Imatge del claustre del col·legi del Corpus Christi de València a la fi del segle XIX.
Tretze mesos després del certamen, el 28 dagost de 1877, Aguiló escrigué a Llorente interessant-se, entre altres coses, per la impressió del llibre «que ha de recordar a los venideros la celebración del suntuoso aniversario de la muerte de nuestro D. Jaime, a quien V. ha contribuído tanto».[44] El valencià respongué indicant-li que el procés dedició avançava molt a poc a poc,[45] i que lencarregat nera Vicent Boix, president del jurat. Tan a poc a poc, que sembla ser que el llibre mai no arribà a veure la llum.
2.3 A Montpeller (1878)
La següent trobada entre Llorente i Aguiló es produí a Montpeller al cap de dos anys, en maig de 1878, a propòsit de les primeres festes llatines que organitzava lAcadèmia dOc, a la qual tots dos pertanyien.
Com veurem en el capítol corresponent, en 1876 els escriptors provençals, amb Mistral al front, havien fundat lAcadèmia dOc o consistori del Felibritge, del qual formarien part cinquanta majorals: 29 francesos i 21 espanyols. Entre aquests darrers hi havia diversos catalans, com ara Verdaguer, Balaguer, Collell, Milà i Fontanals, Quintana i Aguiló; alguns mallorquins, com ara Forteza i Aguiló; i tres valencians: Querol, Josep Maria Torres i Llorente.[46] Fou en aquell moment també que hom decidí que els Jocs Florals del Felibritge tindrien lloc cada set anys, i que els primers se celebrarien a Montpeller en 1878 i estarien dedicats a Jaume I.
Arribat el moment del certamen, el director de Las Provincias visqué aquelles festes amb vertader entusiasme i satisfacció, i redactà deu llargues cròniques en què explicà fil per randa als seus lectors tot el que allí sesdevenia. Daquesta banda dels Pirineus, només hi assistiren tres escriptors: un català, un mallorquí i un valencià. És a dir, Albert Quintana, síndic de lAcadèmia «para Cataluña, Valencia, Mallorca y Rosellón»,[47] Aguiló i Llorente. Encara que el valencià degué realitzar sol el viatge en tren que el portà des de València a Montpeller i que durà vint-i-quatre hores (en cap moment no esmenta haver-lo fet en companyia), sí que hi acredita la presència de Quintana i dAguiló amb les següents paraules: «De los mayorales españoles había representación de Cataluña, Mallorca y Valencia: Quintana, Aguiló y el que esto escribe atestiguaban con su presencia que toda la España lemosina se asociaba a la fiesta de Montpeller».[48]
2.4 Als Jocs Florals de Barcelona (1880 i 1885)
Exactament dos anys després daquella festa, Llorente i Aguiló tornaren a trobar-se. Lencontre es produí a propòsit del Mil·lenari de Montserrat, celebrat durant els darrers dies dabril de 1880, i dels Jocs Florals de Barcelona, que tingueren lloc el 2 de maig daquell mateix any i dels quals el valencià havia sigut nomenat president del consistori de mantenidors, integrat per Francesc Matheu, secretari, Ramon de Siscar, vicepresident, Conrad Roure, Joan Sardà, Àlvar Verdaguer i Emili Vilanova. Aguiló ja shi referia el 14 de novembre de 1879 en una carta adreçada a Tomàs Forteza: «Diuen que Llorente será president dels Jochs y en Matheu secretari. Veurem».[49]
Aquella edició dels Jocs Florals de Barcelona resultà ben memorable perquè, com veurem després, mossén Jacint Verdaguer hi assolí la condició de Mestre en Gai Saber; i fou a Llorente, en la seua qualitat de president, a qui correspongué lhonor de fer-ne la proclamació. Segons la ressenya que en publicà Las Provincias, «el Sr. Llorente tomó por la mano al joven sacerdote, al ilustre autor de LAtlàntida; se adelantó hacia el centro del estrado, y dijo: En nom del Consistori y pera gloria de les lletres catalanes, proclame mestre en Gay Saber á Mosen Jacinto Verdaguer».[50]
Per la seua banda, Aguiló també hi fou premiat: «Presentà al certamen el poema Penediment, que meresqué la Viola dor i argent» (Verdaguer Pajerols, 2004: 51). A propòsit daquest guardó, el 21 dabril, deu dies abans del certamen, Aguiló comentava al seu cosí Forteza: «El Penediment, que tu copiares, acab de saber extraoficialment que te la viola. En Teodoro Llorente no arribará fins demá passat y no se si voldrá suscriure els premis, per conseguent no se anunciaran fins daqui alguns dies. Ab els drames hi ha llupta (sic) y fins que venga en Llorente nos decidirá».[51] Daquesta manera, a banda de conéixer algunes interioritats del concurs, resulta curiós constatar que en les dues ocasions (1866 i 1880) que Llorente actuà com a membre del consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona varen ser premiats Jacint Verdaguer i Marià Aguiló, dos dels escriptors catalans que més admirava i amb els quals més relació mantingué al llarg de la seua vida. I que, per a més casualitat i major glòria de lanecdotari, en ledició de 1866 fou proclamat Mestre en Gai Saber Aguiló, mentre que en la de 1880 ho fou Verdaguer. Llorente degué convertir-se així en una mena de talismà per als dos.
De fet, en lunivers llorentí, els noms dAguiló i Verdaguer anaven molt units. Un any abans, en 1879, a propòsit de laparició del poemari Idil·lis i cants místics,[52] i un any després, en 1881, a propòsit de lassistència de Verdaguer als Jocs Florals de Lo Rat Penat, el director de Las Provincias escrigué que la irrupció del jove i desconegut «pagès vigatà» en els Jocs Florals de Barcelona de 1865 li havia sigut relatada per Aguiló:
No asistí yo a aquella escena conmovedora [de 1865]; pero al poco tiempo me la contaba, embelesado y contentísimo, mi querido amigo y maestro Mariano Aguiló.
El buenísimo Aguiló veía realizado su ideal en el encuentro de aquel trovador campesino. Había estudiado mucho la poesía catalana en viejos librotes; pero esto no le satisfacía; la estudiaba también en los pueblos y aldeas, en los pliegues más escondidos de la montaña, en las masías del Pirineo, en todos los recónditos lugares donde se conservaban más vivas la lengua y la tradición.
¡Qué fortuna, me decía, encontrar un poeta y un gran poeta, catalán por todos los cuatro costados, un catalán que es completamente ageno a toda influencia castellana! De todos nosotros, los que hemos aprendido el cultivo de las letras catalanas después de recibir la instrucción castellana, desconfío yo, porque temo que sea ficticia nuestra inspiración; pero, ¿cómo desconfiar de un poeta que ha comenzado a componer versos en catalán cuando no conocía ni hablaba otra lengua?[53]
Al cap de cinc anys, el 3 de maig de 1885, un poeta valencià, Vicent Venceslau Querol, tornaria a ocupar la presidència dels Jocs Florals de Barcelona. El 30 de gener Aguiló expressava a Tomàs Forteza els sentiments que la idea li provocava en els següents termes: «Sils jochs florals daquest any, els antichs y els neos, te duen a tu y an Querol será una festa damistat, quel meu cor necessita mes de lo que pots figurarte».[54] Efectivament, en aquella edició fou Querol qui actuà com a president dun consistori de mantenidors que estava integrat per Marià Maspons i Labrós, Josep M. Vallès i Ribot, Josep Franquesa i Gomis, Francesc Bartrina dAixemús, Francesc Manel Pau i Josep Yxart, que féu les funcions de secretari (Verdaguer Pajerols, 2004: 61). I la cita serví perquè, novament, Llorente (que viatjà acompanyant Querol) i Aguiló tornaren a trobar-se.
Tres anys abans, en maig de 1882, Llorente i Aguiló havien format part de lexpedició que permeté a una trentena de ratpenatistes i de catalanistes visitar els monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus i les ciutats de Valls i Tarragona.
El protagonisme de Llorente en aquella excursió patriòtico-literària fou molt destacat, ja que anava al front de la delegació valenciana, i nhavia sigut un dels instigadors. La presència dAguiló lúnic mallorquí entre els catalans, encara que un poc més discreta, també gaudí dun cert protagonisme. A la carta que Llorente envià a Querol dies abans de mamprendre el viatge, el 9 de maig, animant-lo a participar-hi, ja li comunicava que «Aguiló está contentísimo de que nos reunamos bajo aquellas bóvedas, en las que no ha tenido valor de entrar todavía».[64] I a les cròniques que, en els dies posteriors, publicà a Las Provincias el presentava com «el respetable maestro Mariano Aguiló, tan querido de los valencianos».[65]
Efectivament, aquell sentiment devia ser general a la resta dels valencians. Perquè a les cròniques de la visita que Fèlix Pizcueta publicà a El Mercantil Valenciano també es parlava dell com d«el insigne literato D. Mariano Aguiló y el que fue de la biblioteca de esa Universidad literaria, desde cuya época es conocido y respetado entre los valencianos, considerándose él como hijo adoptivo de nuestro país».[66] I en connexió amb el comentari que Llorente havia fet a Querol, Pizcueta també explicava que laspecte del monestir de Poblet
produjo en el ánimo de todos invencible tristeza, especialmente del Sr. Aguiló, que conoce palmo por palmo Cataluña, Mallorca y Valencia, que a todas partes en donde hay algo de notable en los tres reinos ha ido, todo lo ha visto y estudiado y que constantemente se ha negado a ir a Poblet para no sufrir honda pena con el aspecto de aquella maravilla destruida por la mano de la barbarie inconsciente o del salvagismo erudito, que es el peor.[67]
Pel que fa als moments en què, durant aquella memorable excursió, més protagonisme gaudí Aguiló, cal assenyalar que realitzà un parlament en la sobretaula de Santes Creus; i que, en la sobretaula del dinar «darreveure» que tingué lloc a Tarragona el dia 21, foren llegides múltiples poesies, entre elles una de Llorente i una altra dell.
Pocs dies després de la visita, Aguiló explicava al seu cosí Tomàs: «Tanyorí molt en Poblet y Santes Creus. Hi ha hagut efusions de catalanisme de bona mena. En Collell tragué faves dolla y en Llorente també. Jo vatx fer despectador y de president per edat».[68] Gràcies a un comentari daquella mateixa epístola, sabem que Aguiló havia estat convidat a visitar València amb motiu dels Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1882, en què Tomàs Forteza actuà com a mantenidor: «Els valencians me demanaren molt que hi anés pels Jochs Florals, si tu [Forteza] hi vas la tentació será molt forta».[69] Finalment, però, li resultà impossible fer el viatge: «No mhan faltat ganes danar a veurels valencians, a pesar de la calor, sobretot per venir junts, pero no he pogut fer aquest viatge».[70] Per això feia dos encàrrecs al seu cosí: «Fes de ma part una visita a en Llorente», i «compram tot lo que pugas de lo que se ha publicat en Valenciá en aquests ultims anys, y especialment la edició que feren del Procès de les olives. Les Comedies, Milagres, Calendaris, &c. que han sortit desde 1878 (sic), que hi vatx anar pel Centenar del Rey don Jaume».[71]
2.6 A Barcelona (1888 i 1893)
Durant loctubre de 1888 Llorente viatjà a Barcelona acompanyat de la seua família. Així li ho confessava dies després, per carta, al seu amic Eduard Escalante: «He pasado muy bien tres semanas en Barcelona, con toda la familia».[72] De fet, Valentino (el pseudònim literari de Llorente) donà compte in extenso daquella estada a través de set llargs i laudatoris articles que foren publicats a Las Provincias.[73] En una daquestes cròniques, datada a Barcelona el 5 doctubre de 1888, explicava que havia assistit a una reunió de la Lliga de Catalunya convocada per a honorar el provençal Carles de Tourtoulon, i que shi havia trobat, entre daltres, amb «el patriarca venerable del renacimiento literario de Cataluña, el docto bibliotecario de Barcelona, D. Mariano Aguiló».[74] Cal apuntar que també hi era present Jacint Verdaguer, com després podrem comprovar.
Finalment, lúltima vegada que nhi ha constància que els vells amics es trobaren fou en juliol de 1893, novament a Barcelona. Llorente shavia desplaçat fins a Ripoll per a assistir a les festes de consagració del monestir de Santa Maria. I encara que dos mesos abans ja havia sigut present a Barcelona convidat a participar, en representació de València, com a mantenidor de ledició dels Jocs Florals catalans especials per tractar-se del cinqué centenari de la seua institució pel rei Joan I dAragó, és pràcticament segur que no hi havia coincidit amb Aguiló. Perquè a cap de les dues ressenyes que Llorente escrigué sobre aquella festa literària al·ludia a la presència del mallorquí.[75]
El 6 de juliol, però, de retorn de Ripoll, Llorente aprofità el seu pas per Vic i per Barcelona per a realitzar diferents visites: a Verdaguer, al santuari de la Gleva; i «al eminente jurisconsulto y publicista» Manuel Duran i Bas i al seu «queridísimo amigo y maestro Mariano Aguiló»,[76] a la capital catalana. En referència al seu mestre, Llorente explicava que «su delicada salud no le permitió asistir a la fiesta [de Ripoll], y esto aumentaba mis deseos de verle».[77] També que, als problemes de salut, calia sumar que «ha sufrido de reciente grandes e injustas contrariedades», ja que, «sin solicitarlo, ha sido jubilado de la dirección de la Biblioteca universitaria de Barcelona, cargo en el cual ponía toda su alma, y que, algo achacoso y entrado ya en años, desempeñaba muy bien».[78] Amb la qual cosa demostrava la seua preocupació per la situació personal i laboral dAguiló.
De fet, no acabaven allí els mals que afligien lantic bibliotecari de la Universitat de València. Llorente també informava que «un periodista ilustre le ha echado en cara su tardanza en publicar el esperado Romancero Catalán, obra importantísima, por cuya publicación se había interesado el difunto rey D. Alfonso XII, subvencionándola»;[79] i que «este reproche había herido en lo más vivo al erudito compilador».[80] El periodista en qüestió era Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona.[81] Llorente justificava el retard en el fet que Aguiló shavia passat quaranta anys acumulant «los tesoros de la lengua y la literatura catalana», i que «deseoso de una perfección imposible, desconfiado de sí propio, ha hecho esperar años y años a los que aguardábamos la publicación de todo eso, que había de arrojar vivísima claridad en los estudios lengüísticos, históricos y literarios de la renaixensa».[82]