Fins ara hem fet un repàs de les principals estructures i característiques de lassociacionisme estudiantil durant la segona meitat del segle XIX. Hem vist com lestudiantat va monopolitzar la cultura universitària i va generar múltiples activitats a través dateneus i acadèmies. Els alumnes van cultivar, de manera independent, allò que més els interessava, tot aprofitant loportunitat que els brindava la Universitat de València, com a espai intel·lectual i de sociabilitat.
Més endavant tornarem sobre aquestes societats estudiantils, però ara ens centrarem en el que, a principi del nou segle, va tractar-se de fomentar des de dalt, és a dir, des de les instàncies universitàries. Aquestes iniciatives van venir esperonades per tot el moviment cultural que va caracteritzar Europa a finals del dinou i que va incidir en Espanya, sobretot, arran la crisi del 1898.
1. Sobre les característiques de les distintes carrosses i dels altars, vegeu Pedraza (1982: 72-115).
2. Sobre el Gabinet dHistòria Natural, vegeu: <https://www.uv.es/uvweb/museu-historia-natural/ca/museu/passat-present-1286032558696.html> [consultat el 22-11-2018].
3. Per a un estudi exhaustiu de les publicacions i revistes estudiantils entre els anys 1875 i 1921, vegeu Perales (2009: 127-145).
4. Antología Almanaque Las Provincias, vol. I (1879-1904), p. 16.
5. Valencia Ilustrada. Revista semanal de ciencias, artes, literatura, industria y comercio, any I, núm. 1 (1877), p. 3.
6. Ibíd., any II, núm. 6 (1878), p. 45.
7. Antología Almanaque Las Provincias, vol. I (1879-1904), p. 10.
8. Ibíd., p. 16.
9. Ibíd., pp. 30 i 55.
10. Ibíd., pp. 23, 83, 135 i 279.
CAPÍTOL II
UNS PRIMERS BATECS DE CULTURA UNIVERSITÀRIA
1. LAUTONOMIA UNIVERSITÀRIA
En els darrers lustres del segle XIX moltes coses van canviar: avanços tècnics, nous partits, activació de moviments socials... Aquestes transformacions van fomentar una consciència de lesperit nacional. Tots aquests elements van donar pas a la literatura del noranta-vuit, bona part de la qual va sorgir de la universitat. De fet, a partir de 1890 era un tema comú la crisi de la universitat en les converses entre els intel·lectuals, polítics i professors (Macías Picavea, Costa, Giner de los Ríos, Cossío, Ramón y Cajal, Unamuno...) (Baldó i Mir, 2000: 27).
La dècada dels noranta del segle XIX es pot qualificar com una etapa de crisi en tots els aspectes de la societat i, per tant, de conflicte i canvi. Tot i això, el debat intel·lectual, científic i polític ja havia sorgit unes dècades abans, sobretot després del fracàs de Sedan. El darwinisme va promoure, des de mitjans de segle, la publicació a Europa de nombrosos escrits, discursos, programes i proclames sobre el problema de la raça, en molts dels quals es feia referència (directa o indirecta) al discurs biològic o cultural de les nacions, tant des duna perspectiva contrària al progrés que sestava vivint com, també, a favor. En làmbit espanyol, aquesta confrontació entre tradició i modernitat es va portar a terme comparant els valors de la ciència i de la religió com a mitjans més o menys adequats per al desenvolupament dels pobles. Així, les conferències, els debats periodístics, els assajos, la creació literària i altres produccions en el marc de la comunicació social de lEstat sobre la qüestió tingueren un doble rerefons: una pugna entre tradicionals i moderns que amagava un combat entre catòlics i seglars. Aquesta pugna, com no podia ser daltra manera, també es va manifestar en la universitat i, sobretot, entre el jove estudiantat (Suárez, 2007: 32 i ss.; Sánchez Santiró, 1998: 47). No per casualitat una de les obres que estem resseguint ací porta com a títol Católicos y liberales (Perales, 2009).
La Universitat, amb grans figures com Ramón y Cajal, se sentia forta, però també necessitada de canvis. En els darrers anys del segle havien aparegut nombroses crítiques des de dins de la institució contra lactuació dels governants. El regeneracionisme dUnamuno o Altamira, així com també els corrents de la Institución Libre de Enseñanza, en són alguns exemples. Però la reforma era molt difícil: els intents de renovació pedagògica xocaven amb loposició de lesglésia i del moviment integrista catòlic. Tanmateix, semblava clar que calia descentralitzar la institució universitària per assolir lautonomia administrativa, financera i intel·lectual (Mancebo, 1994: 29).
Daltra banda, la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines va provocar, en 1898, una commoció tremenda. El desastre, amb el brou de cultiu dels debats ja esmentats, va provocar una forta crítica social i cultural, un desig de regeneració que anava indestriablement lligat a la necessitat de reforma. Una de les conseqüències en fou la creació, en 1900, del Ministerio de Instrucción Pública i Bellas Artes, encapçalat per Antonio García-Alix, que va proposar un projecte dautonomia universitària. Tot i no ser aprovat, la idea sobrevolà les actuacions dels catedràtics i professors de les universitats espanyoles. De fet, els dos projectes dautonomia que es van proposar en el primer terç del segle XX (el de García-Alix de 1900 i el posterior de César Silió, en 1919) no van arribar a implantar-se, probablement per la despesa econòmica que suposaven. En tot cas, és en el context daquell primer intent que cal entendre la proposta de la celebració del quart segle de la fundació de lEstudi General de la Universitat de València, del qual parlarem més tard (Peset, 2002: 15).
El segle XX es va iniciar, així, amb desitjos destablir lautonomia universitària, a lestil de les universitats europees més avançades (Guia, 2001: 18). En els primers anys de la centúria, la universitat encara seguia el model liberal imposat per la Llei Moyano de 1857, caracteritzat per dos trets fonamentals: el control del govern sobre la institució per a que transmetera lideari adequat, allunyat de la influència eclesiàstica, i la centralització del poder de decisió. Shavia creat un cos de catedràtics a làmbit nacional i els rectors eren gairebé delegats del govern. La universitat va quedar reduïda, així, a un departament governamental (Mancebo, 1994: 29).
Lany 1901, el primer titular del nou Ministeri dInstrucció Pública, tot just creat, va preparar un projecte de llei dautonomia universitària, on es redefinia el Claustre universitari, amb velles i noves funcions, entre les quals hi havia la delegir el rector de la universitat. Tanmateix, el projecte no va passar la tramitació parlamentària i, així, lautogovern universitari, la llibertat de càtedra o el reconeixement de les associacions destudiants continuaren sent objecte de reivindicació, plantejada sovint amb circumloquis com el que es presentà a lassemblea universitària celebrada a València el 1902.
Lany 1901, el primer titular del nou Ministeri dInstrucció Pública, tot just creat, va preparar un projecte de llei dautonomia universitària, on es redefinia el Claustre universitari, amb velles i noves funcions, entre les quals hi havia la delegir el rector de la universitat. Tanmateix, el projecte no va passar la tramitació parlamentària i, així, lautogovern universitari, la llibertat de càtedra o el reconeixement de les associacions destudiants continuaren sent objecte de reivindicació, plantejada sovint amb circumloquis com el que es presentà a lassemblea universitària celebrada a València el 1902.
Anys més tard, el 21 de maig de 1919, el Ministeri dInstrucció Pública, encapçalat per César Silió va publicar un decret de concessió dautonomia a les universitats, les quals haurien de redactar uns estatuts propis, dacord amb les bases contingudes en el decret, que definiren la composició i les funcions dels òrgans de govern, lelecció del rector, la gestió del pressupost, la selecció del professorat contractat, les associacions destudiants, la forma delaboració dels plans destudis, etcètera. A la Universitat de València, una comissió formada per tres catedràtics de cada facultat va elaborar un projecte destatuts, durant els mesos de juny i juliol de 1919. El projecte, que deixava el control de la Universitat en mans exclusivament dels catedràtics vitalicis, fou aprovat pel Claustre ordinari, en sessions del 25 del juliol al 5 dagost, i tramés a Madrid, per a laprovació del Govern, la qual es produí dos anys més tard, el 9 de setembre de 1921 (Guia, 2001: 18). Per destacar un dels elements, el punt cinc arreplegava la idea que les associacions destudiants havien de tractar de mantenir-se al si de la Universitat. Una altra cosa seria la representació que tindrien en els òrgans de govern, però en larticle 16 sestablia que havien destar legalment constituïdes, formades exclusivament per alumnes o antics alumnes de la Universitat, que els seus estatuts havien destar aprovats per la comissió executiva i que els seus fins havien de ser culturals, educatius o dacció universitària (Mancebo, 1994: 41-42).
La Universitat de València, en aquells anys (com la resta de les de lEstat espanyol) estava prou allunyada del seu entorn social i territorial. No obstant això, com hem estat resseguint, els professors i els alumnes mostraven una activitat important. Zumalacárregui, en el discurs dobertura del curs 1919-20, assenyalava respecte a lautonomia: «nosotros hemos dicho muchas veces que no podíamos cumplir con nuestra misión porque nos ahogaba el régimen de centralismos y de burocracia en que vivíamos. Ahora ha de verse si teníamos razón» (Mancebo, 1994: 35). Plantejava, com un dels elements centrals, que calia posar en relació la Universitat amb la regió valenciana a través de la ciència aplicada, que molts pagarien perquè es traduiria en beneficis materials i tangibles. També suggeria la fundació dalguns instituts i recalcava les possibilitats dels universitaris en els distints camps de leconomia valenciana: els catedràtics de Química, junt amb els artistes, per millorar la indústria ceràmica, que podria assolir un gran creixement, la metal·lúrgia, la indústria, «amb ensenyaments i investigacions especials sobre els cultius més importants», la història de València, la medicina per aconseguir pal·liar les malalties endèmiques o més esteses... etcètera (Mancebo, 1994: 35-36).
Tanmateix, la vigència no durà gaire. El 31 de març del 1922 va dimitir César Silió i, quatre mesos després, el seu successor, Tomás Montejo i Rica, deixà en suspensió lautonomia i les disposicions complementàries que shavien dictat per a fer-la possible. Lautonomia universitària fou, finalment, avortada pel juliol de 1922. De fet, en lobertura de curs de 1922 «no faltaron las protestas de los estudiantes por las disposiciones del gobierno echando abajo la reforma autonomista implantada por el ministro don Cesar Silió».1 No fou lúnica cosa suspesa en aquells anys, sobretot des de setembre de 1923, amb el colp destat de Primo de Rivera. El seu adveniment va significar un assaig de salvar la situació del país per la via autoritària i, conseqüentment, extraparlamentària. De seguida va adoptar una actitud contrària al desenvolupament cultural i científic: durant la dictadura es va incrementar lintervencionisme governamental sobre les universitats, tot i que eren definides com a corporacions de dret públic, amb personalitat jurídica pròpia i capacitat, per tant, dadquisició i administració de béns, sota vigilància del govern. Lany 1928 saprovà una llei deducació que recollia i retallava algunes aspiracions autonomistes, com ara la llibertat de càtedra, la possibilitat de cursar el doctorat fora de Madrid, o el reconeixement de lassociacionisme estudiantil (Guia, 2001: 18-19).
Si bé fins ara hem vist que les inquietuds culturals i socials estaven monopolitzades per lestudiantat, que va tractar de conrear-les generant associacions i ateneus, el context de crisi i els nous corrents pedagògics generats per la Institución Libre de Enseñanza van provocar que les universitats hi prengueren part. En aquest sentit, anem a retrocedir de nou als inicis del segle per veure dues iniciatives de caràcter cultural que es van propulsar des de la Universitat: el IV Centenari de la fundació, amb un reguitzell dactes culturals, i linici de lextensió universitària. A més, parlarem també de la Universitat Popular blasquista que, tot i no ser un projecte universitari, també va comptar amb la participació dalguns dels professors de la casa.
2. EL IV CENTENARI DE LA FUNDACIÓ DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
José Mongrell, Cartell del IV Centenari de la fundació de la Universitat de València, 1902 (Arxiu UV)
El rector Ferrer y Julve va suggerir, cap a principis del 1901, realitzar algun acte commemoratiu de la fundació de la Universitat de València. Tot i ser una iniciativa ben rebuda per part dels professors i del Claustre, la manca de precedents i la precarietat econòmica van alentir el projecte. Es va decidir que es farien un parell dactes acadèmics on participaren corporacions científiques i literàries de València i alguns representants de la resta duniversitats, així com també un certamen literari sobre la història de la Universitat. Però la mort del rector el 16 dabril de 1901 va paralitzar lobra, que reprendria el rector Candela (Comas, 2002: 19-21). Las Provincias ressenyà la visita que el ministre dInstrucció Pública va fer en aquelles circumstàncies, pel mes de gener de 1902:
El rector, doctor Candela, que preparaba con mucho interés el cuarto centenario de la fundación de la Universidad de Valencia, gestionó con este objeto la venida del ministro de Instrucción Pública, conde de Romanones. Llegó el día 18, con el subsecretario, señor Requejo, el senador por la Universidad de Valencia, doctor Gimeno, el mismo rector, que había ido a Madrid [...], y varios corresponsales de la prensa madrileña. Fue recibido solemnemente por las autoridades, por numerosas corporaciones del cuerpo escolar y otros representantes. Aquel día visitó el ministro la Universidad, la Escuela de Bellas Artes, el Ayuntamiento, la Diputación, la Escuela de Artesanos, el Círculo Electricista y el Ateneo Mercantil. El día 19 el conde de Romanones visitó la Facultad de Medicina y el Instituto General Técnico. Asistió a la Alameda a las maniobras de los bomberos [...] y fue obsequiado con un almuerzo en el hotel de París, por el profesorado del distrito universitario. Por la tarde presidió en el Paraninfo la adjudicación de premios del certamen que había abierto la Academia Médico-Escolar, y después la solemne inauguración de la Escuela de Comercio.2