La tradició familiar del soterrament a Sant Jeroni sinterromp després de Pere Marc. Per bé que Isabel Martorell i Joana Escorna, les dones dAusias, sí que lescolliran, són dones que no pertanyen al llinatge. Elionor de Ripoll, en canvi, tria el fossar de lesglésia de Santa Maria de Gandia, «en lo vas apellat dels bracers». La separació per sempre més dels seus, els Ripoll, dels quals no fa cap al·lusió al testament, com també del seu espòs Pere Marc, és un barem dels escassos afectes familiars, i en particular dels matrimonials, que covaven en el si de la noblesa medieval. Per a moltes dones lautèntica llibertat dacció sacomplia amb la preparació del definitiu viatge al més enllà.
Quan Ausias dicta el seu últim testament la situació moral dels jerònims sassembla ben poc a la dels orígens, i que tant dèxit els havia deparat. Comptat i debatut, succeeix el mateix que tres segles abans amb Cluny, dos amb el Císter i un amb els ordes mendicants: la contaminació secular i la minva del zel que havia impregnat els ideals inicials de pobresa. També és veritat que, amb lextinció el 1424 de la branca dels ducs reials, la nòmina nobiliària de Gandia i els entorns acusa una reducció dràstica. La clientela dels jerònims passa llavors a ser liderada pels homes de la vila i fins i tot per pagesos acomodats.
El poeta ni es plantejarà la possibilitat de tornar a la vila per al sojorn etern.
2
Sí com lhom ric que per son fill treballa
La vila de Gandia
Places, carrers e delitables horts
Una de les imatges que circulen encara amb força de lEdat Mitjana és la de la immobilitat. Tothom quedava aferrat al seu lloc dorigen des de linstant de nàixer. Ningú no es movia més enllà del seu poble, tant per la precarietat dels mitjans de transport, com per un seguit dimpediments que anaven des de la mirada rèproba contra els roders fins a les coercions dels lligams feudals, amb els quals els senyors nuaven els seus subordinats. Només transgredien la norma els malfactors, els pròfugs, els vagabunds, sempre hostils al treball en el taller o els camps, i els jueus, que per això mateix ja desvetlaven sospites. Si algú se nanava de casa, tard o dhora en tornava: el pelegrí, després de contemplar el lloc sagrat; el guerrer, bon punt acabava la campanya militar; el mercader, lendemà de la transacció comercial, el pagès, així que havia venut o comprat el que li calia al mercat de la vila. La realitat, però, la realitat que cada vegada coneixem millor en el seu quadre més ampli i en els petits detalls reveladors, desmenteix el presumpte estatisme de la societat posterior a lany mil. Europa occidental era un vast escenari en moviment, la de les grans colonitzacions que dilataven les seues fronteres, cap a lest de lElba o cap al sud de la península Ibèrica en la lluita contra lislam, i la de la incessant circulació interna dhomes i dones a la recerca de terra, ofici, casa, família i llibertat.
La Corona dAragó perfila les seues fronteres com a resultat dun desplaçament gegantí, aquell que du dels Pirineus al Segura, en un tràfec de gents i experiències vitals que la imaginació més poderosa és incapaç de recompondre, ni en la seua quantia ni en les seues peripècies. Els trasllats quasi sempre són ordenats, canalitzats a través dels solcs que la societat habilita als emigrants, bàsicament el senyoriu per als pagesos i la comunitat urbana, segregada en múltiples oficis i confraries, per als menestrals i tots els altres que la poblen. LEstat, que reclama també els seus propis agents, dirigeix una operació que no té final, perquè mai no acaben domplir-se tots els buits. Els Marc són una més de les milers i milers de famílies que recorren litinerari de nord de a sud, cap a les terres fèrtils ocupades als moros valencians. Les raons per les quals trien Gandia per parar casa, arrelar i adquirir un senyoriu entren dins làmbit impenetrable de les decisions domèstiques. Més que lull posat en una oportunitat estrictament econòmica, especulativa, de compra patrimonial sota les millors condicions, shi albira més aviat la connexió personal, primer entre Jaume Marc I i linfant Pere de Ribagorça, senyor de Gandia des de 1323, i segon i sobretot entre els seus respectius fills, Pere Marc i Alfons el Vell. Les bones oportunitats cristal·litzen després dels vincles fermats entre els uns i els altres, no abans. El país és molt gran, la capital, el lloc més atractiu sense comparació, però Gandia és el cor dels dominis daquesta branca reial i a recer de la seua ombra beneficiosa prosperen els Marc.
La seua instal·lació safegeix, doncs, a totes les que lhan precedida des de la fundació de la vila, lendemà mateix de la presa del castell de Bairén per Jaume I el 1240. Gandia és un lloc dalluvió, com passa arreu del País Valencià; tots els qui hi viuen són fruit duna llunyana o recent immigració, i molts es preparen per a una pròxima marxa, en un corrent intens de fons que fa renovar els llinatges sense parar. Els Marc, sens dubte, hi aporten el llustre de la condició nobiliària acabada dassolir, però tampoc no shi perpetuen com tampoc no ho faran els Martorell i tantes altres famílies de la noblesa, i un segle més tard solament resten els bords que Ausias ha escampat per la vila.
Quan Pere Marc compra Beniarjó, Gandia té uns cinc-cents«focs», unes cinc-centes cases censades a efectes tributaris. Els més de dos mil veïns inclosos els exempts de la noblesa, el clergat i els miserables es dediquen majoritàriament als negocis mercantils i als oficis artesans, entre els quals sobreïx la manufactura tèxtil. Això no obstant, la vila roman fortament vinculada a lentorn rural, i així continuarà fins ben entrat el segle XX. Fora de les muralles, al Raval, es concentren els moros, artesans també en la seua major part, mentre que les aproximades cinquanta famílies jueves ocupen un carrer i una plaça en les mateixes entranyes de la vila. Moros, jueus i cristians comparteixen, doncs, un mateix espai, de vegades les complicitats de lamistat o les activitats econòmiques, sovint la recança de lendeutament i de forma soterrada la mútua insídia ètnica. Lentesa funciona dia a dia, però la malvolença rebrota al caliu de les emocions col·lectives, quan són sacsejades per predicadors temeraris arran de les festes litúrgiques el Corpus, Divendres Sant o quan arriben notícies inquietants, certes o falses, damenaça contra el cristianisme.
Just comença el segle XV, quan naix lúltim fill de Pere Marc, Gandia sha recuperat dels colps de la guerra de Castella i de lincendi destructiu amb què la van castigar els invasors. A pesar també de les pestes, manté una demografia saludable, gràcies a lafluència de nouvinguts que sarriben fins des del Rosselló i Mallorca i denllà les fronteres, més que res castellans. Lobertura del carrer de la Vilanova, a laltra banda de les velles muralles, és la verificació arquitectònica de la mai no interrompuda instal·lació de pobladors. El 1396, un terratrèmol, que enfonsa edificis i bona part de lesglésia de Santa Maria, torna a posar a prova els veïns.
La comarca sencera en pateix els efectes, que encara són més devastadors cap a les terres del monestir cistercenc de Valldigna. Amb tot, la vila, sota lenèrgica tutela dAlfons el Vell i la direcció dels jurats, sen refà, i primer que res lesglésia, en obres de consolidació i ampliació durant més de vint anys, i les muralles, amb els seus portals de la Mar, València, el Tossal i la Vilanova.
La comarca sencera en pateix els efectes, que encara són més devastadors cap a les terres del monestir cistercenc de Valldigna. Amb tot, la vila, sota lenèrgica tutela dAlfons el Vell i la direcció dels jurats, sen refà, i primer que res lesglésia, en obres de consolidació i ampliació durant més de vint anys, i les muralles, amb els seus portals de la Mar, València, el Tossal i la Vilanova.
El traçat urbà de Gandia és molt simple, entorn de tres llargs carrers creuats per una munió de carrerons i algun atzucac. Cap a la perifèria, al carrer del Riu, es desplacen les pústules i les vergonyes locals. Mentre que lhospital de Sant Marc acull els pobres, als quals presta ajudes caritatives en forma dun llit per a una nit i un plat per enganyar la gana, el bordell ofereix els entreteniments de la carn, la beguda i el joc. Els jurats en permeten lexistència perquè regula la temperatura libidinosa local, evita danys majors i salvaguarda la virginitat i honorabilitat de la població femenina ben considerada, gràcies als serveis de les «àvoles fembres pecadrius» en les tavernes i hostals que saixequen en aquest cau de pecat, per on corre el vi i shi juga a modalitats il·lícites de daus i naips, vanament prohibides per les ordenances del Consell.
El carrer de la Plaça es diu així perquè a la meitat del seu recorregut sobri la Plaça Major, que és en realitat el cor de la vila, el centre vital, allà on vida pública i vida privada, afers polítics, cívics i religiosos es fonen en un guirigall de veus, de sons, dolors i de gestos. En el seu si els joglars i els ministrils fan sonar els instruments els dies de festa, i en els més solemnes els predicadors, pagats per lerari municipal, blasmen els vicis i alliçonen els bons i «morigerats» cristians. Els notaris hi paren taula per confegir allí mateix tota mena de documents que la clientela assídua o eventual, veïns o passavolants, els requereixen. Els corredors dorella miren de tancar tractes i operacions, especialment els dies de mercat, quan la plaça està abarrotada de cavalleries, tendals i parades, on els llauradors venen els productes de lhorta i els artesans les seues manufactures. Fins i tot la tramesa de missives importants té per escenari lenrenou de la plaça, davant la presència de la gernació curiosa i expectant, tal com fa mossèn Olf de Pròixida el 5 de febrer de 1398, en presentar una «lletra de creença» del rei als cavallers de València Joan de Vilarasa, de la casa dAlfons el Vell, i Joan de Quintavall. Martí lHumà els demana la participació en lexpedició de socors al rei de Sicília, el seu fill Martí el Jove. Quintavall, anota el notari Ramon Agulada, «obrí aquella e llegí per si mateix, sens que ho fon oïda per algú», i a continuació fa el mateix Vilarasa. Però el notari i els testimonis només sassabenten del contingut en el moment que Olf de Pròixida el fa públic.
La plaça ho és tot. Sota els porxos els jurats arrenden els impostos de la vila, i a lalmodí fan emmagatzemar el blat perquè mai no nhi falte, que una carestia podia encendre lespurna de lavalot. A la sala del Consell, presidit pel justícia i els jurats, es debaten els assumptes de ladministració local, les mesures per a fer front a les necessitats quotidianes i la resolució de les tothora conflictives relacions amb els senyors de les alqueries situades dins el terme general de la vila, com els Marc, propietaris de Beniarjó i Pardines. Els acords no són gens fàcils, perquè discuteixen drets daigua, lexercici de la justícia o la imposició dalguna col·lecta fiscal per part de la vila, i quan sassoleixen solen anar precedits per plets llargs i costosos en la cort de la Governació del regne, i de vegades per escaramusses armades.
Lesglésia de Santa Maria, sòbria i esvelta com tot el primer gòtic del país, és ledifici més vistent de la plaça i, val a dir, de tota la vila, més fins i tot que el palau dAlfons el Vell. Els tres moments primordials de la biografia dun cristià tenen lloc sota les seues arcades: el baptisme, les noces i el soterrar. Per això els laics se lestimen com una cosa pròpia i procuren dembellir-la i ampliar-la. Les grans famílies, i en primer lloc la del duc, no sestan de dotar-la a títol individual amb peces i ornaments de gran valor. Entre els béns que el 1426 inventarien els jurats hi ha «un frontal ab senyal de Marc».
Fora de la plaça, seguint el carrer amunt cap al portal del Tossal, el senyor de la vila hi ha edificat el seu «alberc», un palau que per fora presenta més aviat els trets duna rònega fortalesa. Des que el 1323 Jaume II dóna al seu fill Pere el senyoriu de Gandia, hi acudeixen nobles cavallers i donzells per raons de vassallatge, de servei o aliança travada a través dacurades operacions matrimonials. Larribada daquests llinatges distingits, com els Vilarig, els Cabrera, els Roís de Corella, els Cardona o els mateixos Marc, altera no sols la composició social de la vila, fins aleshores integrada quasi exclusivament per burgesos, sinó que dalguna manera posa al damunt de Gandia un vernís de prestigi amb les seues festes i les bodes sumptuoses, amb els seguicis descuders tan ben equipats de cavalls i arnesos, amb les joies i els vestits de teles precioses i aquelles taules tan ben parades. La cort dAlfons el Vell, que reprodueix a grans trets la reial per la seua complexitat administrativa i pel nombrós personal que la integra, és un focus permanent de vida social i de ferment cultural. Entre la nòmina de servidors que cobren un sou anual hi ha el gascó Pere de Rius, «trobador de noves rimades», o Pocaroba, «ministrer, sonador dinstruments». La lectura pública de peces poètiques, musicades en més duna ocasió, devia ser habitual en els interludis plàcids de les festes i les solemnitats. Pere Marc segurament hi exhibí les seues habilitats, i no és estrany que la composició Larnés del cavaller la dedique al seu senyor Alfons el Vell. Anys a venir, ladolescent Ausias tal vegada recità els seus primers versos en aquesta cort, presidida ara per Alfons el Jove.
Els cavallers prefereixen el carrer Major per bastir els seus palaus. Unes peces de terrissa amb el senyals dels Marc, trobades als anys seixanta del segle XX en un immoble daquest carrer, suggereixen que les cases contigües on residien Pere Marc i el seu fill Joan segurament es trobaven en lartèria més important de la vila, espai del recorregut de les processons i de residència de les famílies dels prohoms, que són així mateix les més antigues. ¿Però, com és la casa pairal dels Marc? Els inventaris confeccionats a la mort de mossèn Pere i madona Elionor permeten una aproximació al seu interior, si bé els materials constructius, la disposició exacta del plànol i els trets estètics queden en lombra.
Després de franquejar lentrada, ben espaiosa, un toc decoratiu remarca de seguida la condició cavalleresca del propietari: sobre la paret pengen quatre pavesos i dues llances, més un canelobre enorme amb banyes de cérvol i un drap de mides generoses, «en lo qual són figurats los Trànsits, ab algunes històries», que posen un punt de gust i calidesa en la fredor de la pedra. En un banc de fusta, de tres peus, shi poden fer xarrades eventuals o simplement esperar els que han vingut per algun negoci o consulta al procurador general dAlfons el Vell.
A una banda del pati central el mestre dobres de la casa col·locà el menjador dús diari, com els refetors cistercencs que miren el claustre. La «despensa» i la cuina adjacents senyalen làmbit de la conservació i manipulació dels aliments, amb les olles, les calderes, els morters, els llibrells per a pastar o els asts de ferro per a rostir. El noble és aquell qui menja el que vol i quan vol, i labundància és tot just senyal extern de poder i riquesa. El rebost dels Marc sempre és ple i a la taula se serveixen plats de carns tendres amanits amb salses, llueix el pa blanc de forment i corren els vins cars. Tot el que sobra és per a les companyies de casa i per als que venen a pidolar a la porta, locasió al capdavall per a exhibir els principis de la caritat cristiana envers els pobres, més ritualitzada que interioritzada. El menjador dóna a dues cambres. Una susa com a dormitori, amb el seu llit complet, una taula i un gran cofre reblert de mantons, cotes, gonelles, gipons, caperons, gramalles i altres peces de roba. En laltra mossèn Pere guarda llibres, com ara una Bíblia en francès, la Doctrina Pueril de Ramon Llull o el Sidrac, probablement ja en la seua traducció del francès, un text enciclopèdic on es conjuguen sabers de la tradició llatina i oriental junt amb creences populars, i per això també és conegut com Fontana de ciència. Atès que tant convenient és la literatura formativa com la que proporciona plaer, distracció i matèries per a la pròpia producció, aquesta casa de poetes compta amb un Breviari damors i un Diccionari e flors de cobles.