Mentrestant, lactivitat pública de Pere Marc es multiplica en tots els fronts. Durant quaranta anys exerceix el càrrec de procurador general dAlfons el Vell, una font dingressos regulars entre mil i cinc mil sous anuals, segons els anys i de remuneracions extraordinàries. Un càrrec daquesta envergadura vol dir administrar cabals importants, arrendar els drets del senyoriu, dirigir obres, arbitrar compromisos, obtenir paus de bàndols enfrontats, fer dambaixador i de conseller en assumptes públics i privats del duc. La capital del regne busca la seua mediació en qüestions que concerneixen els seus veïns o la ciutat. En les missives que li fan arribar els jurats, sadrecen a ell com «molt honorable e molt expert cavaller». El seu prestigi depassa de lluny làmbit local i la seua veu és escoltada i respectada a València, en particular quan participa en les corts del regne.
Només la vellesa el doblega. El 31 de març de 1412, Alfons el Jove confegeix el primer balanç positiu del servidor lleial, en el moment de confirmar-li sobre el senyoriu de Beniarjó els mateixos drets i jurisdicció que li va atorgar el seu pare, al qual acabava de succeir al capdavant del ducat: «com vós, mossèn Pere Marc, nostre general procurador, hajats antigament servit al dit senyor duc, de gloriosa memòria nostre pare, seguint aquell en tots los estrenus e bel·licosos feits, e siats estat pres ab lo dit senyor per lo príncep de Gales, escampant de vostra sang e despenent de vostre patrimoni en vostra reemçó». Lany següent, la vespra de Reis, la decisió de plegar ja ha estat presa. No pot més i les poques energies que li resten cal aplicar-les «en lo servei de Déu e lleixar los treballs corporals». És així que compareix de nou davant dAlfons el Jove, voltat dun cercle íntim de cavallers «e altres en multitud copiosa», per renunciar a lofici de procurador general que ha ostentat «per quaranta anys e plus». El duc aprofita lavinentesa solemne per lloar-lo públicament, i li reconeix com «nos havets recitat en generalitat los bons, lleials e memorables serveis per vós incessament en los dits temps feits al senyor infant en Pere, nostre avi, al dit senyor duc, nostre pare, de lloable memòria, e a nós». Alfons el Jove, per altra part, accepta la súplica que li fa el vell mossèn Marc, la de tenir «per bé recomanats vós, madona vostra muller, fills e béns vostres e llurs».
Si públicament el balanç de Pere Marc és impecable, des de la perspectiva domèstica el balanç es presenta més aviat agredolç. La filla havia nascut sordamuda; la vellesa li diu que no veurà ferse un home lAusias, el jove hereu, ni com atenyerà la cavalleria ni amb qui es casarà, però sobretot havia perdut el primogènit Joan. Un colp dur del qual probablement mai no es va refer.
El pelegrí de Jerusalem
son fill e nét són desig e esperança
El testament de Joan Marc apareix com un programa futur dactuació familiar en previsió que lempresa per a la qual es prepara, el pelegrinatge als Llocs Sants, se salde amb la seua pròpia mort. És una peça llarga, meticulosa, planificada fins a lúltim detall. Certament és un document de circumstàncies, determinat per un viatge de retorn insegur, però tot el que disposa Joan no obeeix a decisions espontànies, sinó que és fruit de serenes meditacions. Amb el futur no shi juga, i menys amb el futur de la família, entesa més que mai com un ens compacte i solidari, i on a cada un dels seus membres correspon llegats i deures, donacions i responsabilitats.
Si els camperols benestants i els artesans poden reservar-se fins a cent o més sous per a una bona fi, i els mercaders tres o quatre vegades més, Joan en consigna set mil, tot una mostra de poder i solvència, que seran administrats i distribuïts per Joan Roís de Corella, alcaid del castell de Gallinera, i Joan de Cabrera, marmessors i cosins seus. Dentrada, elegeix «la sepultura del meu cors en lo monestir de Sent Jerònim, construït o edificat en Cotalba, terme de Palma, ço és, dins leclèsia del dit monestir, dins la qual vull que el meu cors sia soterrat e lliurat a eclesiàstica sepultura».
En aquest moment que lànima ha de partir a la percaça de la glòria o de la condemna és quan més cal el suport mediador dels monjos, i per això demana «que quant lo meu cors deja ésser lliurat a eclesiàstica sepultura, sia vestit de lhàbit dels frares del dit monestir de mossèn Sent Jerònim, en lo qual he singular devoció, suplicant e pregant tan afectuosament com pusc los prior, frares e convent del dit monestir que lo dit hàbit me vullen atorgar, e rebre mi en confrare llur e participant en misses, ofertes, oracions e altres sufragis e beneficis del convent dessús dit».
El primogènit de Pere Marc desitja anar-sen desproveït de tot bé, com els pobres que tenen assegurada la glòria, i per darrers companyons els vol el dia del soterrar. El seu cos, doncs, serà «aportat al dit monestir de Sent Jerònim per hòmens pobres mendicants, ço és, almoines demanants per amor de Déu a les portes, e no per algunes altres persones», als quals els marmessors vestiran «de sengles gramalles e caperons de drap nou blau escur, de preu de sis a set sous lalna», mesura equivalent a un metre aproximadament. «E, axí vestits ab les dites gramalles e caperons continua dient, sien tenguts portar lo meu cors al dit monestir de Sent Jerònim, e sien tenguts estar allí sobre o prop lo meu cors ab llurs gramalles e caperons vestits tro a tant lo meu cors sia soterrrat e lliurat e eclesiàstica sepultura».
Totes les accions que segueixen, ordenades des del testament del gener de 1396, cal entendre-les com un esforç per perdurar, per lluitar contra loblit dun cavaller que, abans que res, pertany a un llinatge: els Marc. Els marmessors hauran delegir un lloc dins lesglésia per fer-hi «una honrada tomba, ab senyals daurats e daltres colors de mes armes, ço és, de lempresa del meu collar e de mon senyal propri de Marc, en la qual tomba los ossos del meu cors sien posats e meses». Lempresa és el símbol, que tradueix de forma sovint enigmàtica, un objectiu formidable que sha plantejat el cavaller, en aquest cas probablement larribada a la ciutat entre les ciutats santes de Jerusalem.
Perquè tothom sàpiga que allà descansa un home que ha consagrat la seua vida a les armes, al servei de Déu i del rei, mana també «comprar e posar damunt la dita tomba un escut e un penó cavallerescs, en los quals sien fets e posats los meus senyals de la dita mia empresa, del meu collar e de mon propri nom e senyal de Marc daurats e daltres colors, e en lo dit penó sien fets los dits senyals de seda e el mig sien fets los senyals de la dita mia empresa e de Marc de fil daur». A més, els marmessors compraran «un drap daur bo e bell e que sia forrat e ab ses orles de zaitoní de seda negra, en les quals orles sien fets e posats dotze senyals en escuts feits a cairó», sis de lempresa i sis de Marc, «lo qual drap daur sia posat damunt lo meu cors quant aquell serà portat al dit monestir» i que després passarà a ser propietat dels monjos. Suggestiu, si més no, resulta aquest «interès» pel propi cos davant de la mort qüestió que poèticament havia dobsessionar el seu germanastre Ausias, ni que siga a frec daquest narcisisme dembolcallar-lo amb un pannum que els pobres ni somiaven.
Les misses són la seguretat per a mossèn Marc que els homes de lEsglésia dirigiran la força de les seues pregàries per escurçar la seua estada al purgatori, allà on ha de rentar els pecats inevitables. Per a tal propòsit sen celebraran al cap de vuit dies de la seua mort cinc-centes de rèquiem, del Sant Esperit, de la Verge Maria i dels sants Apòstols per les ànimes dell, de sa mare i de tots els cristians, i altres mil misses de rèquiem un mes després, «en aquelles eclèsies o monestirs e per aquells prevere o preveres, frares o religiosos missa cantants, a coneguda dels dits meus marmessors». A aquesta acumulació inversemblant de sufragis shavien adherit els laics amb el daltabaix de mitjan segle XIV, amb lhorror de les pestes i les morts a balquena. A la multiplicació hiperbòlica dels difunts sembla correspondre la multiplicació aberrant de les mediacions espirituals, indicador diàfan de la fractura profunda del cristianisme i de les pràctiques simbòliques.
Com a obres de caritat destina mil sous «entre catius cristians a reembre de mans dinfels pagans, e pobres vergonyants, e òrfenes poncelles e altres a maridar, e en obres despital e en altres almoines e llocs caritatius». Dels set mil sous encara mana «que totes les companyes de casa mia, així hòmens com fembres, macips e macipes, los quals e les quals en lo temps de la mia mort seran en servei meu o de casa mia, sien vestits de drap negre nou de valor o preu de set a huit sous lalna, e que als hòmens majors sien donades cinc alnes per a gramalla e caperó, o a cota e caperó, e a les fembres majors sien donades altres cinc alnes per a cot, e als altres menors segons llur edat». Finalment, no pot oblidar la seua pròpia parròquia, en manar la celebració «cascuns anys e empertotstemps un aniversari perpetual en leclèsia de la dita vila de Gandia per lo rector e preveres» per lànima seua, la de sa mare, les dels seus benefactors i encara les de tots els fidels cristians.
La naturalesa compacta de la família i el llinatge es palesa a lhora de projectar les aliances. Joan Marc shavia casat amb Violant de Vilarig, una família de la noblesa de Gandia al servei també de la casa dAlfons el Vell. Els 30.000 sous de dot són laparador duna fortuna considerable, que ara en les disposicions testamentàries mana que se li tornen junt amb els preceptius 15.000 sous de creix la meitat exacta del dot que lespòs donava a la seua futura muller, a banda «molts e diverses robes, perles, anells daur, joies e altres aparellaments e forniments de cambra» de laixovar, i «totes les sues robes de vestir, així nupcials com de festes, com encara les de tots dies e totes altres robes e joies e tots altres aparellaments e ornaments de la sua persona». Fins i tot hi afegeix la meitat dels béns mobles de la casa, pels «molts, e diverses e agradables serveis per aquella a mi feits e prestats en moltes guises e maneres durant lo meu e seu matrimoni, e per ço encara com és a mi estada molt cara e obedient a mos manaments». Lesposa submisa és un valor afegit entre les dames de la noblesa, i Joan no sestà de remunerar la conducta que aproxima Violant als valors positius de Maria i lallunya de la temuda Eva. Mossèn Pere Marc diposità totes les esperances en aquest enllaç perquè legitimava la condició nobiliària recentment adquirida per la família. La satisfacció desfermà una esplendidesa extraordinària ja que li donà al seu fill 90.000 sous per a ben casar-lo.
La boda de lhereu universal de Joan, Pere Marc el Jove, concerneix tota la família. No es pot malmenar el que tant ha costat daconseguir per una imprudència de joventut, i haver de tancar una aliança en un graó inferior de la jerarquia nobiliària, per honor i riquesa. Joan, doncs, ordena al seu fill que «no ferme matrimoni de si o prenga muller sens consentiment, consell e voluntat dels dejús nomenats, ço és, del dit reverent senyor frare Berenguer Marc, mestre de Montesa, oncle meu molt car, e del dit honorable mossèn Pere Marc, pare meu, e de la dita muller mia, e de les dites honrades madona Seguina, besàvia, e de madona Alamanda, àvia maternals daquell, e dels honrats en Bernat, en Jofre e en Guillem de Vilarig, frares, oncles de aquell, e dels altres parents daquell pus proïsmes en grau de parentesc a aquell, així de part de pare com de part de mare, qui lladoncs viuran o seran vius», sota lamenaça de perdre lherència si obrava al seu albir. Pere, no cal dir-ho, tindrà la precaució de casar-se el gener de 1409 amb Constança Cifre seguint escrupolosament la voluntat paterna expressada al testament.
Joan Marc, cavaller responsable, ha de preveure la possibilitat dun futur desgraciat, i això comprèn la mort del primogènit, la seua descendència il·legítima o el casament sense lanuència del consell familiar. Si malauradament qualsevol daquestes eventualitats sesdevenien, de seguida saplicarien les successions dictades des del testament. Per començar, lhereu universal de Pere Marc el Jove seria «lo primer fill mascle que la dita muller mia parrà o naixedor comunament a mi e a aquella del prenyat que de present és prenys, vinent a llum e sobrevivent al dit hereu meu», amb el benentès que fóra mascle, que es casara també amb el consen- timent del llinatge i procreara fills legítims, sinó lherència passaria a «laltre fill meu qui serà primer e major dels altres fills meus mascles» i amb les mateixes condicions, clàusula que indica la fe de Joan en el retorn del viatge i el desig dintentar noves concepcions. En cas contrari, havien accedir-hi les dues filles Elionor i Violant, i Aldonça si finalment no prenia els hàbits, ja que la voluntat del pare és casar aquelles dues per a les quals destina sengles dots de 16.500 i 11.000 sous a càrrec de lhereu, més les robes i aparellaments de cambra que escolliran Berenguer i Pere Marc i destinar laltra al convent, «en aquell orde o monestir que la dita muller mia e les dites honrades madona Seguina, besàvia, e madona Alamanda, àvia maternals, coneixeran e volran», amb tants béns «com a semblants condició e estament daquella entrants en orde o en religió és acostumat donar», segons el parer daquestes tres dones. Amb tot, Aldonça no professà monja, tal vegada per mort duna de les germanes, que no pot ser altra que Elionor.
Encara hi ha més hipotètiques successions, perquè podia passar que cap de les tres filles no tingueren brots legítims o moriren abans de contraure matrimoni. És ara quan lherència tornaria per parts iguals al seu germanastre Jaume, el fill de Pere i Elionor de Ripoll recentment nascut, i al seu cosí germà Guerau de Galba, fill de Blanca Marc, germana de Pere Marc. Llavors exigeix Joan, tant Guerau com els seus successors «hagen a pendre sobrenom e cognom de Marc, e shagen a nomenar e intitular en tots llurs contractes del sobrenom o cognom de Marc sens altre ajustament o mesclament de sobrenom, e facen e sien tenguts fer lo meu senyal e armes de Marc tot tes sens algun mesclament, departiment o mitja», perquè si obraven daltra manera ho perdrien tot. Cal preservar el llinatge, la història dun enaltiment contingut en un cognom, heus ací el realment important i el perquè duna prolixitat testamentària enutjosa. Per això Pere Marc encara haurà de procrear un altre fill, el nostre Ausias, per substituir Jaume si la mort el sorprenia, com així es produí. I, per fi, lúltim ressort dictat per assegurar la continuïtat familiar: si Guerau i el fill que haurà de concebre Pere Marc tampoc no reunien les condicions per succeir-los, lherència aniria a raure a mans dels primogènits de mossèn Jaume i Lleó Marc, oncles seus i germans de Pere Marc.
Joan Marc destina també una lleixa particular de 24.000 sous al fill que madona Violant du al ventre per quan complirà vinti-cinc anys. Ara bé, si del part naixia més dun fill, tant mascles com femelles, haurien de prendre lhàbit religiós i amb els béns que el mestre de Montesa i Pere Marc considerarien oportuns. En el cas que el pòstum morira abans, sense Violant de Vilarig haver parit cap fill mascle legítim, però lesposa quedava una altra vegada embarassada, el nou «prenys» rebria els 24.000 sous amb idèntiques condicions. Aquesta reserva suggereix que la partida de Joan no havia de ser imminent o, com deixa entendre una clàusula anterior, que confiava en el regrés.
No solia ser freqüent la confiança dels cavallers en les esposes. Preferien encomanar la direcció de la casa, i per descomptat leducació dels fills, als homes de la seua mateixa sang. Tanmateix, Joan Marc nomena Violant de Vilarig «dona poderosa, usufructuària e legítima administradora» de tots els béns, però a condició que «viva o visca castament e sens marit» i amb lobligació, no cal dir-ho, de «proveir e alimentar en totes les llurs necessitats lo dit fill e hereu meu e tots los altres filles e filles meus e seus nats et naixedors, si ab aquella viure, estar e cohabitar volran, entró que aquells sien en matrimoni col·locats e entrats en orde o en religió». Ningú, doncs, no li podrà prendre els fills, llevat del primogènit Pere el Jove, ja que el tutor que li assigna junt amb lavi Pere Marc «tota vegada e quant que quant aquells plaurà, puixen haver, traure, llevar e pendre aquell de poder de la dita muller mia e mare sua, e aquell puixen fer, nodrir, criar e estar en poder llur o de laltre daquells o lla e en poder de aquella persona o persones que a ells plaurà e serà ben vist faedor».