Sobria llavors també una nova pàgina de conflictes, un cicle de guerres, on hi han confluït una gran varietat de factors i interessos de la política contemporània derivats de lestratègia de les grans potències, de la influència de determinades lectures del projecte sionista o de les peculiaritats del món àrab i que encara no sha tancat, perquè resta pendent una solució justa del contenciós territorial que es va suscitar tot seguit i la reparació deguda als palestins.
Però aquesta és una altra història. Íntimament relacionada amb lempresa dalliberament en què sinscriu el manifest de Theodor Herzl, sí, però duna altra dimensió. Amb la creació del nou Estat, la «qüestió jueva», si de cas, es plantejaria en un pla radicalment distint. En poques generacions els jueus havien passat de la impotència del gueto, de la persecució i la masacre, del menyspreu altiu de la bona societat i de les masses populars, de la destrucció física als camps dextermini, a disposar dun Estat propi que es fa respectar (amb els excessos corresponents). El preu que hom va haver de pagar havia estat molt alt, certament. I les paradoxes de la història acudirien puntuals a la cita.
GUSTAU Muñoz
LEstat dels jueus
PRÒLEG
La idea que expose en aquest escrit és molt antiga. Es tracta de lestabliment de lEstat dels jueus.
Al món retruny la cridòria contra els jueus, i això fa revifar aquesta idea que romania adormida.
Jo no minvente res i fóra bo que hom ho tingués ben present al llarg de tota la meua exposició. No minvente ni les condicions històriques actuals dels jueus ni els mitjans per ajudar-los. Els elements materials de la construcció esbossada ací existeixen en la realitat, són ben tangibles; tothom sen pot convèncer. Així doncs, si es vol caracteritzar amb un mot aquesta temptativa de solució de la qüestió jueva, no se nhauria de dir fantasia, sinó a tot estirar «combinació».
Dentrada he de defensar el meu projecte i dir que no és cap utopia. Ben mirat, no faig una altra cosa amb això que posar en guàrdia els observadors superficials davant la beneiteria que podrien cometre. Daltra banda, tampoc no seria cap vergonya haver escrit una utopia filantròpica. I certament em seria més fàcil aconseguir lèxit literari si hagués presentat aquest pla, per a lectors delerosos dentretenir-se, sota la forma duna novel·la que no compromet a res. Però no es tractaria de cap daquelles utopies amables com tantes se nhan escrit, abans i després de Thomas More. I a més, pense que la situació dels jueus en diversos països és suficientment greu per a fer sobrers aquesta mena de jocs preliminars.
Per tal dil·lustrar millor la diferència entre la meua aportació i una utopia, posaré lexemple dun llibre interessant aparegut fa pocs anys: Freiland [Terra lliure], del doctor Theodor Hertzka. Es tracta duna fantasia enginyosa, concebuda per un esperit modern i amb formació econòmica, però tan allunyat de la vida real com la muntanya de lEquador on se situa aquest estat dels somnis. Freiland és una maquinària complicada, amb moltes rodes i engranatges, que fins i tot encaixen; però res no em demostra que tot plegat puga funcionar. I fins i tot si veiés la creació dassociacions «terra lliure», no deixaria de considerar-ho com una broma.
En canvi, el projecte que expose ací comporta laplicació duna força motriu ben present en la realitat. Amb tota modèstia, només em referiré a gran trets, conscient de les meues limitacions, a les dents i els engranatges de la maquinària que cal construir. Estic convençut que hom trobarà mecànics més hàbils que no jo per dur a terme la comesa.
Tot depèn de la força motriu. I quina és aquesta força? La misèria dels jueus.
Qui gosaria negar que aquesta força existeix? Ens nocuparem al capítol dedicat a les causes de lantisemitisme.
Hom coneixia la potència del vapor que és capaç de fer saltar la tapadora duna olla plena daigua posada a escalfar. Aquest fenomen de lolla el representen les temptatives sionistes i moltes altres formes dunió «per a la lluita contra lantisemitisme».
I ara dic jo que, ben utilitzada, aquesta força és suficientment potent per moure una gran maquinària i fer rutllar les persones i les coses. Laspecte exterior de tot plegat no té llavors gaire importància.
Estic profundament convençut que tinc raó, per bé que no sé si això es mantindrà durant el temps de la meua vida. Els primers homes que comencen aquest moviment difícilment veuran la seua culminació gloriosa. Però el fet mateix de començar-lo provoca un gran orgull i la joia de la llibertat interior.
Per tal de protegir el meu projecte de lacusació dutòpic, en donaré més aviat pocs detalls pintorescos a lhora dexposar-lo. I tanmateix estic segur que hom mirarà de desacreditar tot el projecte a través de la burla irreflexiva, de la caricatura dallò que propose. Un jueu, daltra banda força intel·ligent, a qui vaig exposar la cosa, em digué: «El tret característic de les utopies és presentar els detalls del futur com si fossen reals.» Res de més fals. Qualsevol ministre de Finances confegeix els seus projectes de pressupost amb xifres futures: no en té prou amb xifres que provenen de la mitjana dexercicis anteriors o, encara, amb les daltres estats, sinó que ha de comptar també amb xifres que no tenen cap precedent, com ara les derivades de la introducció dun nou impost. Cal no haver vist mai un pressupost per no saber-ho. Encara que és ben sabut que les previsions no sacompleixen mai amb exactitud total, es pot dir per això que un projecte de pressupost és una utopia?
Però les exigències que faig als meus lectors són encara més dures. Demane de les persones cultes, a les quals madrece, que revisen i tornen a pensar algunes antigues concepcions. I precisament als millors dels jueus, aquells que han maldat per trobar una solució a la qüestió jueva, els convide a què reconeguen finalment com a errats i ineficaços els intents que han fet fins ara.
Mhaig de guardar dun perill en lexposició de la idea. Si tracte amb tot de precaucions les coses del futur, bé pot semblar que jo mateix no nestic convençut de la viabilitat. I al contrari, si anuncie la seua realització sense reserva de cap mena, tot plegat podria semblar una quimera, una al·lucinació.
Per això dic ben clar i amb fermesa: crec que la realització de la idea presentada ací és possible, tot i que no em faig la il·lusió dhaver-ne trobat la forma definitiva. LEstat dels jueus és una necessitat per al món i, consegüentment, serà establert.
Si fos la comesa dun individu tot sol és clar que es tractaria duna follia, però si molts jueus hi dediquen alhora els seus esforços, és totalment raonable i lexecució del projecte no presenta dificultats excessives. Al capdavall, la idea depèn tan sols del nombre dels qui en seran partidaris. Tant de bo els nostres prometedors joves, als quals ara ja sels tanquen tots els camins mentre que lEstat dels jueus els ofereix la perspectiva radiant de lhonor, la llibertat i la felicitat, assumesquen la difusió daquesta idea.
Jo mateix considere acabada la meua tasca amb la publicació daquest escrit. Només tornaré a prendre la paraula si mhi veig obligat pels atacs dadversaris dignes de consideració o si és que cal refutar objeccions imprevistes o esmenar possibles errors.
El que jo dic avui no és encara allò just i escaient? Mhe avançat al meu temps? No són encara suficientment grans els sofriments dels jueus? Ja ho veurem.
Jo mateix considere acabada la meua tasca amb la publicació daquest escrit. Només tornaré a prendre la paraula si mhi veig obligat pels atacs dadversaris dignes de consideració o si és que cal refutar objeccions imprevistes o esmenar possibles errors.
El que jo dic avui no és encara allò just i escaient? Mhe avançat al meu temps? No són encara suficientment grans els sofriments dels jueus? Ja ho veurem.
Dels jueus mateixos depèn, doncs, que aquest assaig polític no passe de ser ara com ara una ficció política. Si la present generació és encara massa sorda, en vindrà una altra, amb més aspiracions, millor. Els jueus, si volen, tindran el seu Estat, i sel mereixeran.