Finalment parlà de la Facultat de Dret, que cuidava especialment la seua biblioteca i impulsava la cura i millora de la resta, tot i que «con escasa consignación para renovar sus fondos y sin un céntimo para personal que las organizase [...] no han podido hasta ahora tener carácter público, ni subvenir en la forma debida a las necesidades de la enseñanza». Respecte a aquesta facultat, reconeix que havia dedicat lassignació anual rebuda i bona part dels recursos extraordinaris «a la renovación, catalogación, instalación decorosa y servicio público de su Biblioteca» (Gallardo, 2005: 260 i ss.). Amb una subvenció especial de 20.000 pessetes que atorgà el Ministeri i la tasca dalguns professors, es va inaugurar amb llum, calefacció, personal, índex dobres i comoditats poc freqüents, al març de 1924. Els seus fons ascendien a uns deu mil volums, gràcies a les contribucions dels llegats de professors il·lustres, com Antonio Rodríguez de Cepeda o Eduardo Pérez Pujol. Era gairebé lúnica que podia anomenar-se biblioteca universitària. A més, tenia una mena de filial, la Biblioteca Escolar Circulante de Derecho Político, creada per iniciativa de Gómez el 1918, que es mantenia gràcies a lentusiasme dalguns alumnes, que abonaven quotes anuals i facilitaven els préstecs a domicili (Mancebo, 1994: 58).
Cal destacar, tanmateix, que en els anys vint el pressupost dinstrucció pública no permetia la dotació dunes facultats de Lletres i Ciències completes (és a dir, amb totes les seues branques) en totes les universitats. En el cas de València, per exemple, la Facultat de Filosofia i Lletres només comptava amb la secció dHistòria. Maria Fernanda Mancebo (1994: 230) raona que
el país valenciano era zona eminentemente agraria en los años veinte y treinta, y aunque en la capital existiera un núcleo cultural o intelectual avanzado, ni los estudios históricos y en general humanísticos podían atraer muchos estudiantes, ni las salidas profesionales (escasos institutos, menos archivos, casi ninguna biblioteca o algún museo) podían motivar de manera más pragmática.
Un cas distint era el de la Facultat de Ciències, que només comptava amb una secció de Química. El seu escàs desenvolupament es devia a la miopia i a la falta de tarannà empresarial de la burgesia valenciana, ja que les indústries de transformació alimentària derivada dels productes agrícoles, tan tardanes, no van generar en el seu moment la demanda dun ensenyament necessari i adequat a lèpoca. En aquest sentit, tant Zumalacárregui, en el seu discurs del 1918-19, com també Castell Oria en 1921-22 i Gascó Oliag, ja en 1929-30, insistien en les possibilitats de la Facultat de Ciències, en especial de la Química, en una regió com València on, des de lagricultura fins a una indústria incipient, necessitaria teòrics i professionals. En paraules dEnrique Castell:
No basta poseer un terreno fértil como el de nuestra región; sino que es preciso que su explotación se haga de modo científico y no rutinario como en la actualidad; es indispensable que el agricultor reclame, entre otros, el auxilio del químico, bien para intensificar la producción, bien para cultivar las plantas que puedan tener una mayor aplicación industrial, así como también para el mejoramiento o la implantación de nuevas industrias agrícolas (citat per Mancebo, 1994: 230).
M. Fernanda Mancebo, en el seu estudi sobre la Universitat de València, assenyalava també altres espais de desenvolupament cultural que la institució oferia durant la dictadura de Primo de Rivera, període en què Patronat, Consell, Claustre ordinari i Junta de Govern eren els òrgans que regirien la Universitat fins a la República. Sestablí també el «negociado de información», una mena doficina que controlava els alumnes i també informava els pares i els tutors de la seua marxa acadèmica.
La missió principal dun daquests òrgans, el Patronat, consistia en la creació dun col·legi major. En la recerca del seu espai, va aparèixer la proposta del pare Luis Urbano, qui havia oferit a la Universitat un col·legi major dirigit pels dominics, la primera pedra del qual havia estat posada ni més ni menys que pel dictador Primo de Rivera el 28 dabril de 1926. José Maria Zumalacárregui examinà la proposta i aprovà la petició, ja que el col·legi defensava el «fomento de la educación y del arte».
Daltra banda, lany 1918, la Facultat de Dret impulsà un dels projectes més importants de lèpoca: lInstituto de Idiomas. Aquesta Facultat era la més preocupada per la formació en llengües estrangeres. Però el professorat de les quatre facultats era conscient de l«escasísima preparación lingüística de los alumnos que ingresan en la Universidad». Sacabaven de posar en marxa els contactes amb lestranger a través de la Junta para la Ampliación de Estudios i la Junta de Pensiones Universitarias, però el mal tenia el seu origen en la deficient i equivocada orientació dels estudis i mètodes de lensenyament secundari (Mancebo, 1994: 64-66). En Las Provincias trobem un comentari sobre el tema:
Con el fin de contribuir a la ampliación de la cultura, los profesores de nuestra Universidad Literaria celebraron una reunión y acordaron en ella la creación del Instituto Universitario de Idiomas, para la enseñanza del griego, latín, árabe vulgar, francés, inglés, alemán e italiano, entre los alumnos y ex-alumnos de las cuatro facultades, mediante una matrícula muy económica. En los planes del nuevo instituto entraba el dar cursos de verano y conferencias de ampliación sobre cuestiones filológicas.10
Així, es van crear cursos de grec clàssic i modern, llatí, àrab vulgar, alemany, francès, anglès i italià, i sinclogueren llengua i literatura llatines i ampliació del llatí, que es desenvolupaven des de la Facultat de Filosofia i Lletres, a la qual, per definició, corresponia lensenyament didiomes. El 15 de gener de 1919 sinauguraren les classes en lInstituto de Idiomas, «una nueva institución creada por dignísimos profesores de dicho centro, y el objeto de la cual es la enseñanza de varias lenguas en condiciones ventajosas para los alumnos».11 Lobertura del curs següent, el 19 de novembre 1919, ja es va celebrar amb certa solemnitat, amb una conferència del catedràtic Adolfo Bonilla al Paranimf de la Universitat. En el curs 1920-21 fins i tot shi afegí una Càtedra dEsperanto, que va subsistir fins als anys republicans (Mancebo, 1994: 66).
En lobertura del curs de lInstituto també participaren diverses personalitats, per pronunciar conferències de caràcter cultural i científic. Per posar un altre exemple, el 28 de novembre de 1921, amb aquest motiu, vingueren a València el ministre dInstrucció Pública, César Silió, acompanyat del seu fill, del subsecretari Pío Zabala i del senador Rafael Altamira. Van visitar la patrona de la ciutat i a continuació hi hagué una recepció a la Universitat. Després, al Paranimf, el professor Puig-Espert va llegir unes quartilles de salutació al ministre, on reclamava lautonomia universitària. La vesprada del mateix dia es va celebrar oficialment lobertura, amb discursos del rector, del catedràtic Riba, de lalcalde de València i del ministre Silió. De fet, aquell mes ja shi pronunciaren diverses conferències sobre lensenyament didiomes, a càrrec del professor Wilkins.12
Un altre sentit té la Càtedra de Valencià, que fou creada a petició de la Diputació i del Centro de Cultura Valenciana en 1917. La seua inclusió en lInstituto de Idiomas reforçà en la Universitat tant el moviment valencianista de dretes com també la influència dels jesuïtes, que saccentuà en la dictadura. El professor encarregat daquesta càtedra fou el franciscà Lluís Fullana, membre també de lassociació Lo Rat Penat, que probablement, per la seua postura dialectalista, degué causar confusió entre lestudiantat (Mancebo, 1994: 67). Fora com fora, personalitats com Adolfo Bonilla, César Silió, Pedro Sáinz o González Oliveros foren el punt denllaç entre el moviment confessional i el valencianisme, amb realitzacions tan importants com aquesta Càtedra de Valencià en lInstituto de Idiomas o la Càtedra Lluís Vives, de la qual parlarem més endavant. En tot cas, la memoria de linstitut reconeixia lextraordinària competència del pare Lluís Fullana, que fins i tot seria, anys més tard, corresponent de lAcadèmia de la Llengua.
Els cursos de la Càtedra de Valencià de lInstituto de Idiomas eren semestrals i voluntaris, i podien matricular-shi no només professors i alumnes de la Universitat, sinó també totes aquelles persones, homes i dones, que tingueren algun títol o grau acadèmic, professionals o amb algun càrrec civil, militar o eclesiàstic. Els grups eren de deu a quinze alumnes, i les classes simpartien en la Facultat de Dret, a un preu de quaranta pessetes per a la gent aliena a la Universitat, i de trenta per als universitaris. A més, hi havia algunes matrícules gratuïtes que costejava lAjuntament (20), la Diputació (5), la Fundación Olóriz (10) i el Centro de Cultura Valenciana o lAteneo Mercantil, des de 1920. Durant els primers cursos, lInstituto tingué un gran èxit, i tenia recolzament tant de la Universitat com també de la ciutat (Mancebo, 1994: 67). La llengua més sol·licitada era langlès, seguit pel francès i lalemany. Les llengües clàssiques tenien una matrícula escassa, probablement perquè estaven complementades per les assignatures de lletres. És curiosa lassistència a lesperanto, i que litalià no tinguera més importància, però cal destacar lesforç i la modernitat de dotar la societat valenciana, i no només làmbit universitari, dun instrument de cultura i de treball que era cada vegada més necessari.
Aquest Instituto de Idiomas va funcionar satisfactòriament fins a laparició dun decret de 18 de febrer de 1927, pel qual, prenent com a exemple València, sampliava a totes les universitats lestabliment daquests instituts, en la línia de la modernització i de la reforma universitària que la dictadura proposava, però també va suposar un major intervencionisme del Ministeri en la Universitat de València, i això provocà complicacions en el funcionament.
Ladaptació de València a les normes del decret fou aprovada al mes de juliol següent. En els vuit anys de funcionament havia augmentat molt el nombre dalumnes, encara que els títols ni tan sols tenien validesa oficial, i des de la institució se sol·licitava, entre altres coses, que fora respectat el professorat que fins aquell moment impartia els ensenyaments i que es reconeguera la validesa i loficialitat dels certificats que shi expedien. LInstituto de Idiomas, des del decret de 1927 fins al del 19 de maig de 1928, fou un tema recurrent en les actes de la Junta de Govern.
Amb la reforma de Callejo es van produir modificacions importants, com la supressió de la Càtedra de Valencià i dels estudis esperantistes. La primera donà origen a la petició del Centro de Cultura Valenciana, informada pel seu president, José Sanchis Sivera, que es recuperara, i la resposta fou que no hi hauria problemes per al curs següent, el 1930-31. Pel que fa a lesperanto, es contestà que sinformaria a la Facultat de Filosofia i Lletres. En tot cas, com veurem, la instauració de la República va donar un nou gir a lInstituto. Una altra de les activitats impulsades des de la universitat en aquests anys fou la Cátedra Luis Vives. Concretament, un grup de professors catòlics va utilitzar la figura de lhumanista per crear, semblant a la Cátedra Vitoria de Salamanca, lassociació i càtedra que porta el seu nom. Un dels principals instigadors fou Carlos Riba, així com també lAcademia Valencianista del Centro Escolar y Mercantil (CEM) de la qual ens ocuparem més tard.
La creació daquesta càtedra cal relacionar-la amb la recuperació del catolicisme durant la dictadura, amb arrels que es remunten a la Liga Católica valenciana (1901), en la formació de la qual, així com també en la creació del CEM, havien intervingut professors de la Universitat, com ara Luis Gestoso i Rafael Rodríguez de Cepeda. El professorat catòlic, per descomptat, va agafar amb entusiasme la idea, que tenia dimensió política nacional: la creació de la càtedra complia en part els objectius de la nova Junta de Relaciones Culturales (1927), que tractava de suplantar la tasca de la Junta para la Ampliación de Estudios (Mancebo, 1994: 71-72).
Al març de 1927, Carlos Riba va pronunciar en lAcademia Valencianista del CEM una conferència sobre Vives, titulada «Luis Vives en Inglaterra». També va publicar un article, «La cátedra de Luis Vives y la universidad de Valencia», en el número monogràfic que la revista Cultura valenciana, també òrgan del CEM, va dedicar-li. La revista arribà a mans del director general dEnsenyament Superior i Secundari, Wenceslao González Oliveros, i larticle de Riba lelogiava. Enfront del descontent general, les veus que sajustaven a lideari oficial eren molt ben rebudes. Les universitats estaven, deia Riba,
sacudidas por el estremecimiento de renovación de la hora presente, dedicadas a repasar su historia, exhumar sus olvidadas tradiciones, a revisar sus grandes valores espirituales [...]. Es la hora del renacimiento universitario que pone a prueba en la dura piedra de los hechos la fuerza interna de cada universidad, el caudal de su contenido ideal e histórico, el valor positivo de sus enseñanzas y su filiación en el árbol frondoso de la ciencia española [...]. Reanudemos la tradición fundando la Cátedra de Luis Vives [...]. Cuando todo esto no sea un sueño, sino una realidad, habremos demostrado que Luis Vives es en Valencia algo más que una estatua en el patio de su primer centro docente y un rótulo en una de sus calles... (citat per Mancebo, 1994: 73).
A més, a açò shi afegí la visita de Foster Watson a València, labril de 1927, també convidat pel CEM, qui havia costejat una placa de roure a Oxford dedicada al temps en què Lluís Vives va fer classes allà:
El día 2 vino a valencia el profesor inglés Foster Watson, acompañado de su esposa, siendo recibido por una numerosa comisión de catedráticos de nuestra Universidad. El señor Watson, que se ha distinguido por sus estudios sobre Luis Vives, asistió a varios actos culturales, organizados por nuestra Universidad y por el Centro Escolar y Mercantil.13
Aquest moviment que associava jesuïtes, universitaris, polítics i Lluís Vives va tenir com a primer resultat la creació de lAsociación de Amigos de Luís Vives (1927), sota el patronat de la Universitat i amb domicili en la seua seu. La finalitat fonamental nera «la publicación y difusión de sus obras y la enseñanza de sus doctrinas en cursos y conferencias, organizados con la preocupación de que llegue su influencia a todas las clases sociales y especialmente al pueblo, cuya educación y mejora en todos los órdenes es una de las notas predominantes en los trabajos de Luis Vives». Un any més tard va començar a publicar un òrgan propi, Annales el logotip del qual fou dissenyat pel conegut artista Arturo Ballester, que sincloïa en la publicació Cultura Valenciana de lAcademia Valencianista del CEM, i fins i tot també sintentà, dacord amb larticle 2 dels estatuts de lorganització, traduir les obres completes de Lluís Vives (Mancebo, 1994: 73-74).
Però larticle de Carlos Riba fou el que va impulsar la creació de la càtedra. González Oliveros va enviar un telegrama al rectorat on explicava que «La Junta de Relaciones Culturales acordó anoche a mi propuesta, fundar en esa universidad una cátedra Vives, en memoria y para estudio por profesores nacionales y extranjeros de las obras del inmortal polígrafo» i, pocs dies més tard, nenvià un altre on deia que el «Ministro de Estado y Presidente del Consejo de Ministros aprobó ayer creación cátedra Luis Vives que queda con tal aprobación definitivamente fundada. Felicito con todo entusiasmo esa universidad por carácter vindicación para ella y para cultura decoro España que tiene tal homenaje insigne humanista» (Mancebo, 1994: 75).