Ni tampoc crec que un vers com «A temps he cor dacer, de carn e fust» siga tan sols fruit duna inspiració afortunada. Heus ací un daquells decasíl·labs perfectes, on no sobra ni falta res i que ha proporcionat una mena de guió a aquest llibre. Deu síl·labes duna sonoritat rotunda, melodioses, que ressonen greument i profundament cada vegada que les llegim. Tres matèries, tres densitats, tres horitzons morals fixats en un ordre precís de jerarquies: acer, carn i fusta. Es tracta duna imatge ternària ben arrelada a les mentalitats medievals i defectes seductors immediats sobre el lector o loient. En tan poques i monosil·làbiques paraules, excepte una, ens fem cabal de la personalitat voluble de qui les va concebre. Una volubilitat que, al capdavall, esbossa els contorns de la conducta i dels sentiments de la immensa majoria del gènere humà. Nosaltres, com Ausias, som en distintes proporcions animals orgullosos, sensuals i insensibles. Odiem, estimem, som incapaços de deixarnos anar pels sentiments de la tendresa o la compassió. Lodi du lAusias feudal a la violència ignominiosa; lestima, a sublimar lamor com pocs ho han fet mai per mitjà del vers, la insensibilitat, a ignorar el dolor dels altres que, per descomptat, se situaven per sota del seu rang social. Acer, carn, fusta, els tres substantius i les imatges que suggereixen són fascinants, triades de forma conscient per assajar la definició dun mateix. Ausias pren esment de la seua pròpia inconstància, és a dir, de la seua pròpia imperfecció. Amb el poema tracta desmenar-se, de ser millor cavaller, millor amant, millor cristià, millor home. Mai no ho aconsegueix.
Ausias Marc, doncs, es presta també a les maniobres danàlisi social i cultural. És clar que convé saber si al final de la seua vida utilitzava rimes femenines, detectar els plagis literaris, esbrinar la tradició manuscrita, examinar la mètrica, comprovar lús dels senyals i les formes poètiques o avaluar la importància de la cort reial per a la difusió de lobra. Però convé situar-lo també en uns temps convulsius com són els de lEuropa de la primera meitat del segle XV, i en una geografia concreta, en particular la que va de València a Gandia i salta fins a Barcelona, don era originària la família. Si fa onze anys reclamava el caràcter de «temptativa» lintent destablir la biografia del plançó més singular dels Marc, ara no puc més que insistir en els mateixos termes. Massa silencis, una distància de sis segles doblits i la realitat de fonts avares i fragmentàries són un mur difícil de superar.
Atès que aquest llibre aspira a tenir un públic lector no circumscrit a làmbit de lespecialista, he eliminat laparell de notes. Un tria bibliogràfica mostra tots els deutes i manlleus que he pres daltres autors. Els versos i fragments de poemes utilitzats procedeixen de ledició de Joan Ferraté, mentre que els documents citats la grafia dels quals he lleugerament modernitzat poden consultar-se en les edicions de Jaume Chiner i Jesús Villalmanzo, malgrat que reclamen una nova publicació amb transcripcions més pulcres i rigoroses. Com a apèndix, jo nhe transcrit uns pocs i nhe afegit alguns de nous. Trobar documents inèdits no és cap mèrit especial: forma part del nostre ofici, però no deixa de ser una sort entropessar amb punts de llum en la fosca. La vida dAusias Marc és com aquelles explosions còsmiques del passat, de les quals percebem la traça pels raigs gamma que arriben a la Terra milions danys més tard. I a nosaltres ens competeix seguir-ne el rastre.
Beniopa, Pasqua granada, 2009
1
Les armes fan los prous hòmens valer
Lascens del llinatge
Lhome pel món no munta en gran
valor sens haver béns, bondat, llinatge gran
Aquests dos versos que dicta Ausias Marc són el compendi de la seua pròpia trajectòria familiar. Des de la perspectiva exclusivament literària, la singularitat del poeta és tan exacerbada, amb la ruptura enfront del passat que el precedeix, que sembla una mena de fortuna genètica, compartida amb un coetani i cunyat seu, Joanot Martorell. Però tant lun com laltre són producte del que les nissagues respectives van preparar prèviament, al llarg dun itinerari de lenta ascensió en una societat minada per la competència i les travetes polítiques, no exemptes de violències contra ladversari. Ausias es troba fins i tot amb avantpassats bregats en les llices poètiques, és a dir, amb una tradició domèstica, unes orientacions educatives, llibres i preceptors.
El segle que el separa del primer membre de la família que trenca lanonimat dels subalterns, per accedir al primer pla de lescenari social, descriu lepopeia dun èxit, que no és altre que el de laproximació progressiva cap al cercle dels dilectes del rei. Són pocs els qui, provenint del no res, ho aconsegueixen. Gairebé tots els qui reïxen és perquè han excel·lit en les armes. La guerra durant tota lEdat Mitjana és el camí més dreturer cap a lenno- bliment, també el més perillós. Daltres hi accedeixen des dels graons superiors de lestament urbà, després dhaver acumulat riqueses immenses com a mercaders incrustats en els circuits internacionals, els que uneixen els quatre cantons de la Mediterrània amb linterior i nord europeu. I encara hi ha els qui ascendeixen com a servidors de lEstat. A aquests pertanyen els Marc.
Són temps feliços dexpansió territorial i mercantil de la Corona dAragó. La monarquia és al darrere de totes les iniciatives desplegades pel capital mercantil i les aventures militars. I això és possible perquè els diversos nivells de ladministració pública proporcionen una maduresa institucional, que va esborrant a poc a poc els trets rudimentaris i de tosquedat primigenis. LEstat necessita cada vegada més professionals competents, a part els cortesans i domèstics que integren la casa reial. Tots ells perfilen un nucli dinfluència política considerable, disputat per un seguit de famílies que aspiren a formar-ne part. A mesura que pugen graó a graó en el cursus honorum cap al cim, si cal per mitjà de conxorxes i agressions contra els qui sinterposen en el camí, esdevenen més i més rics, per tot el que suposa de possessió dinformacions, prestigi i, en definitiva, poder. El rei els necessita per reforçar els instruments de govern, però aquests professionals de ladministració al seu torn el necessiten per reafirmar el seu enaltiment, perquè la sort dun llinatge depèn del favor del qui llueix la corona. Tot prové del monarca en última instància, càrrecs, prebendes, feus, senyorius, jurisdiccions i fins les mateixes esposes, perquè les noces dels poderosos sempre tenen una dimensió pública i no poques vegades el rei, i la reina, shi han dimmiscir perquè les operacions matrimonials concloguen satisfactòriament.
Béns i capacitat personal successiva dels membres que integren un llinatge durant cent anys propicien, doncs, lemergència dun cavaller i un poeta com Ausias Marc. Ell és fruit, primer que res, de la seua pròpia ambició i del seu combat particular amb la vida, però també és el resultat duna història familiar tocada per la bona fortuna. Amb tot, coneixem més aviat la superfície daquest itinerari que no les interioritats. La documentació, com la memòria, és terriblement selectiva, i ha romàs sobretot la més vistent, aquella que marca les fites emblemàtiques de la singladura entre la Barcelona i la Gandia del segle XIV. Podem datar amb exactitud el dia del casament del cap del llinatge, però ignorem la llista de convidats a la boda, el que mengen i com se celebra la festa; és incontrovertible la instrucció dels cadells de la família, però desconeixem de quina manera i per quins mitjans assolien un conjunt de sabers que projecten alguns dells cap al virtuosisme poètic; les dones, amb els seus dots, sostenen ledifici familiar, però deambulen com espectres sense veu. Aquestes i altres mancances són ineludibles per als segles medievals, hi havent pel mig tanta devastació darxius i desaparició de dipòsits documentals.
¿Fins on podem, per tant, recular en el temps? A la primeria de lEdat Moderna, quan la puixança dels Marc era cosa del passat, però la fama literària dun dels seus seixamplava gràcies a les traduccions de la seua obra, la família decidí compondre una genealogia. Les notícies reunides es coneixen amb el nom de Llibre de la baronia, i giren entorn de les peripècies matrimonials, les procreacions, les defuncions i altres esdeveniments íntims. Cap a 1911
Francesc de Bofarull, director de lArxiu de la Corona dAragó, el pogué consultar, abans que els propietaris en vedaren la consulta. Gràcies a les seues indagacions detectem que gairebé tres-cents anys més tard la memòria dels Marc, materialitzada en una prova documental, amb prou feines va poder travessar el llindar del segle XIII. No van ser capaços, doncs, didentificar un Pere Marc a qui Jaume I va concedir terres a la comarca de la Safor sis hectàrees i mitja, en agraïment per haver-li fet costat en la conquesta valenciana, ni tampoc el notari de Barcelona també anomenat Pere Marc, i que probablement és el mateix, que de tant en tant realitza tasques per a la casa reial.
En canvi, el Llibre de la baronia adjudica lorigen de lascensió familiar al també notari Pere Marc, a qui qualifica amb els significatius Pere el Prohom i Pere lAntic, i que ara sabem que és fill de lanterior i per això duien el mateix nom i cognom. Entre 1298 i 1338 el seu itinerari laboral el du successivament de notari a escrivà reial, tresorer, mestre racional i conseller. Aquests quaranta anys corresponen als regnats de Jaume II, Alfons el Benigne i els inicis de Pere el Cerimoniós, quatre dècades joioses i de prosperitat, malgrat puntuals revessos. Les rompudes i les colonitzacions interiors fan prosperar lagricultura i al seu torn asseguren la plètora demogràfica; els mercaders basteixen un circuit i una xarxa de consolats arreu de la Mediterrània, gràcies a la manufactura tèxtil que treballa ja per a lexportació; la noblesa per fi cedeix a la secular sedició i abraça la política expansiva de la corona, beneïda per lEsglésia, que com la llengua, la cultura i els triomfs mercantils enalteixen les virtuts de la «nació». Quan a Pere el Cerimoniós li anuncien que el penó oriflama oneja al «castell de Cetines», el Partenó, exclama cofoi a la seua Crònica, per tot el prestigi simbòlic que suposa per al seu reialme: «la més rica joia que al món sia».
Lofici de Pere lAntic el col·loca en una situació òptima per traure rendiment a les pulsions dinàmiques de lEstat al qual serveix. No li reca de prestar al rei diners propis per a un viatge a Roma, per a comprar un cavall o per a les noces duna infanta, i si cal també sincorpora a una expedició militar, com ara la campanya sarda de 1323-1324. Tot plegat és una obligació que deriva del jurament de fidelitat i vassallatge, encara que les ajudes es traduiran més tard o més dhora en copioses generositats. El rei dóna a mans plenes el que pren o, en el seu cas, conquereix mitjançant la força dels seus soldats.
El besavi dAusias, Pere lAntic, dissenya les línies mestres per a la perdurabilitat del llinatge. Així es preocupa que el seu germà Berenguer obtinga el 1301 del rei la rectoria de Sant Mateu, per a més endavant entrar en la possessió duna canongia a la seu de València. Per a ben casar el seu fill Jaume amb Constança
Messeguer li fa a mans 100.000 sous, una quantitat fabulosa i que cap descendent del llinatge, almenys fins als temps dAusias, podrà mai més atènyer. Aquest Pere Marc és un home immensament ric. El numerari reunit pel funcionari eficient en la carrera de ladministració i les finances estatals, linverteix en laugment del patrimoni immoble, amb adquisicions a lHorta Albalat i una alqueria de Torrent, al delta del Llobregat i a les ciutats de València i Barcelona, més una heretat a Sardenya. Per damunt de tot cal remarcar la compra, a Jaume II, del castell i el senyoriu dEramprunyà per 120.000 sous, una altra suma imponent que il·lustra la fortuna reunida el 1323 per loficial de la cort, com també que la carrera en ladministració i finances estatals assegura impressionants acumulacions de capitals. Ara el mite de lorigen ja es pot vincular a unes terres pairals, lEramprunyà, clau per a la memòria familiar, el ressort primordial que perpètuament ha de restar en mans dels Marc. La resta de propietats poden ser objecte de transaccions, però mai lEramprunyà, perquè identifica la sort del llinatge.
Així, amb una cura exquisida, Pere lAntic procedeix a repartir lherència i les responsabilitats entre la progenitura nodrida que ha tingut amb dues esposes, Maria i Saurina. Les tres filles «ixen» fora de la casa a consagrar aliances: almenys una delles, Sibil·la, emparenta amb els Sant Vicenç, nobles amb propietats i senyoria al Maresme. A Pere, el major, li traspassa els dominis centrals i el treball a la cort, on el nomenen mestre racional; segueix els passos del pare i mostra un interès particular pel negoci del vi, amb inversions profitoses al seu celler de Sant Climent de Llobregat, un sector, el vinícola, que coneix una expansió extraordinària gràcies a lempenta de gestors burgesos com ell. A Jaume li cedeix els dominis meridionals, cosa que lobliga a residir a València, on té un protagonisme destacat, com a jurat i conseller en diverses ocasions entre 1338 i 1347. Són anys de crisis frumentàries i dagitació política que deriven el 1348 en la revolta ciutadana de la Unió, una protesta encapçalada per la ciutat de València contra lautoritarisme de Pere el Cerimoniós, acusat de lesionar la legalitat foral i el tradicional pactisme que regula les relacions entre la corona i els seus súbdits. La fidelitat de Jaume al rei enmig de les turbulències li fan témer per la seua vida, però també les recompenses seran esplèndides, i més encara quan compta amb la protecció de la reina Elisenda de Montcada i de linfant Pere de Ribagorça, als quals ha servit. A laltre fill, Berenguer, com a loncle, li pertoca possiblement la mateixa canongia a la catedral de València. I és que la transmissió dels càrrecs eclesiàstics doncles a nebots era emprada, des de feia segles, per a la reafirmació del llinatge. Aquest Berenguer és qui institueix, al seu testament de febrer de 1341, la capellania de Sant Marc a la catedral de València, on havia de ser soterrat ell i altres membres de la família en el futur.
Gràcies, doncs, a les energies desplegades per Pere lAntic, els Marc ja disposen dun senyoriu extens, duna «història» que té principi i dun patrimoni antroponòmic, tan important en el pla simbòlic com el castell dEramprunyà o el cognomen «Marc». En la tria dels Pere, Jaume i Berenguer que duen els barons de la família cal veure-hi també la gratitud envers la casa reial, don els prové tanta riquesa i benaurança. Aquests noms apareixen al cap i a la fi com la millor garantia per a lèxit.
Ja tan sols falta un títol per reblar lenaltiment: el de la cavalleria. Dençà de lalba del mil·lenni aquesta condició havia concitat la fascinació del més gran al més humil, i en ella shavien fos els valors primordials de la conducta social. El cristianisme la va posar al servei de la creu; lordre del món descansava en la seua tasca imprescindible i la literatura havia fet dels seus components una mena de superhomes, tant que la noblesa mateixa va absorbir el que no designava originalment més que una categoria subalterna. Ser cavaller fou, durant la baixa Edat Mitjana, el valor social per excel·lència.
I la família lateny el 1360 en la persona de Jaume Marc I, el segon fill de Pere de lAntic. Nou anys abans, però, havia concentrat en les seues mans tots els dominis arran la mort del seu germà Pere, el primogènit del qual era sordmut, un impediment inapel·lable que li barra laccés als béns pairals. Lobtenció del senyoriu implica un procés judicial contra Pericó, el sordmut, resolt per mitjà dun compromís arbitral lestiu de 1351. Jaume, doncs, lendemà de la mort del seu germà, ha invocat les lleis del llinatge que lautoritzen, com a parent masculí més proper, a reclamar i obtenir lherència familiar. No serà lúnica vegada que una circumstància com aquesta es repetirà. El nou cap dels Marc, després de vendre Albalat a Berenguer de Codinacs, mestre racional del Cerimoniós, trasllada la residència a Barcelona, on es prepara per donar lúltim i definitiu pas.