Però també els càrrecs representatius mhan donat una visió de les dificultats de la pràctica esportiva associada i federada, des daquells primers temps en què vaig ser president de la Federació dAtletisme de la Comunitat Valenciana. El seu primer president autonòmic el 1986, quan es va crear, fins al 1993. Igual que els vint anys, des del 1989, en què he estat vicepresident primer de la Federació Espanyola dAtletisme. Tot això mha permès observar de prop lesport espanyol i linternacional, assistint a multitud de campionats del món i a tres Jocs Olímpics com a delegat de lequip espanyol datletisme. Just quan es publica aquest llibre, he deixat de ser vicepresident. Potser ja tocava, perquè vint anys són molts i és lògic pensar en una renovació o en un canvi daires, sense detriment del meu amor per latletisme, la meua «petita gran passió».
Amb tot, la memòria sen va per les tortuositats de més de quaranta anys entorn de lesport, tota una vida que diria un clàssic, des que el 1964 vaig començar a practicar atletisme. Vaig ser, primer atleta, després entrenador, dirigent i organitzador, cosa que mha permès gaudir daquest esport universal, dur com pocs i extraordinàriament divers, i daltres. Els seus ensenyaments són impagables. Primer, amb les teories de lentrenament, després amb la seua gestió, i de tot això parle dalguna manera al primer capítol, en què es mesclen les vivències personals amb el pas i el canvi duna professió: la de lantic professor dEducació Física per la de llicenciat en Ciències de lActivitat Física i lEsport.
Daltra banda, als capítols més generalistes sobre «lentorn de la pràctica esportiva» i «la política esportiva», shi afegeix un capítol sobre el futbol, un tema que genera un volum de notícies tan gran que és difícil sostraure-sen, tant de les notícies com de la seua dinàmica. La seua presència en la societat ocupa un lloc tan preponderant que nhe analitzat les vicissituds en diverses ocasions. Això mha permès obrir el ventall de coneixements, entrar en aquest món tan bigarrat i estudiar-ne el funcionament.
El mateix ha passat amb un altre tipus dactivitats o esports, lescriptura sobre els quals mha permès conèixer-los millor, però, encara que la seua temàtica siga més concreta, shan agrupat sota lepígraf de «lentorn de la pràctica» o «la política esportiva», ja que el seu enfocament tendia més cap a aquests continguts que als daquests esports mateixos.
Del conjunt del llibre destacaria, duna banda, allò que té una clara orientació política en el sentit dels clàssics atenesos, no en el reduccionista dels partits polítics, és a dir, pel que té danàlisi de les relacions entre els ciutadans de la polis. Uns ciutadans lorientació dels quals hauria de ser cap a la justícia i el bé comú, que, traduït al contingut dun simple paràgraf o apartat, és el tractat de les actuacions i els programes dels nostres governants, en tant que han estat elegits per a treballar pel benestar dels seus conciutadans. Una altra cosa és que discrepem, i profundament, de si aquest benestar social saconsegueix fent grans premis de Fórmula 1 o potenciant la pràctica de lesport a les escoles. I com que han passat molts segles des de la Grècia clàssica, actualment no podem deixar de ser hereus de les teories de Hobbes, Descartes
o de la «crítica de la raó» de Kant, de personatges com Rousseau o Pestalozzi en làmbit de la filosofia o de la pedagogia física, i, finalment, del conjunt de la Il·lustració. De manera que, de tant en tant, ens ix la vena crítica. què faríem, què seríem sense aquest pensament crític? Reivindiquem-lo, doncs, tot i que pesi a alguns càrrecs públics o encara que ens causi problemes personals.
Amb tot, hem arribat fins aquí i seguirem reflexionant per veure què ens retorna aquest mirall de lesport, i, sobretot, pensant en la gent de lentorn esportiu que necessita un suport, una veu que la defense, la crítica sana a una política i uns programes esportius que no tenen la més mínima planificació, amb uns pressupostos escassos i una gestió amb tantes llacunes com el mar de la Copa de lAmèrica.
No voldria acabar aquest preàmbul sense parlar dalguns temes concrets i específicament de tres. Un de connotacions polítiques: la llarga mà de Blanquer sobre el sorprenent nomenament de Niurka Montalvo, campiona del món de salt de longitud a Sevilla, però sense cap bagatge en direcció i gestió de lesport, com a secretària autonòmica de lEsport a menys de dos mesos de les eleccions de maig del 2007. Va ser passar directament de les pistes al màxim càrrec executiu de lesport valencià i això grinyolava molt, sobretot perquè feia tot just uns anys que vivia a la Comunitat Valenciana. El seu nomenament, assumit per tots, va ser cosa de Rafael Blanquer, el seu entrenador, molt amic del president de la Generalitat. Montalvo va aconseguir superar possibles canvis de govern després de les eleccions ja que, de nou, va guanyar el PP i ella segueix encara en aquest càrrec el gener del 2010.
Un altre dels temes significatius per a mi és relativament recent i està just als antípodes de lanterior. és un homenatge a un amic acabat de jubilar, Enric Martí, el meu conseller àulic quan érem estudiants a Madrid i sobre el qual vaig publicar un article que incloc ampliat en el llibre i que mha servit per a portar a col·lació la situació de leducació física, aquesta antiga «maria» en lensenyament no universitari. Larticle va comportar un important desplegament emocional. I no ho dic per les llàgrimes del protagonista, que és un sentimental, sinó per la gent que deia haver-lo llegit i haver-se sentit identificada amb allò escrit i amb Enric Martí, aquest gran professor. «Un professor de pati» fou, al seu torn, una petita contribució a lhonor de tots aquests professors deducació física que quotidianament imparteixen aquesta matèria als instituts i a les escoles i promocionen la pràctica física i esportiva entre els joves, malgrat les deficiències que tots coneixem i de la poca atenció que sels dedica des dels llocs de comandament educatiu. Són herois anònims, gràcies als quals el nostre panorama esportiu no està molt pitjor i els nostres escolars baixen una mica la seua obesitat, el gran problema de salut de la nostra societat.
Finalment, el tercer dels temes, escrit també en el seu moment com a article, era en certa manera una reivindicació: dels nostres orígens, de la nostra història esportiva més genuïna i dunes persones que, contra el vent i la marea daquesta mal entesa modernitat, van arramblar amb tot i segueixen mantenint lesperit del passat i lesperança en el futur, com els germans Tuzón. Larticle sobre «El Trinquet de Pelayo» va eixir publicat el 15 de juliol de 2007, a punt que el personal anara de vacances i que la crida de socors dels propietaris del Trinquet caiguera en sac foradat i el tema soblidara amb el ferragosto. Però no, al costat daltres accions, va contribuir a fer que el tema es resolguera i que el Trinquet tinguera les subvencions oportunes perquè entre els Tuzón i lAdministració, sobretot municipal, dugueren a terme els arranjaments necessaris per a insonoritzar el que els aficionats en diuen «la catedral de la pilota». Hauria estat un contrasentit tot el teòric suport que les institucions donen a la pilota com a emblema de la cultura valenciana i que deixaren caure la més antiga de les seues installacions. Com que equip de govern i oposició municipal van estar totalment dacord, la cosa es va poder solucionar. I com que els agraïts van al cel, a més duna trucada només publicar-se larticle, els bons gestors del Trinquet Pelayo van tenir a bé convidar-me a la «reinauguració», cosa que vaig agrair perquè, en aquesta València nostra, les autoritats procuren convidar-me al menys possible. A alguns/es càrrecs públics, els produeix urticària i alguna cosa més veurem en actes públics, com quan lAssociació Valenciana de Gestors Esportius em va atorgar el premi a la trajectòria professional i es lliurà el guardó en el curs del sopar oficial del congrés de lAssociació Espanyola de Gestors.
Una de les anècdotes més boniques va succeir precisament amb aquest article sobre el Trinquet de Pelayo, quan un alumne meu va venir a veurem al despatx no per a parlar dexàmens, de programes, o per a queixar-se dalguna cosa, sinó, precisament, per a agrair-me que lescriguera i que defensara la pilota. quan li vaig dir que la pilota, aquí, no necessitava defensa, que era dels esports més ajudats, mho va negar. De cara a la galeria, tot pareixia estar bé, però ell, com a practicant i gran aficionat, coneixia de primera mà les deficiències i les dificultats que passaven les escoles de pilota per a sobreviure.
Al llibre, hi ha altres reivindicacions, com la tristesa i la ràbia per la desaparició de la «maratonina», després de vint-i-cinc anys dhistòria, o la discriminació dequips com el Platges de Castelló i altres, enfront de lamiguisme dequips com els dAspar o Blanquer. Possiblement els «amics» de Madrid no en tinguen la culpa. Els ho disculparé.
Finalment, entre la part dedicada a lanàlisi dels esdeveniments, ocupen un paper central la Fórmula 1 i la Copa de lAmèrica, la qual cosa és lògica pel paper protagonista que han tingut en la societat valenciana i en el primer cas, també, entre col·lectius ciutadans i els nombrosos grups oposats al circuit.
Amb tot, escriure és dur. Evidentment, no escriure del temps o de la lluna, sinó del que passa quotidianament. I del que passa en lentorn de la teua professió o del teu treball. Genera una certa incomprensió i et carregues un munt d«enemics» (possiblement no més dels que ja tenia abans diniciar la sèrie d«Ocios y Negocios», tot i que alguns estiguessin ocults). A voltes, és bastant ingrat, delicat, i la sensació de solitud és impossible devitar, de manera que he estat a punt de deixar descriure aquesta columna del Levante-El Mercantil Valenciano diverses vegades. Mhan aguantat les trucades, les felicitacions i els suports daquells amics i seguidors fidels que un té o els dels molts que se senten discriminats i desprotegits per la política esportiva que es fa per aquests llogarrets, o fins i tot els dels qui, sense estar afectats directament per aquestes actuacions administratives, els pareixen negatives. El valor daquestes persones que sense conèixer-te tenvien un mail de reconeixement és dallò més valuós per a alçar lànim i lautoestima i seguir avant. També lempenta dalgunes persones que són a la frontera política bregant cada dia, com Concha Caballero i Jeannette Segarra, a les quals sels fa molt dur el control daquesta república monàrquica campista o campsista en què sha convertit la Comunitat Valenciana, País Valencià per als amics. I, per descomptat, el suport incondicional dels amics, sobretot dels membres de la Germandat, aquesta associació judeomaçònica a la qual pertanye. Som quatre individus tan perillosos que ens ajuntem a sopar un cop al mes per a contuberniar.
A totes aquestes persones, el meu petit homenatge, perquè el seu alè se sent i et reconforta. Però hi ha una persona especial, el nom de la qual em guardo, que ho fa quotidianament: em passa el comunicat cada diumenge, siga on siga, i em comenta larticle. Fins i tot em dóna idees per a altres de futurs. Així que, gràcies dobles.
Com gràcies dobles, i triples, al diari Levante-EMV, que empara els meus «totxos» dominicals i que mha permès redactar aquest llibre, així com a Eliseu Climent i a Publicacions de la Universitat de València, que van acollir amb entusiasme la idea descriurel. Eliseu, a més, un inconformista, el que va fer la primera vegada que li ho vaig comentar fou donar-me més faena.
I què no dir deixe amic de tota la vida, el company Aleixandre, un bon munyidor daquesta història, que va sorgir allà per octubre o novembre del 2006, en una conversa intranscendent enfront duna cerveseta. Vicent Aleixandre, el «gran Alex», cap de redacció desports del diari, és per a mi un dels millors, per no dir el millor, «escrividor» desports dEspanya així, amb totes les lletres. I com li he dit moltes vegades, és una pena que no es prodigue més. Li dec el rescat de la meua vena periodística i daquests «Ocios y Negocios», base daquest llibre amb alguna aportació més.
Gràcies!
1. LA TRANSFORMACIÓ DUNA PROFESSIÓ A TRAVÉS DE LEXPERIÈNCIA PERSONAL
Pareix com la segona versió de la famosa cançó de Serrat «Ara que tinc vint anys»: «Ara que fa vint anys que dic que tinc vint anys», però la transformació de leducació física a Espanya ha acompanyat lesdevenir de la meua història personal. Vaig arribar a Madrid el 1969 disposat a estudiar aquesta carrera nova, un cop conclòs aquell extingit preuniversitari que shavia destudiar per a entrar a la universitat, encara que no era necessari per a lInstitut dEducació Física (INEF) de Madrid, lúnic existent en aquell moment, que només exigia el sisè i la revàlida de lèpoca.
Vaig anar a Madrid sense tenir ni idea del que representaven aquests estudis a Espanya. Eren quatre anys de carrera, això sí, però aviat descobrírem que vam ser conillets díndies. Aquests estudis no eren universitaris ni depenien del Ministeri dEducació. Mai se sabrà amb certesa si va ser per deixadesa daquest ministeri o perquè «els desports», és a dir, la Delegació Nacional dEsports, no volien deixar anar lexcel·lent mos competencial que conservaven (Cagigal, 1975) des que va acabar la Guerra Civil espanyola i Franco, més aviat la part oficial de la Falange, va copiar el model esportiu italià.
En qualsevol cas, la veritat és que els estudis deducació física, lINEF de Madrid, i posteriorment el de Barcelona, creat el 1975, depenien de la Delegació Nacional dEsports, que, al seu torn, estava adscrita al Ministeri de la Secretaria General del Movimiento. Aquesta dependència dels organismes esportius en lloc dels educatius va ser una rèmora i va tardar a corregir-se fins uns quants anys després que la democràcia safermés al nostre país. Almenys, en lensenyament superior, no es va aconseguir fins a mitjan anys noranta, que ja és dir, gairebé vint anys després.
Però loctubre del 1969, quan vam aterrar a Madrid, no sabíem el que sacostava. La resposta més esperançadora quan preguntaves què passava amb els estudis deducació física era que aviat ens integraríem a la universitat. De fet, lINEF de Madrid es va construir en terrenys de la Universitat Complutense, cosa que es posava com a exemple del fet que aviat tocaríem el cel i eixiríem dels llimbs on estàvem. Perquè els «inefians» érem mitja figa mig raïm, o ni carn ni peix. què significava? que per al món universitari i per a la predemocràcia espanyola procedíem dun organisme pertanyent a la Secretaria General del Movimiento, però aquests tenien les seues pròpies escoles: lAcademia de Mandos José Antonio, que va canviar de nom als últims anys del franquisme per a no significar-se tant, i lEscuela Femenina Isabel la Catòlica, o alguna cosa així. Acabats els estudis, havia de buscar faena, i la impartició de leducació física a les escoles o a la universitat, on existia aquesta matèria com a tal, depenia de la Delegació Nacional de la Joventut, la dels xicots, o de la Delegació Nacional de la Secció Femenina, la de les xicotes, amb les seues delegacions provincials en ús. I és clar, per als «inefians», no solia haver-hi faena als centres públics. No érem dels seus. Però, en homes, els col·legis privats, majoritàriament religiosos en aquell temps, ja shavien escapat del control de les delegacions de la Joventut i contractaven qui volien. Als pocs que vam aparèixer per València a principis dels anys setanta (dos de la primera promoció, quatre de la segona i cinc de la tercera, en la qual em trobava), sens rifaven. No volien «els de Falange», com sels deia en largot de lensenyament, i no vam tenir problemes de faena.