© Del text: Tobies Grimaltos Mascarós, 2021
© Daquesta edició: Universitat de València, 2021
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 46010 València
Coordinació editorial: Maite Simón
Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa
Maquetació: Celso Hernández de la Figuera
Composició de la coberta: Celso Hernández de la Figuera
Correcció: Elvira Iñigo
Edició digital
A Roser, òbviament
Índex
PREFACI
OBVIETATS
1. No pots dir que la veritat no existeix i pretendre que siga veritat
2. Que estigues totalment convençut no vol dir que no estigues equivocat
3. Que ens convinga que siga així no augmenta la probabilitat que siga veritat
4. Si ho saps, no pot ser fals. Això no vol dir que no pugues estar equivocat, sinó que si és fals, no ho saps
5. Que siguen molts els que ho creuen o que ho creguen molt, no ho fa vertader
6. El desig, per si mateix, no canvia la realitat
7. «És que si fora veritat, seria horrible» no pot ser mai la refutació duna hipòtesi
8. Una asseveració és vertadera o no pel que diu i no per qui ho diu
9. No tot el que és «veritat per a tu» és veritat
10. Als fets no els interessen les teues preferències. I les teues creences els són indiferents
11. Si saber fora creure que se sap, els savis serien llecs i savis els ignorants
12. Allò que és raonable creure no sempre coincideix amb la veritat
13. Que no se sàpia que és vertader (o fals) no vol dir que no ho siga
14. No tot és opinable ni susceptible de decisió
15. «A mi magrada» no és el mateix que «és bo»
16. Que algú sàpia molt duna cosa no implica que haja de saber de qualsevol altra
17. No creure no sempre és el mateix que creure que no
18. El fet que siga la teua opinió no la fa millor
19. Una condició necessària no sempre és suficient i una condició suficient no sempre és necessària
20. Que siga veritat que ho han dit no vol dir que el que han dit siga veritat
GLOSSARI
Prefaci
Fa molt de temps que observe que coses òbvies coses, per tant, que, segons diu el diccionari, són molt clares i evidents i no aporten informació poden en realitat ser il·luminadores i evitadores de greus confusions. Que alguna cosa siga evident, fins i tot autoevident, no vol dir que hom veja que és veritat duna manera immediata i instantània. Que una cosa és evident suposa que comprendre-la i veure que és veritat són fets que es produeixen alhora; que si realment la comprens no pots sinó veure que és veritat. Si les coses òbvies no aporten informació és perquè no fan sinó fer palés quelcom que no pot ser daltra manera, perquè no van més enllà de si mateixes per tal de confirmar-se. Una vegada en copsem el contingut, veiem que no ens han dit res que no sabérem ja. Expliciten el que era implícit. El problema és que reconéixer en el que és explícit el que implícitament ja sabíem no sempre és fàcil. Potser, més que obvietats, el que ací es recullen són el que els anglòfons diuen truisms i els castellanoparlants perogrulladas. Si realment comprenem el que diuen és ben difícil dubtar-ne, no estar-hi dacord. La qüestió és agafar-se el temps per pensar-hi, per arribar a veure el que realment diuen i les seues implicacions.
A banda de no haver-hi reflexionat suficientment, sovint la falta dacceptació daquestes obvietats per part de qui les llig és deguda al fet de no entendre certes paraules en el sentit que tenen. El llenguatge quotidià és (afortunadament) lax, vague i fins i tot ambigu; les paraules tenen diferents accepcions i els conceptes que representen no són clars del tot i definits. Daltra banda, sembla que uns conceptes i altres tendeixen, com les madeixes de llana quan són dins la mateixa cistella, a embolicar-se els uns amb els altres de tal manera que, de vegades, és difícil tornar els fils als seus madeixons, desembolicar la troca. Hi ha conceptes als quals exigim molt, tant, que sovint els demanem coses contradictòries, que estiren en direccions oposades: volem que complisquen alhora condicions tals que la satisfacció dunes comporta que no sen puguen satisfer les altres. També passa que hi ha conceptes que ens agraden tant, els donem una tal importància que no comprenem que ells mateixos no encarnen tota la resta de conceptes que ens agraden i que, una altra vegada, entren en conflicte i col·lideixen.
El que pretenc fer ací, en aquest llibre, és exposar una sèrie daquestes obvietats que, tot i ser (o això crec jo) veritats com a punys, no són sempre acceptades a primer colp dull, que susciten discussió i que, en pensar-hi, obren finestres i il·luminen altres estances de la nostra ment. Limplícit que aquestes obvietats expliciten està freqüentment colgat sota enormes quantitats de prejudicis, malentesos i confusions. Sovint el més difícil de veure i de dir és lobvi. Moltes vegades perquè, en ser obvi, la gent pensa que és una altra cosa el que vols dir.
Una tasca important és clarificar els conceptes dels quals farem ús. Mhe debatut entre lopció dexplicar els més centrals, i que apareixeran una vegada i una altra des de bon començament, o anar explicant-los conjuntament amb les obvietats. Finalment mhe decantat per la segona opció. Espere, doncs, que, a poc a poc, les explicacions vagen escurçant-se a mesura que avancem en les obvietats.
La majoria daquestes obvietats tenen a veure amb la temàtica filosòfica que ha estat la meua especialitat durant més de trenta anys: la Teoria del Coneixement. Potser és per això que per a mi són òbvies, perquè els he donat moltes i moltes voltes. Potser en un principi algunes almenysno ho semblen, d òbvies. La meua pretensió és que si no ho eren al començament, ho siguen clarament una vegada llegida lexplicació. Òbvies i tot, exposar-les i argumentarles pense que pot fer un gran servei al raonament correcte. Perquè cal no caure en paranys sofístics, en fal·làcies i altres maneres dengany, intencionals o no, evitar equivocacions que es deuen simplement al fet dargumentar de manera errònia o dentendre les paraules de forma equivocada; clarificar els conceptes, les seues imbricacions i implicacions és sempre bo, útil i profitós. El fet de no acabar de veure amb claredat totes aquestes coses que he dit és, en la meua opinió, causa de confusions i malentesos que interfereixen en la manera de raonar, de portar un diàleg que siga guiat adequadament i puga progressar en la real comprensió de lassumpte del qual es tracte.
Quan vaig escriure aquestes obvietats (i alguna més que ací no apareix perquè nhe fet una petita selecció), les vaig posar a prova a través de Facebook i Twitter. Això em va servir, pels comentaris que reberen, per confirmar una cosa que ja sabia i per mostrar-men una altra que no sospitava. Luna, que és gairebé impossible llegir aforismes o frases breus sense afegir-hi les nostres manies, els nostres biaixos, la nostra manera, en definitiva, de veure el món. Laltra, que a partir duna obvietat, som capaços de desenvolupar tot un seguit de qüestions més o menys connexes que abracen tota mena de temes i preocupacions, de vegades, pregones. Hi va haver obvietat que va rebre més de cinquanta comentaris, en els quals es deia tota classe de coses i es veia que, en el fons, uns i altres teníem idees diferents al cap quan les déiem o les llegíem. Uns se nanaven per un cantó i daltres per un de diferent. Comprendreu millor què vull dir amb això a mesura que, si teniu paciència, progresseu en la lectura del llibre. A mi mateix em serviren en més dun cas per adonar-me que el que era obvi respecte dun àmbit, duna parcel·la del discurs o del pensament, tenia una creu darrere de la cara i que, en una altra àrea de la realitat, no sols no era obvi, sinó que podia fins i tot considerar-se fals. També això es manifesta en les pàgines que segueixen. Pensar-hi tenint en compte les observacions que em feien al Facebook o al Twitter mha fet veure en més duna ocasió aspectes nous que no havia vist abans, diguem-ne que han il·luminat una habitació contigua que era fosca i lexistència de la qual no coneixia. Diguem-ne que lexperiència mha servit (contràriament al que pensava) per ampliar lespai del meu pensament, per anar més enllà don creia que hi havia un mur. És per tot això que vull donar les gràcies a totes les persones que participaren en el debat. Mhan ajudat certament a ampliar la meua visió de les coses.
Altres persones mhan ajudat llegint el mecanoscrit i fent-me suggeriments, comentaris i correccions que mhan sigut de gran ajuda per millorar-ne el resultat. El meu agraïment més gran a Pep Beltran, Christian Carbonell, Miracle Garrido, Carlos Moya, Pablo Rychter, Sergi Rosell i Ramon Vicent. Si trobeu errors o deficiències en el que segueix és perqué no els he fet cas del tot.
I ja no us entretinc més. Les obvietats que tractarem apareixen detallades a líndex. Podeu triar, doncs, quines llegir i en quin ordre. Però em permet fer-vos dues recomanacions.
Una, com que els conceptes i el seu ús aniran aclarintse progressivament i a mesura que vagen apareixent i essent centrals per a la comprensió de lobvietat corresponent, seguir lordre en què sexposen és la millor manera de no perdre res que us puga fer falta per copsar del tot lexplicació daquella que us interesse. Laltra, cada obvietat és intel·ligible i constitueix una unitat en si mateixa, però llegir-ne moltes duna vegada pot saturar i dificultarne la comprensió. Aquest és un llibre per anar llegint a poc a poc i reflexionant sobre el que sha llegit, deixant temps a la sedimentació.
OBVIETAT 1
No pots dir que la veritat no existeix i pretendre que siga veritat
Com sabeu, lany 2016 lOxford Dictionary va declarar postveritat paraula de lany. Això diu molt dels temps que vivim. La veritat no gaudeix ara com ara del seu millor moment. Està desprestigiada, és vista com una cosa del passat, quelcom que ja no té a hores dara cap rellevància ni raó de ser. Potser, a partir i com a conseqüència de la postmodernitat, la veritat ha estat negada i amb ella una presumpta objectivitat que seria la jutgessa daquesta (la que determinaria què és veritat i què no ho és). A partir dací, moltes conseqüències són possibles, no totes desitjables. Si no hi ha fets que determinen què és el cas i què no, que fixen on i quan dir sí i on dir no, tot, més o menys, val i tant és dir una cosa com la contrària. Els fets alternatius cobren realitat en proporció a la que lautèntica realitat ha perdut. Personatges com Donald Trump són fills i models daquesta manera dentendre les coses i ja sabem com de perilloses poden arribar a ser les seues declaracions. Si no hi ha una realitat «objectiva» que determine què és veritat i què no ho és, aleshores, o bé aquesta no existeix o és purament relativa a la subjectivitat de cadascú. Si no hi ha veritat, tampoc no hi ha falsedat, i per tant la guia del discurs no té per què ser altra cosa que la conveniència; si no cal dir la veritat (que no existeix), per què no he de dir en cada cas el que convé, el que millor serveix els meus propòsits?
Interessa, doncs, desfer molts dels equívocs que han generat aquest paisatge.
En primer lloc, la veritat no és una cosa tan gran, tan «absoluta», com molts diuen escandalitzats. «Ningú no té la veritat absoluta», asseveren, i sembla que la veritat és quelcom amb una V molt i molt alta, de tal manera que es té del tot i en tot o no es té més que de manera parcial i relativa, que lúnica veritat que existeix és «la veritat per a mi» o per a algun «nosaltres» més o menys determinat. Daltra banda, se sol pensar que per tal de tenir o copsar la veritat ha dhaver-hi una correspondència total i isomòrfica amb allò que anomenen la «realitat en si». Com si només poguera ser vertader allò que descriu les coses «com són realment en si mateixes» i sense cap contribució humana a la descripció. Recordeu allò que diu Nietzsche en Sobre veritat i mentida en sentit extramoral del llenguatge com a metàfora i, per tant, com a «mentida». Sí, certament, el nostre llenguatge no pot reproduir lessència de les coses de tal manera que cada paraula siga el nom exacte i únic possible de la cosa que anomena. Però, qui pretén això? I si no hi ha veritat absoluta, aleshores tot és relatiu? Veritat per a uns i falsedat per als altres, sense que hi haja res fora del pensament duns i daltres a què apel·lar i poder parlar de veritat a seques?
Però anem a pams. Primer: la veritat es predica de les nostres emissions lingüístiques. Els fets no són vertaders o falsos, són fets o no ho són. La veritat, per tant, saplica a allò que diem o pensem en la mesura que es corresponga (accepteu-me de moment la paraula) amb el que és el cas. No cal saber-ho tot ni dir-ho tot per tal de tenir, saber o dir una veritat. Per a mi continua sent ben vàlida la caracterització que en va fer Aristòtil a la Metafísica: Dir del que és que és i del que no és que no és, és veritat. Dacord? Mireu si podem tenir i dir veritats, segons això. Si dic que París és la capital de França i ho és, és veritat que París és la capital de França. Si dic que Londres no és la capital de França i, efectivament, no ho és, el que he dit també és veritat. Al contrari: Dir del que és que no és, o del no és que és, és fals. Així, seria fals dir que París no és la capital de França o que ho és Londres.