En el cas de La Española la desaparició dels indis va ocórrer, com resumeix Livi Bacci (2005: 238),«... per eccesso di mortalità quanto per difetto di reproduttività». Això és exactament el que una i altra vegada argumenta Las Casas. El que interrompen, els espanyols, és la generació dels indis, la complexitat de lordre familiar i social en què transcorre la reproducció. En aquest text, de 1542, Las Casas assegura que és una predicció basada en «cierta sciencia» (Entre los remedios ...: 311). Aquest coneixement és resultat duna llarga experiència ocular, de quaranta anys o més.
En una taula, Livi Bacci enumera les estimacions més rellevants de població indígena inicial. Les vacil·lacions són tan considerables que a partir de 60.000 fins a un milió qualsevulla és una endevinalla. El que és significatiu, en la meva opinió, és que dels disset autors esmentats només un és espanyol, Mira Caballos, que, ben mirat resumeix treballs i conclusions daltres autors de la mateixa llista. Linterès, doncs, de Nicolás Sánchez Albornoz (1973) per la història de la població americana és, ell mateix exiliat, tan il·lustre com excepcional. Cal esmentar el fet que Livi Bacci arriba, després dun càlcul molt explícit de factors, a estimar per a La Española una xifra inicial probable dentre 200.000 i 300.000 persones. Ara bé, la minva, emprant els mateixos textos coneguts per tothom és veloç i grandiosa. El 1518, els frares jerònims miraven dorganitzar noves concentracions de pobles i cap al 1528 no quedaven indis de servei per treballar els camps o les mines i els jerònims parlen de 7000 encara vius (2005: 115). Livi Bacci (2005: 238) assenyala els trets essencials de lextinció dels indis de les illes del mar Carib: morts en el procés de subjugament, esclavitud, treballs forçats, destrucció de les comunitats de lordre familiar reproductiu, deportacions, i la sostracció de dones en edat fèrtil. Això darrer, duna crucial importància en el manteniment de la reproducció i capacitat biològica i cultural dels indis, és el que habitualment sen diu «mestissatge».
Tot aquest daltabaix social havia sigut, fa temps, explicat amb una gran exactitud per Carl O. Sauer (1966). Encara les plagues de verola no havien sigut conjecturades com la gran explicació despargiment involuntari de mort. Sauer fa la millor descripció, que jo conec, de la colònia en formació. Tan precís és que, fins i tot sadona del més obvi, tan obscur, però, per a la historiografia espanyola: no hi ha conquesta.
There was no conquest. When the amicable natives turned to resistance in their extremity, no Spaniard had the bad grace to speak of his valor. There was no missionary effort until the coming of the Dominicans, at which time the natives were a dying race (SAUER 1966: 65).
Bé, doncs, vet aquí, finalment, el text crispat de la Brevísima, resumit en lacurada i reflexiva prosa acadèmica de Massimo Livi Bacci o la més descriptiva i detallada de Carl O. Sauer. La Brevísima fou escrita, recordo, el 1542, amb qualque correcció feta el 1546, i publicada en lletres de motlle, a Sevilla, el 1552, amb dos afegits inicials, deu anys després, quan tota lexperiència exterminativa de les illes del Carib semblava, a terra ferma i al Perú, repetir-se quan espanyols de tota mena demanaven permisos reials per fer entrades, conquestes o «rancherías» (Doce dudas ...: 97) a qualsovol lloc de les Índies creixentment descobertes. Era aquesta repetició dels fets el que Las Casas pretenia debades evitar, atès que «nunca se debe dar regimiento a hombres pobres ni cudiciosos ... que desean y tienen por fín salir de su pobreza, y mucho menos a los que anhelan, inspiran y tienen por fín de ser ricos, porque la naturaleza nunca en balde trabaja ni obra» (Entre los Remedios ...: 312).
És notable com Las Casas recorre al símil de lhorror de la naturalesa al buit per a vaticinar que el buit de les ganes dels cobdiciosos de riquesa seria inevitablement omplert i així tots els mals creixerien. La Brevísima és una col·lecció ordenada geogràfica i temporalment daquestes entrades despanyols codiciosos, de pobres blancs. El frare, atemorit per la futura pèrdua cap a linfern de les ànimes de tots, pretén que aquests permisos no sobtenguin i tria i treu el catàleg dhorrors per tal de desvetllar la consciència del rei no assabentat. Lescena, ja ho he dit abans, és vella. De fet, ja no hi ha indis a La Española. El tràfic de negres africans per atendre, sobretot, els ginys de fer sucre ha començat fa temps. Las Casas, tan aviat com el 1516, demana, com tants daltres, que el rei doni llicències per a dur a La Española «esclavos negros y blancos, que los puedan llevar de Castilla» (Cartas y memoriales: 36). I a linterrogatori dels frares jerònims sal·ludeix a «tener el diezmo de negros que de yndios por que en quadrilla de veynte personas pudiesen andar dos negros de los mas rezios y los demás que alçasen montones en las estancias» (Interrogatorio: 292).
Fins a quin punt és antiga aquesta recopilació ordenada feta, el 1542, per Las Casas? Els episodis més antics, els de La Española, feia estona que estaven escrits, recollits en memorials. Per exemple, el dels espanyols que tiraven criatures als rius «riendo y burlando, y cayendo en el agua decían: bullís, cuerpo de tal» (ed. VARELA: 80) és una simplificació del que llegeix Antonio Montesino agenollat davant del rei: «Entre otras le dixo, que, burlando unos españoles entre sí estando cabe un río, tomó uno dellos un niño de obra de un año o dos, y echálo por encima de los hombros en el río, y porque el niño no se murió luego, sino que estuvo encima del agua un poquito, volvió la cabeza y dixo: ¿Aún bullís, cuerpo de tal, bullís?» (Historia de las Indias: 1774). El coneixement daquesta versió més llarga revela que hi ha un joc de paraules, ocult en la versió abreujada, concentrat en el mot «bullir» que sha dentendre no tan sols com a moviment, traduïble al català com «bellugar», sinó que shi evoca també les bombolles de laigua quan pren el bull.
Resulta, però, que aquells episodis, ben segur que, primer, oralment transmesos i després curosament escrits, en el moment de les recopilacions inicials tenien per objectiu informar del que havia passat o tot just passava. Només quan hi ha prou gruix transmès de lexperiència de les guerres, de les entrades de descobriment, del tormentós seguiment de les traces dor, qualqú podria advertir-hi una pauta i conceptualitzar-ho tot, formular una llei que predís la seva repetició. I això, justament, ho fa Las Casas en la redacció de la Brevísima, acabada el desembre daquell 1542. Li diu «regla» i lexposa al final de la descripció dels regnes que hi havia hagut a La Española i de com foren destruïts. Las Casas pren cura de datar el 1504, a la mort de la reina Isabel, la intensificació del procediment destructiu dels espanyols. També la reina fou una majestat no assabentada: «y éstas [destrucció de províncies] por la mayor parte y cuasi todas se le encubrieron a la reina» (ed. VARELA: 88). Llavors, just després daquesta mort de reina, començà la destrucció de veres. I esmenta la regla:
Débese notar otra regla en ésto: que en todas las partes de les Indias donde han ido y pasado cristianos, siempre hicieron en los indios todas las crueldades susodichas y matanzas y tiranías y opresiones abominables en aquellas inocentes; y añadían muchas y mayores y más nuevas maneras de tormentos, y más crueles siempre fueron, porque los dejaba Dios más de golpe caer y derrocarse en reprobado juicio o sentimiento (ed. VARELA: 88).
Encara, en aquest capítol, Las Casas no ha efectuat la correcció de «cristianos» per «españoles». La regla es formula, doncs, tenint per subjecte actiu els cristians. Cal advertir, també, que en les quatre vegades següents en què sesmenta la regla és referida a espanyols bé contextualment o directament, com en la darrera instància (ed. VARELA: 170). Per tot arreu allà on passen els espanyols augmenten la tirania i les violències sobre els indis. El text de la Brevísima nés lexposició ordenada. El que fins el desembre de 1542 havia sigut només un recull de casos eventualment posats per escrit, de que ja en tenim notícia des de 1511, i constantment actualitzat, shavia tornat un indicador precís del comportament futur daquells espanyols que demanaven llicències per a entrar a terres dindis on farien inexorablement el mateix que havien fet abans. Tota lexperiència recollida, enumerada amb tant dafany, revelava una disposició de comportament irrefrenable. Abans ja he esmentat la mecànica descrita fredament per Las Casas segons la qual el buit deixat per la pròpia cobdícia dels espanyols seria omplert pels actes cruels per a satisfer-la, en una espècie de degeneració perversa de la plenitud de la natura que repugna el buit. Això ja conté clarament el bessó de la regla. Tots dos textos, recordo, són de 1542. A Entre los Remedios ... el Octavo lautor es proposava fer intel·ligibles els fets dels espanyols per a posar-hi remei. La Brevísima no era res més que una successió de les notícies de les conquestes, segurament molt repetides i conegudes. De fet, poc després del 1542 ja hi havia un altre text, de parentiu molt pròxim, amb els registres ordenats dels mateixos episodis amb el títol de Istoria sumaria y relación brevísima y verdadera de lo que vió y escribió el Reberendo Padre Fray Bartolomé de la Peña de la orden de los Predicadores, de la lamentable y lastimosa destruición de las Indias, islas y tierra firme del mar del norte. Tot i la intensa similitud, en aquesta Istoria no es formula la regla. Lenunciat reiterat de la regla atorga a la Brevísima coherència expositiva i qualitat de prevenció fundada. Les guerres dels espanyols contra els indis no són episodis accidentals ni capriciosos. Ben al contrari, mogudes per una portentosa cobdícia, aquestes guerres continuaran fins a la destrucció final de les Índies.
Débese notar otra regla en ésto: que en todas las partes de les Indias donde han ido y pasado cristianos, siempre hicieron en los indios todas las crueldades susodichas y matanzas y tiranías y opresiones abominables en aquellas inocentes; y añadían muchas y mayores y más nuevas maneras de tormentos, y más crueles siempre fueron, porque los dejaba Dios más de golpe caer y derrocarse en reprobado juicio o sentimiento (ed. VARELA: 88).
Encara, en aquest capítol, Las Casas no ha efectuat la correcció de «cristianos» per «españoles». La regla es formula, doncs, tenint per subjecte actiu els cristians. Cal advertir, també, que en les quatre vegades següents en què sesmenta la regla és referida a espanyols bé contextualment o directament, com en la darrera instància (ed. VARELA: 170). Per tot arreu allà on passen els espanyols augmenten la tirania i les violències sobre els indis. El text de la Brevísima nés lexposició ordenada. El que fins el desembre de 1542 havia sigut només un recull de casos eventualment posats per escrit, de que ja en tenim notícia des de 1511, i constantment actualitzat, shavia tornat un indicador precís del comportament futur daquells espanyols que demanaven llicències per a entrar a terres dindis on farien inexorablement el mateix que havien fet abans. Tota lexperiència recollida, enumerada amb tant dafany, revelava una disposició de comportament irrefrenable. Abans ja he esmentat la mecànica descrita fredament per Las Casas segons la qual el buit deixat per la pròpia cobdícia dels espanyols seria omplert pels actes cruels per a satisfer-la, en una espècie de degeneració perversa de la plenitud de la natura que repugna el buit. Això ja conté clarament el bessó de la regla. Tots dos textos, recordo, són de 1542. A Entre los Remedios ... el Octavo lautor es proposava fer intel·ligibles els fets dels espanyols per a posar-hi remei. La Brevísima no era res més que una successió de les notícies de les conquestes, segurament molt repetides i conegudes. De fet, poc després del 1542 ja hi havia un altre text, de parentiu molt pròxim, amb els registres ordenats dels mateixos episodis amb el títol de Istoria sumaria y relación brevísima y verdadera de lo que vió y escribió el Reberendo Padre Fray Bartolomé de la Peña de la orden de los Predicadores, de la lamentable y lastimosa destruición de las Indias, islas y tierra firme del mar del norte. Tot i la intensa similitud, en aquesta Istoria no es formula la regla. Lenunciat reiterat de la regla atorga a la Brevísima coherència expositiva i qualitat de prevenció fundada. Les guerres dels espanyols contra els indis no són episodis accidentals ni capriciosos. Ben al contrari, mogudes per una portentosa cobdícia, aquestes guerres continuaran fins a la destrucció final de les Índies.
És clar que lal·lusió a la cobdícia, a la seva colosal magnitud, no explica per què la pateixen tant, els espanyols. Sovint, Las Casas descriu amb detall les conductes per a satisfer els desitjos de riquesa, la deformitat de les consciències que això produeix. Les Índies són, estrictament, linfern atès que allà hi van a parar no tan sols la multitud infinita dindis no batejats o impròpiament instruïts sinó també el nombre ben limitat, per altra banda, despanyols devoradors dindis.
Las Casas, tot just després danunciar per primera vegada la regla, apunta una explicació fins llavors inèdita, almenys que jo sàpiga. Es requeria un llenguatge específic per a transmetre lenormitat i la persistència de la cobdícia que impulsava la destrucció. Las Casas recorre a un text de Sant Pau, a Romans I, 28: «Et sicut non probaverunt Deum habere in notitia, tradidit illos Deus in reprobum sensum ...» («I com que no mostraren tenir coneixement de Déu, Déu els dugué a un seny rèprobe ...»). Las Casas mateix vacil·la en proposar una traducció de «sensus» i opta per afegir sentiment a judici, raó. En altres dues ocasions, en el text de 1542, Las Casas addueix aquest seny rèprobe (ed. Varela: 122, 126) i ho torna a esmentar en la nota inicial de 1552. Els espanyols tenen el judici esgarriat. Les seves pròpies obres han fet que Déu els deixés caure en aquesta anul·lació de la raó. Això ho solen assenyalar els comentaristes de la Brevísima. Però cal acabar de llegir el text paulí:
... ut faciant ea quae non conveniunt, repletos omni iniquitate, malitia, fornicatione, avaritia, nequitia, plenos invidia, homicidio, contentione, dolo, malignitate, susurrones, detractores, Deo odibiles, contumeliosos, superbos, elatos, inventores malorum, parentibus non obdientes, insipientes, incompositos, sine affectione, absque foedere, sine misericordia
(«... perquè fessin tot allò que no convé, plens de tota iniquitat, malícia, fornicació, avarícia, maldat, plens denveja, homicides, bregadissos, enganyadors, malignes, murmuradors, calumniadors, odiosos de Déu, contumeliosos, superbs, orats, calumniadors, desobedients als pares, necis, desordenats, sense sentiments, fora de la llei, sense misericòrdia»).
Vet aquí, doncs, un precedent de la complexa conducta de maldat dels conqueridors. Estava tot escrit dabans. Que jo hagi sabut veure, Las Casas no torna mai a esmentar Romans I, 28, tot i les nombroses citacions que fa de lepístola, a lApologia, per exemple.
També, el 1542, escrivint la Brevísima, acudeix finalment a Gènesi 6-7 per a trobar un càstig fora mida o, més precisament, de la mida de la destrucció causada pels espanyols: «... Delebo, inquit, hominem, quem creavi, a facie terrae ...» (Digué [Déu]: esborraré lhome que vaig crear de damunt la faç de la terra ...»). Vegent Déu, la molta maldat de lhome a la terra i que tots els desitjos del seu cor sinclinaven sempre al mal, es penedí dhaver fet lhome damunt la terra. I, entristit el seu cor, decidí el gran càstig: el diluvi.
He esmentat més amunt que al final del text de la Brevísima, 1542, un poc abans de «Acabéla en Valencia ...» Las Casas diu «por la compasión que he de mi patria, que es Castilla, no la destruya Dios por tan grandes pecados contra su fe y honra cometidos y en los prójimos ...» (ed. VARELA: 172).
Sanuncia així un càstig per a Castella com a punició alternativa a aquella impagable restitució als indis. Per a descriure el que han fet els espanyols als indis, Las Casas recorre clarament a Gènesi 6:7:
Dos maneras generales y principales han tenido los que allá han pasado que se llaman cristianos, en estirpar y raer de la haz de la tierra (la cursiva és meva, M.B.) a aquellas miserandas naciones. La una por las injustas, crueles, sangrientas y tiránicas guerras. La otra, después que han muerto todos los que podrían anhelar o sospirar o pensar en libertad, o en salir de los tormentos que padecen, como son todos los señores naturales y los hombres varones (porque comúnmente no dejan en las guerras a vida sino los mozos y mujeres), orpimiéndoles con la más dura, horrible y áspera servidumbre en que jamás hombres ni bestias pudieron ser puestas. A estas dos maneras de tiranía infernal se reducen e se resuelven o subalternan como a géneros, todas las otras diversas y varias de asolar aquellas gentes, que son infinitas. (ed. VARELA: 77).
«Raer de la haz de la tierra» és el càstig extrem, atesa la malignitat humana, decretat per Déu. Las Casas atorga a lacció dels espanyols una qualitat extirpativa similar, tot capgirant colosalment el sentit de Gènesi on lesborrament de lhome de la faç de la terra és una decisió de Déu només a labast de la seva potència. Una altra vegada utilitza «raída de la haz de la tierra» per a assenyalar com no queda memòria de tres tirans espanyols, morts, «como si no hobieran por esta vida pasado» (ed. VARELA: 151).