Efectivament, són aquests tres eixos esmentats els que fonamenten i estructuren lendreça llorentina. Dos dells em semblen ben significatius i transcendentals, de cara a aclarir quina fou la relació que al llarg dels anys mantingueren lescriptor valencià i el mallorquí: la gratitud i el tribut que, amb el Llibret de versos, un ofrenava a laltre; i la justificació lingüística i literària que en 1885 Llorente feia de la seua producció lírica, tot qualificant-la com a obra de valencianisme. Pel que fa al tercer eix, sabem que és el que lautor enyorava: les glòries passades, lèpoca de major esplendor del poble valencià, el regne perdut. En un moment en què, des dun sector de la seua pròpia classe social, hom acusava públicament Llorente descriure poemes en una llengua considerada morta i sense cap futur cultural ni polític, i, des de laltre, de fer-ho en un estil lingüístic arcaïtzant i allunyat de lidioma popular, ell se situava enmig, treia a la llum pública la seua labor literària valenciana, entusiasta i tenaç, i la dedicava a qui considerava que havia sigut el seu mestre literari. A més, justificava i fonamentava, amb gran diplomàcia, la seua opció valencianista i conciliadora, tant des dun punt de vista lingüístic com literari.
4. LAS PROVINCIAS I AGUILÓ
És lògic que Llorente, un dels valencians més sensibles al procés de recuperació de la llengua i la cultura catalana de la fi del segle XIX, donara cabuda als seus diaris tot i ser polítics a ressenyes, notícies, comentaris i poemes dels principals escriptors de la Renaixença catalana, valenciana i balear. Més encara si els llibres o notícies que es referenciaven estaven protagonitzats per persones a les quals estimava i de les quals es considerava amic. Ho veurem en parlar dautors com ara Llombart, Blasco Ibáñez, Balaguer, Verdaguer, Costa i Llobera i Mistral. I també, òbviament, del seu mestre Aguiló. Fou així com Llorente convertí les seues publicacions Las Provincias, sobretot en altaveus propagandístics dels diferents autors i renaixences. De fet, aquest diari és hui una de les fonts principals a què ens cal acudir per saber de quina manera es desenvolupà el moviment de la Renaixença al País Valencià.
Així, la primera notícia que he trobat sobre la tasca literària i erudita dAguiló a la premsa llorentina fou publicada a La Opinión. Pocs mesos després dabandonar València, i sota lepígraf «Literatura lemosina», Llorente hi anunciava que «el trabajo de restauración literaria, que con tan buen éxito están llevando a cabo en la vecina Cataluña la erudición y la poesía, va a adelantar mucho con la publicación de una obra importantísima para el estudio de la lengua y de la literatura lemosina».[89] Es tractava duna «voluminosa y completísima» col·lecció de poesies populars que, «recogidas por el sabio e incansable bibliófilo, D. Mariano Aguiló, que tantas simpatías conserva en Valencia»,[90] estava en projecte dedició, i que com sabem posteriorment comptà amb el suport i la subvenció de Sa Majestat Alfons XII.
Larticle destacava limmens treball etnogràfic del mallorquí, explicava com havia recorregut la major part de les biblioteques i arxius de lEstat espanyol a la recerca de materials per al seu treball, i «todos los pueblos de Mallorca y Cataluña, y parte de los de Valencia, buscando en las más pobres aldeas, y en los solitarios caseríos, los restos de esa poesía popular que vuela de boca en boca, trasmitida como herencia sagrada de una a otra generación».[91] Finalment, informava que el resultat del treball era pròxim a publicar-se; encara que, com sabem, fou al cap de trenta anys (1893) que realment arribà a les premses.
La següent notícia que, ja a Las Provincias, he trobat en referència a Aguiló remet a maig de 1866, al moment en què Llorente participà als Jocs Florals de Barcelona com a mantenidor i al mallorquí li foren premiades dues poesies.
Anys després, el 7 dabril de 1872, aparegué a Las Provincias una llarga ressenya signada per M. V. sobre lobra Biblioteca catalana de les més principals y eletes obres en nostra llengua materna, escrites axí en est Principat com en los antichs realmes de Mallorca y València, que havia sigut recentment publicada a Barcelona sota la direcció de Marià Aguiló.[92] Lautor del comentari destacava que
allí, en aquella ciudad condal, tan fieramente combatida y trabajada por esos nuevos bárbaros de la civilización que locamente aspiran a suprimir lo pasado y más locamente reniegan y maldicen de si mismos al maldecir lo presente, unos cuantos apasionados amantes de la literatura lemosina, bajo la dirección de un amigo nuestro, muy querido, el antiguo bibliotecario de la Universidad valenciana, se han propuesto arrancar del sepulcro del olvido y lanzar al mundo de la fama, como escogido pasto de almas delicadas, «las principales obras que el antiguo Principado y los reinos de Valencia y Mallorca en su materna lengua produjeron». ¡Bien por nuestros hermanos catalanes![93]
La qual cosa demostra lalt nivell dacceptació que per aquell temps tenia el catalanisme cultural a València.
Posteriorment, el nom dAguiló tornaria a fer-se present a les planes de Las Provincias a propòsit dels actes que ja hem repassat: la celebració del centenari de la mort de Jaume I, la fundació de lAcadèmia dOc, els Jocs Florals de Montpeller, els de Barcelona, laplec a terres de Tarragona, la visita que Llorente féu a casa dAguiló i la publicació de la dedicatòria del Romancer català.
Al final de la dècada dels anys vuitanta, en un llarg article titulat «El movimiento literario en Valencia en 1888», que inicialment fou publicat a la revista La España Moderna i després a lAlmanaque «Las Provincias», Llorente (1889: 71) es referia al diccionari que danys enrere preparava un «poeta eminente y erudito lengüista (sic), mi amigo y maestro D. Mariano Aguiló». I acompanyava aquest comentari amb una manifestació dunitat lingüística que, sens dubte, trenta anys enrere dell havia aprés: «Cree el docto Aguiló (y soy de su opinión) que en Cataluña, Valencia y Mallorca no ha de haber más que una lengua literaria, a cuya unidad no afecten las variantes de sus vulgares dialectos».
Al marge de les referències a la seua defunció, que repassarem posteriorment, convé destacar que entre agost de 1895 i maig de 1904 Llorente publicà, si més no, cinc poesies catalanes dAguiló a la secció «Algo de poesía» de Las Provincias: una que comença: «Qui fos ab tu a la masia»,[94] i que narra una història damor que es desenvolupa enmig dun paisatge pairal i bucòlic; «Somni de jovenesa»,[95] dedicada a la renaixent història de Catalunya, simbolitzada en el restaurat temple de Santa Maria de Ripoll; «Esglay»,[96] que explica la història duna papallona a qui socarrimen les ales i acaba morint rodejada de cucs; «Lamor meua»,[97] un cant amorós i esperançat; i «Mes cansons»,[98] una composició marcadament pessimista.
El paràgraf final daquella necrològica era ben contundent, i indica que Llorente devia sentir-sen ferit, perquè en ben poques ocasions és possible trobar als seus escrits un to com el que segueix:
De estas injusticias irritantes hará razón la historia, colocando a esos dos escritores insignes, hijos entrambos de las hermosas y poéticas Islas Baleares, a la altura en que deben figurar los que más han enaltecido las letras españolas en el presente siglo, aunque desconozcan quizás sus nombres los gacetilleros de tres al cuarto que dirigen hoy la opinión pública con mengua de la cultura nacional.[104]
Al final de setembre de 1897 Las Provincias publicà una nota, titulada «En honor de Aguiló», que informava de la decisió de lAjuntament de Palma de proclamar Marià Aguiló fill il·lustre de la ciutat i de col·locar, lúltim dia de lany, un retrat seu en la casa capitular. També que «la redacción y lectura de la biografía del gran maestro se ha encargado al reputado literato mallorquín y mantenedor de los Juegos Florales de Barcelona, D. Miguel S. Oliver».[105]
Lúltima mostra de record i dhomenatge al difunt que he trobat a les columnes del diari de Llorente és una bella i emotiva poesia de Francesc Matheu, titulada «LAguiló», que fou reproduïda el 4 doctubre daquell mateix any, i que diu així:
Ell era una espiga plena
que no sha mólt ni pastat;
mes, dels grans daquexa espiga,
¡qué terres se nhan sembrat!
Y dels grans daquexa espiga,
¡si nhem cullit de bon blat!
Del arbre del nostre idioma
devallá fins a larrel,
nesbrotá totes les branques
yn cullí fruyts com la mel,
quaquín diem poesía
yn diuen virtut al cel.
Amichs meus, ha mort lo Mestre,
que may lhaurém prou plorat;
mes, no ha mort, no: sa paraula,
la darrera quha parlat,
la que deya tot morintse:
¡Estimeu lo quhe estimat![106]
4.2 Llorente i lhomenatge a Aguiló (1909)
Dotze anys després de la seua defunció, durant el mes de maig de 1909, els literats catalans honraren i homenatjaren, mitjançant el descobriment dun bust al Parc de la Ciutadella, la memòria de Marià Aguiló. La inauguració tingué lloc el dia dels Jocs Florals, i comptà amb la presència dun ja molt ancià Llorente, en el que degué ser el seu darrer viatge a Barcelona.
La comitiva estava presidida pels familiars dAguiló, entre els quals destacaven el fill i un germà; també hi eren presents les autoritats municipals i la major part dels poetes que havien assistit al certamen literari (Francesc Matheu i Àngel Guimerà, entre altres). Durant lacte prengueren la paraula tres escriptors: mossén Jaume Collell, en representació de Catalunya, Teodor Llorente, en representació del País Valencià, i Ramon Picó i Campamar, en representació de les Illes. El primer a intervenir fou el canonge Collell, que, en nom de la comissió executiva, féu lliurament del bust a lajuntament i pronuncià un discurs «en elogio de la obra que realizó el enaltecido escritor y cuyos frutos tan lozanamente prendieron en la región catalana, como lo demostraba el raudo vuelo que había alcanzado la literatura en los últimos 25 años».[107]
Inauguració del bust dAguiló al parc de la Ciutadella (1909). La mesa presidencial. Al centre la reina de la festa. A la seua dreta el Sr. Bastardas i D. Ángel Aguiló, fill de lhomenatjat. A la seua esquerra, drets, D. Teodoro Llorente, el canonge Collell, Mateu i Fornells, i Picó i Campanar. A lextrem, Guimerà.
A continuació, lalcalde accidental de Barcelona destapà la cortina que cobria el pedestal, «mientras que una sección de señoritas del Orfeó Catalá entonaba el canto Las damas dAragó y Nit de vetlla». Seguidament, arribà el torn de Llorente que, en nom de Lo Rat Penat, «dijo que todo lo que Cataluña hiciese para honrar a sus poetas, contaba con la adhesión fraternal de Valencia». Així mateix, també féu una exposició dels treballs bibliogràfics que Aguiló havia portat a terme durant la seua estada a València, i posà lèmfasi en què la millor tasca que hi havia desenvolupat havia sigut «comunicar el fuego patriótico a la juventud de aquel tiempo»;[108] entre la qual, no hi ha cap dubte, shi trobaven ell i Querol.
Finalment, manifestà, una vegada més, els llaços damistat i dafecte que lunien al difunt, «y terminó loando a Dios por haberle alargado la vida hasta el momento de poder asistir al homenaje que se tributaba al que en vida fue uno de los que más quiso y respetó».[109] Lacte finalitzà amb la intervenció del mallorquí Picó i Campamar.
Dos dies després, el 12 de maig, Las Provincias reproduïa un nou article de Llorente sobre «D. Mariano Aguiló» extret del periòdic El Noticiero Universal de Barcelona, que dirigia el valencià Francesc Peris Mencheta, i que segurament havia sigut redactat durant la seua estada a la ciutat comtal. El vell patriarca posava per escrit i ampliava el parlament que havia fet als peus del bust dAguiló, i rememorava els records que lunien a lhomenatjat: la Universitat, Querol, els Jocs Florals de 1859... I destacava que, durant la seua estada a València, el bibliotecari havia pogut «confirmar lo que fue su constante pensamiento: la unidad de nuestra lengua nativa y de su florecimiento literario, desde las cimas de los Pirineos hasta los palmerales de Elche»;[110] unitat lingüística confirmada amb una expressió ben gràfica que, com hem vist en parlar de l«endreça» al Llibret de versos, havia de ser originària dAguiló, i que esdevingué recurrent en el vocabulari llorentí.[111] I, per descomptat, que el mallorquí havia sigut el «promovedor» dels Jocs Florals valencians de 1859: «Por primera vez a orillas del Turia, después de algunos siglos, la poesía valenciana era reconocida y proclamada solemnemente».[112]
Finalment, no em sé estar de reproduir les últimes paraules daquell article, que vora cent anys després resulten de gran actualitat i eloqüència per als valencians. Deia Llorente: Aguiló,
el patriarca del renacimiento catalán, es, a la vez, el patriarca del renacimiento valenciano; a una y a otra parte del Ebro le debemos igual gratitud, y hemos de conservar su memoria y su ejemplo para la unidad superior de nuestras diferencias locales, como las ramas de un árbol, si tuviesen conciencia, sentirían la comunidad del tronco de donde nacen.[113]
Vull remarcar-ho: «si tuviesen conciencia». Que en el moment de redactar aquestes frases lancià Llorente pensava en textos com ara el poema «El pi de les tres branques», de Jacint Verdaguer, o l«exemple de la mata del jonc», de Ramon Muntaner, és cosa que sembla prou evident.