«Raer de la haz de la tierra» és el càstig extrem, atesa la malignitat humana, decretat per Déu. Las Casas atorga a lacció dels espanyols una qualitat extirpativa similar, tot capgirant colosalment el sentit de Gènesi on lesborrament de lhome de la faç de la terra és una decisió de Déu només a labast de la seva potència. Una altra vegada utilitza «raída de la haz de la tierra» per a assenyalar com no queda memòria de tres tirans espanyols, morts, «como si no hobieran por esta vida pasado» (ed. VARELA: 151).
La idea dun càstig col·lectiu apareix insinuada al llarg dEntre los Remedios ... el Octavo:
... robando y agraviando a muchos para dar a pocos, contra toda ley natural, y en enormísimos daños y perjuicios y acabamiento de todos aquellos reinos, y para materia de provocación de la terrible ira de Dios, que para venganza dellos, quizá por nuestros pecados, sobre éstos ha de derramar. (334).
I molt cruament al final:
El daño y jacturas, que a la corona real de Castilla y León por esta causa ha venido y a toda España vendrá, despoblando y matando, como por ella mesma se matará y despoblará todo el resto que dellas queda, los ciegos lo verán, los sordos lo oirán, los mudos lo aclamarán y los muy prudentes lo juzgarán
...que todas las Indias en breves días serán yermadas y despobladas, como lo está la grande y felicísima isla Española y las otras islas e tierras, sobre tres mil leguas de tierra, sin ella, distantes della y comarcanas; y que por aquellos pecados, por lo que leo en la Sagrada Escriptura, Dios ha de castigar con horribles castigos e quizá totalmente destruirá toda España (360).
Aquí, malgrat «por lo que leo en la Sagrada Escriptura» no hi ha una referència a Gènesi 6: 7. El dany i la «jactura» afecten ja Castella i Lleó i finalment serà Espanya la que es despoblarà. Déu la castigarà amb punicions horribles i, tal vegada, la destruirà tota completament. En tot cas, doncs, destrucció per destrucció.
En lApologia (1550) sí que empra Gènesi 6: 7, en els comentaris que fa a la Butlla de Pau III. En el quart diu: «... docet non esse violentia, tyrannide, et armorum atrocitate eradicandos a facie terrae ne, his incommodis exagitati, blasphemias evomant in legem Christi» (212) («... ensenya [el Papa] que no deuen ser exterminats de la faç de la terra amb violència, tirania i atrocitat de les armes per a què, atormentats per aquests danys, no vomitin blasfèmies contra la llei de Crist.»).
Fins, doncs, el 1550, Las Casas contempla una destrucció dEspanya com a punició correspondent amb la destrucció de les Índies.
També sembla que Gènesi 6: 7 només serveix per a descriure la destrucció dels indis feta pels espanyols però no mai a linrevés. El càstig daquests, de Castella o Espanya, és evocat amb els termes de destrucció habitual, com encara es pot veure a la Historia de las Indias (III: 325): «... para echar a los infiernos a los españoles y destruición de toda España ...». Ja per aquestes dates Las Casas ha elaborat una noció de responsabilitat col·lectiva amb ell inclòs.
Finalment, però, en la vuitena i última conclusió que presenta a «Vuestras Altezas», escrita el 1565 després de Las doce dudas, que circulaven ja el 1564, diu: «... las gentes naturales de todas las partes y de cualquiera dellas donde havemos entrado en las Indias tienen derecho adquirido de hazernos guerra justísima y raernos de la haz de la tierra y este derecho les durará hasta el día del juyzio» (Doce dudas: 218).
El càstig anunciat per Déu, en tot cas, seria dut a terme com a rescabalament perfecte amb una guerra justíssima per part daquells, abans, destruïts, esborrats de la faç de la terra. Ara, doncs, lequivalència perfecta havia sigut anunciada i el seu compliment no tenia termini temporal, era perpetu. Som ja a Perú, on tot continuava. Las Casas morí el 18 de juliol de 1566.
Fins el darrer moment la guerra justa havia estat sempre al centre de la discussió. Des de la perspectiva dels colons espanyols decidir sobre el grau dhumanitat dels indis era aclarir socialment la intensitat i discreció de lús que podien fer dels indis. I si fos el cas que els indis, en efecte, no poguessin «vivir por sí» i mostressin un grau dinhumanitat, la discussió sobre la guerra justa shauria acabat. Tot fora llavors una cacera. La susceptibilitat venatòria dels indis, si fos el cas, hauria ja sigut contemplada com a qualitat inherent de lesclau a natura, nascut per obeïr. El debat sobre aquesta qüestió es formalitzà el 1550 a Valladolid. Però, de fet, era fins i tot en els seus termes estrictes i tècnics, molt més antic. Las Casas ja intervé, segons ell mateix conta (Historia de las Indias: 2410-2423) en una disputa sobre la qüestió amb Fra Juan de Quevedo. Aquest invoca lautoritat dAristòtil i Las Casas contesta que el filòsof «era gentil y está ardiendo en los infiernos» (2413). El debat tingué lloc a Molins de Rei, en una sessió del Consell reial, el desembre de 1519. Aristòtil era, doncs, un més de linfern rebossant dànimes perdudes a les Índies.
La Brevísima documenta, fins el 1542, els procediments inicials de la destrucció que segueixen vigents el 1564 quan Las Casas ho torna a explicar amb una prosa abrupta i funerària.
La cobdícia, la raó esgarriada, sí, bé, però don surt tot això, de cop, a final de 1492? Colón, ho he assenyalat fa poc (BARCELÓ 2005), ja contempla una eventual destrucció dels Caribs com els Reis Catòlics havien, a Granada, «destruido aquellos que no quisieron confesar el Padre y el Hijo y el Espíritu Santo» (Textos y documentos: 134), això era el 6 de novembre de 1492. El que hauria de sobtar al lector de la Brevísima no són tant els episodis de tracte cruel sinó quelcom de més senzill, simple o gairebé imperceptible com el fet que tot ocorre perquè els autors, els espanyols, satorguen sense cap dubte el dret de disposar dels demés, de fer-ne un ús incontestable.
Lexperiència formidable lhavien adquirida amb la destrucció dal-Andalus, a partir del segle XII. Aquestes conquestes shavien fet a lempara teològica i eclesiàstica de la idea que els musulmans havien usurpat el domini i les terres per aquest ordre de lEsglésia. No eren, doncs, pobladors innocents, com serien, després, sorprenentment els indis. Els musulmans podien ser desposseïts de domini, estaven clarament fora de lEsglésia. Era tan sabut. Per això mateix la seva destrucció no fou mai narrada com a tal. La seva destrucció fou també resultat duna llarga previsió, complicada de dur a terme fins a labrupte final de 1609 (BARCELÓ, 2007). La destrucció dels indis, en canvi, fou sempre accidental, el resultat dun ús sense més límits que la pròpia tan precipitada extinció, inesperada també atesa la generosa multitud inicial.
MIQUEL BARCELÓ
BIBLIOGRAFIA
OBRES DE FRA BARTOLOMÉ DE LAS CASAS
Apología. LOSADA, A. (ed.) Madrid 1988: Alianza, vol. 9 de les Obras completas.
Aquí se contienen treinta proposiciones muy jurídicas. HERNÁNDEZ, R.; GALMÉS, L. (eds.): Tratados de 1552. Madrid 1992: Alianza, vol. 10 de les Obras completas.
Avisos para confesores. HERNÁNDEZ, R.; GALMÉS, L. (eds.): Tratados de 1552. Madrid 1992: Alianza, vol. 10 de les Obras completas.
Brevísima relación de la destruición de las Indias. VARELA, C. (ed.). Madrid 1999: Castalia.
Brevísima relación de la destruición de las Indias. PÉREZ FERNÁNDEZ, I. (ed.). Madrid 1992/2004: Tecnos.
Brevísima relación de la destruición de las Indias. PÉREZ FERNÁNDEZ, I. (ed.). Bayamón, Puerto Rico 2000: Universidad Central de Bayamón.
Brevísima relación de la destruición de las Indias. PÉREZ FERNÁNDEZ, I. (ed.). Madrid 1992/2004: Tecnos.
Brevísima relación de la destruición de las Indias. PÉREZ FERNÁNDEZ, I. (ed.). Bayamón, Puerto Rico 2000: Universidad Central de Bayamón.
Cartas y memoriales. CASTAÑEDA, P.; RUEDA, C.; GODÍNEZ, C.; CORTE, I DE LA (eds.). Madrid 1995: Alianza, vol. 13 de les Obras completas.
Controversia entre Las Casas y Sepúlveda. HERNÁNDEZ, R.; GALMÉS, L. (eds.): Tratados de 1552. Madrid 1992: Alianza, vol. 10 de les Obras completas.
De Unico Vocationis Modo. CASTAÑEDA, P.; GARCÍA DEL MORAL, A. (eds.). Madrid 1990: Alianza, vol. 2 de les Obras completas.
Doce Dudas. LASSEGUE, J.P. (ed.). Madrid 1992: Alianza, vol. 11.2 de les Obras completas.
Entre los remedios. El Octavo. HERNÁNDEZ, R.; GALMÉS, L. (eds.): Tratados de 1552. Madrid 1992: Alianza, vol. 10 de les Obras completas.
Historia de las Indias, tom III. MEDINA, M.A.; BARREDA, J.A.; PÉREZ FERNÁNDEZ, I. (eds.). Madrid 1994: Alianza, vol. 5 de les Obras completas.
TEXTOS DE LÈPOCA
Cartas de relación, dHernán CORTÉS. DELGADO GÓMEZ, A. (ed.). Madrid 1993: Castalia.
El Pleito Ovando-Tapia. RODRÍGUEZ DEMORIZI, E. (ed.). Santo Domingo 1978: Editora del Caribe.
Historia de los Indios de la Nueva España, de Fray Toribio de MOTOLINÍA. BAUDOT, G. (ed.). Madrid 1985: Castalia.
Interrogatorio Jeronimiano, 1517. A RODRÍGUEZ DEMORIZI, E. (ed.): Los Dominicos y las Encomiendas de Indios de la Isla Española: 273-354. Santo Domingo 1971: Editora del Caribe.
Proceso de Indios entre Francisco de Solís y la Justicia de La Española, sobre malos tratos a los indios. Empieza en la villa de Santiago el 20 de octubre de 1509 y se presentó en la ciudad de Sevilla el 26 de marzo de 1511 apelado por el dicho Francisco Solís. A MIRA CABALLOS, E.: Las Antillas Mayores 1492-1550, ensayos y documentos: 157-195. Madrid 2000: Iberoamericana.
Santo Domingo en los Manuscritos de Juan Bautista Muñoz. MARTE, R. (ed.). Santo Domingo 1981: Fundación García Arévalo.
Textos y documentos completos de Cristóbal COLÓN. VARELA, C. (ed.). Madrid 1982/1995: Alianza.
OBRES CITADES
BARCELÓ, M. (2003): «Loquella barbarica III. Bartolomé de Las Casas, Muhammad i els homes-llop». Faventia, 25/1, 2003: 69-81. Universitat Autònoma de Barcelona.
(2005a): «Loquella barbarica IV. Palante, De destruir». Faventia, 27/1, 2005: 139-144. Universitat Autònoma de Barcelona.
(2005b): «Loquella barbarica V. Com Alfons, el setè, lemperador, donà salut al regne dHispània i qui hi havia a Extremadura? Va introduir Bartolomé de Las Casas els milites pardos a les Índies?». Faventia, 27/2: 83-99, Universitat Autònoma de Barcelona.
(2007): «Bartolomé de Las Casas, moriscos i catalans. Dues notes bibliogràfiques». Afers, 56
GIMÉNEZ FERNÁNDEZ, M. (1953): Bartolomé de Las Casas, vol. I: Delegado de Cisneros para la reformación de las Indias (1516-1517). Sevilla: Escuela de Estudios Hispano-Americanos.
LIVI BACCI, M. (2005): Conquista. La distruzione degli indios americani. Bolonya: il Mulino.
(2006): Los estragos de la conquista. Quebranto y declive de los indios de América. Barcelona: Crítica.
MILHOU, A. (1978): «De la destruction de lEspagne a la destruction des Indes». Mélanges a la mémoire dAndré Joucla-Ruau. Aix-en-Provence: 907-918.
(1981): «De la destruction de lEspagne a la destruction des Indes: histoire sacrée et combat idéologiques». Études sur limpact culturel du Nouveau Monde. París: lHarmatan: 25-47.
MIRA CABALLOS, E. (1997): El indio antillano: repartimiento, encomienda y esclavitud (1492-1542). Sevilla: Muñoz Moya.
SÁNCHEZ-ALBORNOZ, N. (1973): La población de América Latina desde los tiempos precolombinos hasta el año 2000. Madrid: Alianza.
SÁNCHEZ FERLOSIO, R. (1994): Esas Yndias equivocadas y malditas. Comentarios a la historia. Barcelona: Destino.
SAUER, C.O. (1966): The Early Spanish Main. Berkeley i Los Angeles: University of California.