Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana - Rafael Roca Ricart

TEODOR LLORENTE,

LÍDER DE LA RENAIXENÇA

VALENCIANA

Rafael Roca

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta obra ha obtingut el XXIII Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics (2006), convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana amb el suport i la col·laboració del Museu dHistòria de Catalunya i de Publicacions de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Josep Fontana, Joan F. Mira, Josep M. Salrach, Joan B. Culla, Antoni Furió i Jaume Sobrequés.

© Del text: Francesc Torres Pérez, 2007

© Daquesta edició: Universitat de València, 2007

Coordinació editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Textual IM

Coberta:

Il·lustració: Gravat de Teodor Llorente realitzat per Franch (1880)

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

Realització de ePub: produccioneditorial.com

A Josefina i a Miquel

Teodor Llorente és, doncs,

el Poeta i el Patriarca del País Valencià renaixent.

MIQUEL DURAN DE VALÈNCIA (1936)

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

DEDICATÒRIA

CITA

ÍNDEX

PRÒLEG

I. TEODOR LLORENTE, LÍDER DE LA RENAIXENÇA VALENCIANA

II. LINTENS MESTRATGE DE MARIÀ AGUILÓ

1. LETAPA VALENCIANA DAGUILÓ (1858-1861)

1.1 Aguiló i els primers Jocs Florals de València (1859)

2. NOU OCASIONS EN QUÈ ELS AMICS ES RETROBEN

2.1 Als Jocs Florals de Barcelona (1866 i 1868)

2.2 A València (1876)

2.3 A Montpeller (1878)

2.4 Als Jocs Florals de Barcelona (1880 i 1885)

2.5 A Poblet i Santes Creus (1882)

2.6 A Barcelona (1888 i 1893)

3. L«ENDREÇA» DEL LLIBRET DE VERSOS (1885)

4. LAS PROVINCIAS I AGUILÓ

4.1 La defunció dAguiló (1897)

4.2 Llorente i lhomenatge a Aguiló (1909)

III. LA DIFÍCIL RELACIÓ AMB CONSTANTÍ LLOMBART*

1. LLORENTE I LO RAT-PENAT. CALENDARI LLEMOSÍ (1874-1883)

2. LA FUNDACIÓ DE LO RAT PENAT (1878)

2.1 Llombart i els Jocs Florals (1879-1892)

2.2 La traducció castellana de Canigó (1886-1888)

2.3 Lhomenatge de Lo Rat Penat a Verdaguer (1886)

3. LAS PROVINCIAS I LLOMBART

3.1 LAlmanaque «Las Provincias» i Llombart

3.2 Un nou plagi de Llombart (1873)

4. LA DEFUNCIÓ DE LLOMBART (1893)

5. LHOMENATGE DE LO RAT PENAT A LLOMBART (1896)

IV. LA FILIAL SIMPATIA ENVERS VICENT BLASCO IBÁÑEZ

1. LETAPA RATPENATISTA

2. LETAPA ANTIRATPENATISTA

3. ADMIRACIÓ I CORDIALITAT RECÍPROQUES

3.1 Las Provincias i Blasco Ibáñez

3.2 La relació epistolar

3.3 Lhomenatge (1903) i la coronació (1909) de Llorente

3.4 La defunció de Llorente (1911)

4. «QUE TINGUES, FILL MEU, MOLTS ENEMICS...»

V. LADMIRABLE EXEMPLE DE VÍCTOR BALAGUER

1. LINICI DE LES RELACIONS (1859-1868)

2. EL DIÀLEG IDEOLÒGIC

3. PRIMERA VISITA DE BALAGUER A VALÈNCIA (1876)

4. SEGONA VISITA DE BALAGUER A VALÈNCIA (1880)

4.1 El banquet polític

4.2 La vetlada literària

4.3 Els Jocs Florals de Lo Rat Penat

5. TERCERA VISITA DE BALAGUER A VALÈNCIA (1891)

6. UNA INTENSA RELACIÓ EPISTOLAR

6.1 La Flor Natural que no pogué arribar a ser

6.2 Entre la política i la literatura

7. LAS PROVINCIAS I BALAGUER

7.1 Llorente, divulgador de lobra balagueriana

7.2 La defunció de Balaguer (1901)

VI. LÍNTIMA AMISTAT AMB JACINT VERDAGUER*

1. LINICI DE LES RELACIONS (1865-1880)

1.1 La publicació de LAtlàntida (1878)

1.2 La publicació dIdil·lis i cants místics (1879)

1.3 Les dues trobades de 1880: el Mil·lenari de Montserrat i els Jocs Florals de Barcelona

2. ELS JOCS FLORALS DE LO RAT PENAT DE 1881: LA CONSOLIDACIÓ DE LAMISTAT

3. LA PRÀCTICA DUNA AMISTAT MADURA (1881-1902)

3.1 L«Oda a Barcelona» i la visita de Llorente (1883)

3.2 Notícies de Verdaguer a Lo Rat-Penat. Periódich Lliterari Quincenal i els Jocs Florals de Barcelona (1885)

3.3 La publicació de Canigó (1885-1886)

3.4 Notícies de Verdaguer a Las Provincias (1888)

3.5 La traducció del poema verdaguerià «LArpa» (1889)

3.6 Notícies de Verdaguer a Las Provincias (1889)

3.7 Els Jocs Florals de Barcelona i les festes de Santa Maria de Ripoll (1893)

3.8 Lúltima trobada dels amics i la «crisi» de Verdaguer

3.9 Llorente, divulgador de lobra verdagueriana

4. LA DEFUNCIÓ DE VERDAGUER: NOVES MOSTRES DAFECTE (1902-1904)

5. LLORENTE I LHOMENATGE A VERDAGUER (1908)

6. APÈNDIX

VII. LEMOTIVA FRATERNITAT AMB MIQUEL COSTA I LLOBERA

1. LAS PROVINCIAS I COSTA I LLOBERA

1.1 Nou poemes

1.2 Tres ressenyes

1.3 Altres articles i referències

2. COSTA I LLOBERA I LES NOCES DARGENT DE LO RAT PENAT (1906)

3. LLORENTE, TRADUCTOR DE COSTA I LLOBERA

4. ELS MALLORQUINS A VALÈNCIA (1909)

4.1 El banquet de Lo Rat Penat

4.2 La vetlada literària a bord del «Miramar»

5. MALLORCA I LA CORONACIÓ DE LLORENTE (1909)

VIII. LENTUSIASTA ADMIRACIÓ ENVERS FREDERIC MISTRAL

1. PRIMERS CONTACTES AMB ELS POETES DE PROVENÇA

2. ELS JOCS FLORALS DE BARCELONA (1868)

3. LA FUNDACIÓ DE LACADÈMIA DOC (1876)

4. LES NOCES DE MISTRAL (1876)

5. LES FESTES LLATINES DE MONTPELLER (1878)

6. LHOMENATGE A MARIA LLORENTE FALCÓ (1880)

7. LA POESIA «CARTA À F. MISTRAL», DE QUEROL (1898)

8. LHOMENATGE A LLORENTE (1903)

9. LA PRIMERA VISITA DE LLORENTE A MISTRAL (1903)

10. LA SEGONA VISITA DE LLORENTE A MISTRAL (1905)

11. MISTRAL I LES NOCES DARGENT DE LO RAT PENAT (1906)

12. LEPISODI DE LES CADENES DEL PORT DE MARSELLA (1907)

13. LHOMENATGE A MISTRAL (1909)

14. LA VISITA DE SANCHIS SIVERA A MISTRAL (1910)

15. LA DEFUNCIÓ DE LLORENTE (1911)

IX. LA PARTICIPACIÓ EN EL PRIMER CONGRÉS INTERNACIONAL DE LA LLENGUA CATALANA (1906)

X. LÈXIT DE LA RENAIXENÇA VALENCIANA

BIBLIOGRAFIA

PRÒLEG

La figura de Teodor Llorente, gegantina, perdurable, recorre i aixopluga sota la seua ombra omnipotent tota una centúria de la nostra època contemporània, des de mitjan segle XIX fins a mitjan segle XX. Un cas rar, insòlit, de mestratge, capaç de travessar victoriós el filtre crític de diverses generacions, que no sols es negaren a matar el pare, sinó que el protegiren i reivindicaren apassionadament, fins a convertir-lo en un mite. Escriptors nacionalistes tan poc discutibles com un Miquel Duran de València, integrant de la nova promoció descriptors rotundament valencianistes de començament del XX, o un Carles Salvador, membre daquella magnífica colla dels anys trenta, per posar uns exemples ben aclaridors, no dubtaren a lhora de confessar la seua gran admiració pel Poeta així, amb majúscula de la Renaixença, al qual fins i tot dedicaren estudis entusiastes.

Sí, fins a larribada dels anys seixanta Llorente era intocable. Però a partir daleshores la seua sort patí un autèntic daltabaix. Llorente fou arrossegat pels canvis originats en la revisió de la Renaixença pels nous estudiosos, que començaren a exhumar molt críticament el paper exercit per aquell poeta, que al mateix temps assumia amb mà de ferro o si voleu, amb ploma de ferro la custòdia ideològica daquell moviment que ell mateix havia contribuït decisivament a engegar. Llorente, en poques paraules, era presentat com el guardià inflexible de lapoliticisme de la Renaixença, prompte a declarar públicament ell i els seus amics del sector cultista la diferència clau que separava el moviment de Catalunya de lhomònim moviment valencià: la limitació de la Renaixença valenciana a la recuperació literària de la llengua o potser, amb més propietat, caldria parlar de recuperació poètica i la negativa a entrar en el camp de les reivindicacions polítiques.

Tanmateix, havia arribat lhora de la recuperació històrica dun altre personatge fonamental, enfrontat ideològicament i tàcticament amb Llorente, el progressista Constantí Llombart. Què hi aportava Llombart? Almenys una actitud reivindicativa més decidida, no exempta, però, de vaguetats i contradiccions, que dificulta, si més no dacord amb les nostres coneixences actuals, arribar a descobrir els objectius precisos del seu «fer en tot i per tot valencianisme». Però Llombart i la seua colla alguns membres de la qual sí que donaren proves duna més decidida manifestació, diguem-ne, reivindicativa havien sigut els promotors de Lo Rat Penat lany 1878, entitat que lany següent ja va organitzar els Jocs Florals, guanyats precisament per Llorente; havien sigut els responsables de les revistes Lo Rat-Penat: Calendari Llemosí i Lo Rat-Penat: Periòdic Lliterari Quincenal; havien sigut els qui més shavien esforçat per portar lús culte de la llengua fora del clos poètic cultista: a la narrativa, el teatre i lassaig (recordem lobra monumental, bé que metodològicament discutible, de Constantí Llombart titulada Los fills de la morta-viva. Apunts bio-bibliogràfichs per la història del renaiximent lliterari llemosí en València); havien sigut els qui mantenien una fidelitat major en lús habitual de la llengua i un contacte més estret amb les classes populars, a què ells mateixos pertanyien; i fins i tot havien sigut Constantí Llombart i Ramon Andrés Cabrelles els qui lany 1887 forniren els escriptors renaixencistes de lajuda imprescindible dun diccionari amb la reedició augmentada de lobra dEscrig. Els investigadors no amagaven les mancances de Llombart i el seu grup, però oposaven el seu programa constructiu a lapoliticisme cultista, que, en la pràctica, condemnava el moviment a lesplai poètic i lanava aïllant del creixent vigor reivindicatiu dels «germans catalans».

Llorente havia passat dídol reverenciat a màxim responsable de lofegament de la Renaixença valenciana. Continuava assumint el seu paper de líder indiscutit. Tanmateix, si fins aleshores, gràcies a la seua funció hegemònica, havia sigut lloat pel que la Renaixença havia aportat al capdavall en el desvetlament del procés de recuperació cultural i nacional dels valencians fins als nostres dies, ara rebia els retrets de la manca dambició reivindicativa: era també culpable de la feblesa intrínseca arrossegada fins a lactualitat. Els valencianistes de la primera meitat del segle XX ja coneixien el marc programàtic llorentinià, amb lapoliticisme del qual, és clar, no combregaven. Però pesava més en la balança la seua contribució poètica i laportació transcendental del seu prestigi i del seu pes polític i social, posats al servei de la causa renaixencista, ni que fos de lanèmica causa renaixencista. A partir de la dècada dels anys seixanta, en canvi, Llorente, igual que la seua classe social dirigent, són el blanc duna anàlisi històrica de fonament més o menys clarament marxista, basada en el joc dialèctic de classes, que hi veu, en Llorente i en la seua classe, la renúncia a assumir el lideratge de la reivindicació nacional contra el centralisme espanyol. I és per ací per on Llorente, líder daquesta classe social dirigent, rep una atenció crítica duna duresa nova. I si el retrat cru del paper de la burgesia valenciana en la seua defensa acèrrima de lacomodació definitiva en el sistema espanyol de la Restauració, no em sembla que substancialment puga ser discutit, el paper representat per Llorente sí que ha exigit unes matisacions necessàries que aporten més equanimitat en el nostre judici. De fet, des de la fi del segle XX sembla que comença una nova etapa en la revisió crítica de la nostra Renaixença i dels seus protagonistes, amb una atenció especial una vegada més al seu líder.