Passió per l'esport - Vicent Añó Sanz

PASSIÓ PER LESPORT

DE LA PRÀCTICA ALS GRANS ESDEVENIMENTS

Vicent Añó Sanz

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

© Dels textos en castellà: lautor, 2010

© Daquesta edició: Universitat de València, 2010

Traducció al català: Àlvar Valls

Maquetació: JPM Ediciones

Disseny de coberta: Celso Hernández de la Figuera

Realización ePub: produccioneditorial.com

A Ana, una dona extraordinària,

En el trenta aniversari dun caminar conjunt.

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

DEDICATÒRIA

LA CARA OCULTA DE LA LLUNA

PREÀMBUL

1. LA TRANSFORMACIÓ DUNA PROFESSIÓ A TRAVÉS DE LEXPERIÈNCIA PERSONAL

2. LENTORN DE LA PRÀCTICA ESPORTIVA

CULTURA I FORMACIÓ EN LESPORT

LA LLUITA PER LA DIGNITAT DE LEDUCACIÓ FÍSICA

EL COST DE LÈXIT

LA FINA LÍNIA ENTRE VICTÒRIA I DERROTA

TECNOLOGIA I ECONOMIA

3. LA POLÍTICA ESPORTIVA VALENCIANA I ELS GRANS ESDEVENIMENTS

POLÍTICA ESPORTIVA DAPARADOR

LA LLISTA DELS AFAVORITS

LA JUSTIFICACIÓ DELS GRANS ESDEVENIMENTS I LAMAGATALL MARÍ

LA FÓRMULA 1 I EL MALBARATAMENT INVERSOR

EL NAUFRAGI DELS ESDEVENIMENTS A LA TERRA DE PROMISSIÓ

LA VOLVO: EL REGAL DE CAMPS A ALACANT

DE DINERS I ALTRES PENES

PROPAGANDA I DIRCURSOS HIPERBÒLICS

4. EL FUTBOL MODERN: DE LA PASSIÓ ALS INTERESSOS ECONÒMICS

ELS NOUS ESTADIS I LES RECONVERSIONS DELS CLUBS

COMPRAR UN CLUB DE FUTBOL

EL MALBARATAMENT DELS FITXATGES

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

LA CARA OCULTA DE LA LLUNA

La informació esportiva, encara que puga parèixer una paradoxa, mai no ha gaudit de gaire bona premsa. Aquesta mala fama se lha guanyat a consciència. Durant anys, el periodisme dedicat a narrar, glossar i interpretar els fenòmens esportius, sobretot els que gaudien dun seguiment massiu, com és el cas del futbol, estigué en mans, amb massa freqüència, de tipus que no havien obert un llibre en tota la seua vida o que tot just havien superat el batxillerat elemental de lèpoca. Això sí: tenien una gràcia especial en lexpressió, parlaven amb desimboltura, peroraven amb una autoritat que pareixien pontífexs dictant encícliques i aparenta-ven saber de futbol més que els anglesos que el van inventar. és a dir, com qualsevol, però amb més desvergonyiment i desimboltura. La resta desports, pel seu interès minoritari, gairebé no tenien plomes que els glossaren o veus que els narraren, però, sens dubte, tenien millors comentaristes perquè els entesos en la matèria haurien de tenir una preparació prèvia que no sexigia als del futbol.

Durant anys, per al periodisme esportiu només existí el futbol i, tot just sorgia algun especialista en un altre esport, se li tirava en cara la seua heterodòxia i se li blasmava en públic la seua raresa.

En aquesta mena de mans va estar, durant els anys del franquisme, gran part de la informació esportiva que emetien els diferents mitjans. Hi havia excepcions, com en tot, i de tant en tant sorgien experts de prosa brillant, oratòria ordenada i coneixements amplis. Però el periodisme esportiu era considerat el germà llec del convent informatiu, perquè shi destinaven els qui no servien per a altres menesters. Com si hagueren estat condemnats a galeres.

Per si això encara fóra poc, si els primers espases de lèpoca regalaven la seua prosa a la ideologia del règim, els subalterns de lesport es venien, literalment, als regals dels dirigents de torn, foren de clubs o de federacions. Eren temps durs, en què el periodisme estava mal considerat socialment i pitjor remunerat salarialment. Els oficiants de la informació, en molts casos, eren pluriempleats obligats a posar la seua (in)dignitat al servei del poder.

Amb ladveniment de la democràcia i laparició desmesurada de mitjans de comunicació, el panorama millorà, però els periodistes esportius eren observats per sobre lespatlla pels seus col·legues dedicats a la informació política, emergent i acreditada socialment en aquells anys. Aquesta mena de fervor i dedicació al vessant sociopolític provocà un desinterès cap a la faceta social de lesport, que fou aprofitada per una cohort de saltimbanquis per a escalar llocs en el rànquing del xou informatiu que, ja en aquells dies, començava a prendre cos en el panorama de la comunicació.

De manera que lesport passà de ser un espai subaltern en loferta informativa a convertirse en un espectacle circense a mans, la majoria de les vegades, de xarlatans indocumentats. Daquí a la cridòria actual i a lembolic dopinants, només hi havia un pas que, en efecte, es féu.

Encara sort que, enmig daquesta selva de sorolls i pamflets, sorgiren firmes com les de Vicent Añó. Des de la seua experiència en la pràctica atlètica, i amb la seua posterior formació universitària, Añó començà a aportar a la informació esportiva rigor, documentació i raonaments contrastats. Ingredients dels quals el sector està molt necessitat. Els seus articles a les pàgines del diari Levante-EMV, sempre al fil de lactualitat i sempre fonamentats en xifres i dades, tenen la fredor que dóna la distància, però també linterès que proporciona lestudi a fons del tema. Añó contextualitza els números i ofereix sempre la visió de laltra cara de la lluna: la que queda oculta als ulls del profà.

Amb aportacions com la seua, el periodisme esportiu començà a recuperar credibilitat, a tenir capacitat introspectiva, a deixar de ser una mera xerrameca verbal i a equiparar-se amb la resta de les àrees informatives de qualsevol mitjà de comunicació.

Un bon exemple daquesta transformació es recull en aquest volum, que recopila una bona part de les observacions i reflexions del seu autor al voltant del fenomen esportiu com a pràctica, espectacle, negoci i instrument polític. Com a material pedagògic i com a objecte de pensament al qual Añó aporta el seu cabal de coneixements, lesport ha assolit rang universitari. Añó ha estat un dels pioners a aportar aquest bagatge cultural per a una disciplina menystinguda durant molts anys, que no mereixia una altra qualificació que el menyspreador títol de maria. Ara ja hi ha catedràtics en aquesta assignatura que és objecte de saberudes tesis doctorals.

J. V. Aleixandre

Redactor en cap desports de Levante-EMV

PREÀMBUL

La sèrie darticles publicats pel diari Levante-EMV, sota la denominació «Ocios y Negocios», va nàixer fa molt de temps. Més de vint anys contemplen ledició daquesta segona fase iniciada a finals de 2006 i que suma, per tant, tres anys de reflexions al voltant duna temàtica apassionant, com és la de lesport.

Reflexionar entorn de lesport no es fa amb freqüència. Els estudiosos o investigadors daquesta matèria prefereixen altres camps, menys problemàtics i més procel·losos que el debat sobre la filosofia de la seua pràctica, lanàlisi del seu entorn i la seua planificació, les conseqüències daquesta anàlisi o la crítica sobre la política i els gestors públics i privats, principalment si estan a prop del lloc en què l«escrividor» viu o desenvolupa el seu treball.

Això sí, es parla i sescriu dels resultats, dels fitxatges, de les baralles o «raons» dels esportistes o els dirigents, de les seues eixides nocturnes, una mica menys de leconomia de lesport, dels nivells de pràctica dels espanyols o de la preparació dels esportistes i daltres estudis dinvestigació, que difícilment arriben al «gran públic» lector.

Per tant, no es parla en excés de limpacte daquesta activitat de lésser humà en la societat, que al llarg del segle XX ha deixat de tenir una forma de pràctica caracteritzada per un cert individualisme per a convertir-se en col·lectiva, en un «fet social» (Cagigal, 1979 i 1981; Parlebas, 1988) que traspassa el seu propi camp per a convertir-se en una de les més atractives per a la societat, en un element didentificació de «lhome i la dona moderns».

Només hi ha dos períodes històrics en què l«activitat física» puga assolir els nivells actuals: a la Grècia clàssica, com a pràctica, i a la Roma de lImperi, com a espectacle. En la resta dels períodes, o no ha existit o ho ha fet de manera tan secundària que no ha deixat gairebé restes, llevat de linici de la humanitat, en el qual totes les accions tenien, per raons òbvies, unes connotacions de «pràctica física» (Neuendorff, 1986).

Són molts els autors que han tractat aquest tema de lesport en la societat i la llista seria interminable, però permeteu-me recordar José M. Cagigal que, amb les limitacions òbvies del final del franquisme, va ser capaç de publicar diverses obres que han fet «pensar» bastants professionals de lactivitat física i lesport sobre aquest «quefer humà», com li agradava de dir (Cagigal, 1975, p. 19). Des de la seua mort en un desgraciat accident daviació, hem quedat orfes dun «pensador» de la seua categoria. La seua altura intel·lectual traspassà àmpliament les fronteres del nostre país, i ara ell és objecte destudi en diferents països.

Per això he dagrair al diari Levante-EMV i, sobretot, al seu cap de redacció desports, Josep Vicent Aleixandre, loportunitat que em van donar de publicar un article setmanal i, per tant, danalitzar la matèria i reflexionar-hi. Perquè, al cap i a la fi, daixò es tracta: danalitzar diversos aspectes de lesport, des del més proper, el que es fa a València, fins a aquell que té unes connotacions més globals, ja que tres anys a un article setmanal donen per a molt, tenint en compte que lesport és una de les activitats més igualitàries i generalistes daquesta «aldea global».

Escriure una columna en un diari, sincerament, no és fàcil i, de vegades, mha costat unes quantes hores, encara que pareixi al contrari. Són articles curts, de poc més duna pàgina, en què la labor de síntesi és obligada i duna dificultat tremenda, acostumat com estava, els últims temps, a estendrem per a escriure un llibre o un capítol dalgun llibre col·lectiu o, pitjor encara, a escriure centenars dinformes per a algun dels comitès organitzadors o organismes internacionals de campionats en els quals he estat involucrat. Transformar aquests articles en la base daquest llibre gairebé mha deixat exhaust, perquè a cada pas introduïa més material

o corregia allò escrit, de manera que alguns passatges ja sallunyen molt daquells articles preliminars. Més encara quan shi han inclòs capítols nous, com el primer, o taules que és impossible encabir en una petita columna i menys desenvolupar-les i explicar-les.

Tanmateix, per tal de ser sincer, he de dir que he gaudit ara, en escriure el llibre, i abans, amb els articles. I confessar, també, que mhe sentit llegit. Han estat unes quantes les trucades rebudes. Les dels amics i «col·legues» que, perdonant-me els errors, em felicitaven. Alguns altres han estat de tons variats. Alguns han trucat per a agrair-me haver tret a la llum alguns temes determinats; uns altres, per a avisar-me del perill que amenaça els caminants de la ploma quan la crítica i la reflexió són agres.

Però aquesta és la grandesa del periodisme i espero poder seguir fent aquest petit treball de reflexió en el futur, amenitzant els matins dels diumenges dels incondicionals que un té i sense voler tampoc amargar-los a aquells que, en ocupar un càrrec públic, es pensen en possessió de la veritat o, el que és pitjor, que lhàbit fa el monjo i que el càrrec els dóna saviesa.

Les pàgines següents shan estructurat en quatre capítols en funció de la seua temàtica, cosa que pot resultar més interessant per al lector en poder anar directament als temes del seu interès. No obstant això, hi ha un fil conductor general, una mateixa unitat de criteri que relliga lanàlisi de lentorn de la pràctica esportiva, en què es tracten temes genèrics o específics de lesport, amb les reflexions sobre la política esportiva valenciana o la passió i la problemàtica del futbol modern.

Per això, he tractat de no perdre el vehicle historicista del moment en què té lloc un fet concret, un peatge que un paga a la seua dedicació universitària i a aquesta història de lesport que ha impartit a lantic INEF i avui Facultat de Ciències de lActivitat Física i lEsport des del 1987, amb alguns períodes de recés. El viatge sobre aquests fets sol ser molt il·lustratiu amb el pas del temps, quan comencen a convertir-se en història, encara que siga història recent. Daquesta manera, podem «contextualitzar-los» perquè el lector pugui traslladar la seua imaginació al passat, contribuint a rememorar les seues pròpies vivències i a reflexionar sobre la qüestió que es planteja.

Lanàlisi dalgunes qüestions es fa, a voltes, des duna gran proximitat als fets, en haver ocupat diversos càrrecs directius dins el món de lesport, des del professional fins al representatiu. Com a gestor, he organitzat esdeveniments com el 7è Campionat del Món dAtletisme celebrat a Sevilla el 1999, el tercer en pista coberta del 1991 a la mateixa ciutat o lEuropeu en pista coberta a València el 1998, o els XV Jocs del Mediterrani celebrats a Almeria el 2005, entre daltres. Això mha permès penetrar un poc més dins els «secrets» de lorganització esportiva.

Però també els càrrecs representatius mhan donat una visió de les dificultats de la pràctica esportiva associada i federada, des daquells primers temps en què vaig ser president de la Federació dAtletisme de la Comunitat Valenciana. El seu primer president autonòmic el 1986, quan es va crear, fins al 1993. Igual que els vint anys, des del 1989, en què he estat vicepresident primer de la Federació Espanyola dAtletisme. Tot això mha permès observar de prop lesport espanyol i linternacional, assistint a multitud de campionats del món i a tres Jocs Olímpics com a delegat de lequip espanyol datletisme. Just quan es publica aquest llibre, he deixat de ser vicepresident. Potser ja tocava, perquè vint anys són molts i és lògic pensar en una renovació o en un canvi daires, sense detriment del meu amor per latletisme, la meua «petita gran passió».