FAUSTINO MIGUÉLEZ LOBO
Coordinador del Grup dEstudis Sociològics
sobre la Vida Quotidiana i el Treball (quit)
Universitat Autònoma de Barcelona
1. Relacions laborals: una breu introducció al seu àmbit destudi
El present tema és dintroducció general. Els seus objectius són: en primer lloc, comprendre lespecificitat de les relacions docupació i els processos que comporten (apartat 1); en segon lloc, proporcionar una definició dinàmica de les unitats productives centrada tant en els trets estructurals com en les accions de les parts (apartat 2); en tercer lloc, efectuar una primera conceptualització de les relacions laborals (relacions industrials) per poder distingir-les analíticament de les relacions docupació (apartat 3); en quart lloc, conèixer els trets que caracteritzen els actuals sistemes nacionals de relacions laborals (apartat 4); per últim, recapitular perspectives davant els problemes que planteja el seu desenvolupament actual i exposar algunes de les preocupacions analítiques actuals més urgents (apartat 5). Els tres primers apartats tenen un caire marcadament conceptual, mentre que el quart té un caire descriptiu i explicatiu. Lúltim és més aviat una síntesi denfocaments sobre el futur de les relacions laborals.
1. Les relacions docupació
La relació docupació és un tret fonamental de les unitats productives en el capitalisme. Ara bé, què caracteritza les relacions docupació, atès que els contractes docupació prototípics no estipulen explícitament tota la gamma dexpectatives (ni de lempresari, ni dels treballadors), ni els drets i obligacions que comporten aquestes relacions en aquestes unitats productives?
Doncs bé, les seues característiques distintives són, duna banda, que lintercanvi de salaris per treball no és una cosa que tinga lloc instantàniament, com succeeix amb qualsevol altre intercanvi econòmic, sinó que implica una relació contínua entre empresari i treballador per tal que el treball es realitze durant un temps pel preu pagat; i de laltra, que el contracte (que la regeix) és extraordinàriament indefinit i indeterminat, no estableix més que de manera genèrica la naturalesa de les obligacions de locupat, i també del treball que sespera que realitze a canvi del salari.
Per tant, locupació comporta que els ocupats entren en una relació contínua amb els compradors de la seua força de treball, ja que sols a través del temps poden realitzar el treball pel qual són pagats.
Què suposen les relacions docupació per a ambdues parts?
Aquestes relacions contínues entre empresari i ocupat són relacions dautoritat (polítiques), per tant de supeditació i subordinació. Acceptar una ocupació per part dels treballadors és entrar en una situació (en làmbit de la producció) que implica pèrdua dautonomia i estar disposat a efectuar el que se li demana que faça dins dun cert límit. Els empresaris, si no tenen poder, no poden assegurar que el treball pel qual estan pagant es faça realment i en el temps assenyalat. Bona part de laparell de gestió de les unitats productives a gran escala pot ser considerat com el responsable de «tancar» el contracte de treball, daconseguir que els ocupats executen les tasques segons els objectius i criteris fixats gerencialment per a lobtenció de beneficis.
Així, doncs, lexercici dautoritat és necessari per assegurar que les tasques siguen enllestides dacord amb els objectius de lempresari i de forma coordinada. Des del punt de vista de lempresari, tot és necessari, ja que els interessos dempresaris i ocupats poden estar en conflicte.
Per què les relacions docupació poden ser conflictives?
El conflicte deriva, en primer lloc, del fet que, mentre que per a locupat el salari és un ingrés, per a lempresari és un cost. Per a qualsevol empresari que proporcione béns o serveis en una economia de mercat, hi haurà pressions de la competència per contenir o reduir els costos laborals, i, si no ho fa, corre el risc que lempresa faça fallida.
El conflicteno es limita solament al preu de la força de treball, al salari, sinó que també afecta al treball que sexigeix a locupat, als seus nivells desforç físic i mental, a les responsabilitats que ha dassumir... Així, lexercici de lautoritat de lempresari, per un costat, i la defensa dun grau dautonomia laboral de locupat, per laltre, poden ser la segona font de conflicte. Amb tot, els termes del contracte de treball contenen referències mínimes, tant al règim salarial, com a lordre laboral. Malgrat això, lun i laltre poden ser conflictius.
Per això la importància dels processos de control empresarial de les activitats dels ocupats en les relacions docupació i, per tant, el lloc important i inevitable que ha docupar en qualsevol estudi de les organitzacions productives.
Són únicament conflictives les relacions docupació?
Així i tot, cal reconèixer que la relació docupació és intrínsecament ambivalent, perquè si bé hi ha interessos contraposats respecte als apartats bàsics del contracte de treball, també hi ha interessos compartits pel que fa a la viabilitat de lorganització de la qual depenen ambdues parts.
Respecte dels primers (els contraposats), cal ressenyar que la seua satisfacció, en general, parcial, no es produeix en el moment de signar el contracte laboral, en làmbit del mercat laboral (allò que en la perspectiva marxista sanomena làmbit de la circulació), sinó en el del procés de treball (en làmbit o procés de producció), dins de lorganització del treball com a part de la interacció contínua entre empresaris i treballadors. Només en el procés de realització del treball es pot concretar la contribució específica de locupat en el resultat final de lempresa.
Per això, els teòrics i els tècnics de la gestió (de lorganització) empresarial han buscat fórmules per vèncer, si més no conjunturalment, la resistència obrera que es pot derivar de lexistència dun conflicte laboral (a lempresa), però, també, per aconseguir (al mateix temps) un cert grau de comprensió i iniciativa «voluntària» dels treballadors per transformar la força de treball en treball efectiu, per motivar la col·laboració dels treballadors. En aquest darrer sentit, un dels substrats culturals bàsics es troba en aquest compartiment (voluntari o per necessitat) que les unitats productives siguen viables (en el mercat).
A tots dos tipus daspiracions responen les estratègies empresarials de mà dobra (les polítiques de recursos humans, segons una terminologia més benvolent) i el foment de la cultura corporativa. Ara bé, la forma de gestió de la mà dobra aplicada, és a dir, la quantitat, el mode dintegració i grau destabilitat en locupació, la qualificació i responsabilitat requerida per al treball, no és immutable sinó que varia a mesura que les circumstàncies canvien; per tant, les relacions docupació han de ser renegociades periòdicament (alguns afirmen que constantment).
Com es configuren les relacions docupació al llarg del temps?
A lentorn del que sacaba de descriure, les relacions entre empresaris i treballadors solen normalitzar-se (i institucionalitzar-se) de diverses maneres al llarg del temps. En aquest moment, les relacions docupació deixen de ser pures, és a dir, pur intercanvi mercantil entre empresari i treballador, i passen a estar limitades per les restriccions que es deriven de les normes. Comença a configurar-se un àmbit propi, polític, acadèmic..., el de les relacions laborals (o «relacions industrials», segons la terminologia anglosaxona), en què es produeixen i sestudien les normes que regeixen les relacions docupació.
A lentorn del que sacaba de descriure, les relacions entre empresaris i treballadors solen normalitzar-se (i institucionalitzar-se) de diverses maneres al llarg del temps. En aquest moment, les relacions docupació deixen de ser pures, és a dir, pur intercanvi mercantil entre empresari i treballador, i passen a estar limitades per les restriccions que es deriven de les normes. Comença a configurar-se un àmbit propi, polític, acadèmic..., el de les relacions laborals (o «relacions industrials», segons la terminologia anglosaxona), en què es produeixen i sestudien les normes que regeixen les relacions docupació.
A partir daquest moment, és possible que hi haja pressions, tant perquè estiguen més regulades, com perquè ho estiguen menys, cosa que no és sinó una mostra del fet que els controls socials no estan establerts de manera definitiva.
2. Les unitats productives en leconomia capitalista
Acumular capital, és a dir, expandir la unitat inicial de capital, en un entorn caracteritzat per la competència en el mercat de productes i en el mercat laboral, és la funció particular de lempresa capitalista. Per tant, està sotmesa a pressions específiques: produir eficaçment, vendre els seus productes, atraure i conservar alhora els accionistes i els assalariats.
Ara bé, en una economia capitalista, hi poden haver altres tipus dempreses, cooperatives, públiques, mútues de consumidors..., els actius de les quals estan controlades pels assalariats, lestat, els consumidors... Alguns dels seus objectius són diferents dels de les empreses capitalistes ordinàries, encara que són, sobretot, aquestes les que determinen el funcionament de leconomia, ja que en funció seua sorganitza des del sistema de crèdits fins a les cambres de comerç, passant pel sistema fiscal. Però, en la mesura que tots aquest tipus dempreses fan servir assalariats com a productors directes, van ser considerades (etiquetades) com a unitats productives.
Una vegada caracteritzades les unitats productives, se nexaminaran ara les predominants, les empreses privades, des duna perspectiva estructural, grupal i de les pràctiques col·lectives que hi tenen lloc; després, sexposaran les limitacions externes que poden trobar en el desenvolupament dels seus fins. Alguns dels seus trets es poden estendre a la resta dunitats productives.
En què se fonamenta lestructura de les empreses privades?
Lempresa capitalista recolza en una separació fonamental: la que té lloc entre els productors, assalariats obligats a vendre la seua força de treball, i els mitjans de producció, posseïts (detinguts) privadament pels capitalistes. Aquesta estructura de propietat indueix una profunda asimetria de poder entre el capital i el treball. Els detentors, o els que controlen el capital, disposen de recursos amplis i mòbils que poden traure duna inversió en qualsevol moment per col·locar-los en una altra, i que fins i tot poden deixar ociosos dipositant-los en una entitat financera amb una taxa dinterès. Aquests recursos els permeten mobilitzar-ne daltres, experts, juristes, polítics, periodistes..., i influir al seu favor en lesfera pública. Per contra, els assalariats no disposen gairebé de recursos i sovint no poden traure diners més que duna qualificació reduïda o molt específica que els posa en dependència del seu ocupador. Lempresa és, doncs, la institució on els proletaris venen i activen la seua força de treball, que lempresari transforma en treball efectiu i en mercaderies; el seu control de la producció és considerablement inferior al de locupador.
Quines pràctiques col·lectives es produeixen en linterior de les empreses capitalistes? Quins grups o identitats socials es configuren?
Qualsevol daquestes unitats productives que ocupen més dalguns assalariats, comporta un col·lectiu de treball que és alguna cosa més que la suma dels individus que el componen. Cada persona arriba amb el seu passat, els seus coneixements, les seues aspiracions, però en lactivitat laboral quotidiana es creen vincles, es conformen rutines i safirmen solidaritats i rivalitats, sovint es construeixen microcultures dempresa: ritus, jocs, normes que han de ser respectades; també, promouen accions col·lectives en defensa dels seus interessos.
Tot aquest ventall de pràctiques socials i culturals dels treballadors sol ser tingut en compte per les direccions o gerències de les empreses, encara que no les reconeguen perquè són en lorigen de la cooperació productiva i, també, del conflicte laboral: de la seua gestió depèn en gran part leficàcia econòmica de lempresa. En aquest sentit, les estratègies empresarials són variades: des del pa-ternalisme autoritari o benpensant, fins a la negociació col·lectiva de les condicions laborals, passant per les pragmàtiques (cap. 7, apartat 2).
Entre aquestes pràctiques dels treballadors, les més significatives com a classe social són les que tenen a veure amb la seua organització, representació i reivindicacions col·lectives. Solen tenir lloc, sobretot, quan senverinen les divergències amb la direcció (o lempresari): poden articular una sèrie concatenada daccions de pressió i negociació per intentar assolir totalment o parcialment les seues pretensions.
Així, la història pròpia de les empreses, la ideologia i les opcions preses pels seus directius, la cultura dels col·lectius de treball i de les organitzacions dels treballadors, determinen lambient de les relacions docupació i la regulació social que les acompanyen.
Com poden ser definides les unitats productives?
En el context que sacaba de definir, les unitats productives poden ser percebudes com a construccions i (re)construccions socials contínues fruit de les accions i interaccions dels seus membres, ja siguen directius o treballadors, per tant, també, dels seus grups i de les seues organitzacions, que busquen satisfer les seues aspiracions i interessos encara que la seua posició en lestructura empresarial és desigual; és a dir, tradueixen els processos continus de conflicte, negocia-ció, acords i resolució de les diferències existents al voltant de les pretensions de les parts (i creen els patrons dels rols i relacions al seu si).
Quins avantatges ofereix aquesta percepció de les unitats productives?
Tot i que puga resultar sorprenent aquesta percepció en temps de fort increment de la discrecionalitat empresarial, el constructe ofereix avantatges significatius per a lestudi de les unitats productives i de les relacions laborals que comporten, ja que permet veure les primeres, no com a sistemes estàtics, sinó dinàmics, mentre que es recupera el protagonisme del treball (organitzat) com a mecanisme interactiu (defensiu) amb (contra) les estratègies directives.
La noció que aborda lestructuració de les unitats productives com a resultat de la negociació que protagonitzen els seus components té una capacitat analítica important, perquè proporciona instruments per analitzar el que ocorre al seu interior, sobretot respecte de la manera en què les posicions menys poderoses a dins seu conformen les seues identitats i defensen els seus interessos, malgrat lesforç del «sistema» a reduir-los a factors, a xifres, influint així en la configuració de les primeres. I això, encara que les activitats productives, privades i col·lectives, estan fortament condicionades per la lògica dun mercat que cada vegada funciona més globalment, és a dir, les accions (i interaccions) de les parts estan limitades per lentorn econòmic.
Quines són les limitacions externes que poden trobar les unitats productives en el desenvolupament dels seus fins?