Així mateix, hi ha una altra publicació que dona compte de la gran activitat desenvolupada en aquests anys per la institució valenciana. En el context que Deleito analitzava, també simpulsà aquesta mena danuari que, amb major o menor intensitat, es va mantenir en marxa al llarg de més de cinquanta anys: des de 1920 fins a 1976. Ens referim als Anales de la Universidad de Valencia. El primer número, que comença amb un text de Carlos Riba titulat «Palabras y recuerdos preliminares», apunta que:
La Universidad de Valencia comienza a publicar periódicamente sus anales en el primer tercio del siglo XX, [encara que] comenzó a dar materia para esta publicación en el último tercio del siglo XV, casi antes del descubrimiento de la imprenta. [...] Mas la imprenta valenciana, nacida a la vez que la Universidad, no pudo recoger entonces ni mucho tiempo después, noticias que nos permitan conocer en fuentes impresas la vida interior y la obra de la enseñanza de nuestra Escuela en los primeros tiempos de su existencia. [...] Es preciso llegar casi a la mitad del siglo XVIII para encontrar un libro que tenga por asunto la historia de esta Universidad. [...] Queremos decir con esto que, a falta de una publicación y hasta de una preocupación de carácter informativo de los progresos y de los frutos de la Universidad (que ni en ésta ni en otra alguna aparece antes de nuestros tiempos), sólo la masa de producciones que tengan algún punto de contacto con la existencia de la institución podría decirnos plásticamente lo que ella ha sido y ha significado en la cultura universal de los cuatro siglos precedentes.7
Aquesta publicació, com indica el text que acabem de citar, tenia com a objectiu inicial establir una mena de recull de tot allò que sorganitzava en la institució en cada curs: conferències, tesis doctorals i totes les activitats culturals i intel·lectuals que es desenvolupaven al seu si, així com també dades estadístiques de la vida corporativa de la Universitat i de les seues facultats. En les seues pàgines es pot trobar informació sobre els dies, les aules, els temes i els ponents de totes les presentacions i actes que es feien. El gruix i lexhaustivitat dels volums demostren que la Universitat, durant la dècada dels vint, va esdevenir un espai de gran producció cultural i científica.
El 1921, per exemple, els Anales publiquen uns «Extractos de los cursos breves y conferencias de la extensión universitaria promovida en la facultad de derecho». Alguns dels conferenciants foren Augusto Villalonga, amb «Bienes propios y comunes de los pueblos. Consideraciones históricas y doctrinales acerca de los mismos»; Enrique de Benito, amb «Las orientaciones modernas del derecho penal»; Lorenzo Gallardo y González, sobre «Formalismo Procesal (Civil)»; Manuel Cabrera, que feu una «Crítica de la Ciencia de las Religiones», i Luis Jordana de Pozas: «La función de la Universidad en materia de Previsión Social».
El mateix curs també es publica als Anales lEstatut dAutonomia de la Universitat de València, en larticle 98 del qual podem llegir que la institució es compromet a «la intensificación de sus enseñanzas profesionales y complementarias y para sus fines de investigación científica y difusión cultural». Això, com es desenvolupà al text, comprenia fundar instituts, escoles, centres i noves càtedres, establir biblioteques, museus i col·leccions, crear laboratoris, clíniques, sales de treball i seminaris per a investigacions experimentals i monogràfiques, adjudicar pensions i borses de viatge per a la península i lestranger, organitzar i subvencionar excursions escolars, viatges col·lectius i missions culturals, posar-se en relació amb altres universitats i institucions docents, nacionals i estrangeres, per a organitzar intercanvis, divulgar la seua tasca a través de conferències dextensió universitària i cursets ambulants deducació popular, celebrar certàmens, concursos i festes commemoratives, publicar annals, etcètera.8
4. LA UNIVERSITAT POPULAR
És en el context de principi de segle, amb els primers batecs de lextensió universitària que hem analitzat, quan apareix el projecte de creació de la Universitat Popular. Aquest inici coincideix amb la decadència de lAteneo Científico y Literario i la suposada inoperància de lExtensió Universitària. Vicente Blasco Ibáñez, el seu impulsor, fa pública la iniciativa l11 de gener de 1903. En realitat, el projecte dUniversitat Popular que Blasco oferí volia ser una superació i una alternativa a lExtensió Universitària de la Universitat: «Se me dirá que ya existe la Extensión Universitaria y que en la Universidad y en el Instituto se dan conferencias libres para todos los que quieren asistir. ¿Y cuánta gente asiste? Ni una docena de oyentes. Esta es la mejor demostración en favor de la Universidad Popular y en contra de la Extensión Universitaria».
Segons ell, lobrer «siente repugnancia a entrar en estos centros de enseñanza, donde la ciencia se muestra ceñuda e impotente y que fueron creados para los hijos de los ricos», però també perquè la «gente de la clase media siente el rubor de la ignorancia y no quiere revelar su miseria mental acudiendo en plena madurez de la vida a un lugar al que solo asiste la juventud». Aquestes apreciacions de Blasco no caigueren al buit, ja que lExtensió Universitària de València, quan va recuperar certa vitalitat, va desenvolupar el seu programa tractant dapropar-se a lobrer allà on es reunia (Esteban i Lázaro, 1985: 55-57). En certa manera, la Universitat Popular va sorgir com una escissió, com una secessió de lExtensió Universitària. Tot i això, hem considerat adient ressenyar breument la seua existència en aquesta obra, donada la participació de docents i catedràtics de la casa en el projecte blasquista. La projecció cultural de la Universitat es va manifestar també ací, encara que fora en contra de la pròpia activitat dextensió que la mateixa Universitat de València havia tractat de generar.
La Universitat Popular sinaugurà el 18 de febrer de 1903, amb una conferència al carrer dels Llibrers. Va ser al Centro de Fusión Republicana, en un edifici ara desaparegut, entre el Palau del Marquès de Dos Aigües i la plaça del Patriarca. La premsa de tot el país es va fer ressò de la inauguració de la Universitat Popular de València, un projecte que tingué períodes de silenci i dèxit, com de seguida veurem. La conferència inaugural fou a càrrec del polític i jurista Gumersindo de Azcárate, catedràtic de la Universidad Central, diputat republicà per Lleó i, entre altres càrrecs, president de la Institución Libre de Enseñanza, de lAsociación para la Enseñanza de la Mujer, de lInstituto de Reformas Sociales i de lAteneo Madrileño, a banda dacadèmic en la Real Academia de la Historia.
Però en ple funcionament de la Universitat Popular blasquista, al febrer de 1903, es produí un fet dindubtable transcendència política que influirà en la decadència de la institució: la ruptura entre Blasco Ibáñez i Rodrigo Soriano, el seu delfí polític, arran dun article de Soriano en el periòdic El Pueblo on critica la biografia del seu, fins aleshores, company (Esteban i Lázaro, 1985: 53 i ss.). Aquesta escissió, la mateixa naturalesa del projecte i el moment en què es va inaugurar (període electoral) feu que, malgrat el balanç positiu de la primera etapa, la Universitat Popular no reprenguera les seues activitats fins 1906. Tot i això, apareix i desapareix al llarg dels anys. Es donaren conferències puntuals, disperses en el temps, i cap al 1910 i 1911 el nombre ja nés ínfim. És un símptoma clar de la seua decadència, i fins 1914 no va tornar a funcionar: «Aquella gran institución de la Universidad Popular, debida al genio creador de Blasco Ibáñez, ha resurgido de nuevo, y cada conferencia es un paso más hacia el progreso». Aquesta revitalització és fruit del president de la Casa de la Democracia, Ricardo Semper, així com del diari El Pueblo, que es feia ressò de les activitats i de les principals figures que hi participaven. Malgrat tot, cap a 1916 torna a haver-hi una remissió de les activitats (Esteban i Lázaro, 1985: 91 i 95).
Aprofitaré la transcripció que des de lAjuntament de València es va editar, lany 2016, de totes les conferències del primer curs daquesta institució, per parlar de la importància que entre els acadèmics de lèpoca tingué aquesta iniciativa, en consonància amb els corrents intel·lectuals i culturals del regeneracionisme del moment. Per exemple, el doctor César Santomá (2016: 71-72), qui va parlar de la química i la qüestió social, dirigia al públic la seua
más calurosa manifestación de entusiasmo por el establecimiento de este centro de divulgación científica, que es el primero en España de esta índole y que pone a Valencia al nivel de los países que van al frente del progreso, comprendiendo así, que la Ciencia no es verdaderamente útil hasta que se vulgariza [...]. La manifestación que debíamos hacer antes de explanar nuestra conferencia, se dirige especialmente a vosotros, y de un modo general a Valencia entera, que debe estar orgullosa por la institución de un centro de esta índole y de la evidente prueba de cultura que estáis dando con vuestra asistencia a estos actos.
Gil y Morte (2016: 91-92), que va parlar dels modes de transmissió de malalties contagioses, asseverava que
el curso de la Universidad Popular ha de dar frutos bien sazonados, ha de difundir la cultura por todas partes, ha de colocarnos en condiciones de mejor defensa para la lucha por la existencia y ha de hacer de vosotros hombres cultos, hombres instruidos, hombres que tengáis plenos conocimientos de lo que son vuestros derechos y que alcancéis a comprender también a lo que os obligan vuestros deberes.
En paraules del doctor Miguel Orellano (2016: 127-128),
en España existe la necesidad de la instrucción. Por fortuna, aún nos conservamos bastante sanos después del desastre, de aquel golpe que nos dejó como adormecidos, y al despertar del hermoso sueño en que vivimos equivocados muchos años y palpar la triste realidad, aún se siente con tal fuerza la falta de instrucción, que se crean organismos tan sanos y tan potentes como esta Universidad Popular.
Per acabar, citarem el doctor Cervera (2016: 181-183), qui anà més enllà i agraí no només la creació de la Universitat Popular, sinó també altres iniciatives que ja hem comentat:
Soy de los convencidos, de los que creen firmemente en la eficacia positiva de esta labor, y es una de mis convicciones más hondas la necesidad que hay en nuestro pueblo de campañas de esta índole, de divulgar la ciencia, de sacarla a plena luz de los centros oficiales y orear la enseñanza a todos los vientos y en todas las formas. Por esto mi aplauso más decidido a esta nueva institución, como también a la extensión universitaria [...], a todo lo que significa acción y movimiento pedagógico. Y abrigo con calor estos sentimientos porque creo también con la misma firmeza y calor que eso que por ahí se llama el decaimiento del espíritu nacional, es pura y simplemente decaimiento intelectual de nuestro pueblo. Anda maltrecha y decaída la voluntad pública, porque, falta de orientación en orden a la cultura, no sabe a dónde va. [...] Aplaudo con toda mi alma esta institución y espero de ella positivos resultados para la cultura pública.
Ell mateix, mesos més tard, destacava el ressò internacional que la institució estava tenint en altres països (Cervera, 2016: 366):
Un amigo mío de París, hablándome de la Universidad Popular de Valencia, cuya vida y desarrollo sigue con verdadero interés, me decía en su última carta, que hay allá una institución de fines muy análogos a esta, consagrada también a la educación científica del pueblo; que aquella institución llevaba una vida floreciente y próspera, pero que hoy está decayendo más que de prisa, con grave peligro de morir definitivamente, porque desde hace algún tiempo se iniciaron allí debates políticos y religiosos, entrando con ellos el germen de la disolución.
La Universitat Popular, de fet, va continuar les seues activitats durant diversos anys, amb daltabaixos i en relació amb la mateixa Universitat de València. Així, per exemple, al desembre de 1910 es va obrir el curs de la Universitat Popular amb un discurs de Severino Aznar que fou pronunciat al Paranimf de la nostra institució. La conferència portava com a títol, ben il·lustratiu, «Necesidad de la concentración de los obreros católicos en las asociaciones profesionales».9
En definitiva, cal reconèixer que aquest projecte es fonamentava en la voluntat destendre la cultura a totes les classes socials, especialment pensant en els treballadors, que difícilment podien arribar a les aules de la Universitat de València. Tractà de generar capacitat crítica entre una ciutadania informada i conscient, activa políticament, sobre la base del laïcisme i la llibertat com a valors claus de lensenyament i la ciència, i de divulgar el coneixement científic entre aquells que no hi podien accedir.
5. LA UNIVERSITAT EN LES DÈCADES DE 1910 I 1920
Una volta acabat el primer parèntesi autonòmic, la breu vigència del qual ja hem comentat, la Universitat va tornar a estar regulada en allò essencial pel reglament de Moyano. El rector tornava a ser un delegat del govern, i des del curs 1916-17, el càrrec locupava Rafael Pastor González, de Medicina, que fou reelegit en 1921. En el discurs dobertura daquest curs (1920-21) el professor Gil y Morte asseverà (Mancebo, 1994: 53-54):
la Universidad española no es al presente una institución nacional porque no ha sabido evolucionar al compás del progreso de los tiempos, y no ha logrado, por tanto, compenetrarse con el pueblo; es todavía la institución cerrada a toda acción que del exterior proceda y que no influye apenas sobre lo que esté situado fuera de su recinto.
Deleito y Piñuela, de qui ja hem parlat adés, ens ha deixat la seua visió de la Universitat de València en el quinquenni 1919-1924. Deleito assenyala algunes de les millores que shi van aconseguir en lautonomia: en Filosofia i Lletres es va incloure la Pedagogia i la Història de la Pedagogia com a assignatures el curs 1920-21, i des de 1923 lampliació del Llatí com a assignatura diària a petició del Claustre i gràcies a la bona gestió de Rafael Altamira en el Senat. També destacava que, a finals de lany 1921 sinstal·là a la facultat un laboratori darqueologia sota la iniciativa i direcció de Luis Gonzalvo. La de Ciències tenia el Museu dHistòria Natural i la Biblioteca Provincial, que ocupaven quasi tot el pis superior de ledifici. El museu formava un hall de tres pisos, amb més de sis mil peces zoològiques i material per a lestudi anatòmic, i en les vitrines també tenia una important col·lecció de minerals. També hi havia un esquelet duna balena, i una secció ornitològica única en Espanya (Mancebo, 1994: 55-57).
Finalment parlà de la Facultat de Dret, que cuidava especialment la seua biblioteca i impulsava la cura i millora de la resta, tot i que «con escasa consignación para renovar sus fondos y sin un céntimo para personal que las organizase [...] no han podido hasta ahora tener carácter público, ni subvenir en la forma debida a las necesidades de la enseñanza». Respecte a aquesta facultat, reconeix que havia dedicat lassignació anual rebuda i bona part dels recursos extraordinaris «a la renovación, catalogación, instalación decorosa y servicio público de su Biblioteca» (Gallardo, 2005: 260 i ss.). Amb una subvenció especial de 20.000 pessetes que atorgà el Ministeri i la tasca dalguns professors, es va inaugurar amb llum, calefacció, personal, índex dobres i comoditats poc freqüents, al març de 1924. Els seus fons ascendien a uns deu mil volums, gràcies a les contribucions dels llegats de professors il·lustres, com Antonio Rodríguez de Cepeda o Eduardo Pérez Pujol. Era gairebé lúnica que podia anomenar-se biblioteca universitària. A més, tenia una mena de filial, la Biblioteca Escolar Circulante de Derecho Político, creada per iniciativa de Gómez el 1918, que es mantenia gràcies a lentusiasme dalguns alumnes, que abonaven quotes anuals i facilitaven els préstecs a domicili (Mancebo, 1994: 58).