde forma un movimiento cultural evidentemente eficaz en la vida de la ciudad» (citat per Sánchez Santiró, 1998: 236).
En els seus salons, els estudiants de la Universitat van poder assistir a les conferències i els discursos dels homes més destacats i dalguna dona, no només de la ciutat, sinó de tot Espanya. A més de catedràtics, intel·lectuals i professionals valencians, era estrany que la visita dalguna personalitat cultural a València no suposara la seua presència en el local de lAteneo i, al seu torn, els universitaris no només eren oients, sinó també discutidors, conferenciants i literats.
LAteneo condensava una gran varietat intel·lectual i política: positivistes, krausistes, eclèctics, monàrquics, republicans... tots ells sotmesos, en un principi, a les lleis de la tolerància i la democràcia: Teodor Llorente, Constantí Llombart, Vicente Wenceslao Querol, Manuel Candela, Amalio Gimeno, Luis Simarro, Velasco y Santos, Felix Pizcueta... eren alguns dels noms que formaven part de lagrupació i que hi participaven amb articles, poemes, debats, homenatges o commemoracions: «una juventud abierta a la cultura, pero cerrada a las concupiscencias de la política» (íd.). Lactivitat que desenvolupaven es pot seguir a través del seu Boletín-Revista, que es publicà entre el 5 de juny de 1870 i el 15 de juny de 1876, i que consta donze volums. Tot i la pèrdua del caràcter estrictament universitari, que aquest Ateneo tinguera una llavor destudiants inquiets per la cultura és una bona mostra de com la Universitat configurava un ecosistema propici per a limpuls dels seus membres cap a lexercici de les lletres o del debat.3 LAteneo, tanmateix, va continuar la seua vida i amb el pas del temps es va convertir en una referència cultural de la València finisecular. Alumnes de la Universitat, com José Guillem y Sol, de Dret, seguiren freqüentant-lo, i altres com Francisco Vives Liern o Rodríguez Guzmán eren habituals en les sessions literàries amb les seues composicions. Alhora, en aquest espai sovintejaven noms com el de Vicente Blasco Ibáñez, que va pronunciar la conferència dobertura del curs 1886-87, o Rafael Altamira Crevea, qui va presentar allà, junt amb José María Latorre, la seua obra dramàtica Luchas de Alma. Un altre nom destacat, el de Martínez Ruiz (Azorín), també va participar en les discussions que shi dinamitzaven. En tot cas, com ja hem assenyalat, lAteneo no va sentir la necessitat destablir polítiques especials datracció per als estudiants sinó que, més bé, els obria les seues portes com a qualsevol altre ciutadà. Tanmateix, amb laparició de les acadèmies, va acabar concentrant el moviment associacionista a la ciutat de València, com després estudiarem (Perales, 2009: 53-54).
2.4 EL LICEO LITERARIO
Fou, tanmateix, el model anterior, el de les societats literàries, el que van recuperar els estudiants durant la Primera República. Així, a loctubre de 1873 va nàixer el Liceo Literario, a partir de limpuls de cinc joves que, amb la voluntat de superar les limitacions de lestudi individual, aspiraven a crear un fòrum de discussió i dintercanvi obert a la participació de les persones que compartiren amb ells lafició per les lletres, les arts i lestudi. El 21 de novembre daquell any sen celebrava la sessió inaugural, seguida durant el curs 1873-74 de més duna vintena de sessions generals. Dels cinc fundadors i la junta directiva originària, encapçalada pel jove advocat Ignacio Pintado y Llorca, el 1875 només quedaven Josep Maria Amigó, que havia estat tresorer i aleshores presidia la secció de Ciències; lalumne de la Facultat de Dret Juan Saavedra Ladrón de Guevara, que exercí com a arxiver i bibliotecari, i Federico Soler Castelló, qui va assumir la presidència. El quintet inicial el completava Mendiolagoitia, ja absent. El ràpid creixement del Liceo Literario va augmentar també el nombre de membres de la junta, que aquell mateix any estava composta per vint-i-tres càrrecs, a banda de la presidència honorifica, que ocupava Vicente Boix, tota una figura de la vida cultural valenciana daquell moment i que ja havia estat vinculat a lassociacionisme estudiantil anys enrere (Perales, 2009: 17-18).