Però la cosa no va eixir malament i, potser per això, em va tocar tornar a Sevilla quan, el març del 1997, sens va concedir lúnic campionat del món a laire lliure que hem organitzat. Vaig ser allà, de nou, des de finals del 1997 fins al desembre del 1999, però pel mig em va tocar també ser el coordinador general del campionat europeu datletisme en pista coberta de València del 1998 fins que vaig marxar a Sevilla i em va substituir el president de la FACV en aquell moment, Pepe Campos, encara que em vaig mantenir dadjunt seu fins a la celebració del campionat lúltima setmana de febrer del 1998.
Aquest darrer va ser, per a mi, el campionat que millor ens ha eixit organitzativament, però va fallar en dues qüestions fonamentals perquè un acte es percebi com a èxit: lassistència de públic, que no omplí ni les quatre mil escasses localitats del Palau Velòdrom Lluís Puig, i els bons resultats esportius espanyols, que no van passar de discrets, ja que es van aconseguir tres medalles, cap dor, quan se nesperaven almenys sis. Ni la societat valenciana ni, òbviament, les seues autoritats apostaven llavors pels grans esdeveniments, i així ens va anar.
La dificultat dun campionat en pista coberta tampoc és la mateixa que al dun campionat a laire lliure, i la distància entre un europeu i un mundial també és gran, i si shi suma que no hi havia cap estadi les coses es presentaven bastant complicades quan em vaig fer càrrec de la coordinació general del 7è Campionat del Món dAtletisme de Sevilla. En efecte, el campionat, que es concedí el març del 1997, no disposava destadi, sinó dun gran «forat» a lilla de la Cartuja. Era un estadi la construcció del qual es va preveure per a lExpo del 1992, però que, finalment, no es va fer. Us imagineu organitzar un gran esdeveniment, com és un mundial datletisme, amb només dos anys i mig de temps i sense estadi? Doncs, es va fer. Amb problemes, amb zones sense acabar totalment, fins i tot amb unes altres acabades in extremis, sense conèixer lestadi, sense saber-ne el nivell real docupació despectadors, amb dificultats en els accessos... Per què seguir? Com més hi penso, més increïble em pareix, ja que, en primer lloc, va ser el campionat que es concedí amb menor temps entre la data de concessió i la de celebració, i en segon lloc, es dissenyà un estadi pensant en uns possibles Jocs Olímpics (Sevilla va presentar la seua candidatura per a les edicions del 2004 i del 2008, adjudicades la primera en 1998 i la segona en 2001) i en la seua utilització pels dos clubs de futbol, el Sevilla i el Betis, però mai per latletisme. Aquest estadi té un aforament excessiu de
58.000 localitats i quatre torres pensades per a altres activitats socials i/o comercials (un hotel, en funcionament; cinemes, que mai no es van posar en marxa; un centre per a federacions, que està en projecte, i locals per a ladministració esportiva local i autonòmica), que mai van arribar a temps i que retardaren lobra pel seu volum.
No obstant això, a diferència de leuropeu de València, i malgrat les greus dificultats organitzatives, sobretot provocades per la instal·lació, el campionat fou un èxit, perquè va tenir dues bases que van faltar al Palau Velòdrom Lluís Puig: públic, ja que durant els nous dies dactivitat hi acudiren 452.000 persones, i que els nostres van aconseguir quatre medalles, dues de les quals dor.
Les tasques organitzatives em van portar amb posterioritat a allunyar-me de nou de València; i és que, definitivament, es pot dir no solament que sha convertit en gairebé un hàbit, sinó que aquesta transformació que sha anat esdevenint en la professió, des de la inicial orientació acadèmica i dentrenament a la de gestió, mha afectat de forma total. En el camp de la gestió desdeveniments, a més, els trasllats i canvis de domicili són constants, com bé saben els qui es dediquen a la seua organització, de manera que sha destar amb la maleta preparada, com qui diu.
Així, el juliol del 2000 em vaig traslladar a Almeria per a organitzar els Jocs del Mediterrani 2005, ja que el febrer daquell any el Comitè Permanent del COJMA 2005 (Comitè Organitzador dels Jocs del Mediterrani Almeria 2005) mhavia escollit per unanimitat com a conseller delegat, i vaig ser ratificat el mes dabril pel ple del comitè. El bagatge de Sevilla fou important. En aquesta ocasió, tot i ser ciutats diferents, coneixia el medi, ja que dues de les institucions que formaven el comitè (CSD i Junta dAndalusia) eren les mateixes que a Sevilla, encara que amb persones diferents, i tenia un fort suport de lorganisme esportiu, que en aquest cas no podia ser altre que el Comitè Olímpic Espanyol, i mai agrairé prou aquest suport per part del seu president, Alfredo Goyeneche, en el moment de laterratge a Almeria, que és quan més el necessitava. El seu successor, José M. Echevarría, també mostrà aquest suport contínuament, una cosa important per a lestabilitat daquest tipus dorganitzacions, que quan es concedeixen a sis anys vista passen per diferents avatars polítics i canvis en la seua composició.
No podia ser duna altra manera a Almeria, ja que la competició, molt al contrari que el Campionat del Món de Sevilla, disposà de força temps. Els Jocs es van concedir labril del 1999 i es van inaugurar el 24 de juny de 2005. Hi va haver, per tant, més de sis anys per davant, i el primer canvi en la composició del Comitè ja va tenir lloc abans de la seua total conformació i legalització. El juny del 1999 hi va haver eleccions municipals i va canviar lequip de govern a la ciutat: el PP, que dirigia lAjuntament amb majoria absoluta, la va perdre i una coalició PSOE/IU va governar fins al 2003. En aquest moment, el PP va reprendre el govern municipal, però sense majoria absoluta, sinó en coalició amb el GIAL (Grup Independent dAlmeria), encapçalat per Juan Megino, lalcalde que va aconseguir els Jocs essent militant del PP. Però el setembre del 2002, aquest partit va decidir presentar com a candidat laleshores president de la Diputació i després alcalde dAlmeria Luis Rogelio Rodríguez-Comendador. El pacte entre aquests dos grups no fou senzill i va afectar lestructura dels Jocs: per al PP, lalcaldia; per a Juan Megino (GIAL), la primera tinença dAlcaldia i Urbanisme i la presidència dels Jocs, cosa que obligava a canviar els estatuts, ja que hi constava que lalcalde era el president.
Conte tot això perquè ens adonem que a voltes és molt complicat organitzar un esdeveniment i de quina manera els canvis polítics en les institucions poden afectar-lo. Perquè la cosa no va quedar aquí. Duna presidència del PSOE entre el 1999 (el comitè es va crear definitivament loctubre daquest any) i el 2003, però majoria del PP al comitè, a causa de la representació de la Diputació i de lEstat, es passà a una majoria del PSOE amb la presidència dun independent coalitzat amb el PP, després de les eleccions generals i andaluses del 2004. Pel que fa a lEstat, va guanyar el PSOE, per la qual cosa van canviar els tres representants del CSD i aquest partit va obtenir la majoria absoluta a Andalusia, de manera que els tres representants de la Junta dAndalusia també foren del PSOE (abans governava en coalició amb el Partit Andalusista i, atès que la Conselleria de Turisme i Esports estava en les seues mans, venien dos representants del PA per un del PSOE).
Precisament, tenint en compte tots aquests canvis, era fonamental mantenir lequip de treball, el Comitè Tècnic com se li va dir, i en aquesta estabilitat va jugar una carta clau el COE. No obstant això, sha de dir que els representants institucionals, a tots els nivells, dun signe o dun altre, van saber estar a laltura, van pressionar molt poc per a provocar canvis en els directors de lesdeveniment i això fou, al capdavall, una de les bases més importants per a lèxit dels Jocs. Més encara, aquest bon comportament institucional i la unió entre les institucions, amb les seues discrepàncies lògiques, que majoritàriament es van quedar entre bastidors dins del comitè, sha convertit en un aval per als organitzadors desdeveniments a lhora de demanar competicions internacionals. Encara més, Jaime Lissavetzky, secretari dEstat per a lEsport, el suport del qual vaig tenir des del primer dia, ha encunyat el nom daquest estil de treball com lspanish model, una característica que venem a fora.
Precisament, tenint en compte tots aquests canvis, era fonamental mantenir lequip de treball, el Comitè Tècnic com se li va dir, i en aquesta estabilitat va jugar una carta clau el COE. No obstant això, sha de dir que els representants institucionals, a tots els nivells, dun signe o dun altre, van saber estar a laltura, van pressionar molt poc per a provocar canvis en els directors de lesdeveniment i això fou, al capdavall, una de les bases més importants per a lèxit dels Jocs. Més encara, aquest bon comportament institucional i la unió entre les institucions, amb les seues discrepàncies lògiques, que majoritàriament es van quedar entre bastidors dins del comitè, sha convertit en un aval per als organitzadors desdeveniments a lhora de demanar competicions internacionals. Encara més, Jaime Lissavetzky, secretari dEstat per a lEsport, el suport del qual vaig tenir des del primer dia, ha encunyat el nom daquest estil de treball com lspanish model, una característica que venem a fora.
A Almeria, les coses van canviar molt i el nivell de sofriment fou bastant menor, ja que tot es planificà bé i amb el temps generós de què disposàvem. Dentrada, es va adjudicar a un expert en planificació com Fernando París, que fou director de gabinet del secretari dEstat per a lEsport amb Felipe González i després ministre Javier Gómez Navarro, lelaboració del Pla Director, en el qual es van incloure diagrames doperacions temporals que van permetre preveure qualsevol tipus dincidència i assegurar que els tràmits burocràtics, per exemple, en la construcció dinstal·lacions no afectaren lorganització i que es compliren les previsions. Realment, es féu una bona planificació. També vam tenir molt de suport. Tant les institucions com els ciutadans es van bolcar en lesdeveniment. El resultat final fou una gran satisfacció, ja que aquí, com en cap altre lloc, es van donar les condicions necessàries per a lèxit: bona organització, excel·lents resultats de lequip espanyol (que per primera vegada gairebé va igualar Itàlia i França en el nombre total de medalles, amb un augment considerable respecte a ledició anterior) i gran assistència de públic, que va omplir les instal·lacions.
Per tant, Almeria sempre serà present entre els meus millors records. Foren sis anys formidables, de gran treball, no exempts de problemes i de certes incomprensions i crítiques que han estat superades amb escreix, però, pels aspectes positius. Encara que els Jocs del Mediterrani no siguen a la primera fila mediàtica dels desdeveniments esportius, la seua organització és complicada i, salvant les distàncies, tècnicament, amb un desenvolupament molt similar als Jocs Olímpics, el seu germà gran. Hi havia 22.424 persones acreditades, 5.508 de les quals membres de les delegacions oficials dels comitès olímpics del Mediterrani, entre esportistes, delegats, entrenadors i personal sanitari; una Vila Mediterrània per a allotjar-les, amb el que això suposa de complicació logística; quaranta instal·lacions esportives de competició i dentrenament i quatre circuits de proves exteriors i tres centres de mitjans de comunicació i sis dacreditacions, entre altres tipus doficines. Tot això no és gens ni mica una qüestió fàcil, sobretot per a una ciutat de mida mitjana/petita amb 180.000 habitants. Si, finalment, a més, sacaba amb un superàvit econòmic, el nivell dautoestima i satisfacció puja molts enters. Daltra banda, segons les dades facilitades per Sofres, laudiència televisiva acumulada a Espanya fou de 25.471.000 espectadors. Hi va haver 290 hores de retransmissió en directe (230 per TVE i 60 per Canal Sur) i la màxima audiència va ser la final de futbol entre Turquia i Espanya, amb 1.250.000 espectadors (TVE2). Segons lestudi de Sofres, els Jocs generaren només durant la seua celebració 659 notícies que van ser vistes per un total de 259 milions de persones. I en premsa, sen van donar 3.305 notícies entre l1 de juny i el 6 de juliol, amb 2.948 pàgines dedicades als Jocs i un impacte de difusió de 154.758.172 exemplars (OJD) i 949.730.000 lectors (EGM).
La cosa, doncs, era ideal per a retirar-se. Però no va poder ser. Acabats els Jocs, durant lany 2006, vaig col·laborar com a assessor tècnic amb el comissionat del Govern dEspanya per a la Copa de lAmèrica de València, Ricard Pérez Casado, i després, José M. Odriozola, el president de la RFEA, em va proposar com a coordinador general del Campionat dEuropa dAtletisme de Barcelona 2010. Així que vaig continuar amb la meua faena organitzativa, viatjant un o dos dies a la setmana a la Ciutat Comtal per anar posant en marxa la gestió del campionat, durant els anys 2007 i 2008, fins al mes de setembre, en què em vaig veure obligat a renunciar en no poder-mhi traslladar a viure de forma permanent durant els dos anys que quedaven fins al 2010, encara que em vaig mantenir en el comitè i com a assessor tècnic de lorganització.
El president de la RFEA també em proposà, el març del 2008, com a coordinador general del Campionat del Món dAtletisme en pista coberta de València. Era el més lògic, perquè, al marge de ser la meua ciutat, havia estat abans el màxim responsable executiu en un campionat paregut a Sevilla lany 1991 i també havia estat al comitè organitzador que va muntar el mundial de pista coberta de Barcelona el 1995, és a dir, els dos campionats anteriors del mateix tipus fets a Espanya. Això sense comptar que vaig ser el coordinador general de lúnic mundial a laire lliure celebrat de moment a Espanya i, especialment, el coordinador general del Campionat dEuropa de València el 1998 amb el PP detenint tot el poder institucional en les seues mans: Ajuntament, Diputació, Generalitat i Govern central, i no hi havia hagut cap problema. No va poder ser perquè el PP shi va oposar rotundament o, almenys, si no com a partit, sí institucionalment a través dels seus representants en les negociacions per a la formació del comitè: línclit David Serra, aleshores secretari autonòmic dEsports, i Cristóbal Grau, regidor de lAjuntament de València. Però el culpable era molt més amunt, en el propi president de la Generalitat, instigat pel seu gran amic Rafael Blanquer, a qui no li interessava que jo estiguera en el campionat, per a manejar-lo al seu gust, cosa que no va aconseguir del tot, ja que al final tampoc va ser coordinador general qui a ell li haguera interessat.
La cosa resultava insòlita, encara més tenint en compte que els darrers vuit anys havia viscut fora de València. què havia fet jo? Si hem de fer cas a la versió oficial que van donar al president de la RFEA, en estar col·laborant amb Ricard Pérez Casado i, per tant, amb el PSOE, a la Copa de lAmèrica no podia estar al Mundial dAtletisme, deixant caure així la meua vinculació amb aquest partit. Si hem de creure la versió que donaren alguns daquests responsables polítics de lesport valencià, Grau i Serra, vetadors oficials, preferien una persona que hi haguera estat des del principi i no a mi, que encara era a les costes Almeria. I si hem de creure la pròpia intuïció i la saviesa popular, és a dir, la base de lesport i latletisme valencià, que ho té clar, el veto es va deure al personatge esmentat abans.
En qualsevol cas, la veritat és que no vaig poder estar a lorganització dun campionat del món que sorganitzava al meu poble, perquè alguns indocumentats així ho van decidir seguint consignes polítiques. Un dells, fins i tot, David Serra, ha passat tan fugaçment pel camp de lesport que no ha deixat res. Jo, almenys, per lúnica cosa que el recordaré és per haver-me vetat per a organitzar aquest campionat. Trist balanç en la seua gestió.