Com a lalberg de Beniarjó, els Marc hi han habilitat una capella privada, més aviat petita, però amb els «arreus» imprescindibles, el missal, les vestimentes del capellà, «una posteta de dar pau» divori i fins un retaule. Un drap amb la imatge de la Verge Maria i els quatre evangelistes cobreix laltar, i a sobre descansa una creu de plata de pes de vint-i-quatre unces i mitja.
Als servidors domèstics els han destinat almenys dues cambres, on es fan encabir llits, armes i andròmines diverses, batibull habitual en les cases medievals. Al celleret sarrengleren les gerres del vi, i en lestablia, quan es fa linventari de béns després de la mort del pare dAusias, el notari no apunta cap cavall però sí tres mules; la de pèl castany és la que «acostumava cavalcar lo dit mossèn Pere». Els rossins són preferentment per al treball de la terra, els cavalls, per a la guerra o lostentació, mentre que per als desplaçaments quotidians tot un cavaller, i no dels subalterns, va a lloms dun animal més humil però també més segur. La casa del carrer Major de Gandia, com la daltres prohoms, té a la part posterior un hort amb un «porxet», tancat per la muralla de la vila. És com un jardí productiu, on els nens juguen i els major fan passejades recreatives, entre hortalisses, algun arbre fruiter i rogles de flors vistoses i oloroses.
Per una escala de pedra, que es repeteix de Perpinyà a Ciutat de Mallorca i de València a Palerm, per conferir a larquitectura catalana un segell propi tan mediterrani, la família accedeix a la planta noble. Més que la comoditat i el confort, conceptes una mica estranys en la vivenda gòtica, el que rellueix és el luxe. Així i tot es tracta dun luxe limitat, i sempre en comparació amb els que desconeixen lopulència, els pobres llauradors i artesans, linterior de les cases dels quals colpeix per la buidor i la manca de béns per fer la vida més passadora. Dins les caixes de Barcelona i els cofres pintats, de fustes excel·lents, els amos conserven grans quantitats de draps, sobretot de lli i de la «terra» per a parament de la llar, els llits i la confecció de vestits de cada dia, i per a previsió de futurs aixovars i regals de les dones del llinatge. No hi falten les robes fines, ni les perles ni les joies marcades amb el senyals dels Marc i el gall dels Ripoll. Madona Elionor conservarà fins a la mort «una sella molt bella de dona ab los estreps e cambals de seda e coberta de drap daur ab son pitral, u de japes, altre ab trepes, tot de seda», més «un fre molt bell ab japes, ab senyal de Marc, e ab regnes de seda».
A dalt, la cambra major és la que ocupa el matrimoni. Ací han concebut els fills i ací probablement és on primer Constança i després Elionor els han parit. Es tracta de lestança més privada, més tancada a les mirades curioses i inoportunes. Tot el que realment és de valor shi troba ben guardat, especialment les peces de plata i els diners, que són com les joies, i per això més que servir per a les transaccions satresoren gelosament per a necessitats imprevisibles, que arriben sempre sota langoixa duna urgència. Diners que indiquen la biografia itinerant i la intensitat dels contactes, no sols comercials, de Pere Marc: reals de València i Mallorca, croats de Barcelona, timbres de Perpinyà, florins dAragó i Florència, ducats de Venècia, dobles castellanes, escuts de França i Portugal. Al costat de la cambra major Pere Marc sha reservat lescriptori, on en un armari guarda més llibres. Hi predominen les obres morals i espirituals, però un home com Pere Marc no pot deixar dinteressar-se pel dret canònic, els tractats polítics De regimine principum, el text llatí dEgidio Colonna i per les reflexions entorn de la seua pròpia condició, com revela la Instrucció dart de cavalleria.
El pis encara té altres tres recambres més. Amb tot, massa poques estances per albergar la família i les «companyes», escuders, mossos, mosses i segurament esclaus també en algun moment, tot i que els dos que el notari inventaria com uns altres béns el negre Esteve i un moro, batejat amb el nom de Berenguer, són adscrits a lalberg de Beniarjó. Aquestes limitacions despai obliguen a ladquisició de limmoble del costat, allà on va residir el primogènit Joan i on es retiraran Elionor i la seua filla Peirona, quan Ausias passarà a ocupar la casa pairal, que rep en herència del seu pare.
La casa dun cavaller depassa la funció de contenidor dun mobiliari variat i sumptuós. És un centre intens de vida social, ritmat pel calendari religiós i festiu, la biografia familiar i la trama intensa damistats o, en el seu cas, dantagonismes, ordida dins i fora de lespai local. Els detalls daquest batec quotidià pertanyen al domini de la imaginació. Des daquesta casa, però, els Marc esdevenen uns dels protagonistes principals de la Gandia a cavall dels segles XIV i el XV.
La veu absent
dun ventre trist eixir mha fet natura
Només el brot de pesta que ataca Gandia de nou lany 1400, el més probable durant lestiu, pot haver forçat Elionor de Ripoll a abandonar temporalment la vila seguint lexemple del mateix duc, que trasllada la seua residència a Onda. Però, tan bon punt desapareix el contagi, els que han fugit sen tornen cap a casa. Les obligacions de Pere Marc, com a procurador general dAlfons el Vell, lobliguen, malgrat els desplaçaments constants pel senyoriu i pujades regulars a València, a una estada permanent a la vila, i diversos documents avalen la seua presència a Gandia almenys fins al 22 de juny. Linfant pertany al llinatge i les dones són les que ara, en el moment de donar a llum, han dacomplir tasques de llevadores i dassistència a madona Elionor. Recordem-les: la besàvia Marquesa, viuda de mossèn Francesc Seguí i per això familiarment lanomenen na Seguina, làvia Alamanda i Violant de Vilarig, la viuda de Joan Marc. Fins i tot en el cas dun fortuït part en un altre lloc del regne, Gandia i Beniarjó serien el bressol dels Marc valencians. A recer de la cort ducal la família ha atès les màximes cotes de poder i honor, ha planificat els matrimonis, ha soterrat els seus morts.
Un any abans de morir Ausias, però, la jurisdicció sobre un presumpte i greu delicte comès per ell mou un debat a propòsit del lloc on va nàixer. El seu procurador pretén que el tribunal que lha de jutjar siga el del justícia civil de València, i per aquesta raó intenta demostrar que «mossèn Ausias Marc nasqué dins la present ciutat de València e és estat nodrit e criat en aquella, e, consequenter, és natural e originari de la present ciutat, e per natural e originari daquella és hagut, tengut e reputat per tots los coneixents aquell». Aquesta afirmació categòrica contrasta amb la de la part acusadora, en sostenir «que lo dit mossèn Ausias Marc és nat en la dita vila de Gandia o dins los térmens generals del dit ducat de Gandia» i, per tant, la jurisdicció del delicte pertany al governador del regne. Feia cinquanta-vuit anys del naixement del poeta, i la manca de documents acreditatius, permet al procurador dAusias al·legar qualsevol pretext amb lobjectiu dallargar el plet i eludir la severitat de la cort de la Governació. Les estratègies de la defensa i de lacusació, basades literalment en tergiversacions i falòrnies, són recursos habituals en els processos judicials. Paràsits de totes les corts, aquests picaplets fan servir un argot abstrús, farcit de llatinismes i tecnicismes, la coherència gramatical del qual de vegades es ressent escandalosament. No sorprenen els vituperis amb què els cobreix Francesc Eiximenis en el Regiment de la cosa pública, perquè «per llur pròpia astúcia, faran prolongar lo plet o faran perdre gran dan a la part».
Molt abans daquest assumpte tèrbol que tindrà el fill de Pere Marc contra les cordes de la justícia reial, un 24 de juliol de 1419, quan, donzell encara, és a punt de fer-se a la mar en lestol dAlfons el Magnànim, redacta un breu testament per tal de preveure una vegada més linfortuni, tal com havia procedit el seu germanastre Joan feia vint-i-tres anys. El jove Ausias prega al sastre Jaume Vaquer, al paraire Bartomeu Pelegrí i al llaurador Joan Soler, veïns de la vila de Gandia, perquè hi signen com a testimonis. El notari, Guillem Ferrer, els interroga «si coneixien lo dit testador», i «concordadament» responen «que hoc, e jo, dit notari, ab aquells, el qual havien vist criar en la vila de Gandia de fort poca edat ençà, e coneixien bé e havien conegut lhonorable mossèn Pere Marc, quondam pare de aquell, e la honorable madona Elionor, sa mare».
Més que discernir el lloc en què ha vingut al món, limportant en la història familiar passa per remarcar lèxit de linfantament, i parar atenció a la singularitat que envolta Ausias des del baptisme, en realitat des de la seua mateixa concepció. El seu pare sembla que així ho entén quan no acudeix al repertori dels noms familiars. Bé és veritat que ja estaven esgotats els de Pere si més no per la seua filla Peirona, Jaume i Joan. Encara quedava a disposició Berenguer, però així havia batejat un esclau i ja no comptava entre les preferències patronímiques cap a les acaballes del segle, de manera que cada vegada esdevé més rar el seu ús. Ausias és tota una novetat als Països Catalans, malgrat que a Gandia, quan naix el fill dElionor de Ripoll, hi ha un prohom que ja el du: Ausias Antic. El nom prové dEleazar de Sabran, un noble provençal que des dels deu anys es lliurà a la virginitat nupcial convençut per la seua esposa Delfina de Glandenez, tan jove com ell. Amadeu Pagès va suggerir que un home com Pere Marc no pogué resistir la fascinació dun sant que complia els principis de lamor pur. És possible això, però tant com el fet que Eleazar respon igual que Francesc, Roc, Clara, Domènec o Caterina, a laura dels nous herois de lespiritualitat, aquells que havien vençut les temptacions i els nous pecats de la concupiscència i lavarícia del món urbà. Siga com vulga, loriginalitat sonora del nom va permetre al seu fill escriure el contundent i identificatiu:
jo só aquest, que em dic Ausias Marc
Però el menut de la família sesmuny per un laberint de silencis. El nen en lEdat Mitjana és la veu absent, segrestada permanentment per la dels adults. Hi ha historiadors que arriben fins i tot a negar la realitat de la «infància» al llarg dels segles que precedeixen el Renaixement i la formació de la «família moderna». Hi al·leguen la curtedat daquesta etapa biològica, des que la criatura deixa els braços de la mare i fa les primers passes fins que els majors el reclamen per al treball o les obligacions pròpies de la classe a què pertany. Però, com la dona o els vells linfant hi és present i de tard en tard trenca el silenci de la seua condició de marginat.
Al xiquet de bolquers que acaba darribar al món lenvolten seguretats. No ha de témer pel futur, tan sols les urpades de les malalties cruels que devoren els nadons. La família protegeix el nou hereu i creixerà sense que li falte res. ¿O potser sí, el pit de la mare? Segurament Ausias és donat a dida, com és habitual entre la progenitura de la noblesa i dels prohoms. Cal que les mares estiguen disponibles promptament per a nous embarassos, però també cal tenir cura del propi cos i atendre les convencions socials. La genealogia dels Marc confirma les fillades prolífiques, dels que van sobreviure bàsicament, perquè, com passa amb Jaume, el germanet dAusias, la mort sendu més dun nodrissó i fadrí petit del llinatge. Tant si Elionor decideix consagrar-se a la criança com no, Ausias no patirà cap de les mancances almenys materials les afectives resulta impossible discernir-les de les llars de la menestralia de la vila. Com a fill del grup exquisit dels privilegiats, no haurà de guanyar-se la vida en un ofici miserablement remunerat i sense protecció paterna. Gràcies a la cobertura familiar aboca les seues energies en una profitosa formació personal, que en lestricte àmbit escolar hi ha sospites raonables per imaginar-lo superior a la de la resta dels cadells de la cavalleria.
Un abisme separa la infantesa del fill dun noble de la dun menestral de Gandia. Si al primer lalleta una mare mercenària, perquè comptat i debatut també la pot pagar, a laltre lalleta la seua pròpia mare. És així com es creen uns primers lligams afectius, tot i que en molts casos interromputs quan els pares el posen a treballar en una casa aliena. Sen va per mitjà dun contracte d«afermament» amb lobjectiu daprendre un ofici, i de pas allibera la càrrega familiar. Sort dels qui troben col·locació en la vila, perquè la porta a una destinació llunyana sempre queda oberta en funció de les disponibilitats del mercat laboral. Amb les filles passa el mateix, però ara es tracta daconseguir un modest capital al cap danys i anys de treball, amb el qual pagar-se elles mateixes el dot preceptiu per a casar-se.
Les responsabilitats domèstiques, per contra, no tarden a recaure sobre Ausias. El seu pare pressent que sacosta el dia que haurà de retre el compte final més important. Un home tan previsor com ell vol deixar ben nuat el demà dels seus fills i del senyoriu, una decisió que implica nomenar-lo hereu seu en detriment del nét Pere Marc el Jove. Uns dotze anys més gran que Ausias, no és estrany que el primogènit de Joan Marc es considere amb més drets que el seu oncle, un brot tardà a qui latzar li ha atorgat immillorables opcions, després de la mort de tots els seus germans mascles i sobreviure tan sols una germana sordamuda sense cap possibilitat daccedir al patrimoni familiar. Però el cap de la parentela, mossèn Pere Marc, savança a qualsevol disputa que poguera germinar entre el fill i el nét amb la signatura de tres documents consecutius i decisius per al futur de la família, tots fets un mateix 8 de gener de 1409 a la vila de Gandia.
Primer que res, compareix davant del justícia per sol·licitar lemancipació del seu fill, dedat duns nou anys, in etate novem annorum parum plus vel minum existentem. En lacte, revestit de solemitat, Pere Marc té entre les seues mans el petit Ausias tenendo Ausiam March, filium suum legittimum et naturalem et venerabilis domne Elionoris, uxoris sue, inter manus ipsius Petri March, mentre pronuncia un seguit de paraules per les quals lallibera de la pàtria potestat a manu mea eycio et a patria libero perpetuo postestate et omnes a vobis descendentes. Dara en davant Ausias podrà realitzar tota mena de contractes civils, inclosos testaments i codicils, sense cap mena dimpediment legal. Però, atès que és encara menor dedat, maioris octo annorum minorisque novem annorum, és imprescindible, tal com exigeixen els Furs, el nomenament dun tutor i curador de la seua persona i els seus béns. Per aquesta raó, Pere Marc procedeix, en un segon pas, a demanar-ne un al justícia en la persona de Joan de Cabrera, oncle dAusias i que ja havia fet de marmessor del testament de Joan Marc.
Fetes lemancipació i la tutoria, Pere Marc ja pot procedir al més important de tot, com és el lliurament de béns a Ausias, dut per lamor patern i en tant que fill obedient, tanquam filius obedientie michi carus, paternali amore ductus, fórmula protocol·lària però que traspua al cap i a la fi el sentiment real de lamor feudal del pare envers el fill, propiciat per lobediència daquest. Així, li traspassa la titularitat del lloc de Beniarjó i lalqueria de Pardines; la casa amb lhort contigu de Gandia; 714 sous i 8 diners de pensions de censals pagades per diverses persones de Beniarjó, Gandia i Benieto i el dret sobre altres 111 sous i 6 diners daltres censals que els seus titulars paguen a uns preveres de la vila. El pare sen reté lusdefruit de tot plegat mentre viurà, de manera que si mai «qüestió o embarg a mi era feit en los dits fruits, esplets e emoluments dels béns e drets de la present donació, que la present donació sia cassa e nul·la». De la donació exclou tot lor i argent, obrat i per obrar i en moneda, els llibres, les armes, les robes, les joies, les cavalcadures, el cofre amb els arreus de la capella, els mobles i els deutes a favor seu de tercers, com també les robes i joies dElionor, «les quals vull que sien pròpies daquella e que sia creguda de sa paraula segons sa bona consciència».