Tanca la tríada temàtica dacadèmies la Unión Escolar Científica, sota el patronat del catedràtic de Complements dÀlgebra, Geometria, Trigonometria i Geometria Analítica, Eduardo León y Ortíz. Nascuda pel gener de 1881, el seu propòsit era generar conferències tots els dissabtes, a les cinc de la vesprada, a la sala de professors de ledifici del carrer de la Nau. Tanmateix, el seu origen venia més «des de dalt», de la voluntat dun docent, que no de la iniciativa dels estudiants, els quals, a més, eren numèricament menys quantiosos que els de les altres especialitats. Així, la Unión Escolar Científica va allargar-se fins que el seu creador, Eduardo León, va marxar a la Càtedra de Geodèsia de la Universitat Central de Madrid, cap a 1882. Els escolars no mostraren interès per mantenir-la viva (Sánchez Santiró, 1998: 243-244; Perales, 2009: 27-33).
2.6 ATENEO CIENTÍFICO: EL CATALITZADOR
Als salons de lAteneo Científico de València es reunia la cúpula intel·lectual de la ciutat. Hi havia catedràtics, metges, advocats... i, a la seua ombra, alguns dels alumnes de la Universitat. Daquests estudiants van sorgir les iniciatives que convertiren lateneu, cap a finals del XIX, en la major concentració de societats destudi duniversitaris de València. LAteneo, que té el seu germen en el grup La Antorcha, del qual hem parlat adés, va ser durant els anys del sexenni i de la restauració un dels espais culturals més sovintejats de la ciutat. El seu caràcter estudiantil es va perdre ràpidament, com ja hem vist, però no va perdre la relació amb la Universitat, en tant que professors i catedràtics freqüentaven els seus salons. Tanmateix, cap al segon lustre dels vuitanta del dinou, hi va començar a revifar lelement escolar, a través dalguns actes convocats a finals del curs 1888-89, com vetllades literàries i musicals, i la creació, al curs següent, dun nou fòrum de col·legials de lleis.
Aquest fòrum, lAcademia Jurídico-Escolar, tenia com a objectiu declarat satisfer les necessitats densenyament pràctic que la Universitat no oferia, és a dir, «que los alumnos de la facultad de Derecho pudieran ejercitarse en las funciones propias de su carrera». La primera sessió es va celebrar el 7 de desembre de 1889, amb una conferència de José Albiñana titulada «Estudio crítico de la doctrina romana del título y modo de adquirirlo». Lacadèmia va tenir una activitat intermitent i diversa, ja que a banda de les sessions teòriques i pràctiques, també va convocar certàmens jurídics i literaris, però els problemes financers de lAteneo i lesgotament natural (generacional) de les societats escolars limitaven el seu desenvolupament. En tot cas, la refundació al gener de 1901 va suposar un dels seus períodes de més moviment: les conferències i discussions arribaren a produir-se amb un ritme de dues o tres sessions per setmana, i també hi hagué sessions pràctiques. La notable presència del professorat universitari entre els conferenciants és una prova del recolzament que donaven als alumnes, que shi reunien per a «estudiar i ampliar els coneixements adquirits en la Universitat i iniciar-se en els camps del pensament i la paraula, estudiant i discutint els problemes socials pendents i adquirint una saludable pràctica de la seua futura professió» (Perales, 2009: 34-37).
En aquest mateix context va sorgir la segona acadèmia sota el paraigua de lAteneo: lAcademia Médico-Escolar. Com en la seua germana legista, la participació de catedràtics, llicenciats i doctors, junt amb els estudiants, en les sessions daquesta associació, fou molt important. Feien sessions teòriques i revisaven casos clínics. Ràpidament, es va convertir en una constant de la vida cultural de la ciutat i, de fet, el primer any de la seua fundació ja es va preparar un certamen nacional anual, que tingué un gran èxit de participació. Fins i tot es va dotar dun òrgan de premsa propi, el Boletín de la Academia Médico-Escolar del Ateneo Científico, que va veure la llum al desembre de 1902. En paraules dun contemporani, Campos Fillol (citat per Perales, 2009: 41):
Plácemes merece la Academia Médico-Escolar, que ha alcanzado en poco tiempo gran importancia y desarrollo gracias a sus útiles tareas siendo hoy uno de los centros escolares de Valencia que gozan de mayor vitalidad, sin recurrir por ello a fiestas y veladas estrañas [sic] a la ciencia y al progreso.
Cap al 1903, lAteneo, que havia servit daixopluc a aquestes dues societats estava en una situació econòmica preocupant. Per tractar de mantindrel viu, es va promoure laugment del número de socis per incrementar els ingressos i fer front als deutes, i també sincentivà la generació duna major activitat. Entre els nouvinguts, en aquest procés, hi hagué molts estudiants, una quarantena dels quals eren alumnes de la Facultat de Ciències que, a més de donar-se dalta com a socis, sorganitzaren en la seua pròpia acadèmia. Així fou com nasqué lAcademia Científico-Escolar, sota la presidència de Vicente Küster i la vicepresidència de Rafael Colvée, amb un acte inaugural a càrrec de Vicente Peset Cervera, que pronuncià una conferència al Paranimf de la Universitat de València.
Daquesta manera, a principis del segle XX eren tres les societats destudiants domiciliades a lAteneo Científico: Dret, Medicina i Ciències. Era la major concentració descolars (a banda de la mateixa Universitat) que havia existit fins aquell moment a la ciutat de València, amb més de cent cinquanta socis universitaris. Després de molts anys, els estudiants de les tres principals facultats convivien sota un mateix sostre, encara que funcionaven de manera autònoma. Aquesta situació va propiciar que, lestiu de 1903, es creara la Unión Escolar, que va absorbir les acadèmies de Medicina i de Ciències. La de Dret, en principi, va refusar participar-hi. En tot cas, aquesta unió no va fer desaparèixer les activitats independents de cada acadèmia, i quan es va dissoldre (lúltima notícia de la Unión Escolar és de febrer de 1907), les acadèmies van sobreviure (Perales, 2009: 42-43).
En la primera dècada del segle XX, sobre la qual després aprofundirem, es van transformar moltes coses. Els escolars van assajar nous tipus dorganització que superaren el marc ateneista, crearen organitzacions reivindicatives i es van polititzar. A més, es volia apostar per un nou tipus dorganització escolar amb fins culturals, socials i reivindicatius. Altamira, just en 1898, aprofità la tribuna en un congrés dhispanistes, portuguesos i americans per reclamar un nou tipus dassociació escolar: havien de ser unitàries (sense distincions de facultats), havien de prescindir del caràcter polític i religiós, havien de dedicar-se a les reivindicacions i millores acadèmiques, i al conreu espiritual i esportiu dels seus membres, a exercir una acció social benèfica i solidària amb la classe obrera... i aquest fou lorigen teòric de larticulació de la Unión Escolar (a Madrid, cap a 1900), que sorganitzà per defensar els interessos de la «classe escolar» des duna suposada neutralitat ideològica (Baldó, Mancebo, Sánchez Santiró i Blasco, 2000: 101).
Sánchez Santiró considera aquesta Unión Escolar un dels primers brots dassociacionisme estudiantil reivindicatiu del segle XX. Aquesta associació complia tots els requisits que, segons Rafael Altamira, havia de defensar una associació escolar: incloïa estudiants duniversitat i dinstitut, no feia separacions per graus ni facultats, mantenia un continu i difícil apoliticisme i aconfessionalisme i, a més, defensava els interessos comuns. Els dos lemes que sovint intitulaven i acomiadaven els seus escrits i cartes («Unión escolar» i «Salud y Unión») són dos exemples deslògans aglutinadors, que tractaven de superar les tradicionals separacions entre centres i nivells, així com també labsència duna tradició associativa de tipus general (Sánchez Santiró, 1998: 254-255; Perales, 2009: 43-44).
Una altra societat que també va perdre prompte el caràcter universitari fou lAcademia Científico Literaria de la Juventud Católica, creada el 26 de febrer de 1871. El seu sorgiment semmarca dintre dun moviment general de lesglésia per recuperar influència i mantenir el seu estatus social. Des dun principi va ser molt activa i va desenvolupar la seua tasca en dos grans focus: duna banda, una sèrie de conferències per a la classe obrera, impartides per joves universitaris i duna altra, la realització de vetllades destinades als seus membres i al públic convidat. Sánchez Santiró (1998: 235-237) ha sintetitzat una daquestes tertúlies, celebrada el setembre de 1871, on hi va haver tres discursos: un de Mata Sanchis, en què exposava que «sin religión ni Dios no hay gobierno posible», un altre de Martínez Torrejón, i, per acabar, un de Chaumel, qui va afirmar: «quítese en España el catolicismo y España perderá lo que le queda de su grandeza [...]. Lo mismo se cobija el catolicismo bajo el manto de la monarquía, que bajo la sombra de la república [...] esto tan solo es la forma de gobierno, lo que importa es que la esencia sea católica» (Sánchez Santiró, 1998: 237). Heus ací, doncs, lorientació i lintegrisme daquesta acadèmia catòlica. Les seues activitats, tanmateix, foren prohibides amb la proclamació de la Primera República, a principis de 1873.
No obstant això, es va recuperar al mes de febrer de lany 1880, com una escissió de lAteneo. Alguns dels membres, menys progressistes, consideraven que en aquest «se hablaba de todo lo divino y lo humano con marcadísima tendencia revolucionaria» (citat per Perales, 2009: 54). Aquesta reaparició de lAcademia de la Juventud Católica estava inspirada en les directrius del papa Lleó XIII (1878-1903) per a recuperar i defensar els interessos de lEsglésia, així com també daconseguir la unitat dels catòlics. Las Províncias recull el fet i assenyala que
la animación literaria y artística fue grande en estos meses de invierno. Los centros ya creados aumentáronse con el restablecimiento de la Academia de la Juventud Católica, que eligió por presidente al catedrático de la Facultad de Derecho, doctor don José María Llopis. El señor arzobispo honró con su presencia y su palabra la sesión inaugural.7
Al desembre següent també es destaca que «ha celebrado también su certamen anual, con gran brillantez y distinguida concurrencia, la Academia de la Juventud Católica».8 Pel que sembla, era lacadèmia amb més dinamisme a principis dels anys vuitanta: «entre las sociedades literarias, distinguíase por la animación de sus sesiones la Academia de la Juventud Católica», i fins i tot cap a labril de 1884 podem llegir que «en los círculos literarios no reinaba la animación propia de este período del año, porque el Ateneo y Lo Rat Penat ocupábanse en el cambio de domicilio: solamente la Academia de la Juventud Católica trabajaba activa y fructuosamente».9
Aquesta associació, en la publicació que editava (Boletín-Revista de la Juventud Católica de Valencia), mostrava la seua predilecció pel món de la universitat, en un intent de recristianitzar la ciència, amb articles com «No hay incompatibilidad entre la ciencia y la religión» o «La restauración en Cristo de la ciencia, es el ideal de la Juventud Católica». Es dividia en distintes seccions: estudis teològics, literaris, de ciències socials i de ciències naturals, en les quals participaven diversos catedràtics, professors i estudiants de la Universitat de València (José Machí, José Creus, Constantino Emo Gibertó, Felipe Farinós, Vicente Guillén o Miguel Marzal), encara que a les acaballes de segle només era un centre dedicat a la literatura, a la teologia, als actes socials i a reunions del conservadorisme metropolità de València.
Tot i això, a través de la premsa podem detectar com molts professors de la Universitat de València participaven en els seus actes, sobretot en les obertures de curs, que se celebraven el mateix mes que a lEstudi General. Per exemple, a loctubre de 1881 va pronunciar el discurs inaugural el catedràtic José María Llopis, que parlà de la harmonia entre raó i fe, i en 1885 en fou lencarregat el doctor en Medicina Eduardo Moreno y Caballero, que va dissertar sobre «les doctrines numèriques i la secta espiritista». Aquell any, de fet, segons Las Provincias, «dicha Academia quiso fundar una facultad de Filosofía y Letras, aprovechando los beneficios concedidos a la enseñanza libre por el Real decreto del señor Pidal, y llegó a establecerla bajo la dirección del doctor don Francisco Caballero Infante; pero el cambio político que a poco sobrevino, hizo que se contuviera la afluencia de alumnos». En 1889 parlà en el discurs dobertura el professor de Medicina Enrique Slocker, que va tractar les causes morals com a productores de malalties i, per posar un últim exemple, en 1898 va llegir el discurs dobertura daquesta societat el catedràtic de la Facultat de Filosofia i Lletres, Fermín Vilarroya, que va defensar «la urgencia de restaurar la enseñanza de las lenguas clásicas para evitar la decadencia de las buenas letras».10
Aquesta no era una societat nascuda a les aules universitàries ni de la iniciativa dels estudiants, encara que hi participaven. Ni tan sols era la condició escolar la que unificava els socis i membres, sinó les seues conviccions catòliques. A més, les activitats tampoc estaven orientades a laprofundiment dels estudis ni a complementar amb sessions pràctiques allò après. El fi declarat de la societat era «la edificación e instrucción religiosa de los socios y la propaganda del catolicismo», mitjançant «la celebración y asistencia actos religiosos, cátedras, formación de secciones especiales, biblioteca, prensa y demás medios legales que se acuerden» (Perales, 2009: 55).
Però amb el temps, les activitats que oferia als universitaris van anar ampliant-se i, amb lobjectiu destendre i vigilar el catolicisme de la joventut valenciana, va crear el curs 1885-86 una casa pensió per als estudiants de la facultat. Una altra iniciativa fou lobertura duna facultat lliure assimilada de Filosofia i Lletres, on es cursarien tant les assignatures del preparatori de Dret com la llicenciatura de Filosofia i Lletres, encara que la seua activitat fou breu. Finalment, cal ressenyar que també va fer un certamen i vetllada literària amb motiu del centenari del descobriment dAmèrica, que va guanyar lestudiant de Dret Juan Bautista Pastor y Aicart (Sánchez Santiró, 1998: 244-245; Perales, 2009: 57-58).
3. LA FIN DE SIÈCLE
Fins ara hem fet un repàs de les principals estructures i característiques de lassociacionisme estudiantil durant la segona meitat del segle XIX. Hem vist com lestudiantat va monopolitzar la cultura universitària i va generar múltiples activitats a través dateneus i acadèmies. Els alumnes van cultivar, de manera independent, allò que més els interessava, tot aprofitant loportunitat que els brindava la Universitat de València, com a espai intel·lectual i de sociabilitat.
Més endavant tornarem sobre aquestes societats estudiantils, però ara ens centrarem en el que, a principi del nou segle, va tractar-se de fomentar des de dalt, és a dir, des de les instàncies universitàries. Aquestes iniciatives van venir esperonades per tot el moviment cultural que va caracteritzar Europa a finals del dinou i que va incidir en Espanya, sobretot, arran la crisi del 1898.