(ed. VARELA: 69).
Daquesta manera la possibilitat de la restitució als indis de tot el que era seu, pres per les conquestes, adquireix una forma que, a partir, justament, de 1542 en una solemne exposició a lemperador, a la qual sha dafegir la guia per a confessors (Aquí se contienen unos avisos y reglas para confesores) on es prescriu que no hi ha absolució dels pecats del robatori espanyol sense íntegra restitució (Avisos para confesores: 359-376; Cartas y memoriales: 41-113) es torna espessa i precisa fins arribar a la negació estricta cap a 1565 de legitimitat al domini dels espanyols, de qualsevol dells, sobre els indis. Talment:
Injusto, luego es tyránico, horrendo y abominable, y peor que ninguna bárbara nación pudiera poner tal modo de governar, como los españoles han puesto en las Indias; y por consiguiente parece probado todo el 7º principio, conviene a saber: su ingreso y progresso en aquel orbe y en cada parte del, haver sido violento, nephando, tyránico y crudelíssimo, y de crueles enemigos ... (Cartas y memoriales: 94).
Tots els espanyols vol dir tots, inclòs Las Casas: «Una de las cosas que nosotros tyranos havemos tenido después de la de henchirnos de oro, era hazer aquellas innocentes gentes esclavos, por tenerles y usar dellos a toda nuestra voluntad» (Ídem: 80). Ja som, ara, als fets del Perú. La restitució hauria de ser infinita (Ídem: 170). I és de la incumbència de tots els espanyols. I com que, a Perú, com és el cas, ningú dels que fan les guerres mostra senyal de penediment només hi ha la probabilitat dun càstig proporcional, a la mesura, doncs, de la còlera de Déu. Vull fer notar ara que, justament, lextensió argüida per Las Casas duna responsabilitat col·lectiva, ell inclòs, i duna obligació de restitució, de tornar les coses al seu lloc inicial, fa inconcebible qualsevol noció de progrés, que inclogui un guany acumulatiu, innovador, per a lespècie humana. El que diu, justament, Las Casas, exhibint tot un aparell erudit de canonistes i teòlegs, és que el fet sha de desfer, que és reversible. La crítica radical de Las Casas al que comunament sentén com conquesta dAmèrica o al que ell en diu destrucció de les Índies, només és possible intel·lectualment si es prescindeix de qualsevulla noció de progrés. Aquesta enorme particularitat passa normalment desapercebuda. Tan sols, que jo sàpiga, R. Sánchez Ferlosio (1994), en un llibre memorable, lha destacada.
Si, doncs, lescenari per on transcorre, teatralment, el frare que prova de passar escrits pel filtre cortesà i il·luminar el rei qualsevol sobre els afers sinistres de les Índies, és antic i tediosament repetit, el lèxic de la Brevísima de 1542, gairebé sense modificacions publicat el 1552, també resulta ser antic. I antigues també són qualcuna de les idees centrals que atorguen coherència a laplec depisodis de la guerra dels espanyols contra els indis. Per començar, la condició de brevíssim de qualsevol relat sobre el que ocorre a les Índies és expressada ja a les primeries. I no només per las Las Casas. El llicenciat Alonso de Zuazo, enviat pel cardenal Cisneros, comença un seu escrit, datat el 22 de gener de 1518, al·ludint a la desproporció entre la dimensió, «tierra infinita», i els fets de les Índies i la possibilitat dexplicar-ho, «... otra lamentación más larga que la del profeta Jeremías sobre Hierusalem» (Interrogatorio: 249-269). A més, el verb «destruir» i les seves formes nominals són usats en el mateix sentit que els hi dóna Las Casas. Per exemple: «... en el repartimiento [dindis], o más propiamente hablando, destruimiento» (Ídem: 254). Els colons espanyols interrogats pels frares jerònims, el 1517, empren també el terme amb intencions semblants. Lucas Vázquez de Ayllón presentà un escrit on esmenta la conveniència de no moure els indis del seu lloc, tot i que seria profitós pels espanyols, «por no asolar y destruyr la tierra y dar fín en lo de acá» (Ídem: 319). Fixis, el lector, en la data, 1517 i en la circumspecció com sanuncia, justament, la destrucció imminent. Un any abans, Las Casas, en el memorial de 1516 adverteix al rei que si no satenen els remeis per ell proposats «... pueden perder cuidado de las Indias como si nunca fueran; y no solamente las descubiertas, que ya están destruídas, pero las por descubrir asimismo las destruirán, porque, cierto, según la luenga experiencia allá lo ha mostrado...» (Cartas y memoriales: 48).
El que, escrits com els abans esmentats, com el del plet Ovando-Tapia, la carta del llicenciat Zuazo, linterrogatori dels frares jerònims i els memorials primerencs de Las Casas, permeten veure és lexistència, més enllà del 1510, dun llenguatge prou consolidat de colons i com, aviat també, és compartit per la cort del rei Ferran com a conseqüència de les relacions, orals i escrites, que sobre el tèrbol afer de les Índies i el curs de la seva llampant despoblació, que en aquell moment només afectava les illes, les úniques que eren conegudes. Vegis:
Los Caballeros e Criados de los siempre dichos Reyes, con deseo de aprovechar sus haciendas, solicitaron Sus Reales personas para que les ficiesen mercedes a cada uno dellos de cierto número de Indios, de la suerte i manera que los siempre dichos Reyes los tenían por bula pública como dicho es para enseñarlos en la fe, e instruillos en buenas artes, i entretanto servirse dellos. Los quales que así obtienen la siempre dicha merced de número de Indios, como su principal intención fue codicia de servirse de los siempre dichos Indios para que les sacasen oro, olvidada la intención i dotrina de la fe, segund en esta Corte se ha proclamado, han puesto tan grave tipo de servidumbre en los dichos Indios, que opresos de intolerables trabajos, solamente han aprovechado mui poco en la fe, más de gran número que havía dellos es así despoblada la tierra, que a pocos años si no se remediase se espera quedar sin morador e desierta. E esta relación hicieron al Rei Don Hernando Nuestro Señor que en gloria sea, al tiempo de su última enfermedad, sed preventus morte no pudo remediar. Después acá son venidos religiosos de las Indias e otras personas, que doliéndose de tan innumerable perdición de ánimas que por sacar oro son muertas, e doliéndose de tan gran tierra así despoblada; nos han solicitado con muchas peticiones e informaciones hechas siempre el mesmo caso. (Santo Domingo ...: 184).
Des de poc abans, doncs, de la mort del rei Ferran, el febrer de 1516, hi havia una jerga de conquesta compartida allà i, diguem, aquí, a laltra banda de loceà, que feia reconeixibles els problemes, el de la necessitat de repartir indis i com la finalitat evangelitzadora, tutelar, de fet, ho legitimava i, també, pregonament, tan aviat, de la temença fundada que lilla es quedés «sin morador e desierta». També shavia format una trama espessa i tensa dinteressos cortesans, administratius, crescuda entorn, justament, del maneig, lluny de poder ser control·lat, dindis. Per exemple, laragonès Miguel de Pasamonte, tresorer reial, allà, a La Española, gaudia de 700 indis de repartiment. Alts funcionaris que mai no shavien mogut de la cort peninsular, també, tan lluny, tenien accés a aquest ús dindis. Era el cas de Lope Conchillos (800), Martín Cabrero (400), Fonseca (300) o Zapata (200). Fa temps que M. Giménez Fernández (1953) va fer una formidable descripció de tota aquest xarxa voraç dinteressos, entre 1516 i 1517, que malgrat ser esmentada a les bibliografies, no figura adequadament en la narració dels ja llavors enterbolits afers dÍndies.
He esmentat més amunt que hi havia, en largument general de Las Casas, una diferència entre matances per nombroses que fossin i la destrucció. Convé ara precisar-ho. Fa estona, A. Milhou (1978, 1981) va fer notar amb prou claredat que «destruymiento» i «destruición» apareixien en textos medievals com a negació de «poblazón» i que aquest era el sentit que tenia el terme en Las Casas. Però jo, més recentment (BARCELÓ 2005) he suggerit que Las Casas afegeix al terme una dimensió i una qualitat conceptual nova. Aquesta destrucció no sols era extrema en el nombre de morts sinó que implicava una alteració irreversible de lordre polític, «natural», del qual, eventualment, havent-se sotmès a la «tiranía infernal» imposada pels espanyols, cap residu en seria, en el futur, reconeixible.
He esmentat més amunt que hi havia, en largument general de Las Casas, una diferència entre matances per nombroses que fossin i la destrucció. Convé ara precisar-ho. Fa estona, A. Milhou (1978, 1981) va fer notar amb prou claredat que «destruymiento» i «destruición» apareixien en textos medievals com a negació de «poblazón» i que aquest era el sentit que tenia el terme en Las Casas. Però jo, més recentment (BARCELÓ 2005) he suggerit que Las Casas afegeix al terme una dimensió i una qualitat conceptual nova. Aquesta destrucció no sols era extrema en el nombre de morts sinó que implicava una alteració irreversible de lordre polític, «natural», del qual, eventualment, havent-se sotmès a la «tiranía infernal» imposada pels espanyols, cap residu en seria, en el futur, reconeixible.
Hi havia, però, un llindar dextermini poblacional passat el qual aquesta desaparició política fos inevitable? Sí que hi era i Las Casas ho havia vist donant raons «por la larguísima experiencia ocular, que desde que comenzó y medió hasta hoy tenemos ser suficientísimas ...» (Entre los Remedios...: 360-361). Això, el 1542, ja havia succeït a La Española. I Las Casas en el commocionat argument que fa davant la comissió reunida, el 1542, a Valladolid arriba a precisar què entén ell per «destruición». Això:
No entendemos nosotros (muy alto señor) dar a entender esto aquí, sino que, cuando decimos que han destruido a Vuestra Majestad siete reinos mayores que el de España, ha de entender que los vimos llenos de gentes, como una colmena está llena de abejas, y que agora están despoblados todos, por haber los españoles, de las maneras dichas, todos sus naturales vecinos y moradores muerto, y quedan los pueblos con las paredes solos, como si toda España estuviese despoblada y quedasen solas las paredes de las ciudades, villas e lugares, muerta toda la gente. (Entre los remedios ...: 344).
Era, el 1542, comunament sabut, doncs, que els insulars nadius havien desaparegut de La Española. Las Casas ha de recórrer a introduir modificacions en el sentit usual dels termes, almenys en el llenguatge d«acá», de la península, o tot dret a crear mots nous, per al·ludir a aquesta experiència colosal dextermini. Posaré només un exemple daixò darrer. La paraula «jacturas» apareix en el «Prólogo» de la Brevísima (ed. VARELA: 72) en una successió de «males y daños, perdición y jacturas». Els comentaristes assenyalen que, en efecte, es tracta dun llatinisme (ed. PÉREZ FERNÁNDEZ 1992/2004: 8). És evident que Las Casas pretén amb el mot culminar el sentit dels termes precedents. «Jactura» apareix ja en un text de 1542, a Entre los Remedios ...el Octavo (301, 360) i també en la descripció de la situació a lilla just abans dels sermons dAntonio Montesino, el desembre de 1511 (Historia de las Indias: 8). El terme implica una gran merma, un nombre de morts tan gran com per constituir un fragment desprès del llinatge humà, «desta tan universal jactura del linage humano», arriba a escriure en 1555 («Carta al maestro Fray Bartolomé Carranza», Cartas y memoriales: 283).
Igualment, Las Casas recorre a metàfores relacionades amb el menjar, carn humana, és clar, o xuclar la sang per a descriure les accions consumptives dindis per part dels espanyols. Basti lexemple, procedent de Entre los Remedios ... el Octavo, en què Las Casas adverteix que els indis requerits a obeir un rei tan llunyà, desconegut, però manifestament injust i cruel, atès el comportament dels requeridors, no pensin «... sino que Vuestra Magestad de sangre humana y de pedazos de hombre se mantiene» (Entre los Remedios ...: 302). Vet aquí, doncs, el gran caníbal, remot, introbable, perennement insatisfet.
En aquest context sha dentendre lús prolífic i variat de la imatge del llop ferotge, voraç entre ramats de xais mengívols per descriure lacció exercida pels colons espanyols sobre el indis. Des dalmenys 1527 en el tractat De unico vocationis modo (478) Las Casas fa referències a Lluc (10:3) «Ite: ecce ego mitto vos sicut agnos inter lupos» i Mateu (10:16) «Ite: ecce ego mitto vos sicut oves in medio luporum ...». Eren, però, els predicadors, els evangelistes, que, anyells de Crist, anaven a predicar entre els llops de la barbàrie. Només que aquí, a La Española i altres illes, primer, i després a la terra ferma era, justament a linrevés. Els que tenien lencàrrec evangelitzador eren els llops i aquells bàrbars nus, innocents, eren els xais. El lector es toparà tot duna amb lescena, ja en el primer capítol de la Brevísima. En una ocasió anterior (BARCELÓ 2003) ja vaig al·ludir a la complexitat connotativa de la imatge, atès que presuposa una evocació que lhome menja homes tal com el llop menja xais. La profusa imatge revela, doncs, lespanyol com a llop.
«Infinitas» és un altre mot profusament utilitzat i sha dentendre com al·lusió a quelcom irreduïble a xifra. Cal dir que no és Las Casas sol qui en fa aquest ús. Cristóbal de Tapia, en el seu escrit contra Nicolás de Ovando, abans esmentat, recorda que «ha dado muchas e ynfinitas vezes yndios para las cosas públicas e para las yglesias» (El Pleito Ovando-Tapia: 154). I el mot figura pregonament en el vocabulari, en un text sobre els indis conegut ja el 1541, de fra Toribio de Motolinía, franciscà ben conegut per Las Casas. Basti: «Ya son venidos mensajeros y cartas cómo han descubierto infinita multitud de gente (Historia de los indios ...: 103). És veritat, tanmateix, que cap de les vuit vegades que empra el mot és per al·ludir a morts o estralls com fa Las Casas. Però, en canvi, els termes «despoblar» i «destruir» apareixen en el text de Motolinía amb la mateixa càrrega de sentit. Vegem-ho:
Más bastante fue la avaricia de nuestros Españoles para destruir y despoblar esta tierra, que todos los sacrificios y guerras y homicidios que en ella hubo en tiempo de su infidelidad, con todos los que por todas partes se sacrificaban, que eran muchos. Y porque algunos tuvieron fantasía y opinión diabólica que conquistando a fuego y a sangre servirían mejor los Indios, y que siempre estarían en aquella sujeción y temor, asolaban todos los pueblos adonde allegaban (350-351).
També Hernán Cortés (Cartas de relación: 280, 351) utilitza freqüentment els mots dinfinitud per a fer esment de multituds o de la potència dun mal.
Va ser, com diu Las Casas, lextermini dillencs, tan gros, tan irreversible i tan ràpid? Ja he dit abans que els textos contemporanis, començant pels sermons dAntonio Montesino a final de 1511, revelen una creixent preocupació per la disminució dels indis a les illes del mar Carib. Especialment eloqüents eren, en aquest sentit, els memorials primerencs de Las Casas (1516, 1518). Lenviament de la comissió de frares jerònims, el 1517, per part del Cardenal Cisneros, té per objectiu comprovar aquesta disminució general i observar els mecanismes que la produeixen.
Els estudis moderns no fan sinó confirmar que lextirpació va tenir, sens dubte, efecte i que quan sestén la primera plaga de verola, a final de 1518, la població illenca nadiua, tot i les desavinences entre historiadors sobre la grandària demogràfica indígena inicial, era residual. De fet, per exemple, hauria passat de 100.000 persones a 11.000, el 1517, segons el quadre recent dun historiador espanyol (MIRA CABALLOS 1997: 35). Això, a La Española. És a dir, que la verola afectà el fragment residual que hi quedava. Del final indígena, en el marc duna generació de colons, trenta anys, ningú no en dubta. Recentment, Massimo Livi Bacci (2005), el més reconegut historiador de la demografia, ha fet servir, justament, dues paraules típicament lascasianes, en el títol de la seva obra: conquesta i destrucció (Conquista. La distruzione degli indios americani). La dificultat de la historiografia espanyola, i a través seu de tota la cultura espanyola, per a tractar la qüestió, queda resumida en el títol de la traducció recent al castellà: Los estragos de la conquista. Quebranto y declive de los indios de América (2006). Individualitzar uns «estragos» deixa la conquesta com un fet només, quelcom de neutralment ocorregut, i que conté, com es fa palès, una dimensió indesitjable, dolenta, però que, certament, en podria contenir també daltres més valuoses. La substitució de destrucció per «quebranto y declive» persegueix la mateixa reducció de sentit tot i fer concessions lèxiques dramàtiques. Amb el senzill i fidel a loriginal, també al de Las Casas, que era traduir bé, «conquista» per «conquista» i «distruzione» per «destrucción».