Resulta evident, daltra banda, que Julià posseïa un coneixement molt complet dels textos sagrats que comenta o impugna, tant de la Bíblia hebrea com del Nou Testament, procedent sense dubte duna sòlida educació cristiana. Cosa que li permet, per exemple, la comparació de la cosmologia grega-platònica amb la cosmologia bíblica. La seua valoració mítica dels déus del panteó grecoromà grans gestes, protecció eficaç demostrada i dels grans savis, generals i legisladors, li serveix per a exaltar la grandesa de Grècia i de Roma comparada amb la insignificança dels jueus, i per tant dels cristians.
La polèmica ideològica al voltant del cristianisme ja venia de lluny, i havia produït textos especialment significatius: el primer, La paraula verdadera (o La verdadera raó), escrit lany 178 per Cels, filòsof platònic contemporani de lemperador Marc Aureli. El llibre està dividit en un prefaci, un atac al cristianisme des del punt de vista del judaisme, un atac des de les posicions de la filosofia, una refutació detallada dels ensenyaments cristians, i una exhortació a adoptar la religió tradicional. Lobra de Cels, la coneixem de manera bastant completa a través de la refutació que li va dedicar seixanta anys més tard el gran polemista cristià Orígenes en el seu Contra Cels. Laltre escrit important, Contra els cristians, és obra del neoplatònic Porfiri, de la segona meitat del segle III: sha perdut quasi del tot, però els fragments que sen conserven són prou per donar una idea del seu contingut, en la mateixa línia de Cels.
Els arguments de Cels i de Porfiri tenen característiques comunes, i entre elles el fet dacudir als textos mateixos que ataquen les escriptures jueves i cristianes, sobretot per a denunciar-ne les discordances internes i les contradiccions. Tant lun com laltre acudeixen també a un recurs clàssic, com era la pertinença dels cristians als estrats més baixos de la societat, fet que per ell mateix en desacreditava la doctrina. Molts daquests temes apareixeran en el discurs de Julià, com ara la crítica de la «gelosia de déu», la comparació entre la civilització jueva i la grecollatina, la crítica als cristians per haver abandonat els sacrificis, i especialment la idea que el cristianisme és poca cosa més que una degeneració tant de lhel-lenisme com del judaisme.
El text
Degué tindre una repercussió notable, o almenys va ser prou conegut per meréixer esforços importants de refutació. Perdut o destruït, el coneixem a través dels fragments o citacions en lobra Contra Julià, del bisbe Ciril dAlexandria (a més dalguns altres petits fragments dispersos). Ciril (anys 376?-444) patriarca dAlexandria, un dels pares de lesglésia, va ser enemic darrians i altres «heretges» en anys de lluites doctrinals, un dels protagonistes del Concili dEfes, defensor de la maternitat divina de Maria, etc., a més de gran polemista i autor dobres nombroses. De lobra Contra Julià ens queden els primers deu llibres, referents al primer llibre de Contra els galileus, i fragments dels llibres XIX i XX. La resta sha perdut. A més de la refutació de Ciril, tenim molt poca documentació que ens informe sobre la recepció contemporània de Contra els galileus, i aquesta únicament a través dels atacs de teòlegs cristians posteriors, com Teodor de Mopsuestia, sant Joan Crisòstom, o sant Gregori de Nazianz, que havia estat un temps company destudis de Julià. I poca cosa més.
Probablement Contra els galileus compreniados o tres llibres, però no en sabem res de cert. Redactada, sembla, lhivern del 362-363, mentre preparava lexpedició contra els perses, el propòsit declarat és de tipus «propagandístic», destinat a fer tornar els cristians a la fe tradicional grecoromana, i alliberar-los de les desviacions ètiques i religioses en què, segons Julià, havien caigut. Lobra polèmica de Julià degué desaparéixer com a resultat dels decrets de Justinià, entre el 529 i el 534, que condemnaven al foc els llibres de Porfiri, «i altres de semblants» contra el cristianisme.
Seguint ledició i els comentaris dEmanuela Masaracchia, podem refer a grans trets el contingut i lestructura del pamflet de Julià. Lordre dels fragments conservats queda apuntat sumàriament en el fragment 3, i es desenvolupa a continuació de manera poc sistemàtica. Julià comença recordant lorigen de la idea de déu, fa una comparació entre la religiositat jue-va i la grega, i pregunta als cristians per què shan separat de luna i de laltra.
Per a Julià, lunivers sencer apareix ordenat pel gran demiürg, divinitat creadora que està només sota el déu suprem (un principi directament neoplatònic), i que regula i distribueix els atributs i especialitats dels diferents déus, manifestacions dels seus poders o potències. Aquesta distribució, a més de servir per a explicar els caràcters diversos dels pobles, és també una prova de la providència divina i una expressió dordre i de claredat. En comparació, el déu únic de Moisés resulta un personatge confús, datributs incerts, i que es comporta duna manera irracional, envejosa i maligna. No ens ha destranyar, per tant, que la civilització jueva siga tan inferior a la grega!
Quant als dogmes o creences dels cristians, en realitat són degeneracions de la doctrina i la llei dels jueus, i fins i tot desviacions i abusos de lensenyament de Jesús i dels apòstols. Per exemple, la impossible maternitat divina de Maria, o la persona de Crist com a déu (només ho afirma levangelista Joan, i es contradiu!), o lalliberament dels pecats pel baptisme, laversió dels cristians als sacrificis (però Moisés sí que en feia!), o fins i tot lafició que tenien als sepulcres dels màrtirs. I a més a més, els cristians són en definitiva mala gent, tal com mostrava ja Pau quan escrivia als corintis convertits: mala gent i de condició baixa, ignorants, incivils, que han recollit el pitjor de cada tradició, intolerants, grossers i enemics de la ciència, del pensament i de la gran cultura dels romans i dels grecs.
La lectura dels fragments no compensa la pèrdua de lobra sencera, però és prou per a seguir la darrera expressió formal de la polèmica entre el vell i el nou, entre una cultura i una altra, entre dues visions antagòniques del món, entre una tradició agònica i una altra que simposava ja amb tota la força. Sense el text de Julià, no tindríem ara un document impagable daquest moment crucial de la nostra pròpia història.
El text que presentem és, òbviament, fragmentari, ja que se nhan conservat únicament les citacions que en fa Ciril dAlexandria en la seua refutació. Per tant, resulta inútil voler donar-li una continuïtat o un ordre argumental que només podríem deduir o imaginar sense cap garantia. Ací els publiquem, doncs, en lordre en què apareixen en el Contra Julià. En lletra cursiva, presentem també els fragments que no són citacions literals de Julià sinó referències al seu pensament o als seus atacs dins del text de Ciril.
La primera difusió de Contra els galileus a lEuropa renaixentista es degué a la traducció del Contra Julià de Ciril, publicada per Johannes Hausschein (dit Oecolampadius) el 1528, sobre la base dun manuscrit que posseïa el gran humanista Reuchlin. El 1764, a Berlín, el marqués DArgens en publicà per primera vegada una edició autònoma, sota el nom Défense du paganisme par lempereur Julien. Més dun segle després, el 1880, aparegué la primera edició crítica, obra del filòleg alemany Karl Neumann, basada en una extensa col·lació dels manuscrits conservats de Ciril dAlexandria. La meua versió segueix el text grec restaurat per Emanuela Masaracchia (Contra Galilaeos, Edizioni dellAteneo, Roma 1990), resultat dun estudi exhaustiu dedicions i de manuscrits.
El llenguatge de Julià, almenys en aquests textos, apareix poc acurat estilísticament, ja que deu correspondre a una primera redacció no elaborada ni polida, que mai no pogué revisar. És un grec amb pretensions classicistes en alguns aspectes, de sintaxi sovint precipitada i aspra, i amb trets de gramàtica i de vocabulari que corresponen al temps en què va ser escrit. La meua traducció pretén reproduir amb rigor el sentit i el contingut del text original i conservar-ne alhora, fins on és possible, el to i lexpressivitat; però també que el resultat final no tinga un aire massa distant i estrany per al lector actual.
JOAN F. MIRA
Contra els galileus
Julià Emperador,
dit lApòstata