Però allò que les institucions valencianes no van acceptar, sí que ho van fer les catalanes i, a més, he de dir que encantades. Vaig tenir un suport total i quan, obligat per les circumstàncies, vaig haver de renunciar, em va saber molt de greu, precisament per aquesta raó. A Barcelona no solament es va acceptar que una persona no catalana fóra el coordinador general, sinó també que el president de la RFEA fóra el president del comitè, cosa que a València tampoc no acceptaren, dit siga de passada, trencant el model organitzatiu més lògic que havia tramès i planificat la Federació. A València, Odriozola es va veure obligat a cedir aquesta presidència a lalcaldessa de la ciutat. Diferents criteris, diferents visions entre els actors polítics duna banda i els de laltra. El cas és que, entre la cessió de la Presidència i el veto al coordinador proposat, la formació del comitè i la signatura dels convenis corresponents es retardaren vuit mesos, fins que jo mateix i Odriozola cedírem, ja que passava el temps i el campionat perilla-va. No valia la pena i no es podia treballar amb qui no et volia.
La qüestió, per als qui ens dediquem a la gestió, va acabar essent més absurda encara, ja que, atès que el CSD no acceptava el meu veto i que, si es produïa, no acceptarien la pro-posta alternativa emanada des de València, la solució de consens fou nomenar José Luis de Carlos, director general de la RFEA, com a coordinador general. En síntesi, que un senyor que vivia a Madrid i que ja tenia molta faena (a part de la RFEA, era el coordinador general del Campionat dEuropa de cros que se celebrava a Toro el desembre del 2007 i vicepresident de lAssociació Europea dAtletisme) va haver de venir a València a fer-se càrrec del Mundial mentre que jo mateix, que vivia a València, havia danar-men a Barcelona per a organitzar un europeu a laire lliure.
No obstant això, aquest incident em va permetre un millor i més tranquil retorn a lensenyament a la FCAFD de la Universitat de València, encara que a la pràctica continue en contacte amb la gestió esportiva a través de diversos esdeveniments o candidatures, com el Campionat dEuropa dAtletisme de Barcelona o la candidatura de Tarragona als Jocs del Mediterrani 2017.
En aquesta tornada a lensenyament, hi ha hagut canvis importants en els plans destudis i làrea de gestió ja té una sèrie de matèries que permeten als estudiants eixir amb els coneixements necessaris per a desenvolupar-se professionalment en un sector que sha convertit els darrers anys en la segona font docupació i, probablement, en la primera amb un major nombre de places lliures, ja que lensenyament està saturat i les places ixen amb comptagotes.
Això representà un canvi substancial des que el 1987 es creara lINEF valencià i em va permetre impartir matèries més dacord amb la meua activitat i amb una especialització a la qual mhavia encaminat als últims temps, qüestió que beneficiaria, crec, els estudiants perquè podia afegir lexperiència pràctica a la teoria. Així, he assumit una assignatura que tothom coneix per planificació desdeveniments, però que té un nom molt més ampli i enrevessat, i que vaig compartir amb el que sha convertit en un gran hobby intel·lectual: la història de lesport, a la qual estic dedicat des que es van obrir les portes de Xest a aquests estudis.
No eren els únics canvis amb què em vaig trobar, perquè el més transcendental va ser la consolidació de la integració a la Universitat i el trasllat del centre al campus de Blasco Ibáñez, una vella reivindicació, sobretot estudiantil. Això acabà amb el període dinterinatge, amb directors o degans que no pertanyien a aquests estudis i ni tan sols al centre, com havia passat fins a lelecció de Vicent Carratalà com a degà, excepte un petit període en què Pepe Campos va ser nomenat director tècnic per la Conselleria de Cultura i Educació, una manera de no incomplir un conveni amb la Universitat en què es marcava que el director, nomenat per la Conselleria, havia de ser professor de la Universitat i tenir una persona vinculada al centre i, específicament, a la professió.
En aquests sis anys, shavien consolidat tres unitats de recerca i el Departament dEducació Física i Esportiva només era incipient i gairebé acabat de crear el 2000, mentre que els professors havien anat desenvolupant el seu currículum universitari, en el qual partíem amb el desavantatge de la tardana incorporació a la Universitat. Això és el transcendental, el veritablement important i on es tracen les vies per al futur, al marge de les discussions i discrepàncies de sempre o les petites rivalitats personals fruit del quefer humà. Ens falta molt camí per a recórrer per a la consolidació del centre dins de les estructures universitàries, per a comptar més entre els òrgans directius de la pròpia Universitat i entre la resta de la comunitat científica, però tot arribarà.
De manera que, molt al contrari del que em va ocórrer loctubre del 1999 a la meua tornada del Campionat del Món de Sevilla, en què vaig estar un període escàs de nou mesos abans de la meua marxa a Almeria, ara he consolidat la meua faceta universitària. Mhe acoblat bé després de sis anys dabsència, estic entusiasmat, he participat en lelaboració del nou pla destudis (dalguna manera obligat pel procés de convergència europeu de lensenyament superior, lanomenat procés de Bolonya), el grau de ciències de lactivitat física i lesport, i he reorientat els meus passos cap a lensenyament i la recerca, alhora que vull tenir una major dedicació a la tasca d»escrividor», un poc abandonada per la dedicació a la gestió.
De manera que així és com hem arribat a la realitat actual, de la qual aquest capítol pretenia ser una petita mostra personal de com sha anat transformat una professió, amb el desig exprés que serveixi desperó i dinvitació a la reflexió i al debat al voltant daquest camp de lactivitat humana tan enriquidor.