Ausias Marc
FERRAN GARCIA-OLIVER
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.
© Ferran Garcia-Oliver, 2009
© De la present edició: Publicacions de la Universitat de València, 2009
Publicacions de la Universitat de València
http://puv.uv.es
publicacions@uv.es
Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera
Illustració de la coberta: Ausias Marc, de Manuel Boix (fragment).
De loriginal del disc de Capella de Ministrers,
Carles Magraner: Fantasiant. Música i poesia per a Ausiàs March.
CDM © i P
Realització ePub: produccioneditorial.com
Sumari
Portada
Portada interior
Crèdits
Pròleg
1. Les armes fan los prous hòmens valer
Lascens del llinatge
Dos cavallers, dos poetes: Jaume i Pere Marc
El pelegrí de Jerusalem
Sant Jeroni de Cotalba
2. Sí com lhom ric que per son fill treballa
La vila de Gandia
La veu absent
Ausias Marc, «lo potrós»
3. Veles e vents
Jo he servit el rei de la Corona dAragó
La màscara de les paraules
Fecunda i perillosa mar
El senyor dels falcons
4. Jo són aquell de qui es deu hom complànyer
Elionor i Peirona
Doble vida
Mompalau, el ministrer
5. Escàs lloguer és dat a mon treball
Beniarjó
«Jo vull jurisdicció solament en los meus»
Marc, lagricultor
6. Car tot assaig se causa desperar
Els Martorell
Vells plets, nous fracassos
Bona boda
Lluminosa València
7. Per destruir aquell qui lha desert
En la mort de Joan Escorna
Guerres privades
Delitós sojorn
«Aquest és qui del món sen va»
8. Ma llengua té la vida e la mort
9. Apèndixs
Bibliografia seleccionada
Textos escollits
Pròleg
Lo savi pren lo profit de sa cerca
El llibre que teniu a les mans és una revisió del que vaig publicar lany 1998, i que duia per títol En la vida dAusiàs March. En aquella avinentesa, la celebració del siscentè aniversari del naixement del poeta murgí a capbussar-me en els poemes i en la documentació darxiu que podien il·luminar les traces que el senyor de Beniarjó havia deixat per la vida. Però tot just un document exhumat poc abans per Jaume Chiner demostrava que en realitat Ausias Marc havia nascut lany 1400 i no el 1397, tal com sempre shavia suposat. Això no obstant, lefemèride serví per estimular investigacions, reflexions i tot un seguit dactes entorn de la figura del cavaller de la nissaga dels Marc. De nou, una altra data assenyalada, la del cinc-cents cinquanta anys de la seua mort, esdevinguda sense cap mena de dubte el 3 març de 1459, ha esperonat una mica de moviment recordatori, si bé escàs i gairebé com una inèrcia commemorativa sense entusiasme. Afortunadament, Ausias Marc no necessita de solemnitats oficials perquè investigadors i estudiosos no deixen mai de dialogar amb els seus poemes i que, com a clàssic rotund de la literatura catalana i universal, atraga maniobres editorials, adaptacions, traduccions, antologies i, no cal dir-ho, un devot públic lector.
Ara, doncs, gràcies a linterès de Publicacions de la Universitat de València, sem presentava loportunitat de tornar a fer circular la biografia que vaig confegir del poeta de Gandia i no lhe deixada escapar. Però, per comptes de reproduir el text exactament igual com va eixir llavors de la impremta o limitar-me a lleus retocs de maquillatge, he procedit a una revisió en profunditat. Poques vegades sens permet de radiografiar escrupolosament els nostres propis treballs i les nostres pròpies deficiències, i més després dhaver transcorregut un interval de temps tan curt, i això sha dagrair. Lestructura bàsicament roman inalterada, però la redacció interna ha sofert canvis substancials. Hi ha també passatges inalterats, i, per ser sincer, jo he estat el primer sorprès de la vigència formal i de fons de diverses parts del llibre, perquè acostume a obrar amb ull crític, començant per mi mateix. La relectura dels documents i la trobada de peces desconegudes han consentit desfer alguns malentesos i corregir errors consignats en altres biografies.
Hi ha una vella discussió erudita entorn del nom de fonts del nostre poeta i cavaller que semblava tancada definitivament. Mhe vist obligat a reobrir-la, i ho dic amb recança, perquè pot pecar de bizantina, i mai no he estat un addicte de les discussions retorçudes i estèrils. En el llibre anterior, per prudència, vaig acatar la variant oxitònica «Ausiàs», però en aquesta ocasió he abraçat sense manies la paroxitònica d«Ausias». Germà Colon defensà amb fermesa laccentuació final i a ell devem al capdavall la canonització del nom Ausiàs. No és en aquest pròleg on correspon desplegar una semblant bateria de raonaments, tot i que ho hauré de fer en un altre lloc. En síntesi, Germà Colon argumentava que en terres valencianes ningú no va escriure mai un Ausies o Auzies que validaria la forma Ausias, i que, per consegüent, els partidaris de laccentuació no oxitònica mancarien de lúnic argument vàlid. Doncs bé, en tots aquests darrers anys han aparegut mhan aparegut diverses evidències escrites amb la terminació «es», a banda de les que ja disposàvem. El més interessant és que de vegades reprodueixen diàlegs, a càrrec de testimonis en processos de les corts locals del justícia. Dit duna altra manera: certifiquen la distància existent entre la llengua codificada, a instàncies sobretot de la Cancelleria reial, i la llengua parlada, més espontània i calcada dels hàbits fonètics quotidians, aquells que se sentien pels carrers i les places dels nostres pobles medievals. Un exemple només extret de La vall de les sis mesquites, un llibre publicat el 2003: a la Valldigna del trànsit del segle XV al XVI, terres immediates a Gandia i que Ausias segurament trepitjà, comptava amb un llaurador que matava les hores lliures amb la ballesta i el gos. En la paperassa oficial figura com Ausias Martí, però tothom el coneixia més aviat com a Osies, el caçador. Una prova així mateix que contradiu la suposició sostinguda per Germà Colon que el nom Ausias no hauria traspassat els cercles de la noblesa, el patriciat i els sectors benestants urbans. Les gents del camp, en la seua humilitat, imitaven els poderosos a la primera oportunitat que podien: en el menjar, en el vestir, en els pentinats o en els repertoris onomàstics amb què batejaven els fills i les filles.
El nom, no cal dir-ho, resultava una mica estrany i els notaris i escrivans dubtaven a lhora de fixar-lo al pergamí o al paper. En llatí passava exactament igual que en català. Fins i tot en un mateix document, com es pot veure en lapèndix final, i en textos referits al poeta i manufacturats per notaris valencians i encara més de Gandia, ara acudien a la formes dAusianus o Ausiasius i adés a la més pròxima al vulgar dAusias. Ara bé, quan calia posar-lo en acusatiu, genitiu o ablatiu tan enregistraven Ausiasum, Ausiasii o Ausiaso com Ausiam, Ausie o Ausia indistintament amb «s» o «z», totes les variants, però que en qualsevol cas també demostren clarament que el nom correcte és el dAusias i no dAusiàs, perquè en llatí resulta improcedent traslladar laccent a lúltima síl·laba dAusiam, Ausie o Ausia. A fi de comptes, leufonia, el ritme
intern i el sentit comú aconsellen llegir amb accentuació paroxitònica el vers: «jo sóc aquest que em dic Ausias Marc».
Ara i adés Marc roman gairebé exclusivament dins la xarxa erudita dels historiadors i les historiadores de la literatura. Gràcies a les seues indagacions els poemes marquians shan més fet intel·ligibles, però els seus estudis a penes han traspassat el receptacle del poema per interrogar-se què hi ha, si és que hi ha res, enllà de la perícia formidable amb què Ausias enfilava decasíl·labs immarcesibles. A parer seu la biografia del cavaller seria prescindible per copsar el sentit dels versos o, a tot estirar, els esdeveniments que ritmen la seua vida serien monjoies que permetrien situar en una perspectiva cronològica els cent vint poemes que li han estat atribuïts. Quan acudeixen a la biografia és per confegir un preliminar i ràpidament oblidat aparador vistós, on llueix tan bé un pare com Pere Marc, el càrrec de falconer que exercí per a Alfons el Magnànim, la rancúnia que el separà del seu cunyat Joan Martorell o lamistat amb un dama com Teresa dÍxer. Tot plegat, però, no tindria cap derivació transcendental en el significat dels poemes. Aquesta desconfiança envers lhome contingent del cavaller que acusa permanentment dificultats per ajustar la seua conducta als paràmetres dominants, explica la displicència, quan no el desdeny, amb què va ser acollit pels especialistes de la literatura catalana medieval el meu llibre. Els més caritatius li han concedit un subsidiari valor divulgatiu, potser ignorant que, tot i el volgut caràcter dassaig dhistòria cultural, o potser per això, estava manufacturat des dels pressupòsits més rigorosos i exigents de la història medieval. Fa la impressió que no consenten ingerències en els seus vedats de recerca.
Recentment Francesc J. Gómez i Josep Pujol, en lantologia Per haver damor vida, gosen escriure: «Potser caldria agrair a la fortuna que els documents darxiu, en la seva eixutesa notarial, no ens donin gaires clarícies sobre la vida privada dAusiàs March, més enllà de la rutina dels casaments, dels fills naturals, de les trans- accions econòmiques i dalgun plet judicial. Lescassetat de dades ens prevé de voler veure la biografia en la poesia, o dexplicar la poesia per la biografia». És una llàstima que una afirmació tan desafortunada entele un treball erudit, per altra banda excel·lent. Les operacions historiogràfiques, independentment de la seua naturalesa literària, cultural, econòmica... parteixen de lacumulació de testimonis de tota índole, mai del seu refús. Jo sóc de lopinió, en canvi, que és una desgràcia absoluta que la documentació senyorial, pública i privada, que van generar Ausias Marc i els seus shaja perdut per sempre més. Llibres de comptes, inventaris de béns i propietats, la gestió de la justícia, quaderns de despeses, la correspondència..., cisellarien millor el personatge que nia en cada un dels seus versos. El que ha quedat i, si bé és mira, es molt, després de tanta devastació de fonts històriques al llarg del temps, és la punta dun iceberg que quedarà per sempre ocult a la recerca.
Cada nova clarícia sobre Shakespeare, fins i tot el seu presumpte rostre pintat en un quadre que ha dormit segles en la paret duna casalot anglès, és celebrat per la comunitat literària i cultural amb vol de campanes; per la senzilla raó que voldríem resoldre un enigma que ens burxa alguna cosa més que la simple curiositat. En aquest mateix sentit, la publicació de les cartes inèdites de Rimbaud han posat al descobert intimitats que no poden deixar de commoure en un home que semblava en fugida permanent de tot i de tots. I tanmateix, el 1898, sadreça a sa mare i la seua germana per dir-los que «alhora que mexcuse per no escriure-us més sovint, aprofite per desitjar-vos un bon any 1890, una bona salut. Continue molt ocupat i em comporte el millor que en sóc capaç mentre mavorresc molt, molt...». Totes les cultures que és com dir totes les nacions, en particular les més grans, es deleixen per «construir» les figures que les dignifiquen, i quan la realitat topa amb el buit documental, la mitificació literària, musical, cinematogràfica, llegendària en fa la resta. A certs postulants de la cultura catalana, que ha de batallar dia sí dia també per sobre- viure enmig daltres més de fortes i devoradores, sembla que els va bé lexercici de la «deconstrucció». Ausias Marc deu ser una joia massa valuosa com per traure-la de lestoig del poema.
Sens dubte que amb la intranscendent felicitació nadalenca de Rimbaud a la família els seus poemes no guanyen ni perden res, però podem entendre millor lhome que els va compondre, que no és poc. Ens habilita un camí, en efecte, per acarar biografia i obra i tractar de veure-hi tant les imatges diàfanes com les deformacions, i encara altres imatges inesperades del qui va escriure precisament «jo és un altre». La poesia de Marc, com la de Rimbaud, no sexplica per la biografia, ni viceversa, però hi ha uns lligams que fan ambdues més entenedores. Tal vegada és en lamor on hi ha més impostació, més convenció, més ficció de lamant desesperat, més premisses dun sistema literari del qual no pot escapar ni el mateix Ausias Marc, un poeta tan rabiosament original com ell. Però aquest cavaller del segle XV parla també de la mort, lamistat, la lleialtat, els set pecats capitals, la justícia, la violència o els sabers mèdics. I, per bé que sotmès a la longitud implacable del vers amb cesura a la quarta, la sinceritat dun jo atribolat pels temps que li tocà de viure acaba emergint per entre els filtres de la retòrica convencional. Ningú no gosaria vociferar lexabrupte perillós en aquella tardor gòtica de cristianisme triomfant i de ferotgia contra els dissidents «catòlic só, mas la fe no mescalfa» per demostrar només lhabilitat amb el decasíl·lab. Hi hem de reconèixer també la confessió dun home conscient de les seues contradiccions, que tem les penes de linfern perquè li falta coratge per a lesmena i que, en posar per escrit les seues deficiències religioses, exorcitza les seues tribulacions més recòndites. Doncs bé, el seu testament no és sinó la confirmació exacta daquesta tebiesa catòlica que el desassossegava.
Ni tampoc crec que un vers com «A temps he cor dacer, de carn e fust» siga tan sols fruit duna inspiració afortunada. Heus ací un daquells decasíl·labs perfectes, on no sobra ni falta res i que ha proporcionat una mena de guió a aquest llibre. Deu síl·labes duna sonoritat rotunda, melodioses, que ressonen greument i profundament cada vegada que les llegim. Tres matèries, tres densitats, tres horitzons morals fixats en un ordre precís de jerarquies: acer, carn i fusta. Es tracta duna imatge ternària ben arrelada a les mentalitats medievals i defectes seductors immediats sobre el lector o loient. En tan poques i monosil·làbiques paraules, excepte una, ens fem cabal de la personalitat voluble de qui les va concebre. Una volubilitat que, al capdavall, esbossa els contorns de la conducta i dels sentiments de la immensa majoria del gènere humà. Nosaltres, com Ausias, som en distintes proporcions animals orgullosos, sensuals i insensibles. Odiem, estimem, som incapaços de deixarnos anar pels sentiments de la tendresa o la compassió. Lodi du lAusias feudal a la violència ignominiosa; lestima, a sublimar lamor com pocs ho han fet mai per mitjà del vers, la insensibilitat, a ignorar el dolor dels altres que, per descomptat, se situaven per sota del seu rang social. Acer, carn, fusta, els tres substantius i les imatges que suggereixen són fascinants, triades de forma conscient per assajar la definició dun mateix. Ausias pren esment de la seua pròpia inconstància, és a dir, de la seua pròpia imperfecció. Amb el poema tracta desmenar-se, de ser millor cavaller, millor amant, millor cristià, millor home. Mai no ho aconsegueix.