Lletres de batalla de la València medieval - AAVV

Directors de la col·lecció

Antoni Furió i Enric Guinot

© Vicent Pons Alós, 2021

© Daquesta edició:

Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2021

Universitat de València, 2021

Disseny de la col·lecció: J.P.

Il·lustració de la coberta:

Detall del Retaule de Santa Creu (princ. s. XV),

atribuït a Miquel Alcanyís.

Museu de Belles Arts de València

Coordinació editorial: Maite Simón

Correcció: Elvira Iñigo

Maquetació: Inmaculada Mesa

Edició digital

Al professor Josep Trenchs i Òdena, in memoriam

Mossén Crespí Valdaura e lo fill de mossén Vidal de Blanes, los pus pacífichs cavalés del regne, per hun poch de terme de sos lochs vengueren a gran congoxa, que los jurats de València ni altres gens no·ls pogueren concordar. De què lo senyor rey los asignà camp de batalla en la ciutat de Çaragoça per al dia de Aparici, a la qual jornada foren los dits cavalés, e lo senyor rey los poroguà per al dia de sant Johan. E per a la jornada foren los dits cavalés ab molta puxança, e foren en Navarra, hon lo dit senyor rey los asignà lo camp, e lo senyor rey los porogà fins que fos en València e hun mes aprés. E de aquí avant no sé què feren.

Melcior MIRALLES,

Crònica i dietari del capellà dAlfons el Magnànim

Introducció

Lluís Crespí de Valldaura i Francesc Berenguer de Blanes, prototips de cavallers medievals que viuen les aventures de lheroi de les novel·les de cavalleria, són alhora figures de transició entre lèpoca medieval i el Renaixement. A lun i a laltre els veurem participar tant en justes i certàmens poètics com en batalles a ultrança. Ambdós comparteixen ascendents de la vella noblesa catalana i dels nous llinatges de mercaders i ciutadans de loligarquia valenciana.1 Lun i laltre redacten amb una escriptura indiferenciada elemental de base els seus diaris i «llibres de compte e rahó»,2 i tenen a les seues biblioteques obres com els Facta et dicta memorabilia de Valeri Màxim, la Fiametta de Boccacio o les Epístoles de Sèneca.3

Les concessions de la jurisdicció total atorgades per Alfons el Magnànim i per Joan II als respectius senyors no sols disminuïren el poder fàctic i econòmic de les ciutats reials i les seues oligarquies, que tenien jurisdicció sobre tot el seu terme general, sinó que comportaren una redistribució de lespai amb lamollonament dels termes particulars de cada senyoriu.4 En 1462 Joan II concedeix a Lluís Crespí de Valldaura la jurisdicció total, civil i criminal, mer i mixt imperi sobre el seu lloc de Sumacàrcer, que el seu pare Guillem Crespí havia comprat en 1433 a Isabel Pardo, vídua de Guillem Galceran de la Serra. Situat al terme general de Xàtiva, lesmentat privilegi va conduir a un primer conflicte amb Francesc Berenguer Vidal de Blanes, senyor del veí lloc de Cotes.

El desencadenant de la batalla fou la pretensió dambdós cavallers de tenir els drets de pastura emprius duna ampla zona fronterera entre Sumacàrcer i Cotes. Com era costum en matèria demprius, Crespí i Blanes acudeixen en primera instància a la jurisdicció ordinària i al tribunal especial dels jurats de València.5 El 8 de gener de 1462 el rei els ordenà firmar «pau i tregua».6 Però, el 2 dabril de 1462, Francesc Berenguer de Blanes remet una «lletra de requesta o deseiximent a ultrança» a Lluís Crespí en què, després dindicar que «si vós voldreu dir que los moros de Cotes no sien en posseció de ampriar e no agen ampriat e acostumat de ampriar en lo terme de Sumacarse, a vós dich que mentiu e mentreu», el desafiava a la batalla, deixant a les seues mans, com era norma als tractats de cavalleria, lelecció darmes, jutge i plaça.7

Crespí contestà a Blanes el 6 dabril que elegia com a jutge Joan II, rei dAragó, i per armes:

a cavall ab arnés de cama e de cuixa, de pes de quinze lliures, acostumat de portar en guerra, sens nenguna maestria, falda e gocets de malla, segons és acostumat de portar en guerra, cuyraça blanca de açer de pes de vint-e-dos lliures, sens scarcelles e ab rest, acostumades de portar en guerra, guallardets, canons e guardes de pes de nou lliures e mija, guans de acer sens guarda ne vayrescut ne altra maestria, de pes de tres lliures, cabacet e bavera de pes de dotze lliures e miga, dues spases cascú, la una de cinch palms e mig, copagorja de dos palms e mig del cap fins a la punta, una lança de larch de quatorze palms cascú ab lo ferre de migana gruxa de una natura de fust e lo ferre de córrer puntes sens neguna maestria ab rest de cuyro e dos palms de la coha, e los caballs encubertats ab cubertes de brúffol ab fancalets acostumats de portar en guerra e testera de acer sens neguna maestria, sella de cosser acerada segons és acostumat portar en guerra, ab lo arçó de davant de hun palm de alt e hun palm e una mà de ample, streps delligats, sens neguna manera de altres armes en les persones nostres ne en los cavalls.8

Les cartes foren remeses de lun a laltre mitjançant trompetes i procuradors, bé entregades personalment o bé amb una còpia de la missiva clavada a la porta de la casa. Altres còpies foren col·locades en llocs públics, com la Llotja o les portes de la ciutat, i cadascun dels actes era registrat per notaris.

L1 de gener de 1463, a València, Lluís Crespí fa testament,9 per bé que l1 de juny encara roman a la ciutat, de la qual sabsenta fins al 9 de març de 1464, data en què tornarà a estar present segons consta en un acta notarial en què Lluís Crespí reconeix haver rebut de Caterina Borja, muller de Joan del Milà, 4.500 sous per quitament dun censal de 300 sous de pensió anual.10

Joan II, que havia acceptat ser jutge en la batalla Crespí-Blanes, prorrogà reiteradament la celebració de lacte, tal vegada buscant acabar amb el problema sense necessitat darribar a les armes:

El mateix Zurita es fa ressò als seus Anales daquesta batalla i les pròrrogues corresponents:

Por este tiempo, como si faltara en qué emplear la gente de guerra en las armas, dos caballeros muy caudalosos del reino de Valencia tenían en aquel Reino puesta la tierra en guerra y en gran disensión de bando; y eran Luis Crespí de Valldaura y Francesc Berenguer de Blanes. Y el rey les había señalado campo de batalla en la ciudad de Tudela para el día de san Juan Baptista. De allí les prorrogó el día de la batalla para el domingo 3 de julio en la ciudad o villa donde él se hallare con su corte. Después, estando en la villa de Olit, a 2 de julio, prorrogó el día de la batalla para 14 del mismo mes; y hallándose en aquel lugar, llegado el plazo, revocó aquel auto de batalla por vía de prorrogación, por no dar lugar que aquellos caballeros entrasen en trance de batalla tan reprobado.11

Les successives pròrrogues ens informen tant del recorregut dambdós combatents, com de litinerari reial:

1462: 19 de maig, Saragossa; 22 dagost, Tàrrega; 30 de novembre, Balaguer.

1463: 7 de gener, Belxit; 23 de juny, Tudela; 2-4 de juliol, Olit; 9 de juliol, Falces; 14 de juliol, Olit.

1464: 13 de gener, Cascant; 20-22 de gener, Saragossa; 25 de juliol, Guimerà.

Després de tantes pròrrogues, ambdós cavallers decidiren buscar un nou jutge. Lluís Crespí trobà el rei Ismaïl de Granada, i Francesc Berenguer feu al comte de Borsio, duc de Mòdena i marqués de Ferrara. Les citacions per als dos arribaren creuades a València sense localitzar els destinataris, que estaven lun a Íllora (1 de novembre de 1463) i laltre a Ferrara (24 dabril de 1464). El mateix va ocórrer amb lordre de Joan II dacatar una nova pròrroga, raó per la qual, com que cap dels dos litigants no va comparèixer al lloc de la batalla, ambdós cavallers se sentiren vencedors. La voluntat de Joan II de posar pau a la situació és testimoniada pels jurats de València en una lletra de 30 de juny de 1463:

E tant com és al trellat dels testimonis produhits per en Francesch de Blanes e Crespí Valldaura en lur debat, reebuts per lo nostre síndich, que lo senyor rey demanà, jatsia cascuna de les dites parts ne tinga ja trellat segons relació del dit síndich, encara, emperò, a superabundant cautela, vos trametem lo dit trellat ab la present. Plàcia-us de continent referir-ho axí al dit senyor rey.12

La nòmina de persones i llocs no acaba ací. Per part de Lluís Crespí actuen com a procuradors Pere Llorens i Andreu Mateu, trompetes; Pere Guerau i Andreu Mateu, notaris; mossén Antoni Joan, Francesc Valeriola i Francesc Martí, cavallers de València; Guillem Mascó, donzell; Joan Benedit i Luis Tornero, notaris de Saragossa; Juan Galán i Pascual García de Galve, notaris i oficials dAlcalá la Real. Per part de Francesc Berenguer de Blanes, Bernat Martines, trompeta, Bernat de Penya-roja, ciutadà de València, i Joanot Ivarra, «moço de espuelas». El seguici de cavallers i generosos, familiars i amics, que acompanyaren en Blanes i en Crespí encara sallarga: Guillem Crespí, fill de Lluís, i Jofre de Blanes; a més del testimoni duns viatgers que coincidiren amb Francesc Berenguer al seu pas per França en uns moments de tensió amb el rei dAragó, i un llarg etcètera que apareix als índexs.

Vinculats a lescenari i el protocol de les justes i batalles hi havia els reis darmes o heralds (herauts): Aragon, rei darmes de Joan II; Calàbria, rei darmes per part de Lluís Crespí i herald de Ferran dAragó, rei de Nàpols i Sicília, i Jerusalem, herald per part de Francesc Berenguer de Blanes.

Linici de la revolta a Catalunya i la necessitat dajudes del rei dAragó, ofès perquè lhavien desobeït i havien buscat nous jutges, portà al final del litigi. Rubio Vela resumeix lactitud de la majoria de la noblesa valenciana: « la casi totalidad del estamento militar valenciano [], no solo no participaron en la segunda insurrección del principado, sino que se reincorporaron a una sociedad que combatió contra aquella, en la que sus familias destacaron por su militancia realista».13

El 13 de gener de 1464, a Cascant, Lluís Crespí prestava homenatge a Joan II, rei de la Corona dAragó, davant el vicecanceller Joan Pagès i el secretari, el notari Joan Cristian.14 Cinc mesos després, el 25 de juliol, el mateix rei li concedia el privilegi de la jurisdicció total sobre el seu senyoriu de Sumacàrcer.15 Havia valgut la pena tot lesforç i perill de quasi dos anys. Però, la influència dels Blanes va seguir els seus camins. Encara en 1465, el braç militar presentà un greuge en les Corts per a que el rei no dificultara ni impedira els «deseiximents», i posava com a exemple el comportament de Joan II en la batalla Crespí-Blanes.16 Per una altra part, el fet que Crespí acudira a un rei infidel, li portà com a conseqüència lexcomunicació, que no fou anul·lada fins un breu pontifici de 8 de gener de 1482 des de Roma.17 Més tard, i encara que Vidal Castellar dOris de Blanes, fill de Francesc Berenguer, i Lluís Crespí de Valldaura firmaren «capítols sobre aemprius» i termes entre els seus senyorius, una sentència amb diversos jutges entre els quals estava el metge i home de prestigi Jaume Roig va obrir de nou el conflicte.18 Cinquanta anys després, la qüestió continuava amb un nou desafiament entre els seus fills i hereus: Jeroni dÍxer, descendent de Francesc Berenguer, i Francesc Crespí de Valldaura, fill de Lluís Crespí de Valldaura.

La presència dels Blanes a València cal vincular-la al bisbe Vidal de Blanes (1356-1369).19 El prelat es va encarregar datraure i instal·lar a la ciutat part dels membres del seu llinatge. Els Blanes constituïen un grup de la noblesa menor que començà a prendre protagonisme sota lombra dels Cabrera, amb lajut de Jaume II i Pere IV. La coincidència de les seues armes, «en camp de gules, una creu dargent», portà cronistes i genealogistes, i els mateixos membres de la família, a vincular la seua noblesa amb els Saboia.20 Es conserven diversos dietaris i «llibres de compte e rahó» de la família dispersos entre lArxiu del Regne de València, el de Protocols de Barcelona i alguns arxius privats, tots ells amb genealogies forçades i sols documentades des del segle XIV.21 El bisbe Vidal de Blanes, ja sha dit, era fill de Vidal o Ramon de Blanes, senyor de les Escales, la Bisbal i la baronia de Sant Jordi, amb càrrecs i missions al servei de Jaume II des del 1308. Després de prendre possessió del càrrec, va portar a València el seu germà Guillem de Blanes, que va contraure matrimoni amb Francesca Fabra. El fill que tingueren, Guillem Ramon de Blanes, es casà amb Damiata Castellà i va adquirir els senyorius dAlbalat dels Tarongers, Montalt i Segart. Vidal de Blanes i Castellà, conegut també com Vidal Castellà dOris, heretà els senyorius i, després docupar els càrrecs dagutzil de Joan I i de majordom de Martí lHumà (1392), fou nomenat «lochtinent de governador de València» el 1413.22 Ell mateix, junt amb els Vich, els March i els Martorell, formà part, almenys entre 1403 i 1405, del grup de cavallers de la cort dAlfons, duc de Gandia, un altre dels seus valedors.23 El seu cosí germà, nebot també del bisbe de València, Francesc de Blanes, fou bisbe de Girona primer (1408-1409) i de Barcelona després (1409-1410), a més de canceller de la Corona dAragó. Un altre parent seu, Pere de Blanes, fou nomenat el 1395 cardenal del títol de Santa Pràxedes, comunament anomenat el cardenal dEspanya. Més tard, foren també senyors de Canet den Berenguer i de Cotes, a la Ribera del Xúquer. Del primer dels llocs tingueren la senyoria amb lenllaç de Vidal Castellà dOris, virrei de Mallorca, amb Joana Berenguer.24