No hi ha regles que ens permeten saber automàticament si una raó és bona o dolenta. Això és una cosa que sha danar aconseguint mitjançant la pràctica i en contextos de diàleg on les diferents raons que sexposen per a refermant una opinió són discutides i avaluades. Però en general, i seguint M. Lipman, podem dir que les bones raons a) es basen en els fets, i per això les raons que presenta un meteoròleg per a predir el temps són més plausibles que les dun astròleg que prediu el que ens passarà segons el nostre signe del zodíac; b) són rellevants per a allò que es vol justicar o fonamentar; per tant, sembla més raonable votar un candidat per a delegat de curs en funció del seu programa dacció que per la seua bellesa física, i c) tracten de fer més plausible allò que defensem o que hem fet, així de segur que el professor considerarà raonable la vostra falta de puntualitat a la seua classe si aquesta és deguda al fet que heu hagut de socórrer un accidentat de camí a linstitut.
Resumint: lobjectiu més important daquest curs és que laula esdevinga un laboratori de racionalitat, on tots ens esforcem a cercar cooperativament les creences millor justicades, en un ambient de sinceritat, on les pretensions de validesa de les nostres emissions es fonamenten en bones raons i no en relacions de poder. Si ens volem educar com a ciutadans capaços de participar críticament i activament en una societat democràtica, sense delegar les qüestions polítiques fonamentals a mans dexperts gestors, cal que tots ens esforcem perquè lescola i laula esdevinguen una comunitat de raonadors en què la tolerància, la comprensió del punt de vista dels altres i la responsabilitat solidària per exercitar i cercar els hàbits i els criteris de reexió siguen portats a la pràctica. Si esteu dacord amb aquest plantejament, benvinguts a la nostra comunitat de raonadors, que, com veieu, no és una cosa la consecució de la qual depenga només de lesforç del vostre professor; depèn fonamentalment de guanyar la disposició que ens porta no sols a escoltar les opinions de laltre, sinó també a fer valdre les raons que laltre posseeix per a defensar la tesi que defensa.
Començarem el treball col·lectiu discutint entre tots les preguntes que es presenten a continuació, com un exercici de preescalfament i de fer boca. Es tracta destablir un primer diàleg per a trencar el foc i perquè us aneu acostumant a donar raons per a justicar les vostres respostes. No us recomane que els temes daquest qüestionari es discutisquen ns a lesgotament, perquè tornaran a sorgir al llarg del curs. A continuació podeu llegir lentament en classe el text corresponent a lapartat núm. 3 daquesta introducció, i plantejar vosaltres mateixos les qüestions que us sorgisquen durant la lectura. I nalment podeu tornar al qüestionari i comprovar si algú ha modicat la seua opinió inicial al llarg del procés.
2. Les preguntes. Digues què penses i per què ho penses
a. Si preguntes als teus pares per què has de tornar abans de les dues el dissabte a la nit i et responen que perquè ells així tho ordenen, que per a això són els teus pares, consideres que than donat una bona raó?
b. Si quan et pregunten per què has faltat a una classe dius que perquè havies destudiar lexamen de lhora següent, és aquesta una bona raó?
c. Consideres que és una bona raó aprovar per llàstima un estudiant de segon de Batxiller que ja ha repetit un curs?
d. I suspendrel per ser un maleducat i desagradable?
e. Seria una bona raó eixir amb algú perquè tagrada i lestimes?
f. És una bona raó eixir amb algú perquè tajude en els estudis?
g. Pot un sentiment servir de raó? Quan?
h. Què volem dir quan en preguntar-nos el perquè duna opinió que mantenim contestem que «perquè sí»?
i. Quan una raó és una bona raó?
j. Com podries intentar convèncer un amic que tens raó?
k. Per a què argumentem els éssers humans?
h. A quins altres termes associes la paraula autoritat? Cal revisar, ampliar, aquesta associació de termes?
3. El joc de largumentació
Qui té raó?
Quan un estudiant ve al meu despatx a revisar un examen, espera que jo li nindique els errors i els encerts, i li expose els criteris que he utilitzat per a qualicar-lo. Quan un ll pregunta als seus pares el perquè duna norma que ha de complir, els està demanant les raons que fan que aquesta norma siga raonable o justa. Quan un jutge dicta una sentència, lha de basar en unes raons, les quals en constitueixen el fonament. Quan el metge emet un diagnòstic, ho ha de fer basant-se en unes proves que shan dinterpretar tenint en compte els coneixements cientícs del moment. Però imaginem-nos, per un instant, que els éssers humans, tant en la nostra vida quotidiana com en lexercici professional, mantinguérem opinions i actuàrem sense cap criteri: viuríem, llavors, enmig dun caos. Què passaria si els professors posàrem les notes aleatòriament, si els pares i les mares proposaren normes de funcionament familiar duna manera arbitrària, si els jutges emeteren les sentències en virtut tan sols de lhumor amb què shagueren alçat aquell matí, si les opinions de la gent es basaren no en raons sinó en capritxos i gustos particulars? En un món així no podríem orientar-nos, perquè la conducta dels seus habitants seria impredictible i, per tant, no sabríem mai a què atenir-nos. Supose que tots hem tingut lexperiència de conèixer algú que es deixava portar en la seua relació amb els altres més per les uctuacions dels seus capritxos que per decisions basades en la raó.
Els éssers humans necessitem, doncs, raons per a viure, perquè són aquestes les que posen ordre en el nostre món i el converteixen en un cosmos (totalitat ordenada dacord amb lleis i regles i, per això, bella), és a dir, en una llar habitable per lhome. A diferència de la resta danimals, ens hem de «buscar la vida», perquè aquesta no ens ve donada genèticament; la nostra constitució biològica no ens proporciona pautes xes dacció per a resoldre el problema de lhabitatge, per a saber com educar els lls, per a organitzar les nostres societats, ni per a adaptar-nos a un medi determinat. No naixem ajustats biològicament a un medi, però som capaços dassajar i delegir entre diferents formes dajust. I si podem elegir, hem de respondre de les nostres eleccions. En això consisteix precisament la responsabilitat, que no és sinó la capacitat i la necessitat que té lhome de poder donar compte i raó respondre de les seues decisions. I el conjunt de raons que sentrellacen per a justicar una opinió o una acció sanomena argument. Per això, diu Aristòtil, la naturalesa ha donat a lésser humà el do de la paraula (logos, llenguatge, raó), per a poder buscar, amb la resta dhomes i dones, coneixements basats en la veritat i per a poder elegir en lassemblea normes justes que possibiliten la convivència a la ciutat.
Però la raó no és com un objecte que pot ser posseït en exclusivitat pel seu amo. El logos, és a dir, la raó-llenguatge, té una naturalesa volàtil i polimorfa. Sassembla més aviat a laire que respirem, que, sense ser de ningú, pot ser compartit per tots. I és que la raó humana és una raó lingüística, i és mitjançant la paraula que els éssers humans podem buscar raons per a dotar de sentit la nostra vida. Però aquestes raons es construeixen col·lectivament, mitjançant el diàleg. Ningú pot creures el portador únic de la raó, perquè aquesta transcendeix a cadascun de nosaltres i, quan la volem agafar per a «posseir-la», sens escapa entre els dits, com laire, perquè és amb lobertura a laltre mitjançant el diàleg com únicament podem trobar-noshi. I aquestes trobades sempre són provisionals, mai denitives, perquè el diàleg, on resideix la raó, i on es va formant al llarg de la història, és un joc sempre obert dintercanvi de raons, en el qual ha de participar qualsevol persona que tinga alguna cosa a dir argumentativament.
Largumentació és, doncs, un joc de llenguatge en què els participants busquen col·lectivament i mitjançant el diàleg arribar a acords vàlids intersubjectivament. Aquesta validesa intersubjectiva es fonamenta en la força de les raons ofertes. Els que argumenten es comprometen a fer servir la raó com a únic mitjà per a buscar i justicar la veritat dels coneixements adquirits o la rectitud de les normes proposades per a regular una conducta. No vull dir amb això que, de vegades, no calga deixar-se portar pels sentiments per a fonamentar les nostres creences i decisions; potser no sempre és necessari tenir bones raons per a mantenir una creença o iniciar una acció; possiblement, de vegades, un sentiment pot resultar una bona raó per a comprometres amb algú. Però el món dels sentiments ha destar travessat per la racionalitat i aquesta ha dhaver estat fertilitzada i enriquida per aquells. És simplement qüestió de prudència, és a dir, dintel·ligència pràctica, que ha de tenir en compte la complexitat dels contextos en què vivim i en els quals es produeixen les nostres accions. Tots valorem molt positivament la capacitat de sintonitzar amb el patiment de laltre, i considerem plausible un comportament solidari que es basa en aquest sentiment; però, amb tot, no voldríem ser operats per un cirurgià els sentiments del qual es veren tan alterats pel nostre dolor que afectaren negativament la seua ecàcia professional. Ningú et pot obligar a participar en el joc de largumentació, però en el moment en què pretens explicar o justicar la teua posició davant tu mateix o davant els altres, no tens altre remei que seguir les regles del joc, és a dir, les lleis de la lògica del diàleg, que constitueixen els criteris raonables per a avaluar els arguments. Potser en una ocasió determinada és prudent que tu seguisques el pressentiment que acabes de tenir, però no pots pretendre convèncer els altres que fer el mateix que tu és raonable pel fet dhaver tingut tu aquest pressentiment.
Una onada de misologia ens envaeix
Mai no sha escrit i parlat tant com en els nostres dies sobre el diàleg i largumentació. Però crec que, paradoxalment, vivim en una època de misologia, és a dir, dodi a la raó i als raonaments. Nhi ha prou dobrir el periòdic per a observar que encara continua sent la guerra el mitjà utilitzat per molts pobles per a resoldre els seus conictes; que el terror és linstrument que empren bastants grups per a intentar imposar les seues idees i els seus projectes; que el genocidi continua sent leina emprada per a eliminar laltre, el diferent; que les aliances militars i les campanyes bèl·liques són presentades com a croades que tenen com a objecte aconseguir una justícia innita o una llibertat duradora; que les dones continuen sent víctimes de la violència de gènere; que lanomenat (des)ordre internacional, assentat en la racionalitat de la civilització liberal de mercat, està produint la fam, la pobresa i lexclusió de milions de víctimes. Daltra banda, cada vegada és més freqüent lespectacle de molts dels nostres representants públics que, en comptes de buscar amb arguments el que convé al bé comú, es dediquen a insultar-se, a desqualicar-se mútuament, a actuar només pensant en la rendibilitat partidista, i a oposar-se a qualsevol projecte que provinga dun altre grup pel simple fet de no haver estat proposat per ells. Fins i tot en les meues classes de linstitut cada vegada costa més que els estudiants respecten disciplinadament les regles del diàleg argumentatiu: raonar suposa un esforç rigorós que pocs estan disposats a fer. I junt amb això, lestesa creença que en qüestió dopinions cadascú té la seua i que totes mereixen ser respectades: «És la meua opinió, i mereix respecte» és una expressió que es repeteix ben sovint, sobretot quan demanes a algú que justique per què pensa duna manera determinada sobre un tema. Però si fóra veritat que totes les opinions valen el mateix, llavors no tindria sentit dialogar, ni buscar bons arguments per a descobrir i donar suport a les millors. La persona que simplica en un diàleg argumentatiu parteix del supòsit que val la pena esforçar-se per aconseguir coneixements vertaders o versemblants i per establir normes de convivència que puguen ser qualicades com a correctes o justes, encara que, per descomptat, sempre duna manera provisional. Els que consideren que no es pot arribar a coneixements vertaders o els que creuen que la veritat només està de la seua part no poden participar en un diàleg argumentatiu sincer. Totes les persones mereixen respecte pel fet de ser-ho, però no és veritat que el mateix respecte meresquen totes les opinions: les que neguen a altres el dret de pensar i dexpressar-se; les opinions sexistes, xenòfobes, racistes, feixistes i, en denitiva, les que no reconeixen a altres individus la seua condició de persones, no poden ser respectades, perquè tanquen les portes del diàleg a determinats grups. No es pot justicar argumentativament la posició daquell que impedeix que altres persones participen en el diàleg. Tampoc no són respectables els discursos que serveixen per a justicar i reforçar la dominació de lhome per lhome.
Enmig daquesta onada de misologia que ens envaeix, la pretensió daquest material és fomentar la lologia, és a dir, lamor pels raonaments, per les paraules que teixeixen arguments. El lòleg, tal com aquí lentenem, és lhome i la dona que ha pres la decisió dusar la paraula, les raons, com a instruments dinvestigació i de solució de problemes, una paraula que sap que no li pertany en exclusivitat i que el porta necessàriament a obrir-se a laltre mitjançant el diàleg. Però no cal entendre el diàleg com un instrument mitjançant el qual els diversos discursos es redueixen al nal a un de sol. Pensem que el diàleg ha de potenciar i respectar també la polifonia, on diferents veus tenen cabuda i on la bellesa saconsegueix precisament en permetre a cadascuna mantenir la seua especicitat dins dun conjunt harmònic. No entenem el diàleg argumentatiu com una guerra en què al nal una part queda vencedora, en ser derrotada laltra. Preferim la metàfora que ens el presenta com lesforç interpersonal o intercomunitari per generar i possibilitar lentesa entre diversos punts de vista, que senriqueixen mútuament sense que necessàriament hagen de dissoldres en un únic discurs. Dit en termes culturals, no es tracta que una cultura sintegre en una altra i desaparega, sinó de ser capaços de mantenir un autèntic diàleg intercultural per a crear un espai en què siga possible la pluralitat, però també la justícia.
Entenc el losofar com lexercici dun tipus de racionalitat que ens permeta pensar la complexitat, per a això ha de facilitar el diàleg entre les diverses disciplines que tenen com a objectiu entendre la realitat, i ha dintegrar els diferents punts de vista des dels quals aquesta és interpretada; més encara, el losofar es desplega i es constitueix analitzant aquests altres discursos, examinant la justesa dels criteris amb què es constitueixen. El pensament losòc sexercita en les fronteres que articialment sestableixen entre els diversos sistemes de coneixement i té com a missió eixamplar-ne els límits i ampliar, daquesta manera, el nostre horitzó de comprensió. La missió de la losoa és urgir i fer viable un pensament complex, en un procés que no té nal, ja que la realitat canvia constantment. La tasca losòca consisteix a possibilitar una manera de mirar i contemplar la realitat que ens en permeta una comprensió profunda (theoria) i ens descobrisca també totes les possibilitats de transformació que enclou. Només un pensament daquest tipus serà capaç dorientar una acció (praxi) alliberadora de les cadenes que mantenen els presoners actuals amarrats davant les ombres. La losoa ha de teixir amb el màxim nombre possible de laments la xarxa que hem dutilitzar per a intentar comprendre la realitat íntegrament, una realitat que és polimòrca i que no pot ser entesa si tan sols se la mira des duna única perspectiva. La losoa és la veu que contínuament ens desperta del somni plaent que ens envaeix quan creiem dogmàticament que ja hem arribat al nal del ca-mí, i ens recorda que sempre és possible una altra manera de pensar i que sempre podem assajar altres maneres de relacionarnos, perquè el que tenim no és mai lúnic món possible.