Títol original: Kata tôn Galilaiôn (362-363)
© de la traducció: Joan F. Mira
© daquesta edició: Universitat de València
Juny 2008
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 - 46010 València
Disseny de la col·lecció: Enric Solbes
Realització ePub: produccioneditorial.com
Introducció
Flavius Claudius Julianus va ser, es mire com es mire, un emperador peculiar. Va governar a penes tres anys, va morir molt jove en combat amb els perses, i amb el pas dels segles ha deixat una memòria incomparablment més viva que tots els Constancis, Jovians, Valentinians o Gracians que ocuparen el poder de limperi en la segona meitat del segle IV. Qualsevol europeu de cultura mitjana coneix o coneixia, abans de la dissolució de la Història en els estudis mitjans aquest nom clàssic de Julià, associat immediatament a lepítet «lApòstata» i a una imatge negativa i dubtosa. LEsglésia no li va perdonar mai aquesta «apostasia», i així el nom del jove emperador ha quedat ja per sempre adscrit a linútil intent de redreçar el «paganisme» quan ja era massa tard.
De fet, quan Julià entra en escena, a penes mig segle després de lEdicte de Milà (amb el qual lemperador Constantí, el 313, legalitzava i quasi oficialitzava el cristianisme), la religió dels «galileus» ja dominava les ciutats de limperi, començava a escampar-se pels camps, i havia estat adoptada per la família imperial i per gran part de les classes superiors, dels alts càrrecs de ladministració, i fins i tot pels sectors més cultivats, mestres i professors inclosos. Els bisbes eren ja, en moltes ciutats, una autoritat efectiva. A les zones aïllades o rurals, entre la població daldees i poblets (els pagani), la religió tradicional, amb el seu panteó de déus grecoromans, amb temples empobrits o en ruïnes, era encara majoritària i resistia. I resistia també entre erudits, funcionaris, membres de les famílies antigues, i sectors importants que intentaven encara mantindre unes creences i uns rituals que quedaven a poc a poc arraconats. Quan Julià va intentar restaurar lordre antic, era ja massa tard: el seu intent, únic i brevíssim, ja no es repetiria mai més, i lexpansió del cristianisme, dins i fora dels límits de limperi, no trobaria cap més entrebanc des del poder, ans al contrari: només estímul, protecció i, quan calia, imposició forçada.
El projecte restaurador de Julià no va ser simplement el capritx dun jove emperador irresponsable. Va ser la idea dun «governant-filòsof», dun pensador amb una formació acadèmica excel·lent, que era alhora un poderós home dacció, amb una visió clara potser ja poc realista, però clara de la pròpia responsabilitat: assegurar militarment els límits de limperi, reformar-lo i refer-lo per dins. Lhistoriador i amic Amianus Marcellinus, que formà part del seu seguici, va escriure, en el retrat biogràfic que li dedicà, aquestes ratlles precises: «...va resplendir tant, que per la seua prudència era considerat un nou Titus, igual a Trajà pels èxits en la guerra, clement com Antoní, i en les indagacions abstruses de la ment comparable a Marc Aureli». Molts segles més tard, Voltaire, en el seu Diccionari Filosòfic, escrivia: «Dos o tres autors, mercenaris o fanàtics, parlen del bàrbar i efeminat Constantí com dun déu, i tracten com a un brètol el just, el savi, el gran Julià... Julià és sobri, cast, desinteressat, valent, clement; però no era cristià, i ha estat considerat molt de temps com un monstre... Però haurem de convenir que Julià tenia totes les qualitats de Trajà, excepte aquell gust particular que durant tant de temps ha estat perdonat als grecs i als romans; totes les virtuts de Cató, però no la seua obstinació i el seu mal humor; tot allò que va ser admirat en Juli Cèsar i cap dels seus vicis; tingué la continència dEscipió. I en fi, va ser en tot igual a Marc Aureli, el primer dels homes.» Era una bona manera de retre justícia a un emperador que cultivà somnis impossibles com el de restaurar el paganisme, aturar lesfondrament de limperi, i fer renàixer la cultura hel·lenística.
La vida i les obres
El món que pretenia restaurar el jove i breu emperador Julià, ja no era el del seu admirat Marc Aureli. Era, encara, un espai de fronteres immenses, del nord de Britània fins a Mesopotàmia, del Danubi a lalt Nil, però la unitat daquest món començava a ressentir-se de la seua pròpia magnitud. A finals del segle III, Dioclecià ja hagué de dividir limperi en dues parts, lorient i loccident, i Constantí va establir una capital nova a la ciutat de Bizanci, rebatejada amb el seu nom, que seria a partir daleshores una rival creixent i seriosa de Roma: en el futur, les dues ciutats seran també centre i emblema desglésies, històries i cultures progressivament distants. A més a més, les fronteres exteriors de limperi, tant de temps estables i segures, eren progressivament amenaçades: els pobles germànics a loest i al nord exercien una pressió insostenible, i a lorient els perses representaven un enemic militar renascut. A linterior, la pèrdua de cohesió i denergia presagiava lesfondrament de tota una llarga època històrica: una crisi demogràfica, econòmica, rural i urbana, administrativa, social i religiosa que ningú no sabia com resoldre. Si hi afegim els conflictes dinàstics constants, el panorama és encara més ombrívol. I qui sap si, tal com alguns historiadors sostenen, la «conversió» real o interessada de Constantí al cristianisme va fer possible a curt termini una mínima cohesió interna que allargà uns anys la vida dun imperi moribund.
A la mort de Constantí I, el 337, els sues fills Constantí II, Constanci II i Constant, es van proclamar alhora emperadors, en un moment deturbulència completa. Després de lassassinat de gran part dels membres de la família imperial, el petit Julià (nascut el 331) va ser enviat a lexili a Anatòlia, sota la custòdia del bisbe Eusebi. Allà tingué com a mestre lantic tutor de sa mare, Mardoni, un cristià que estimava la literatura clàssica. El 342 va ser enviat a Macellum, a la Capadòcia, sota el control del bisbe de Cesarea, que tenia una bona biblioteca amb obres dels filòsofs neoplatònics. Pocs anys més tard, acabat lexili, pogué traslladar-se a Constantinoble per a continuar els estudis, i més endavant a Pèrgam, amb el filòsof Edesi, successor de Jàmblic com a cap de lescola neoplatònica. Després va anar a Efes, on sembla que abandonà definitivament el cristianisme, i on va ser iniciat en els misteris de Mitra. A Atenes, on arribà el 355 per a completar la seua formació, tingué com a company destudis Gregori de Nazianz, futur bisbe eminent i pare de lesglésia, però la reimmersió de Julià en la religiositat grecoromana era ja decidida i completa.
La vida del jove príncep, dirigida al pensament i a lestudi, va patir un canvi inesperat quan, la tardor del 355, Constanci II li atorgà el títol de Cèsar i el va enviar a la Gàl·lia a dirigir la resistència als atacs dels alamans, que nocupaven ja part del territori. Tot duna, Julià va mostrar qualitats militars i organitzatives que ningú no esperava: derrotà els bàrbars en diverses batalles i de manera contundent el 357 a Argentoratum (Estrasburg), on va ser fet presoner el rei germànic. La Gàl·lia tornava a conèixer una pau precària, i Julià es va instal·lar a Lutetia (París) on emprengué tasques de reforma administrativa. A primers del 360 lemperador Constanci li ordenà traslladar-se a lorient, amb la meitat de les tropes, per a iniciar una campanya contra els perses. Però els legionaris, la major part autòctons de la Gàl·lia, no solament shi van negar sinó que proclamaren Julià com a August Emperador. Julià hi va accedir, de grat o per força, i quan es dirigia a Constantinoble amb a penes 3.000 soldats, lemperador Constanci II va morir i Julià va quedar com a únic hereu. Quan Julià va entrar per fi a la capital, el desembre del 360, tenia a penes 28 anys.
Per fi podia emprendre el seu programa de reformes. Va constituir un tribunal per castigar els excessos i exaccions del regnat anterior; va reduir el luxe, les despeses i el personal de la cort (inclosa la guàrdia imperial i la policia secreta), i va suprimir gran part dels espectacles de teatre i de circ. Va emetre un edicte per restituir a les ciutats el poder civil i religiós que havia decaigut, i així mateix els va tornar les terres i propietats que lestat i lesglésia els havien sostret. Va ser eliminat el privilegi del clergat cristià, que estava exempt de contribuir a la gestió municipal. Amb ledicte del 4 de febrer del 362, es proclamà la llibertat religiosa que els emperadors precedents ja havien restringit (i que els emperadors següents anul·larien del tot, fins que Teodosi declarà el cristianisme religió destat: caldrà esperar més de mil anys perquè a Europa es torne a parlar de llibertat de religió); es van reobrir els temples als déus, els van ser restituïdes les propietats confiscades pels emperadors cristians, i van rebre subsidis per a restauracions i reconstruccions. Julià va imaginar una mena d«església pagana», amb jerarquia i clergues, i fins i tot monestirs, però no tingué temps de veure realitzat el projecte. També inicià la reconstrucció del Temple de Jerusalem, que prompte quedà interrompuda. En un temps denfrontaments doctrinals violents dins del cristianisme, Julià va permetre el retorn dels qui havien estat declarats heretges i forçats a lexili.
La decisió potser més meditada i profunda del nou emperador va ser ledicte de juny del 362, pel qual prohibia que els professors cristians ensenyaren retòrica, ja que considerava inacceptable la transmissió de la cultura clàssica sense les idees i els valors que lacompanyaven. Magistros studiorum doctoresque excellere oportet moribus primum, deinde facundia: els mestres dels estudis i els professors han dexcel·lir abans en costums i després en eloqüència. El filòsof Libani (autor de cartes i discursos que són una gran font dinformació sobre la part oriental de limperi en la segona meitat del segle IV), escriu: [Julià] pensava, en efecte, que les lletres i el culte dels déus eren com germans», és a dir, que «era absurd que els mateixos que havien de comentar els autors clàssics menysprearen els déus que aquells autors honoraven.» Aquest edicte va ser lúnic acte de Julià que limitava dalguna manera la llibertat dels cristians: els que ell, amb menyspreu subtil, anomenava «galileus». Amb aquesta forma incruenta de «persecució», el jove emperador intentava frenar els avanços del cristianisme entre els sectors educats, i alhora privar-lo de la sang dels màrtirs, que tan fèrtil havia resultat al llarg dels tres segles anteriors.
El mateix any 362, Julià es va traslladar a Antiòquia, a organitzar per fi lexpedició contra els perses. Constanci II havia perdut moltes fortaleses a la frontera oriental, i havia mort quan preparava una nova guerra. Julià va passar lhivern a Antiòquia, escrivint cartes i opuscles (entre ells Contra els galileus), i el març del 363 va marxar amb un exèrcit en direcció a lEufrates. Per labril travessà el riu, i al final de maig derrotà els perses prop de la capital, Ctesifont, però no va assetjar la ciutat, confiant més en una batalla campal. La gran batallà, però, no arribà mai a produir-se: els perses destruïen collites per a afamar els romans, feien petits atacs per a destorbar-ne el pas, els queviures escassejaven, i finalment Julià hagué de remuntar el curs del Tigris, ja en retirada. El 26 de juny, a migdia, hi hagué un atac més dels perses als romans en marxa: Julià es va llançar al combat sense cuirassa, els perses van fugir, Julià els va perseguir, i una llança li va travessar el fetge. La crònica diu que, portat a la tenda, lemperador passà les últimes hores amb els filòsofs Màxim i Prisc, amb els quals mantenia converses nobles i elevades. A la nit, va morir serenament. Segons Libani, va ser sepultat a Atenes al costat de Plató. I mai no es va saber si era un persa, o potser un soldat romà de religió cristiana, qui travessà el cos de lemperador.
Els escrits de Julià, redactats els darrers vuit anys de la seua vida, van de la crònica i la sàtira fins a obres de contingut doctrinal, religiós i polític. En El banquet dels Cèsars passa revista als emperadors que lhan precedit, de Juli Cèsar a Constantí, mostrant-ne els errors, vicis i defectes: sen salva Marc Aureli, el seu model, i entre els pitjors hi ha, com era desperar, el seu oncle Constantí. La seua obra més interessant és potser Misopogon («Lenemic de la barba»), del 362-363, un llarg pamflet contra els habitants dAntiòquia que li eren hostils (entre altres coses per la seua barba de «filòsof grec»), que és alhora una mostra de la vida duna gran ciutat cristiana del baix imperi. Entre els tractats o discursos, cal esmentar A la mare dels déus (361), una exegesi al·legòrica del mite de Cibeles, i Al rei Helios (362), en honor del Sol Invicte. A més, va escriure dos panegírics de lemperador Constanci, un elogi de lemperadriu Eusèbia, dues polèmiques contra el cinisme Contra els cínics incultes i Contra el cínic Heracli, i una Consolació a si mateix per la desaparició dun amic. Lepistolari, de 87 cartes conservades, és especialment interessant des del punt de vista biogràfic i polític, sobretot les cartes dirigides al consell i al poble dAtenes. Entre les obres perdudes, hi ha poemes i cartes, un opuscle sobre la seua campanya contra els germànics, un tractat filosòfic sobre lorigen del mal, i lobra anticristiana Contra els galileus, de la qual conservem els fragments que cità Ciril dAlexandria en la seua rèplica.
La polèmica ideològica
Per a Julià, era evident que el projecte de restauració de limperi la societat, les estructures, la unitat era indissoluble de la reconstrucció de la cultura que lhavia engendrat: de la tradició, de les idees, la filosofia, la religió, el culte dels déus. Aquesta restauració de lestat romà i de la societat tradicional només seria sòlida i eficaç si seliminaven els factors que nhavien provocat la degeneració i dissolució: l«ateisme» en tant que negació dels déus, el cinisme en tant que ideal de laxitud i deixadesa, i el cristianisme, incompatible amb tot. El fonament racional del projecte era la filosofia neoplatònica, desenrotllada al s. III amb Plotí i Porfiri, completada amb elements ètics de lestoicisme: una cosmologia i un ordre del món, i una forma dordre de la societat. A més Julià, per atracció personal, era partidari de la recuperació dinfluències i corrents orientals, tals com lhermetisme, els oracles caldeus, les pràctiques màgiques, el culte del déu solar, lesoterisme, el culte de Mitra i els rituals mistèrics. De Plató directament, o indirectament a través del neoplatonisme, recull una mena de «teologia» precristiana, simplificada en forma dharmonia i ordre universal derivats de lacció del demiürg, i déus múltiples especialitzats o responsables dels diferents pobles o ciutats.
Resulta evident, daltra banda, que Julià posseïa un coneixement molt complet dels textos sagrats que comenta o impugna, tant de la Bíblia hebrea com del Nou Testament, procedent sense dubte duna sòlida educació cristiana. Cosa que li permet, per exemple, la comparació de la cosmologia grega-platònica amb la cosmologia bíblica. La seua valoració mítica dels déus del panteó grecoromà grans gestes, protecció eficaç demostrada i dels grans savis, generals i legisladors, li serveix per a exaltar la grandesa de Grècia i de Roma comparada amb la insignificança dels jueus, i per tant dels cristians.