És necessari recordar que aquest centre va ser una de les megalòmanes obres del tardofranquisme que va albergar al complex de Xest, construït ex professo, 5.000 xiquets del segon cicle dEGB (segons la Llei deducació del 1970) de tot el territori espanyol, és a dir, xiquets dentre 11 i 14 anys trets del seu entorn natural i internats allà durant el curs escolar, dins la xarxa duniversitats laborals. Construït a finals dels anys 1960 i posat en marxa a principi dels anys 1970, la monumentalitat de les seues edificacions (residències, aules, equipaments esportius, menjadors...) era tanta que la seua despesa en manteniment es feia insuportable, sobretot quan, acabat el franquisme i eliminada la seua funció bàsica dinternat massiu, el seu ús era molt menor. La degradació, que encara continua, era ja patent el 1987: les residències tenien molts problemes de serveis; a la pista datletisme ja no li quedava material sintètic, era pur ciment, i els pavellons eren freds, petits i inapropiats per a un INEF.
Això va provocar diverses vagues i reivindicacions dalumnes i professors gairebé fins al moment en què, un cop integrats a la Universitat, el centre es va ubicar al campus de Blasco Ibáñez. Aquesta fou, des dels seus inicis, una reivindicació dels estudiants: baixar al campus universitari i integrar-se plenament amb la resta de la comunitat universitària.
Però ens havíem quedat en la «minioposició» per a la contractació dels professors de lINEF i la composició del tribunal: sobre aquesta minioposició sha dapuntar lintent de designar els professors a dit per part de la Direcció General dEsports de lèpoca, que no va anar més enllà perquè sempre hi ha, des dels serveis jurídics, per exemple, algú que avisa persones més assenyades i sensates sobre possibles problemes legals. De manera que lopció final fou traure a concurs públic les places de professors de matèries específiques que no donava la Universitat de València (la convocatòria es va publicar al DOGV). Aquests dubtes inicials sobre el sistema de designació del professorat van provocar un cert retard i les places van eixir gairebé iniciat el curs.
Un parell danys abans, per fi, el conseller de Cultura i Educació, Ciprià Císcar, es va decidir a separar Joventut i Esports, però la sorpresa va ser majúscula quan el primer director dEsports a seques fou un tal Manuel Ortiz, professor dhistòria dun institut de Xest, precisament, i abans professor de la Universitat Laboral, el qual Císcar tenia com a delegat provincial de Cultura de València. Li havia de buscar una nova ubicació, ja que les delegacions provincials de Cultura i Educació shavien acabat dunir i un dels dos delegats sobrava. I va sobrar Manuel Ortiz, aparentment ascendit, però, políticament, per a traure-sel de sobre a la delegació conjunta dEducació i Cultura de València. Venia precedit duna fama d»antiesportista», segons expliquen els qui el van conèixer a les seues classes de Xest. Per descomptat, ho va demostrar amb escreix. Va passar per aquestes latituds amb molta més pena que glòria, pocs el recorden i només ho fan, com jo en aquest cas, per a rememorar la seua intervenció davant el Tribunal (sense ser-ne membre), primer intentant que la plaça a la qual jo optava la donaren a laltre candidat que es presentava i, com que això no va colar, que es declarara deserta la plaça. Tampoc va colar. Sempre hi ha persones honorables que són capaces daguantar la pressió daquests polítics de pacotilla que pretenen que la gent es plegui als seus interessos. De manera que, al final, el Tribunal em va donar la plaça per unanimitat i des daleshores vaig ser professor de lINEF i més tard de lavui Facultat de Ciències de lActivitat Física i lEsport, després de superar una nova oposició enfront dun tribunal de professors universitaris, tots daltres universitats en no existir a la de València especialistes de làrea. Una funció que no he deixat mai, perquè, quan he estat a fora organitzant algun esdeveniment, ha estat en comissió de serveis i, a més, he seguit donant cursos, màsters i altres estudis.
LINEF/IVEF que ix a València loctubre de 1987 és un centre amb un pla destudis aprovat molt similar al de lINEF de Madrid i amb lorientació clàssica cap a les matèries densenyament/entrenament, amb lexistència de mestratges i una càrrega lectiva bastant esportiva. Només existia una assignatura de gestió que poguera ser qualificada com a tal, associada a legislació esportiva, de manera que fou adscrita al departament de Dret de la Universitat de València.
Aquesta fou una de les característiques de lINEF de València en la seua creació i que, dalguna manera, nhan condicionat el funcionament posterior. Una part de les matèries es van adjudicar directament a departaments universitaris a través dun conveni amb la Universitat de València que en preveia ladscripció al sistema legal de reconeixement de títols per a centres externs que no en depengueren directament. En aquelles matèries que la Universitat no poguera impartir, la Conselleria va convocar les places i designà els tribunals.
Realment, aquest sistema mixt causà problemes, fou una rèmora en la integració i va provocar greuges comparatius. No es féu enlloc. Els INEF de la Corunya, Lleó i Vitòria convocaren totes les places des del Departament dEsports de la comunitat autònoma, i a Las Palmas van eixir totes les places des de la Universitat, però amb una convocatòria nova i fruit dun conveni similar al de València, cosa que els facilità la integració posterior. El sistema mixt valencià, a més, va causar durant anys una divisió, lògica, entre el professorat segons el tipus de procedència contractual. Finalment, tot això va quedar enrere amb la plena integració de lINEF a la Universitat de València i la primera convocatòria de places de professors universitaris el 1998.
De tal manera que lassignatura que jo vaig aprovar en aquella primera oposició del 1987 va ser història de lesport, que he impartit pràcticament fins al curs 2008-2009, amb els parèntesis de les meues absències. Posteriorment, un cop assolit el cinquè curs, també vaig impartir bastants anys «Directrius per a lentrenament dels joves» fins que va desaparèixer del pla destudis. Però significativament no vaig donar assignatures de gestió fins després de la meua tornada dAlmeria, el curs 2006-2007, quan feia anys que mhavia convertit en un especialista en aquesta àrea, perquè no existien aquestes matèries.
Bé professionalment o bé com a gestor amateur, és a dir, sense remuneració, des daquells inicis de lesport escolar el 1977 mai no vaig deixar el camp de la gestió de lesport. Així, si després de lesport escolar va venir la gestió del CITD, a principis dels anys 1980, la collaboració a la Junta Rectora i el Consell de Gerència de la Fundació Esportiva Municipal de lAjuntament de València o la direcció del Palau dEsports de la Font de Sant Lluís, la cosa va continuar a la Federació dAtletisme. De la mateixa manera que el 1985 abandonava la direcció del Pavelló de la Fonteta i mintegrava a lensenyament secundari a lInstitut de Batxillerat El Clot, el 1986 vaig guanyar les primeres eleccions autonòmiques a president de la Federació dAtletisme de la Comunitat Valenciana (FACV), càrrec que vaig ocupar fins al 1993, després de revalidar la meua candidatura el 1990. I he de dir que el nivell dexigència i de treball va ser molt superior a qualsevol altre càrrec de gestió professional que haguera tingut abans, exclosa, probablement, la direcció de lesport escolar el 1977, ja que allò era més seriós del que semblava, sobretot per lèpoca en què es va desenvolupar i la necessària obligació de muntar una estructura nova.
Bé professionalment o bé com a gestor amateur, és a dir, sense remuneració, des daquells inicis de lesport escolar el 1977 mai no vaig deixar el camp de la gestió de lesport. Així, si després de lesport escolar va venir la gestió del CITD, a principis dels anys 1980, la collaboració a la Junta Rectora i el Consell de Gerència de la Fundació Esportiva Municipal de lAjuntament de València o la direcció del Palau dEsports de la Font de Sant Lluís, la cosa va continuar a la Federació dAtletisme. De la mateixa manera que el 1985 abandonava la direcció del Pavelló de la Fonteta i mintegrava a lensenyament secundari a lInstitut de Batxillerat El Clot, el 1986 vaig guanyar les primeres eleccions autonòmiques a president de la Federació dAtletisme de la Comunitat Valenciana (FACV), càrrec que vaig ocupar fins al 1993, després de revalidar la meua candidatura el 1990. I he de dir que el nivell dexigència i de treball va ser molt superior a qualsevol altre càrrec de gestió professional que haguera tingut abans, exclosa, probablement, la direcció de lesport escolar el 1977, ja que allò era més seriós del que semblava, sobretot per lèpoca en què es va desenvolupar i la necessària obligació de muntar una estructura nova.
Aquí, una vegada més, tot estava per fer perquè naixia la Federació Autonòmica i shi havien dintegrar tres federacions, les dAlacant, Castelló i València, que fins a la seua creació eren no solament independents entre si, sinó fins i tot rivals. No fou tasca fàcil, ja que des del mateix muntatge de lestructura, el local, els càrrecs directius, el personal de treball, el calendari de competicions, tot partia de zero, perquè, per a la nova etapa, no servia allò que existia amb anterioritat i, a més, shavia danar amb compte i mà esquerra per a evitar els típics rancors territorials. No obstant això, crec que va valer la pena i aconseguírem posar certes bases per al futur, consolidant lorganització autonòmica.
Daltra banda, fou una etapa magnífica, ja que no en va és el meu esport, lesport al qual porto associat més de quaranta anys, que es diu aviat, des que el 1964 vaig començar a practicar-lo amb tretze anys, i del qual vaig ser, també, entrenador, i finalment dirigent, de manera que li tinc un afecte especial. Latletisme em va permetre continuar aprofundint en el camp de la gestió, aprenent i aportant novetats. Així, al marge de la pròpia estructura organitzativa de la FACV, creàrem els campionats autonòmics, pas lògic obligat, que aconseguírem que foren televisats uns anys pel Canal 9 en directe, i el Gran Premi Caixa dEstalvis de València (lactual Bancaja), patrocinat per aquesta entitat, amb premis per als atletes i competicions puntuables a totes tres províncies. Les competicions i trobades internacionals van tornar a València, gràcies a aquells dos primers mítings internacionals en pista coberta organitzats el 1987 i el 1988 i a un Espanya-França al Pavelló de la Fonteta quan tenia pista datletisme. En fi, que jo, un amant de latletisme, mho vaig passar molt bé, i alguns encara ho recorden amb gust.
Desgraciadament, vaig haver de dimitir el 1993, perquè el president de la Federació Espanyola (RFEA), José M. Odriozola, em va oferir en el seu segon mandat fer-me càrrec de la gestió econòmica de la Federació i, per a evitar suspicàcies daltres federacions territorials o de clubs no valencians, vaig creure més oportú no compaginar ambdues comeses.
Jo ja estava a la Junta Directiva de la RFEA des que, al cap de poc temps de ser president de la FACV, Juan M. de Hoz, el president en aquell moment, em va oferir de ser-hi. No hi havia ningú de València en aquell moment i vaig acceptar. érem al 1987 i a finals del 1988 es van celebrar eleccions i vaig ser un dels pocs (només dos) daquesta junta directiva de Juan
M. de Hoz que donà suport a Odriozola. Vam ser (la FACV), a més, la federació territorial que li va aportar més vots, ja que laltre candidat era català i la seua federació tenia la major representació en lassemblea, mentre que altres federacions, com Andalusia o Madrid, estaven dividides, al contrari que la valenciana. José M. Odriozola va guanyar les eleccions i durant vint anys vaig ser vicepresident primer de la RFEA.
Abans que res, diguem que vaig aprendre economia. Per força els pengen, que diu el refrany. I és que un sap com comença a exercir la seua vida laboral, què ha estudiat, però no com acaba, sobretot en el món de lactivitat física i lesport, un món nou, canviant, amb noves àrees de coneixement que sobrien, amb la necessitat de trobar professionals i amb lexigència cada vegada major de fer una gestió de tall empresarial i no amateur, és a dir, dedicant-hi una estona a la vesprada com passava a principis dels anys 1990. En qualsevol cas, la veritat és que la «festa», a començament del 1993, era com per a pensar-sho dues vegades. La RFEA tenia un dèficit de 160 milions de pessetes i un pressupost que amb prou feines arribava a 800, res a veure amb lactual, que supera els 2.000 milions de pessetes (12,7 milions deuros de pressupost ordinari en 2007 i 12,3 milions en 2008, sense comptar els esdeveniments extraordinaris). Es devien la major part de les beques, no hi havia cap mesura financera del tipus pòlissa de crèdit, préstec o similar que permetera alleugerir els problemes de tresoreria. Shagueren destablir urgentment aquest tipus de mesures i aprovar una pòlissa de crèdit que permetera continuar lactivitat normal, que daixò es tractava, al cap i a la fi. Es comptava amb uns pressupostos i subvencions que, tot i que shavia desperar a la seua aprovació anual, estaven més que consolidats, fet que hauria de permetre comptar amb aquests recursos financers.
Aconseguírem, no sense angúnies, eixir del problema i la RFEA, des del 1993, excepte en un parell dexercicis, va tenir sempre superàvit econòmic, fet que li va permetre eixugar aquell dèficit angoixant i tenir un fons social (en termes tècnics) positiu, que a finals del 2007 era de 494.670,07 euros: res a veure amb aquells durs començaments, i ja mhauria agradat començar amb un panorama com lactual.
Els primers quatre anys de mandat dOdriozola, vaig estar en temes més de caràcter tècnic, ocupant la Vicepresidència del Comitè Tècnic, anant de delegat dequip als principals esdeveniments, però res més en el que en diríem gestió federativa, encara que en aquest període ja vaig tenir entre mans lorganització del meu primer gran esdeveniment: el III Campionat del Món dAtletisme en pista coberta, celebrat a Sevilla el 1991. Però era una organització externa a la RFEA, amb un comitè organitzador format per totes les institucions sevillanes (Ajuntament, Diputació i Junta dAndalusia), el CSD en representació del Govern central, a més de la pròpia RFEA. Hi havia força preocupació per la seua organització. Era el primer campionat del món, que no fóra de cros, que organitzàrem, estàvem a un any dels Jocs Olímpics de Barcelona i es tractava dun esport com latletisme de clares connotacions olímpiques, de manera que els errors organitzatius podien afectar la credibilitat de cara als Jocs. Vaig estar un poc més de dos anys a Sevilla, des de loctubre de 1989, amb lúnica experiència de la Copa del Món de Barcelona, celebrada el 1989 i del comitè de la qual era vicepresident, dels propis campionats federatius i dels esdeveniments que shavien muntat a València els anys 1980, dels comitès organitzadors dels quals vaig formar part.
Però la cosa no va eixir malament i, potser per això, em va tocar tornar a Sevilla quan, el març del 1997, sens va concedir lúnic campionat del món a laire lliure que hem organitzat. Vaig ser allà, de nou, des de finals del 1997 fins al desembre del 1999, però pel mig em va tocar també ser el coordinador general del campionat europeu datletisme en pista coberta de València del 1998 fins que vaig marxar a Sevilla i em va substituir el president de la FACV en aquell moment, Pepe Campos, encara que em vaig mantenir dadjunt seu fins a la celebració del campionat lúltima setmana de febrer del 1998.