Primer que res, compareix davant del justícia per sol·licitar lemancipació del seu fill, dedat duns nou anys, in etate novem annorum parum plus vel minum existentem. En lacte, revestit de solemitat, Pere Marc té entre les seues mans el petit Ausias tenendo Ausiam March, filium suum legittimum et naturalem et venerabilis domne Elionoris, uxoris sue, inter manus ipsius Petri March, mentre pronuncia un seguit de paraules per les quals lallibera de la pàtria potestat a manu mea eycio et a patria libero perpetuo postestate et omnes a vobis descendentes. Dara en davant Ausias podrà realitzar tota mena de contractes civils, inclosos testaments i codicils, sense cap mena dimpediment legal. Però, atès que és encara menor dedat, maioris octo annorum minorisque novem annorum, és imprescindible, tal com exigeixen els Furs, el nomenament dun tutor i curador de la seua persona i els seus béns. Per aquesta raó, Pere Marc procedeix, en un segon pas, a demanar-ne un al justícia en la persona de Joan de Cabrera, oncle dAusias i que ja havia fet de marmessor del testament de Joan Marc.
Fetes lemancipació i la tutoria, Pere Marc ja pot procedir al més important de tot, com és el lliurament de béns a Ausias, dut per lamor patern i en tant que fill obedient, tanquam filius obedientie michi carus, paternali amore ductus, fórmula protocol·lària però que traspua al cap i a la fi el sentiment real de lamor feudal del pare envers el fill, propiciat per lobediència daquest. Així, li traspassa la titularitat del lloc de Beniarjó i lalqueria de Pardines; la casa amb lhort contigu de Gandia; 714 sous i 8 diners de pensions de censals pagades per diverses persones de Beniarjó, Gandia i Benieto i el dret sobre altres 111 sous i 6 diners daltres censals que els seus titulars paguen a uns preveres de la vila. El pare sen reté lusdefruit de tot plegat mentre viurà, de manera que si mai «qüestió o embarg a mi era feit en los dits fruits, esplets e emoluments dels béns e drets de la present donació, que la present donació sia cassa e nul·la». De la donació exclou tot lor i argent, obrat i per obrar i en moneda, els llibres, les armes, les robes, les joies, les cavalcadures, el cofre amb els arreus de la capella, els mobles i els deutes a favor seu de tercers, com també les robes i joies dElionor, «les quals vull que sien pròpies daquella e que sia creguda de sa paraula segons sa bona consciència».
Ausias, però, haurà dassumir les pensions i quitar un censal de 12.000 sous que Pere Marc va carregar el 31 de desembre de 1407 a favor de Violant, la viuda de Joan Marc. També està obligat a pagar, en cas que el seu pare no ho faça abans de morir, 10.000 sous a Pere Marc, el fill de Joan, que, «en sustentació e ajutori dels càrrecs del seu matrimoni» li féu el dia anterior. Daltra banda, haurà de destinar 20.000 sous a la seua germana Peirona, «la qual nostre senyor Déu ha feta freturejant de paraula», si sa mare aconseguia col·locar-la en matrimoni; però si finalment Peirona no es casava, Ausias li retria solament 1.500 sous anuals «de renda e pensió per a obs daliments e sustentació daquella». Si Ausias moria sense fills legítims, els béns passarien a Pere Marc el Jove, i si succeïa el mateix amb aquest últim, anirien a mans de Jaume Marc, el poeta i germà de mossèn Pere, «com per voluntat e testament de mossèn Jaume Marc, pare meu, e de dit mossèn Jaume Marc, frare meu, jo hi sia obligat e ell a mi». De nou els vincles del llinatge uneixen les dues branques de Barcelona i Gandia.
Tot sha calculat fins als més mínim detall. El Nadal de 1408, per la casa del carrer Major de Gandia deuen haver arribat convidats de la família, mossèn Marc haurà escoltat lopinió de gent pròxima i fidel. No hi ha ni una sola decisió que no haja estat meditada pel cap del llinatge, segurament amb el consens damics, parents i fins del mateix duc. Sens dubte també dElionor de Ripoll, perquè de seguida, davant del mateix notari, Guillem Ferrer, i dels mateixos testimonis, estén un altre document semblant al del seu espòs, per fer la donació a Ausias de 25.000 sous dels 40.000 del seu dot, empesa així mateix per lamor matern i lobediència filial. El lliurament està sotmès a condicions similars, perquè ella reté els diners mentre viurà, i Ausias haurà de separar 15.000 sous per a Peirona, la qual, una vegada més sens recorda, «nostre senyor Déu ha feta de paraula freturosa, com sia sens paraula», per constituir-li un dot, encara que si el casament no es produïa, passarien a lhereu que en el seu moment Elionor designaria Ausias, amb lobligació inherent de transferir a Peirona 500 sous cada any per a la seua manutenció.
Per fer efectives ambdues donacions Alfons el Vell ha donat el seu consentiment i les ha signades, en sobrepassar cadascuna els 5.000 sous. Però encara queda un últim pas per tancar el conjunt dacords que impliquen els dos Marc solters amb perspectives desdevenir, lun o laltre, el cap del llinatge: Pere el Jove signa els capítols matrimonials amb Constança Cifre, dacord amb el consell familiar que va instituir el seu pare, el pelegrí malaurat de Terra Santa. Però és lavi qui du directament les negociacions com a procurador del seu nét. Els 50.000 sous del dot revelen la solvència dels Cifre i la preeminència dels Marc, que hi afegeixen el lloc de Verger, les alqueries de la Cremadella i el Real, una casa a Gandia i 10.000 sous en moneda, béns tots ells concedits per mossèn Pere. Lemancipació dAusias i la boda de Pere, doncs, formen part dun mateix pla domèstic que, ideat pel cap de la branca valenciana, requereix la necessària divisió dels béns territorials per salvar la integritat dels dominis centrals de Beniarjó. La fragmentació havia dafectar la fortuna de la família, en particular la dAusias, que mai no podrà atènyer les esplèndides disponibilitats monetàries del seu progenitor. Amb tot, el futur de la família ha quedat ja perfilat en les seus línies primordials.
Quan mossèn Pere Marc es disposa, el 9 de desembre de 1410, a dictar al notari les clàusules testamentàries ja està fet el més important. A Cotalba ha manat erigir una capella i, sobretot, ha traspassat la senyoria sobre Beniarjó a Ausias. És lúltima ocasió en què podrà gratificar els qui lleialment lhan servit, repartir uns diners entre la família, inclosos els Marc barcelonins, nomenar Elionor tutora de Peirona i aclarir deutes pendents, com ara el que li reclamaven les «nebodes», filles de la seua germana Bartomeua. Per cancel·lar qualsevol deute, decideix construir-li una tomba en la capella de Sant Marc de València, on també faria traslladar les despulles del seu germà Arnau. Els marmessors donarien compliment al seu desig, com testimonia el rebut del 20 doctubre de 1414, per un import de 212 sous, que Pere Balaguer el pedrapiquer que havia aixecat les Torres de Serrans i aquest mateix any remata la decoració del cos superior de la torre del
Miquelet de la catedral de València, cobra per mans del canvista Gerard Traver per haver obrat aquesta tomba, seguint la voluntat de lespòs dElionor de Ripoll, ratione fabricandi unam tombam et ratione lapidum dicte tombe quam feci et operari ac posui in capella Beati Marchi sedis Valentie, iuxta ordinationem dicti testatoris, ut in suo ultimo testamento continetur, consigna per escrit el notari Andreu Julià.
El que no havia previst era que el seu nét reaccionara contra lexclusió desdevenir el cap del llinatge amb la dràstica resolució dabandonar el cognom Marc i abraçar el Vilarig matern, ara que també els oncles Bernat, Jofre i Guillem nodreixen la nòmina dels nobles més acostats al duc Alfons el Jove. En arribar la notícia a casa dels Marc, lavi sapressa a afegir un codicil al testament per advertir-lo que aquesta actitud no compta amb la seua aprovació: «com a mi sia estat dit que certament mossèn Pere Marc, nét meu, ha dit que, si jo era mort, que es mudaria lo cognom e es diria Vilarig, la qual cosa a mi és estat e és molt greu desplaent». Només acceptaria el canvi si el seu nét accedia a una herència la dels Vilarig, lògicament millor que la que li havia fet arran del seu casament amb Constança Cifre: «si ja no ho fa per alguna herència que val·la tant o més com la substitució que jo li faç de mos béns, en tal cas a mi plau que el dit nét meu lleixe lo dit cognom de Marc e prenga altre cognom». I si persistia en la renúncia als Marc tot i una herència de menor entitat, el conjunt dels béns que li havia donat passarien a Ausias o, en el seu defecte, a la branca de lEramprunyà. Les coercions del llinatge vencen les vel·leïtats centrífugues dels seus membres. Però no hi ha gaire temps tampoc perquè les desavinences congrien una ruptura definitiva: l11 de setembre de 1413 ja ha mort Pere el Jove donat que Violant, la mare, figura com la seua hereva universal. Violant ja havia exercit aquesta tasca abans: el 31 de desembre de 1409, pocs mesos després del seu casament amb Constança Cifre, Pere el Jove shavia allistat en la companyia de Guillem Ramon de Montcada amb lobjectiu de combatre a Sardenya i calia prendre totes les precaucions abans de partir, és a dir, fer el testament i nomenar la mare hereva del seus béns.
Pere Marc, però, mor abans que el seu nét. Lagonia el sorprèn a Balaguer, els dies que Ferran dAntequera estreny el setge contra Jaume dUrgell per posar fi definitivament a la seua revolta i a les pretensions al tron de la Corona dAragó. Alfons el Jove, en assabentar-se del seu estat, li envia cent florins «graciosament per socors de sa malaltia», com queden consignats en els albarans del seu dispenser. Per descomptat que mossèn Marc, a la seua edat, no safegeix a les tropes reials com a guerrer, com potser ho fa el seu nét, sinó que deu anar-hi com a ambaixador del duc de Gandia, en una missió molt delicada si Alfons el Jove hi tramet un home amb més de setanta-cinc anys que ja havia renunciat a la procuradoria general. El 7 de juny de 1413 es produeix el traspàs, i lagost de lany següent la família aconsegueix del Trastàmara lautorització perquè les seues despulles tornen a terres valencianes.
Amb la mort de Pere Marc, precedida un any abans per la dAlfons el Vell, desapareixen els dos protagonistes principals de la Gandia de lúltim terç del segle XIV i primeries del XV. Tota una època de sublimació cavalleresca, de guerres ferotges i de llices eròtiques, perbocades en les cobles del lleial i eficient procurador general del duc, sextingeix ben de pressa, a pesar que perdure una mica més fins la mort dAlfons el Jove el 1424. Quan les responsabilitats comencen a encalçar Ausias, emancipat a tan tendra edat per son pare, el petit món local de Gandia, però també el de tot el país sencer, avança per noves dreceres, lògicament imprevisibles als ulls daquell adolescent perspicaç. En qualsevol cas, la infantesa dAusias ha durat ben poc: als nou anys ja ha accedit a la societat dels adults.
Ausias Marc, «lo potrós»
No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça
Mai no sabrem el grau dafecte entre un pare i un fill amb personalitats tan fortes com Pere i Ausias. Entre lun i altre hi havia la distància de més de seixanta anys. Massa per a la confiança, lentesa, les paraules instructives. A la incompatibilitat generacional safegeix ladscripció a dues èpoques no sempre homologables. Lun era un home del Trescents, laltre del segle en què el rostre i les entranyes del país canvien: lelecció del català en lloc de loccità que havia fet servir Pere Marc per a la manufactura literària és una primera distància presa per Ausias. Ara bé, al marge de lestima o no entre ambdós, les lleis del parentiu i del llinatge són les que realment hi compten. Quantes famílies han quedat destruïdes per larrogància dels fills, quan saparten dels desigs o dels manaments paterns, reclamen herències abans dhora, obren al seu albir, i fins i tot amb una mostra dorgull censurable volen abandonar el cognom patern!:
Clarament és desobedient fill
qui murmuran per lo pare treball:
si lapetit dobediència fall
a la raó, la pau és en perill.
L«amor», que sens dubte nhi havia entre tots dos «un hom és tal que ama per natura son fill», dirà Ausias en versos de senectut esdevé obediència i subordinació en el fill, i esperança en la continuïtat de la casa en el pare. Mossèn Marc plorà la desaparició de Joan: era el primogènit, el futur absolut, la baula de la cadena que encetà Pere lAntic. Amb ell lentesa era plausible, li era més pròxim per edat i segurament per la forma de pensar, i en moltes oportunitats apareixen plegats en operacions econòmiques i altres assumptes civils. Això fou impossible en Ausias, en leducació del qual ben poc hagué dimmiscir-se.
Lorfe de pare, però, no ha de passar cap ànsia. Té una mare, Elionor de Ripoll, que li administra els béns, un tutor, Joan de Cabrera, que vigila la seua instrucció, i un duc, Alfons el Jove, que ha rebut el prec de Pere Marc de protegir-lo. En tot el regne no hi ha altre lloc, llevat de poques cases senyorials de València, com la cort ducal per pujar la mainada de la cavalleria. Els plançons dels Marc, Vilarig, Cifre, Cabrera o Roís de Corella hi assimilen els gestos, una forma específica de parlar, les jerarquies, el protocol, letiqueta.
També hi ha temps per aprendre les danses, els jocs de daus i de naips, els escacs, la pilota, lesgrima, lequitació i la cacera amb ballesta o falcó. Un «deport», el de la falconeria, que aviat tocarà les fibres íntimes del jove donzell Ausias. Molts comparteixen els mateixos mestres i són armats cavallers el mateix dia en cerimònies fastuoses. Això no soblida mai, perquè els han fet germans darmes. En el cercle restringit nobiliari escullen procuradors per representar-los arreu, cerquen tutors per als orfes, marmessors per als qui han perdut els progenitors. Lamistat la reforcen quan ordeixen matrimonis, com els dels Marc amb els Cifre o els Vilarig. Les bodes poden servir, a més, per restrènyer també vincles vassallàtics, o si més no és el que fa el duc Alfons el Jove amb Aldonça Marc, la filla del malaguanyat Joan Marc, que es casa, com el seu germà Pere el Jove, el primogènit, amb el consentiment del consell familiar integrat per la mare Violant, làvia Alamanda i els oncles Bernat, Jofre i Guillem de Vilarig. Aquesta endogàmia sextingeix per complet en el si de la menestralia.
Entre els fills dels artesans la família natural sovint és reemplaçada per una altra, comandada per un patró amb el qual han daprendre lofici. Les relacions disten de ser idíl·liques perquè la desconfiança és més aviat el que nua lamo i el macip. El treball és dur, les remuneracions miserables i els càstigs corporals habituals en un ambient on shan polvoritzat els afectes. Les fugides dels joves inquiets es converteixen de vegades en lúnica eixida possible. Des que els pares abandonen el fill o la filla en un altre llar, no hi ha més escola que el carrer, lofici, els jocs compartits amb els altres companys i companyes de colla i aventura, mentre el matrimoni siga un horitzó esborradís. Francesc Garcia, un adolescent de 15 anys, i Pere Pasqual, una mica més major que ell, tots dos escolans de lesglésia de Gandia, reconeixen la «gran e singular amistat e amor que era entre nosaltres, així com si fóssem germans, burlant, trufant e jugant cascun jorn e sovent abdós de trufes e jocs puerils». Però un dia de novembre de 1419, en Pere, «prenent del morter calcinós que era en la dita ecclèsia, per causa de lobra que es fabrica de present en aquella, e tirant del dit morter calcinós ab la mà al dit Francesc, per semblant que ell feia ab mi, per desastre li haja donat la cara, de què sortí del dit morter calcinós en lull dret daquell, lo qual ull lo dit Francesc Garcia haja perdut per causa de la fortor del dit morter calcinós». A pesar del clam al justícia, ambdues famílies signen la pau en poder del notari Joan de Llorca, atès que el cas «sés tengut desgraciadament e ocasionada mitjançant trufes, burles e jocs de mans dels sobredits e no de grat ni de certa esciència, ni menys per oi, malvolença, rancor, desamistat ni mala voluntat». Els «jocs puerils», doncs, sallarguen fins ben entrada ladolescència, però és la tragèdia la que ha rescatat per a la història els menors dedat.
En altres jocs sexercita Ausias, sens dubte assabentat de la desgràcia de Francesc, perquè a Gandia tothom es coneix i el dic de la condició de cadascú contínuament és desbordat per una malla social promíscua. Entre les amigues de Peirona hi ha, també, jovenetes senzilles de la vila sense la marca de la riquesa i el renom local. Leducació selectiva, una mentalitat cavalleresca i les àrees de sociabilitat fonamentalment nobiliàries no barren les portes, en efecte, a contactes fecunds i assidus amb el carrer. Ni linfant ni ladolescent Ausias són presoners de lalberg pairal o del palau del duc. Com a futur senyor ha de saber com es parla a un llaurador o a un teixidor, quines són les olors i vociferacions usuals, com es viuen les festes del Corpus, la de Carnestoltes o les follies del Rei Pàixero, quins són els costums dels moros i dels conversos jueus, que fins 1391 tenien oberta una sinagoga ben a prop de casa seua. Al carrer saprèn tant com als llibres, i per això els seus veïns, des que deixa el bressol i es val per si mateix, lhan «vist criar en la vila de Gandia de fort poca edat ençà». Els temps gòtics exsuden barreges de classe, interferències culturals, molts llenguatges de signes i símbols compartits.