Títol original: Der Judenstaat. Versuch einer modernen Lösung der Judenfrage (1896)
© de la traducció i introducció: Gustau Muñoz
© daquesta edició: Universitat de València
Novembre 2008
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 - 46010 València
Disseny de la col·lecció: Enric Solbes
Maquetació: Celso Hernández de la Figuera
Realització ePub: produccioneditorial.com
Introducció
Aquest petit escrit que presentem en traducció catalana aparegué a Viena el febrer de lany 1896. El seu autor ha passat a la història com el creador del sionisme modern. I certament algunes idees essencials del moviment sionista es troben presents en aquest manifest inaugural, ben sovint més citat que no llegit. Tanmateix, val la pena de llegir-lo, perquè ens informa sobre el programa i la manera de pensar, molt lligada a una època concreta de la història europea, del pare fundador del sionisme. Un moviment sociopolític demancipació que, contra tot pronòstic, va reeixir.
Theodor Herzl morí encara jove, als 44 anys, dun atac al cor. Fou soterrat a Viena, envoltat duna enorme multitud de seguidors, però dacord amb els seus desitjos, les seues restes mortals foren traslladades a Jerusalem lany 1949, després de la proclamació de lEstat dIsrael. Shavia acomplert una voluntat, però també shavia aconseguit un somni, perquè lempresa de crear un Estat jueu a la terra històrica dels hebreus semblava absolutament impracticable i fora de la realitat en el temps en què fou formulada com a projecte en principi factible, destinat a la realització pràctica, i no com a invocació ritual (de caire religiós o no) o bé com a expressió confortadora daspiracions utòpiques. Herzl, una vegada abraçada la idea sionista i esbossat el seu programa, es va llançar a una activitat política i diplomàtica frenètica. Fou un organitzador formidable, que es consumí en el foc del seu activisme. Era del tot conscient de les dificultats immenses del projecte, però shi abocà amb una claredat didees i sobretot amb una seguretat sense precedents, amb una confiança de visionari. I així, poc després del Primer Congrés Sionista, que es reuní el 1897 a Basilea, escrigué: «Si hagués de resumir el Congrés de Basilea en poques paraules, cosa que no faria en públic, diria: a Basilea he fundat lEstat jueu. Si digués això obertament, provocaria una riallada universal. Però en cinc anys, potser, i de segur en cinquanta, tothom el podrà veure».
Certament, per tal que la idea pogués realitzar-se, hagué de confrontar-se amb les realitats tangibles del món en una època convulsa, entre larrogància autosuficient de les potències imperials i la crisi i dissolució dels imperis (otomà, autro-hongarès, alemany, rus, britànic), lauge i crisi del capitalisme modern i del liberalisme, la revolució soviètica, laparició i ocàs del feixisme, la bona nova democràtica i el desplegament del moviment anticolonial. Una època en què dues guerres mundials i el xoc amb la realitat més complexa dun territori habitat per una població àrab preexistent (aspecte ignorat per Herzl), la desaparició dimperis, i sobretot la catàstrofe immensa de lHolocaust de lextermini sistemàtic dels jueus dEuropa a mans dels nazis alemanys durant la Segona Guerra Mundial havien dacompanyar, en un joc terrible de causes i conseqüències entrellaçades, un procés envitricollat i considerablement allunyat del trajecte més o menys planer que es descriu ací en els detalls de la seua realització. Aquest manifest inaugural reflecteix una manera de pensar lligada a un moment sens dubte també creuat de tensions pregones (que menarien a lautodestrucció), però malgrat tot optimista i confiat com fou la Belle Èpoque europea, i per tant, en molts aspectes, per bé que anticipa el que vindrà, pertany decididament «al món dahir».
Theodor Herzl havia nascut el 1860 a Budapest al si duna família benestant de la burgesia jueva assimilada, que es traslladà posteriorment a Viena, capital de lImperi austro-hongarès, on estudiaria a la Universitat i es llicenciaria en Dret en 1884. Però Herzl es dedicà aviat a la vida literària, com a autor teatral dun cert èxit i sobretot com a periodista cultural, amb molta presència als influents Feuilletons o pàgines literàries de la premsa de Viena i Berlín. Un tombant cabdal de la seua trajectòria sesdevingué el 1891 quan sinstal·là a París com a corresponsal del diari més important de Viena, la Neue Freie Presse. A París fou testimoni del descabdellament del cas Dreyfus, que posà de manifest larrelament profund de lantisemitisme en la vida francesa, en les institucions, una certa premsa i lopinió pública de la pàtria de la revolució i dels drets humans. Herzl, sens dubte, coneixia lantisemitisme per experiència pròpia, personal, a Budapest i Viena (on el sentiment antisemita tenia molta tradició i plasmació política), però latmosfera enverinada de França, bastió de la llibertat i de lemancipació, constituí un revulsiu determinant. Segons confessió pròpia, fou aquella experiència que el convertí en sionista. Dedicà la resta de la seua vida a aquesta causa, tot i que continuà lactivitat periodística, com a editor de les pàgines literàries de la Neue Freie Presse.
El sionisme tenia precedents, que Herzl en principi no coneixia bé. Principalment a Rússia i lEuropa oriental, on vivia un gran nombre de jueus, havien sorgit alguns nuclis dorientació nacionalista que somiaven amb la creació dun Estat jueu com a manera descapar de la misèria i les persecucions. Tot i que alguns precedents literaris o filosòfics duna certa entitat, com ara lobra de Moses Hess Roma i Jerusalem (1862) o, sobretot, lescrit de caire més polític de Leo Pinsker Auto-Emancipació, redactat arran dels pogroms de 1881 i que proposava lestabliment de colònies agrícoles a Palestina, apuntaven en aquesta direcció, el manifest de Herzl i sobretot lactivitat organitzada a través dels Congressos Sionistes i la fundació de lOrganització Sionista Mundial, de la qual en fou president, marcaren un tombant, una inflexió sense retorn.
Herzl serigí en interlocutor acceptat dels poders existents de lèpoca, els cercles governamentals de Londres i Alemanya, sentrevistà amb mandataris i financers, amb el kaiser i el ministre de lInterior rus, negocià amb el soldà de lImperi otomà, i explorà diverses possibilitats. Un punt que sobta en aquest escrit és laparent indeterminació territorial (Argentina o Palestina?). Tot i que lobjectiu final és el retorn a la Terra Promesa, no sexclou dentrada lestabliment duna llar nacional en un altre lloc, com a manera de provar la pròpia capacitat, guanyar el respecte de les potències i preparar el camí. Cap daquestes temptatives fou factible. La càrrega simbòlica de lantiga terra dIsrael era massa forta, i la reducció de la gran iniciativa de recuperació de la personalitat política i nacional del poble jueu a mera empresa de colonització i bonificació de terres (a Argentina o, com es proposà posteriorment, en algun lloc de lÀfrica sota domini britànic) havia densopegar amb resistències i obstacles insalvables, procedents de dins del propi moviment i també de fora. Només levocació de la terra perduda i promesa podia actuar com a motor dun moviment voluntarista que hauria de vèncer dificultats enormes. I daltra banda, com aviat es va comprovar, ningú volia cedir un fragment del seu territori, i menys encara a una entitat jueva.
Com és ben sabut, el projecte destablir una llar nacional per als jueus ensopegà amb una dura realitat. Hi empenyia tanmateix una situació insostenible de persistència de lantisemitisme en les societats més avançades dEuropa i de persecucions i pogroms on els jueus eren més vulnerables. Els límits de la integració o assimilació per als jueus estaven ben marcats. Lantisemitisime, per dir-ho així, tenia causes estructurals. Lúnica solució per tal de capgirar les dades del problema i vèncer lantisemitisme, era un pas pràctic, la posada en marxa dun moviment polític organitzat amb lobjectiu dassolir la sobirania territorial i la creació dun Estat propi. La descripció daquesta situació, lanàlisi de lantisemitisme i lopció per superar-lo, que en cap cas era presentar «bona cara» o tractar de raonar amb la desraó, ocupen algunes pàgines importants en aquest escrit.
El manifest de Herzl, en qualsevol cas, destaca pel seu caire pragmàtic, pel detall pràctic amb què sesplaia. Estableix un pla aparentment viable, ajustat a les coordenades del seu temps, per organitzar una emigració massiva i conscient cap a un nou territori. Els detalls concrets que ofereix són sovint absurds o pintorescos, llegits amb ulls actuals. Ja Hannah Arendt, en un escrit força lúcid de lany 1946, en féu un diagnòstic precís: «honora molt el poble jueu el fet que ningú, fins on jo sé, haja pres mai seriosament en consideració aquestes propostes realistes [de Herzl]», en contrast amb les idees de fons més utòpiques, en principi, del seu escrit. Però són propostes que diuen molt sobre lèpoca en què el llibre fou concebut, sobre el pensament social i polític del propi Herzl, i sobre el públic destinatari. Planteja una gran empresa de tipus colonial, emmarcada en el cicle dexpansió territorial europea de la segona meitat del segle xix, però amb alguns trets específics: lapel·lació a una mobilització de masses en funció duna «Idea», i el caràcter modern, tecnològic i progressista de la iniciativa, malgrat lestabilitat de la relació de classes que dibuixa, i que tant pot sorprendre vist retrospectivament. Presenta un pla de liquidació dactius i dadquisició de terres, una emigració ordenada, els pobres per un costat, els rics per un altre, amb preservació de les comoditats anteriors, tot net i endreçat, i manteniment de lordre, amb la creació dun exèrcit laboral amatent. La realitat seria, sens dubte, bastant més caòtica, deutora de mil contingències... i respondria a lemergència de forces socials imprevistes, prou més radicals i duna gran capacitat mobilitzadora, com ara el moviment obrer jueu, el sionisme socialista, el sindicalisme i lenfocament col·lectivista dels pioners. Tot molt allunyat del quadre idíl·lic que pinta Herzl del qual tanmateix sen salva potser la negativa a fer servir mà dobra «esclava» no jueva, com fóra el cas en una economia de plantació sense base social comunitària pròpia, que volia crear com a part de la idea nacional. Però Herzl tampoc no preveu el context altament conflictiu en què es desenvoluparialexperiència, en relació amb les autoritats i amb la població prèviament establerta al país. Daltra banda, i de cara a negociar amb les potències europees, presenta lempresa com a funcional al designi colonial i «civilitzador» dEuropa, seguint el guió propi del seu temps, que troba ací una formulació duna sinceritat desarmant: els jueus emigrats dEuropa durien el progrés a lendarrerida regió de lOrient Pròxim, on farien de lloc davançada enfront de la barbàrie asiàtica...
Quan Herzl publicà el seu llibre i dirigí els primers passos del moviment sionista, Palestina encara formava part de lImperi otomà. Només arran de la Primera Guerra Mundial es transformà en un mandat britànic. Dentrada, doncs, calia negociar amb les autoritats otomanes i afavorir amb discreció lemigració de jueus cap aquelles contrades. És el que promovia una certa filantropia de lalta burgesia jueva, amb el baró Edmond de Rotschild al capdavant, que va finançar lestabliment de colònies agrícoles, amb la idea de formar una pagesia de propietaris, com la que hi havia a França i que tanta estabilitat social hi aportava. Herzl havia debatut també amb el baró Maurice de Hirsch, fundador de lAssociació Jueva de Colonització, i que afavoria lemigració dels jueus dEuropa oriental cap a lArgentina i altres llocs dAmèrica. Però cap daquestes iniciatives resoldrien el problema, segons Herzl. Com un reflex poderós de les controvèrsies de lèpoca, en aquestes pàgines hi trobarem una crítica esmolada i les raons argumentades que movien cap a una solució política i nacional del problema jueu, una «solució moderna», com indica el subtítol, en sintonia amb el cicle de renaixements nacionals i dindependències que sestaven preparant pertot arreu a lEuropa de les nacions oprimides i que enllaçaria la primerenca independència de Grècia amb el seguit dalliberaments nacionals derivats de les guerres balcàniques i de la Primera Guerra Mundial, un procés que conegué un rebrot i la culminació, per ara si més no, després de lensorrament de la Unió Soviètica el 1991.
La Primera Guerra Mundial alterà els paràmetres de la situació en aquest sentit. I comportà un nou context que donà lloc, per part britànica, a la Declaració Balfour de lany 1917, que reconeixia la conveniència de lestabliment duna llar nacional jueva a Palestina. Aquest territori controlat ara per Gran Bretanya es convertí en escenari duna complexa pugna entre notables àrabs, la comunitat jueva organitzada, que anava creixent en nombre, i les autoritats britàniques. El sionisme tenia i havia tingut de sempre rivals importants entre els jueus, com ara lemigració individual o familiar especialment cap a Nord-amèrica, lintent dassimilació a la societat circumdant, incloent-hi la conversió religiosa, el bateig, o la radicalització sociopolítica, la integració en moviments revolucionaris que «canviarien el món de base» i que suprimirien per elevació la qüestió jueva. Cada una daquestes opcions és analitzada i descartada, de vegades obertament, de vegades de manera més aviat implícita o sumària, per Herzl. Al llarg de les dècades posteriors a la publicació daquest manifest i després de la mort del seu autor, als anys vint, trenta i quaranta del segle passat, arribaria per al sionisme lhora de la veritat, la confrontació amb els fets i la gran aposta de dur endavant un projecte dindependència a contrapèl de poders molt importants, i en un context, val a dir-ho, que va fer empal·lidir les pitjors previsions quant a la sort dels jueus a Europa. La història decidiria el paper i el destí de les diverses opcions.
Després del pla de partició territorial aprovat per lAssemblea General de lONU el 1947, la comunitat jueva organitzada de Palestina, amb una base social, una orientació de conjunt i unes formes organitzatives (de caire més aviat socialista) molt diferents de les què havia imaginat Herzl, després duna pugna ben aspra, que inclogué la lluita armada contra els britànics, i sota limpacte emocional sense parió de lHolocaust, declarà la independència. El 1948 es fundava lEstat dIsrael. En lacte de proclamació del nou Estat hi penjava un retrat de Theodor Herzl. El vell somni que havia alenat enmig de les humiliacions i la persecució, es feia realitat, i començava la tasca de construir un Estat modern a partir de la comunitat jueva organitzada i les seues institucions, la qual cosa comportà solucions originals i noves, divergents en molts aspectes, i com no podia ser altrament, de les què havia entrevist Herzl. Algunes de ben radicals i carregades de conseqüències, com ara pel que fa la qüestió de lidioma, en què es va optar per la modernització de lhebreu i la seua transformació en llengua nacional.