Efectivament, Llorente (1885b: 6) sadreçava a Aguiló i li manifestava, de bon començament, que el Llibret de versos era una mostra dagraïment per tot el que el mallorquí havia fet per València i la seua cultura, per la llengua i la literatura autòctones. Lautor sho plantejava com un deute personal, «perque, bona ó dolenta, la inspiració que ha infantat mos versos valencians la encengué, més que ningun altre, aquell bibliotecari, ensemps lletrat eruditíssim y genial poeta, que aná á Valencia, ya fa prop de trenta anys, y romangué uns quans en la ciutat del Micalet». A més, també desitjava que el recull poètic tinguera una bona acollida a Catalunya.
Llorente (1885b: 7) hi recordava els inicis de la seua trajectòria literària en la llengua del país, i feia notar que quan ell i Querol conegueren Aguiló «havía arribat á ells yal ressó de la renaixensa llemosina; havíen llegit ja los primers llibres de versos catalans». No dubtava a citar «aquell precursor ques nomenava Tomás Villarroya», i ho feia en relació al «gran Aribau». Ara bé, també afegia que, als jóvens poetes, «els faltava ouir á un apóstol de aquell evangeli lliterari»; i que, «eixa missió dapóstol, ¡quán bé la complireu!». Per a Llorente, Aguiló havia esdevingut, així, el desvetlador de la literatura catalana a València.
El treball conjunt i els projectes compartits durant aquells tres anys havien fet consolidar lamistat inicial. Posteriorment, ja sense la presència del mestre, els estudiants havien continuat la tasca iniciada, i el que feia ara Llorente (1885b: 9) era presentar-li com el més excel·lent dels seus fruits literaris el Llibret de versos, que recollia un ampli ventall cronològic de creació literària: «Dictá sos primers versos dirà Llorente en referir-se al llibre lentusiasme de la joventut; uns altres la reflecxió de la etat (sic) madura; li ha posat fi la má tremolosa del desengany adolorit; pero tots ells están inspirats per la mateix idea denaltir la Patria valenciana, recordant ses glóries y restablint el conréu lliterari de sa propia llengua». Una intenció ben encomiàstica, doncs, que fixava la mirada en les glòries del passat i en lús actual de la pròpia llengua.
Llorente (1885b: 8) també recordava que havia sigut Aguiló qui li havia descobert la bellesa i la riquesa duna llengua compartida per tot el territori que sestén «dendel Pirineu fins los palmerals dElx», i la gran obligació moral que els valencians tenien en aquell procés de recuperació i restauració cultural:
¿Sha de perdre tota esta riquessa?, esclamaveu, mitj orgullós y mitj adolorit: ¿sha de menysprear aquest idioma, gloriós en la historia, y que parlen encara algunes millonades dhomens dendel Pirineu fins los palmerals dElx? ¡Oh, no, no será! Vosaltres, los fills de Valencia, la ciutat del art, la ciutat de la poesía en los antichs Estats de la Corona dAragó, vosaltres teniu que marxar al front en la creuhada de la renaixensa.
Amb tot, però, també hi formulava una queixa, ja que a València no mancaven els enemics daquella noble causa literària: «Dihuen eixos adversaris de la renaixensa ques trevall perdut esforsarse en fer reviure una llengua morta» (1885b: 9). I per combatre aquest argument Llorente citava alguns paràgrafs del seu discurs dobertura de curs de Lo Rat Penat de 1879, en què havia justificat lús literari de la llengua pròpia assegurant que no era morta, que estava viva, i que el seu conreu literari no podia comportar cap mal a la societat valenciana de lèpoca.
Pel que feia al tipus de llengua que shavia demprar, Llorente (1885b: 11), que no acceptava de cap de les maneres la vulgarització i castellanització de lidioma, pensava que calia optar per una solució eclèctica:
Hiá un muntó de diccions que shan perdut en uns punts, y en altres se conserven; quels ciutadans de Valencia ya no empleen, y alguns no les coneixen, y que aixís qui (sic) eixim al horta les trovem vives y significatives. Formar, ab eixos elements, una poesía lliteraria y popular ensemps, que agrade en les Academies y Atheneus y siga compresa y sentida per la gent que té per llengua seva la valenciana, y que en ella sha criat y vol criar á sos fills, no es obra dun día, pero tampoch tan dificultosa y llarga com «lobra de la Seu».
Tot era, per tant, una qüestió de temps, voluntat i treball.
Llorente també assenyalava els avanços que, des dels anys en què uns quants autors shavien decidit a conrear el valencià fins a aquell moment, shavien assolit, i que es reflectien, principalment, en el «valent estol de poetes cultivadors de son restaurat idioma» amb què aleshores comptava València.
La part final de lendreça resumia el propòsit de lautor, lorigen i la gènesi del Llibret de versos, i també lopció lingüística triada, tot deixant clar que el vigor que la llengua mantenia al País Valencià i a Catalunya no era, ni molt menys, el mateix:
Pera ajudar á eixa obra de valencianisme he escrit casi tots los versos de aquest llibret, y per aixó mateix els estampe. He procurat acostarme al modo usual de parlar tot lo que permitixen, per una banda, la propietat y puressa de la llengua, y per altra, la elevació del estil poétich. Al repassar algunes deestes (sic) obretes, pera publicarles de nou, les he despullat de diccions arcaiques, que no tots comprenen. Potser ho critiqueu, oh amic y mestre; mes prengau en conte que en Valencia nostra comuna llengua no está tan viva com en Catalunya, y que, encara que no ho logre, desitje quentenguen tots aquestes pobres poesíes, ab la esperansa de que avivant la inspiració en lo cor yl seny de més dignes deixebles de la Musa llemosina, fassen que renoven ses glóries, voral nostre Túria, trovadors més benhaurats (1885b: 11-12).
Àngel Lacalle, que en 1959 analitzà lendreça, ja hi va veure que aquesta «espléndida muestra de prosa valenciana contiene tres puntos que querría destacar: gratitud y tributo de amistad a un maestro inolvidable, suaves añoranzas y una justificación de su postura literaria».
Efectivament, són aquests tres eixos esmentats els que fonamenten i estructuren lendreça llorentina. Dos dells em semblen ben significatius i transcendentals, de cara a aclarir quina fou la relació que al llarg dels anys mantingueren lescriptor valencià i el mallorquí: la gratitud i el tribut que, amb el Llibret de versos, un ofrenava a laltre; i la justificació lingüística i literària que en 1885 Llorente feia de la seua producció lírica, tot qualificant-la com a obra de valencianisme. Pel que fa al tercer eix, sabem que és el que lautor enyorava: les glòries passades, lèpoca de major esplendor del poble valencià, el regne perdut. En un moment en què, des dun sector de la seua pròpia classe social, hom acusava públicament Llorente descriure poemes en una llengua considerada morta i sense cap futur cultural ni polític, i, des de laltre, de fer-ho en un estil lingüístic arcaïtzant i allunyat de lidioma popular, ell se situava enmig, treia a la llum pública la seua labor literària valenciana, entusiasta i tenaç, i la dedicava a qui considerava que havia sigut el seu mestre literari. A més, justificava i fonamentava, amb gran diplomàcia, la seua opció valencianista i conciliadora, tant des dun punt de vista lingüístic com literari.
4. LAS PROVINCIAS I AGUILÓ
És lògic que Llorente, un dels valencians més sensibles al procés de recuperació de la llengua i la cultura catalana de la fi del segle XIX, donara cabuda als seus diaris tot i ser polítics a ressenyes, notícies, comentaris i poemes dels principals escriptors de la Renaixença catalana, valenciana i balear. Més encara si els llibres o notícies que es referenciaven estaven protagonitzats per persones a les quals estimava i de les quals es considerava amic. Ho veurem en parlar dautors com ara Llombart, Blasco Ibáñez, Balaguer, Verdaguer, Costa i Llobera i Mistral. I també, òbviament, del seu mestre Aguiló. Fou així com Llorente convertí les seues publicacions Las Provincias, sobretot en altaveus propagandístics dels diferents autors i renaixences. De fet, aquest diari és hui una de les fonts principals a què ens cal acudir per saber de quina manera es desenvolupà el moviment de la Renaixença al País Valencià.
Efectivament, Llorente (1885b: 6) sadreçava a Aguiló i li manifestava, de bon començament, que el Llibret de versos era una mostra dagraïment per tot el que el mallorquí havia fet per València i la seua cultura, per la llengua i la literatura autòctones. Lautor sho plantejava com un deute personal, «perque, bona ó dolenta, la inspiració que ha infantat mos versos valencians la encengué, més que ningun altre, aquell bibliotecari, ensemps lletrat eruditíssim y genial poeta, que aná á Valencia, ya fa prop de trenta anys, y romangué uns quans en la ciutat del Micalet». A més, també desitjava que el recull poètic tinguera una bona acollida a Catalunya.
Llorente (1885b: 7) hi recordava els inicis de la seua trajectòria literària en la llengua del país, i feia notar que quan ell i Querol conegueren Aguiló «havía arribat á ells yal ressó de la renaixensa llemosina; havíen llegit ja los primers llibres de versos catalans». No dubtava a citar «aquell precursor ques nomenava Tomás Villarroya», i ho feia en relació al «gran Aribau». Ara bé, també afegia que, als jóvens poetes, «els faltava ouir á un apóstol de aquell evangeli lliterari»; i que, «eixa missió dapóstol, ¡quán bé la complireu!». Per a Llorente, Aguiló havia esdevingut, així, el desvetlador de la literatura catalana a València.
El treball conjunt i els projectes compartits durant aquells tres anys havien fet consolidar lamistat inicial. Posteriorment, ja sense la presència del mestre, els estudiants havien continuat la tasca iniciada, i el que feia ara Llorente (1885b: 9) era presentar-li com el més excel·lent dels seus fruits literaris el Llibret de versos, que recollia un ampli ventall cronològic de creació literària: «Dictá sos primers versos dirà Llorente en referir-se al llibre lentusiasme de la joventut; uns altres la reflecxió de la etat (sic) madura; li ha posat fi la má tremolosa del desengany adolorit; pero tots ells están inspirats per la mateix idea denaltir la Patria valenciana, recordant ses glóries y restablint el conréu lliterari de sa propia llengua». Una intenció ben encomiàstica, doncs, que fixava la mirada en les glòries del passat i en lús actual de la pròpia llengua.
Llorente (1885b: 8) també recordava que havia sigut Aguiló qui li havia descobert la bellesa i la riquesa duna llengua compartida per tot el territori que sestén «dendel Pirineu fins los palmerals dElx», i la gran obligació moral que els valencians tenien en aquell procés de recuperació i restauració cultural:
¿Sha de perdre tota esta riquessa?, esclamaveu, mitj orgullós y mitj adolorit: ¿sha de menysprear aquest idioma, gloriós en la historia, y que parlen encara algunes millonades dhomens dendel Pirineu fins los palmerals dElx? ¡Oh, no, no será! Vosaltres, los fills de Valencia, la ciutat del art, la ciutat de la poesía en los antichs Estats de la Corona dAragó, vosaltres teniu que marxar al front en la creuhada de la renaixensa.
Amb tot, però, també hi formulava una queixa, ja que a València no mancaven els enemics daquella noble causa literària: «Dihuen eixos adversaris de la renaixensa ques trevall perdut esforsarse en fer reviure una llengua morta» (1885b: 9). I per combatre aquest argument Llorente citava alguns paràgrafs del seu discurs dobertura de curs de Lo Rat Penat de 1879, en què havia justificat lús literari de la llengua pròpia assegurant que no era morta, que estava viva, i que el seu conreu literari no podia comportar cap mal a la societat valenciana de lèpoca.
Pel que feia al tipus de llengua que shavia demprar, Llorente (1885b: 11), que no acceptava de cap de les maneres la vulgarització i castellanització de lidioma, pensava que calia optar per una solució eclèctica:
Hiá un muntó de diccions que shan perdut en uns punts, y en altres se conserven; quels ciutadans de Valencia ya no empleen, y alguns no les coneixen, y que aixís qui (sic) eixim al horta les trovem vives y significatives. Formar, ab eixos elements, una poesía lliteraria y popular ensemps, que agrade en les Academies y Atheneus y siga compresa y sentida per la gent que té per llengua seva la valenciana, y que en ella sha criat y vol criar á sos fills, no es obra dun día, pero tampoch tan dificultosa y llarga com «lobra de la Seu».
Tot era, per tant, una qüestió de temps, voluntat i treball.
Llorente també assenyalava els avanços que, des dels anys en què uns quants autors shavien decidit a conrear el valencià fins a aquell moment, shavien assolit, i que es reflectien, principalment, en el «valent estol de poetes cultivadors de son restaurat idioma» amb què aleshores comptava València.
La part final de lendreça resumia el propòsit de lautor, lorigen i la gènesi del Llibret de versos, i també lopció lingüística triada, tot deixant clar que el vigor que la llengua mantenia al País Valencià i a Catalunya no era, ni molt menys, el mateix:
Pera ajudar á eixa obra de valencianisme he escrit casi tots los versos de aquest llibret, y per aixó mateix els estampe. He procurat acostarme al modo usual de parlar tot lo que permitixen, per una banda, la propietat y puressa de la llengua, y per altra, la elevació del estil poétich. Al repassar algunes deestes (sic) obretes, pera publicarles de nou, les he despullat de diccions arcaiques, que no tots comprenen. Potser ho critiqueu, oh amic y mestre; mes prengau en conte que en Valencia nostra comuna llengua no está tan viva com en Catalunya, y que, encara que no ho logre, desitje quentenguen tots aquestes pobres poesíes, ab la esperansa de que avivant la inspiració en lo cor yl seny de més dignes deixebles de la Musa llemosina, fassen que renoven ses glóries, voral nostre Túria, trovadors més benhaurats (1885b: 11-12).
Àngel Lacalle, que en 1959 analitzà lendreça, ja hi va veure que aquesta «espléndida muestra de prosa valenciana contiene tres puntos que querría destacar: gratitud y tributo de amistad a un maestro inolvidable, suaves añoranzas y una justificación de su postura literaria».
Efectivament, són aquests tres eixos esmentats els que fonamenten i estructuren lendreça llorentina. Dos dells em semblen ben significatius i transcendentals, de cara a aclarir quina fou la relació que al llarg dels anys mantingueren lescriptor valencià i el mallorquí: la gratitud i el tribut que, amb el Llibret de versos, un ofrenava a laltre; i la justificació lingüística i literària que en 1885 Llorente feia de la seua producció lírica, tot qualificant-la com a obra de valencianisme. Pel que fa al tercer eix, sabem que és el que lautor enyorava: les glòries passades, lèpoca de major esplendor del poble valencià, el regne perdut. En un moment en què, des dun sector de la seua pròpia classe social, hom acusava públicament Llorente descriure poemes en una llengua considerada morta i sense cap futur cultural ni polític, i, des de laltre, de fer-ho en un estil lingüístic arcaïtzant i allunyat de lidioma popular, ell se situava enmig, treia a la llum pública la seua labor literària valenciana, entusiasta i tenaç, i la dedicava a qui considerava que havia sigut el seu mestre literari. A més, justificava i fonamentava, amb gran diplomàcia, la seua opció valencianista i conciliadora, tant des dun punt de vista lingüístic com literari.
4. LAS PROVINCIAS I AGUILÓ
És lògic que Llorente, un dels valencians més sensibles al procés de recuperació de la llengua i la cultura catalana de la fi del segle XIX, donara cabuda als seus diaris tot i ser polítics a ressenyes, notícies, comentaris i poemes dels principals escriptors de la Renaixença catalana, valenciana i balear. Més encara si els llibres o notícies que es referenciaven estaven protagonitzats per persones a les quals estimava i de les quals es considerava amic. Ho veurem en parlar dautors com ara Llombart, Blasco Ibáñez, Balaguer, Verdaguer, Costa i Llobera i Mistral. I també, òbviament, del seu mestre Aguiló. Fou així com Llorente convertí les seues publicacions Las Provincias, sobretot en altaveus propagandístics dels diferents autors i renaixences. De fet, aquest diari és hui una de les fonts principals a què ens cal acudir per saber de quina manera es desenvolupà el moviment de la Renaixença al País Valencià.