Potser des duna perspectiva actual se li havia demanat una actitud i, en conseqüència, unes responsabilitats difícilment assumibles per qualsevol membre de la seua classe social. Segurament hom havia posat més èmfasi en lexigència dun programa nacional reivindicatiu el nostre programa que no en la comprensió dels entrebancs reals per a tal comesa, que la feien pràcticament irrealitzable en lèpoca. Llorente, quan adoctrinava des de les pàgines del seu diari, o quan comandava el partit conservador valencià davant Madrid, sí que representava naturalment els interessos de la seua classe. Però, els representava també quan reivindicava la renaixença literària llemosina? Crec que és obligat respondre que no. En realitat Llorente shagué de partir la cara intel·lectualment parlant, és clar contra els atacs intolerants i continus de la premsa madrilenya envers els retrògrades i separatistes intents de recuperar lús literari del català. Però no sols contra periodistes i intel·lectuals madrilenys, també contra els seus col·legues valencians, enemics de laventura renaixencista i en sintonia, ells sí, amb el pensament de la classe dirigent valenciana. Breu: la burgesia valenciana ja havia assumit com a classe el canvi lingüístic al castellà i, a més a més, se sentia plenament inserida dins Espanya i el projecte de la Restauració, una vegada passats els aldarulls revolucionaris.
Era molt difícil, doncs, que les pretensions renaixencistes de Llorente, per tímides que fossen, poguessen interessar el més mínim a la seua classe social, que, com a molt, només podia acceptar-les com una dèria extravagant, o alarmant, del seu líder i de la petita colla damics poetes. Era inútil que ells ja des de linici, en els anys seixanta, haguessen deixat ben clara la distància que els separava dels clams reivindicatius eixits de Barcelona: infatigablement havien danar repetint el seu apoliticisme diferenciador. Llorente mai no varià el seu programa: el dret a la recuperació literària de la llengua i la descentralització administrativa. I res més. Res de fórmules dautogovern, ni de recuperació de drets nacionals passats, ni de lleis pròpies, ni de substitució del castellà... En fi, res del famós separatisme. Tanmateix lexemple de Catalunya, laparició del grup llombartià i el temor mateix no van permetre no ja ladhesió, sinó tan sols loblit, de les modestíssimes activitats renaixencistes per part dels representants genuïns daquesta classe dirigent i de la intelligentsia castellanitzada. Un exemple: el senyor Vives Liern, soci fundador de Lo Rat Penat i secretari de lAteneo Científico, Literario y Artístico, promou una discussió al si daquesta entitat sobre la conveniència del conreu de la «lengua valenciana», en què ell mateix intervé oposant-shi perquè ho considerava contrari a la «tendencia unitaria de la cultura contemporánea». No cal dir que el president de lAteneo, el senyor Miguel Velasco, cap de lArxiu de València, shi afegeix amb entusiasme. I no cal dir tampoc que amb pocs socis com aquest i no neren precisament pocs ja podem imaginar les possibilitats dacció de Lo Rat Penat.
Llorente, sens dubte per motius tàctics i segurament també per motius ideològics ben sentits, es negà a la politització del moviment; és a dir, a fer-lo un autèntic moviment, amb un programa reivindicatiu i una dotació infraestructural imprescindible per a fer-lo realitat. Però en canvi va servir, com més amunt he insinuat, de magnífic parapet de la Renaixença contra els atacs des de Madrid i des de la seua pròpia classe social a València. El seu prestigi i fins i tot el seu poder polític, molt més considerable del que potser hom ha pensat, aixoplugaven unes activitats més que molestes per als seus companys de classe i de partit. Es trobava entre dos focs: el model arribat des de Barcelona i lactivisme del grup llombartià, duna banda, i els atacs i la malfiança, de laltra. La situació ideal per a quedar-ne ben escarmentat. I Llorente, al contrari, va poder eixir-ne airós, respectat per uns i altres, amb una obra poètica unànimement reconeguda i transformada en model de referència. Llorente i el llorentinisme constitueixen un fenomen massa complex per a deixar-se exhaurir i periòdicament torna a cridar a les portes dels investigadors, atrets per noves perspectives.
Doncs bé, entre aquests investigadors que des dels anys noranta estan acostant-se amb noves mires al fenomen renaixencista valencià i al seu líder, i ens estan ajudant a renovar-ne lenfocament, cal esmentar en un lloc destacat Rafael Roca Ricart. Aquest jove filòleg ja ha donat a conèixer el fruit de la seua investigació en forma de diversos articles i dun parell de llibres: lantologia llorentiniana Escrits polítics (1866-1908), publicada per la Diputació de València lany 2001, en què presenta un recull molt ampli darticles polítics del líder valencià encapçalats per una introducció molt extensa i sucosa, i Teodor Llorente, el darrer patriarca, publicat per lInstitut Interuniversitari de Filologia Valenciana i leditorial Bromera lany 2004, una magnífica síntesi de la trajectòria llorentiniana com a ideòleg de la Renaixença valenciana, així com del llegat literari i cívic que ens ha transmès.
Ara es presenta davant el públic amb un nou treball dinvestigació, ambiciós i de gran envergadura. Lobra té lorigen en una tesi doctoral dirigida per mi mateix, de manera que el seguiment proper de la tasca diària mha permès descobrir en Rafael Roca unes tres o quatre qualitats impagables en qualsevol investigador: capacitat de treball, intel·ligència i valentia, i una més que recomanable capacitat de diàleg. Des del primer moment vaig insistir a fer-li assumir el mateix requisit que, a mi, sesforçaren per inculcar-me els meus mestres: objectivitat per superar la propensió a identificar-se amb el subjecte de lestudi. Em feia molta por que no es deixàs arrossegar per un afany reivindicatiu de Llorente contraposat a la crua visió heretada. Era clar que no es tractava ara simplement de situar-se en el pol valoratiu de la vorera denfront elevant Llorente als altars i menysvalorant el grup llombartià. Si fos així no hauríem guanyat gran cosa. Al capdavall lobjectiu no és altre sinó afinar més en el nostre coneixement del fenomen renaixencista, descobrint en els termes justos, és a dir, precisos, el paper que hi ha tingut cadascú i entenent-ne les motivacions i dificultats històriques.
Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana no és un títol que amague precisament cap sorpresa inesperada al lector. Al contrari: és ben temàtic i ben literal, car els lectors interessats podran descobrir pàgina rere pàgina el pacient, minuciós i erudit seguiment de laparició, el progressiu assentament i la definitiva acceptació pública del seu lideratge. Llorente cappare de la Renaixença valenciana, sí. I de tal abast i tan perllongat domini que no crec gens arriscat assegurar que converteix la seua aventura literària i politicocívica en un fenomen històric no gens freqüent, si no volem atrevir-nos a qualificar-lo simplement dúnic.
No són poques les sorpreses que aporta la investigació de Rafael Roca, entre les quals destaca la fabulosa càrrega informativa proporcionada respecte als lligams de Llorente sobre els personatges clau del moviment renaixencista valencià, i les innovadores aportacions sobre el paper real exercit pel patriarca valencià al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El mallorquí Marià Aguiló, establert a València entre els anys 1858 i 1861 i mestre confessat i honorat, Constantí Llombart, l«oponent» estratègic i ideològic, i Vicent Blasco Ibáñez, l«enemic» polític i renaixencista, amaguen pocs secrets de les seues tan diverses i alhora tan intenses relacions personals després de lescrupolós escorcoll analític de Roca.
No són poques les sorpreses que aporta la investigació de Rafael Roca, entre les quals destaca la fabulosa càrrega informativa proporcionada respecte als lligams de Llorente sobre els personatges clau del moviment renaixencista valencià, i les innovadores aportacions sobre el paper real exercit pel patriarca valencià al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El mallorquí Marià Aguiló, establert a València entre els anys 1858 i 1861 i mestre confessat i honorat, Constantí Llombart, l«oponent» estratègic i ideològic, i Vicent Blasco Ibáñez, l«enemic» polític i renaixencista, amaguen pocs secrets de les seues tan diverses i alhora tan intenses relacions personals després de lescrupolós escorcoll analític de Roca.
Tanmateix segurament el lector convindrà a acceptar que la sorpresa més gran de la investigació de Rafael Roca arriba amb lestudi dels vincles establerts amb els homes forts del moviment de recuperació arreu de tot el domini i fins i tot a Occitània. A través de lexamen dels contactes teixits amb Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, i Frederic Mistral anem descobrint labast real dunes relacions que ultrapassen de molt làmbit estrictament personal per esdevenir una formidable radiografia dels anhels i de les dificultats dun moviment de tanta complexitat. I de la contribució personal, imprescindible, dactivistes infatigables, com el nostre Teodor Llorente, que ix al final del camí engrandit com una figura de primeríssim ordre. Senzillament imprescindible.
Només em queda desitjar, que, en efecte, el lector trobarà ben assolit aquest esforç dobjectivitat crític que reclamàvem. I estic segur que hi veurà una obra nova i estimulant. Un pas més, ben valuós, en lesforç per una millor comprensió de la Renaixença.
VICENT SIMBOR ROIG
Universitat de València
I. TEODOR LLORENTE, LÍDER DE LA RENAIXENÇA VALENCIANA
La contribució de Teodor Llorente i Olivares (1836-1911) a la Renaixença valenciana esdevingué vasta, variada i, segons com, polèmica. En fou el seu primer ideòleg i juntament amb Constantí Llombart un dels màxims activistes. I no sols nés lescriptor de més extensa producció lírica, sinó també el que més qualitat hi aporta. Fins a tal punt el compromís i la influència de Llorente amb la nostra Renaixença foren grans que sovint sha identificat la totalitat del moviment amb la seua persona.
Poeta, periodista, historiador i polític, el seu lideratge tan prominent li ha reportat, al llarg dels anys i de les dècades, múltiples simpaties i adhesions, i també no poques crítiques. Perquè tot i ser un dels escriptors valencians més homenatjats i exalçats en vida, han sigut també molts els qui, abans i després de mort sobretot en les quatre darreres dècades, lhan acusat dun excessiu personalisme, desdevenir el gran «manifasser» de la Renaixença, de fer i desfer al seu albir. Així, un repàs a la bibliografia escassa, tot sha de dir sobre la Renaixença valenciana evidencia que a la segona meitat del segle XX hi ha hagut investigadors que han dedicat més temps a fer càbales preguntant-se què hauria passat si Llorente no haguera exercit la seua influència i lideratge de la manera que ho féu, si no haguera imprés a la Renaixença un caràcter apolític i si la línia impulsada per Llombart fóra la que haguera acabat triomfant, posem per cas, que no a analitzar laportació concreta i positiva dels protagonistes daquell moviment lingüístic, literari i cultural que hagué de fer el seu camí enmig de no poques dificultats polítiques i socials.
Així, possiblement, la raó per la qual la nostra Renaixença és a dia de hui encara en bona part mal compresa rau en el fet que la major part dels pocs estudiosos que shi han acostat shan ocupat a lamentar el que podia haver sigut i no fou, cosa que els ha impedit dedicar latenció necessària a observar i analitzar els fets en el seu context històric. No shan examinat, per exemple, quines eren les circumstàncies i les especificitats polítiques i socials de la ciutat de València a les darreries del segle XIX, ben diferents de les de Barcelona, ni si lapoliticisme que Llorente i els seus coetanis pregonaven estava justificat o no. Si estava justificat, és clar, des dels paràmetres socials de la València de la fi del segle XIX, no des dels actuals. Potser, en determinats casos, shan anteposat els desigs a la realitat, i no sha arribat a pensar si un moviment de caràcter polític i radical, que prescindira de les classes benestants, dels poders fàctics decimonònics i que fins i tot actuara en contra seu, hauria tingut alguna possibilitat no només de triomfar, sinó únicament de sobreviure.
Amb tot, una de les realitats que no sha pogut negar és que Llorente fou lescriptor que més hores, maldecaps i treballs dedicà a la Renaixença valenciana, i que hi realitzà aportacions impagables, com ara el reconeixement, públic i explícit, de la unitat de la llengua.
Fa anys que estudie determinades qüestions ideològiques fonamentals per a la comprensió de lobra llorentina, com ara el seu pensament polític, lingüístic i literari,[1] i sempre mha semblat que la pedra de toc per a entendre i analitzar laportació que els escriptors valencians realitzaren a la Renaixença residia en la correcta interpretació de l«apoliticisme» que Llorente impulsà i divulgà. Perquè lapoliticisme es convertí, des dels inicis, en la clau de volta del nostre moviment literari, en la característica que marcà les diferències més grans respecte al català i el balear. Llorente pretenia assentar el seu projecte cultural al damunt dun equilibri, molt difícil, consistent a liderar la classe benestant valenciana i somiar la germandat cultural de lantiga nació comuna, del «regne perdut», per utilitzar lexpressió amb què shi ha referit lhistoriador Pau Viciano (2005).
Daquesta manera, ha resultat molt útil i eloqüent resseguir les estretes i profundes relacions intel·lectuals i personals que Llorente mantingué amb determinats escriptors valencians, catalans, mallorquins i provençals, líders com ell de les diverses renaixences. Perquè donen una mesura molt ajustada de la dimensió cívica i social, humana i cultural, que Llorente concedia a la llengua materna, a la poesia lírica, a la recerca històrica i als vincles emocionals. Per això la primera de les relacions que calia resseguir havia de ser, sens dubte, la que des de ben jove luní a Marià Aguiló, a qui sempre reconegué com a mestre. Perquè fou linsigne mallorquí, que en 1893 qualificava Llorente com «el mes catalá dels valencians»,[2] qui durant la seua joventut li insuflà lalé renaixencista.
Pel que fa a la resta descriptors-líders, en el cas valencià mha semblat oportú analitzar els contactes que Llorente mantingué amb dos dels autors més importants del moment, amb més representativitat literària i pes social, si més no: Constantí Llombart i Vicent Blasco Ibáñez, laportació dels quals la historiografia recent no sempre ha analitzat amb linterés i la imparcialitat que serien desitjables. De les conclusions puc avançar que la relació amb Llombart, que es mantingué llunyana en el terreny polític, trobà espais de confluència, de col·laboració i també de divergència en el cultural, en el lingüístic i literari. La relació amb Blasco, en canvi, atesa la diferència dedat i dinteressos polítics i literaris, les característiques que el fundador dEl Pueblo imprimí al seu estil de vida i les llargues temporades que visqué fora de València, oscil·là entre lamor paternofilial i lodi politicosocial, però sempre dins dels paràmetres de la correcció i del pragmatisme.