Ja tan sols falta un títol per reblar lenaltiment: el de la cavalleria. Dençà de lalba del mil·lenni aquesta condició havia concitat la fascinació del més gran al més humil, i en ella shavien fos els valors primordials de la conducta social. El cristianisme la va posar al servei de la creu; lordre del món descansava en la seua tasca imprescindible i la literatura havia fet dels seus components una mena de superhomes, tant que la noblesa mateixa va absorbir el que no designava originalment més que una categoria subalterna. Ser cavaller fou, durant la baixa Edat Mitjana, el valor social per excel·lència.
I la família lateny el 1360 en la persona de Jaume Marc I, el segon fill de Pere de lAntic. Nou anys abans, però, havia concentrat en les seues mans tots els dominis arran la mort del seu germà Pere, el primogènit del qual era sordmut, un impediment inapel·lable que li barra laccés als béns pairals. Lobtenció del senyoriu implica un procés judicial contra Pericó, el sordmut, resolt per mitjà dun compromís arbitral lestiu de 1351. Jaume, doncs, lendemà de la mort del seu germà, ha invocat les lleis del llinatge que lautoritzen, com a parent masculí més proper, a reclamar i obtenir lherència familiar. No serà lúnica vegada que una circumstància com aquesta es repetirà. El nou cap dels Marc, després de vendre Albalat a Berenguer de Codinacs, mestre racional del Cerimoniós, trasllada la residència a Barcelona, on es prepara per donar lúltim i definitiu pas.
Tot i que ladobament com a cavaller li arriba a ledat provecta de seixanta anys, limportant en aquestes alçades de la vida és la transmissió hereditària de la nova condició. El Cerimoniós, per descomptat, premia fidelitats: el suport que Jaume Marc I havia mostrat durant la guerra de la Unió de 1348 i la tramesa dels seus dos fills, Jaume i Pere, per ajudar-lo en la guerra contra Castella: «Vós havets bons fills, e han-nos servit en aquests afers que havem ab lo rei de Castella. E com nós siam certs que a ells plauria pujar en estament dhonor de cavailleria, mas volrien hi muntar per lo grau vostre, ço és, que vós la preséssets primer. E, jassia que vós siats honrat ciutadà e hajats honrada heretat, encara és molt pus honrat orde de cavailleria. E com vós aquest orde puscats sostenir e mantenir per lheretat que havets del castell dAlaprunyà, emperamor de ço, e per amor de vós e de vostres fills qui açò mereixets, nós vos pregam que vullats prendre cavailleria nostra, com daçò nos farets plaer».
Ni en una circumstància com aquesta cal la precipitació. Més que mai cal aferrar-se a la mesura, a la cautela, a unes regles corteses que podrien ser espatlades per la grolleria dun sí fatxenda i àvid de títols. En canvi, Jaume Marc, després dagrair-li el guardó del qual es considera indigne, li respon que abans vol demanar el parer de la reina i de linfant Pere, i, una vegada rebut el consell dambdós, li donarà la resposta definitiva. El cerimonial cavalleresc no vol presses. Pere de Ribagorça, amb lhàbit de franciscà, deslliurat del senyoriu de Gandia, Dénia i Ribagorça, que ha traspassat al seu fill Alfons, no troba cap impediment per rebutjar la gràcia i el honor que el rei vol fer a la «casa» dels Marc; la reina fins es compromet a pagar-li els vestits que lluirà per a lacte.
La investidura té lloc al monestir de Pedralbes el 7 de desembre de 1360, davant els llinatges més il·lustres del país, i daltres dignes famílies «així ciutadans com cavallers, com altres persones... e moltes altres dones, així mullers de ciutadans com de cavaillers». De seguida que Jaume Marc és adobat cavaller, no sense haver expressat de nou el seu agraïment, Pere el Cerimoniós pren la paraula i clou així lacte solemne: «Mossèn en Jacme, los nostres predecessors donaren als vostres lo bé e el profit, e nós vos havem donada lhonor, per què, si a Déu plau, nós vos farem bé e gràcia e mercè en son cas e lloc».
El somni del ciutadà, cenyir lespasa del cavaller, viure de les rendes sense necessitat dembrutar-se les mans i ser convocat, quantes vegades siguen necessàries, per servir el rei amb el consell o les armes, sha fet realitat.
Dos cavallers, dos poetes: Jaume i Pere Marc
llinatge val aitant com és honrat
En lascensió fulgurant dels Marc shan conjuminat les ambicions, la perspicàcia i les aptituds de Pere lAntic a saber moures en les aigües sempre agitades de la cort, amb les energies col·lectives de la societat sencera. El creixement arrossega tots els estaments, al llarg dels primers cinquanta anys del segle XIV, en un clima deufòria industrial, mercantil, agrari i constructiu que ja no es repetirà mai més, almenys amb la contundència i la generalització que abracen tots els territoris de la Corona. En aquesta efervescència de llarg abast els Marc salten de lanonimat fins als nivells més alts de lescenari social. Una autèntica gesta domèstica. Tanmateix, els temps alegres es vinclen cap a la meitat de la centúria, precedits per puntuals però colpidores fams i caresties. Lanunci esfereïdor de la mutació ve de la mà de la pesta negra, que el 1348 devasta camps i ciutats. El pitjor de tot és que la «glànola», com lanomenen els contemporanis, fa la impressió dhaver-se convertir en un mal endèmic, de manera que cíclicament ressorgeix i arremet contra poblacions debilitades per dietes irrisòries i escasses. La guerra amb Castella safegeix a les desgràcies i, precisament, els efectes desastrosos de les operacions bèl·liques se senten amb dramatisme al País Valencià, sobretot a les comarques al sud del Xúquer, on els Marc valencians han darrelar. Les tropes de Pedro el Cruel devasten la Safor, encerclen la vila de Gandia, larxiu del qual crema durant el setge, nhi ha alqueries que es despoblen, els moros trenquen els pactes de vassallatge que els lliga als senyors, els conreus retrocedeixen, els preus i els salaris es disparen. La represa sallarga durant lúltim terç del segle. El país és jove encara i conserva forces per resistir les adversitats. Però la vida sha fet més dura.
La distància entre Barcelona i València és un entrebanc per a la gestió eficaç del senyoriu. Jaume Marc sen fa cabal així que concentra en les seues mans totes les propietats catalanes i valencianes. Massa diners sescolen entre les mans dels notaris, procuradors, advocats i col·lectors de les rendes. Fer pagar puntualment el pagès, el llogater, larrendatari o el parcer, com també evitar els fraus enginyosos que sempesquen els uns i els altres, suposa sempre despeses i esforços supletoris de supervisió. Els temps adversos exigeixen una administració rigorosa, controls de les despeses, més severs atesa la progenitura prolífica que sorolla per casa: cinc fills i set filles ha dut al món amb les seues dues esposes Constança Messeguer i Bartomeua. Conscient dels problemes que genera el manteniment duna administració unitària, Jaume Marc I preveu el mateix repartiment efectuat anys abans pel seu progenitor, Pere lAntic, mitjançant ladjudicació de béns i obligacions a cada un dels seus fills: Jaume, el major, hereta les possessions centrals; Pere, que naix cap a 1336 o 1337, accedeix als dominis valencians, mentre que a Berenguer li reserva la carrera eclesiàstica, i així arribarà a ser mestre de Montesa. Abans, letapa daprenentatge dels dos primers corre paral·lela durant bona part de la joventut, quan sadscriuen a les companyies de cavallers que combaten la invasió castellana, una experiència punyent i emotiva que ambdós abocaran en les seues respectives obres poètiques.
A pesar que els codis del llinatge perduren, la mort del pare, els matrimonis respectius, les responsabilitats cíviques i els càrrecs polítics són circumstàncies que individualitzen el destí de cada una de les branques de la família. Jaume Marc II ha de plantar cara ben prompte als primer símptomes del malestar agrari que va covant i que un segle més tard, el 1462, esclatarà en forma daixecament dels remences. La fidelitat a la corona no varia ni una polzada, com ho palesen els càrrecs duixer darmes, conseller i diputat, des don procura, com a cap dels Marc, favors i suports per als altres germans col·locats pel pare fora de lòrbita pairal: Francesc, el llicenciat en decrets i degà de la seu de València, Lleó, el mercader, i Arnau, el qual sembla que segueix les passes del seu germà Pere i sinstal·la a la vila de Gandia. Al senyor dEramprunyà laureola, a més, el conreu de les lletres, com ho palesa la creació el 1393 junt amb Lluís dAverçó del consistori poètic de Barcelona per encàrrec del mateix rei Joan I.
Pere Marc, el pare dAusias, efectua el seu particular ascens a lombra protectora dAlfons dAragó, més conegut com Alfons el Vell, nét de Jaume II i fill de linfant Pere de Ribagorça, a qui tan fidelment havia servit el seu pare Jaume Marc I. Alfons és potser lhome més poderós de la Corona dAragó i dels més rics després del rei, com revelen els títols que arriba a retenir en les seues mans: senyor de Gandia, comte de Dénia i de Ribagorça, marquès de Villena i, des de 1399, duc de Gandia. De fet, la sort de Pere, pràcticament des de ladolescència, sidentifica amb la del seu senyor, tres o quatre anys major que ell. Enrolat en la seua host, tots dos cauen presoners dels castellans a la batalla de Nájera el 3 dabril de 1367. Pere Marc Pericó, mentre és jove es paga dels seus diners el rescat, recorrent fins i tot a un préstec, amb lúnic objectiu de negociar i aconseguir lalliberament del seu senyor i companyó darmes. Lacord inclou, fins a la satisfacció de la suma fabulosa pactada 150.000 dobles castellanes, uns 2.250.000 sous, el lliurament dels dos fills dAlfons el Vell com a hostatges: Alfons, el primogènit, als anglesos, i Pere al comte de Foix. Per dur a bon port el pacte, Pericó, que ha entrat al servei dAlfons el Vell, posa a prova tots els seus dots de diplomàtic, cosa que lobliga en un parell docasions a viatjar a Anglaterra, i així inaugura litinerari que almenys havia de fressar un altre insigne paisà seu vinculat per aliança a la família: Joanot Martorell.
Tot i la vida consagrada al servei de la casa ducal, Pere Marc no oblida mai els seus propis interessos i els del llinatge. Instal·lat a la vila de Gandia, Pere recull lherència valenciana i la millora el 20 dagost de 1376 amb ladquisició, per 90.000 sous, de Beniarjó, que comprèn les alqueries de Pardines i Vernissa, lheretat de lAlfàs i les jovades de Na Maria, i, més tard, amb la compra del lloc del Verger, a la Marina Alta. Els contactes amb la parentela de Catalunya deu renovar-los periòdicament, ara amb els viatges i adés amb una segura correspondència que sha perdut. Al palau de Gandia acull temporalment la seua germana Violant, viuda de Bonafont de Vallbrera, a la qual representa el maig de 1389 com a procurador en la venda duna casa en la parròquia de Sant Nicolau de València.
De tota manera, la primera obligació dun Marc és assegurar la descendència i no ho tindrà gens fàcil. De Constança, la primera esposa, li sobreviu només Joan, lúnic fill que sabem amb certesa que tingué della, el qual entra de ben jove al servei de la cort senyorial, continuant la tradició iniciada pel seu pare. Lafecte que demostra Alfons el Vell al fill del seu procurador general és materialitza, el 30 dagost de 1386, en el donatiu de cinc mil sous barcelonesos en ajuda per al seu matrimoni amb Violant de Vilarig, una de les famílies nobiliàries més llustroses de la vila, i sis anys després ostenta com a cavaller lofici de majordom del senyor de Gandia i comte de Dénia.
El buit provocat per la sobtada mort de Constança, cap a 1378, Pere lomple sense tardança amb la signatura dunes capitulacions matrimonials. La candidata escollida és Elionor, del llinatge dels Ripoll, senyors dAlcàntera i protagonistes dels afers polítics de la capital, que hi ofereixen 40.000 sous de dot. Quan el notari en confegeix el corresponent document, el 2 de desembre de 1379, Pere passa de la quarantena, mentre que Elionor té menys de vint anys: «com la dita donzella na Leonor resa un dels punts negociats en la carta dotal sia menor de vint anys, major emperò de quinze, e per la dita menor edat no puixa fermar los presents capítols e pactes, emperò és convengut e concordat per les dites parts quel seu consentiment, e lloament e aprovament faça e preste». Així, doncs, més que en el dot, Pere ha posat els ulls en una donzella jove, a qui dobla en edat, amb la confiança de ràpides maternitats. Però els embarassos o bé es compliquen amb el naixement duna nena sordamuda, Peirona, o satarden en excés. Jaume ha nascut a la darreria de 1395, perquè Joan, el primogènit, en confegir el seu testament el gener de 1396, que proporciona llum sobre la família, concedeix drets de successió, en efecte, «a Jacme Marc, frare meu, fill del dit honorable mossèn Pere Marc, pare meu, e lhonorable madona Leonor de Ripoll, en present muller sua, qui pocs dies ha és nat».
Si Joan Marc precedeix el seu pare en la disposició de les últimes voluntats és perquè aviat ha de posar-se en marxa cap a Jerusalem, amb el bastó de pelegrí. Cal, doncs, prendre totes les precaucions possibles i preparar el futur de les seues tres filles Elionor, Violant i Aldonça, del pòstum que porta al seu ventre madona Violant de Vilarig i, sobretot, del primogènit Pere el Jove. La mort havia dallat massa membres de la família i podia tornar a colpejar els plançons més joves. La intuïció de Joan no és gratuïta. En primer lloc, perquè el silenci posterior entorn del seu germanastre Jaume autoritza a pensar en una mort prematura; segonament, perquè el «prenys», anomenat Jofre, no superarà els primers mesos de vida, en tant com el 31 de juliol de 1396 el rector de lesglésia de Gandia rep de mans de la mare el cos del nadó in comandam ad sepeliendum de presenti in ecclesia dicte ville, fins que es decidirà el lloc definitiu de la sepultura, probablement al convent de Sant Jeroni de Cotalba, i, finalment, perquè Pere el Jove, el seu fill major, morirà en plena joventut sense deixar descendència.
A Joan lagullona la incertesa de lavenir familiar, a causa de les visites reiterades de la mort a la casa dels Marc. És ben probable que li haja demanat al seu pare un últim acte de responsabilitat com a cap de la branca valenciana: la concepció dun altre brot per aferrar encara més el futur. És per això que Joan preveu una altra hipotètica successió en «lo primer fill mascle naixedor del dit honorable mossèn Pere Marc, pare meu, e de la dita honorable madona Leonor de Ripoll, muller sua». Aquell 31 de gener de 1396, mossèn Pere Marc fregava els seixanta anys. El nou engendrament en una edat tan avançada deriva duna obligació més que dun desig. Aquest projecte de futur és Ausias Marc.
Mentrestant, lactivitat pública de Pere Marc es multiplica en tots els fronts. Durant quaranta anys exerceix el càrrec de procurador general dAlfons el Vell, una font dingressos regulars entre mil i cinc mil sous anuals, segons els anys i de remuneracions extraordinàries. Un càrrec daquesta envergadura vol dir administrar cabals importants, arrendar els drets del senyoriu, dirigir obres, arbitrar compromisos, obtenir paus de bàndols enfrontats, fer dambaixador i de conseller en assumptes públics i privats del duc. La capital del regne busca la seua mediació en qüestions que concerneixen els seus veïns o la ciutat. En les missives que li fan arribar els jurats, sadrecen a ell com «molt honorable e molt expert cavaller». El seu prestigi depassa de lluny làmbit local i la seua veu és escoltada i respectada a València, en particular quan participa en les corts del regne.