Segons això, veiem que la veritat no és una cosa tan misteriosa ni tan gran i inabastable. En aquest sentit, sí que podem dir que és absoluta. I ho és de dues maneres.
1) O ho és del tot o no ho és gens. Les coses no són més o menys veritat; si parlem dassercions, la veritat no té graus. «És més o menys veritat» podem dir-ho, per exemple, de teories o narracions, en el sentit que, algunes de les assercions que es fan són vertaderes, per no totes ho són. O també podem dir-ho en el sentit que lenunciat sacosta més o menys a la veritat, encara que no siga vertader. Per exemple, tot i que és fals que les òrbites dels planetes del Sistema Solar són circulars, està més pròxim a la veritat afirmar això que dir que els planetes estan immòbils. Pensem en les superfícies llises o sense fregament. No existeix cap superfície (completament) llisa o sense fregament, però unes sacosten més a aquest absolut que altres. En aquest sentit, doncs, tot i que el que no siga (completament) veritat és fals, no totes les falsedats són iguals; ja que unes falsedats poden acostar-se més a la veritat que altres. Si al Sistema Solar hi ha vuit planetes, dir que nhi ha nou (o set) sembla més pròxim a la veritat que dir que nhi ha vint. Però, insistisc, dir que una cosa és més falsa que laltra és com dir que una superfície és menys llisa o té més fregament que laltra: tot i que una superficie shi acosté més que laltra, cap de les dues és llisa o sense fregament.
2) La veritat dallò que hem asseverat en dir que París és la capital de França no és relativa a factors com ara lèpoca, és a dir, vertader ara però que podria ser fals en el futur, per exemple. Si dací a un temps París deixara de ser la capital de França, això no faria fals el que hem dit, perquè el que diem és completat per elements contextuals com ara el temps en què sha fet lemissió (i daltres que veurem). Així, el que realment significa la meua asserció és que avui, dia tal de tal mes de tal any, París és la capital de França, i això no ho pot fer fals que demà deixe de ser-ho. Que França siga ara una república no fa fals que Lluís XVI fora rei de França, ni pot fer fals lenunciat «Lluís XVI és lactual rei de França» emés per algú el 1780. Ara en parlem.
Hem dit que la veritat es predica dallò que diem o pensem. I ací cal fer una sèrie daclariments. Òbviament no prediquem la veritat o falsedat de tots els tipus demissió. Quan parlem, podem fer molt diferents «actes de parla»: puc informar, enunciar, però també puc preguntar, ordenar, demanar... No tots els tipus demissió lingüística poden ser vertaders o falsos. Una pregunta no pot ser vertadera o falsa, només la resposta que en donem ho pot ser. La pregunta pot ser pertinent o impertinent, correcta o incorrecta, afortunada o no, per no vertadera o falsa. Si pregunte quin tipus de peix és la balena, la meua pregunta serà incorrecta o desafortunada, perquè té un pressupòsit equivocat (que les balenes són peixos) però no podem dir que és falsa. El mateix podem dir de les ordres o de les peticions. Podran ser, per exemple, justes o abusives, però no vertaderes ni falses. Així que, de tots els tipus doracions que poden ser emeses, només algunes són susceptibles de ser vertaderes o falses: aquelles que tenen la forma de les declaracions, que pretenen dir «com són (han sigut o seran) les coses», allò que anomenem enunciats.
Però tampoc són exactament les oracions declaratives les que són vertaderes o falses. Tu i jo podem emetre la mateixa oració i que el que tu digues siga vertader i el que jo dic siga fals. Si tu i jo diem «Sóc jove», potser tu digues quelcom vertader, però jo dic una cosa falsa; una cosa que, tanmateix, era vertadera quan jo emetia aquestes paraules fa ja molts anys. Com hem dit, el context demissió determina què és el que es diu realment. Són relativament pocs els enunciats que són immunes als canvis contextuals. Són molts, en canvi, els que inclouen elements díctics (explícits o implícits) que fan que allò que es diu siga diferent segons qui siga qui els emet (o pensa), quan i on. No és el mateix que Maria diga el 21 de juliol «Demà aniré al metge», que que ho diga Pere el 23 de novembre. Luna i laltre estan dient coses molt diferents. Maria diu que anirà a un metge (no sabem de quina especialitat ni quin en particular) el 22 de juliol. Tampoc sabem a quin lloc en concret anirà per tal que un metge la visite. Quan ho diu Pere, el que diu és que ell, Pere, anirà al metge (tampoc no sabem quin ni de què) el 24 de novembre. Pot ser fins i tot que el que diu lun siga vertader i el que diu laltre siga fals. Tampoc diuen el mateix Pere o Maria quan emeten aquesta oració altres vegades (en dates diferents). Així el que és vertader o fals no és loració emesa, sinó el que aquesta expressa en una ocasió dús. Com hem vist, allò que es diu depén de loració emesa, però també de qui lemet i del temps i el lloc demissió, i si canvien aquests darrers factors, la mateixa oració significarà coses diferents. Daltra banda, si trobàrem loració «Demà aniré al metge» escrita en un paper i no sabérem qui lha escrit i quan, no copsaríem realment què diu, sinó només alguna aproximació a un estat de coses encara per determinar, quelcom així com que algú aniria a algun metge lendemà dhaver-ho escrit. També és cert que, per dir el mateix, necessitem sovint emetre oracions diferents. Per dir el mateix que tu dius quan emets loració «Sóc jove», jo he demprar loració «Ets jove». Doncs bé, el que és veritat o no és justament el que es comú a ambdues emissions, el que aquestes diuen i que és el que els filòsofs del llenguatge anomenen proposició. Així, la proposició és allò que diuen les oracions «Demà plourà», «Avui plou» i «Ahir va ploure» dites ahir, avui i demà, respectivament, al mateix espai geogràfic. O el que és comú a «Llueve», «Its raining» i «Plou», per exemple, emeses al mateix lloc i moment.
Així les coses, doncs, no és tan problemàtic parlar de veritat. No necessite comprometrem amb el coneixement duna realitat en si mateixa no contaminada per ulls ni conceptes, amb la qual ha de casar perfectament el meu llenguatge, per tal de poder dir la veritat. La veritat no té per què no ser una cosa modesta, quotidiana i de poca volada. No necessitem comprometrens amb res excessiu per tal de poder parlar de veritat. De la mateixa manera que cal lexistència del «sí» i el «no» (de lafirmació i la negació, i formes dexpressar-les), a fi de poder emprar el llenguatge i entendrens, així cal distingir entre veritat i falsedat. Si volem dir que certa cosa és i que tal altra no és, podem dir que una és vertadera i que laltra és falsa. En principi, podem considerar que dir que una cosa és vertadera és com dir que és el cas o que és un fet.
Això, però, requereix moltes matisacions. En primer lloc, no podem pensar en una relació biunívoca entre asseveracions i fets. Són diversos els fets que poden fer vertader «Hi ha algú dins la casa»; ho faria vertader que hi fora Consol, o Josep, o Anna o tots tres. Imagineu quants fets diferents poden fer que siga veritat «Hi ha animals al bosc». Daltra banda, podem dir que és el mateix fet que fa vertaderes les oracions «Joanot Martorell va nàixer a València» i «Lautor del Tirant lo Blanch va nàixer a València». Més encara, si diem que Joanot Martorell va nàixer a València o va nàixer a Gandia, el que diem és que és el cas que va nàixer en un lloc o que va nàixer en laltre i és veritat si una de les dues coses és un fet; no estem dient que hi ha un fet disjuntiu que consiteix en Joanot Martorell naixent a València o a Gandia. Quin fet faria veritat «No hi ha ningú a casa»? Hem de parlar de fets negatius? Més aviat direm que és labsència dun fet el que fa vertader un enunciat negatiu com aquest. Així, afirmar quelcom seria com dir que és un fet (o que és el cas) i negar-ho com dir que no ho és. I tornem a la caracterització aristotèlica.
Això, però, requereix moltes matisacions. En primer lloc, no podem pensar en una relació biunívoca entre asseveracions i fets. Són diversos els fets que poden fer vertader «Hi ha algú dins la casa»; ho faria vertader que hi fora Consol, o Josep, o Anna o tots tres. Imagineu quants fets diferents poden fer que siga veritat «Hi ha animals al bosc». Daltra banda, podem dir que és el mateix fet que fa vertaderes les oracions «Joanot Martorell va nàixer a València» i «Lautor del Tirant lo Blanch va nàixer a València». Més encara, si diem que Joanot Martorell va nàixer a València o va nàixer a Gandia, el que diem és que és el cas que va nàixer en un lloc o que va nàixer en laltre i és veritat si una de les dues coses és un fet; no estem dient que hi ha un fet disjuntiu que consiteix en Joanot Martorell naixent a València o a Gandia. Quin fet faria veritat «No hi ha ningú a casa»? Hem de parlar de fets negatius? Més aviat direm que és labsència dun fet el que fa vertader un enunciat negatiu com aquest. Així, afirmar quelcom seria com dir que és un fet (o que és el cas) i negar-ho com dir que no ho és. I tornem a la caracterització aristotèlica.
Les coses, però, són més complicades i, afortunadament i per això, no tan difícils dacomplir com pensen els crítics amb la veritat. Què és un fet i què no ho és no és quelcom donat duna vegada per totes i amb total independència de nosaltres, del nostre pensament, les nostres convencions i els nostres conceptes. Si nosaltres no existírem, no existirien els diners. No hi ha diners en una realitat objectiva independent dels nostres pensaments i les nostres convencions (les dels humans, vull dir). Penseu la quantitat de convencions i acords que calen per tal de considerar que un tros de paper determinat és un bitllet de cinquanta euros; però o és veritat que tens cinquanta euros a la cartera o no ho és i daixò poden dependre moltes coses que són fets ben palesos, com que pugues sopar aquesta nit o pagar la multa que tacaben de posar per aparcar malament. Daltra banda, què és un fet i què no ho és ve determinat pels conceptes que emprem i els conceptes són relatius a cultures, llengües, àmbits de discurs... Com hem dit, fa temps que la idea que el llenguatge o el pensament «copien» la realitat externa ha estat abandonada. Depenent dels conceptes que emprem, unes coses o altres seran considerades fets, o diferents esdeveniments es tindran per fets de la mateixa classe o de classes diferents. Considerem, per il·lustrar el que volem dir, aquest exemple. En la nostra cultura, «verd» i «blau» designen colors diferents. Són colors diferents que admeten tonalitats ben diverses. Tonalitats distintes de blau, com el blau obscur i un blau clar verdós, difereixen més entre elles que aquest blau clar verdós i certes tonalitats de verd com puga ser un verd clar blavós. A pesar que, en casos fronterers com els que acabem de dir, pot ser difícil distingir el verd del blau (o fins i tot pot ser que no tinga sentit distingir-los), verd i blau són per a nosaltres colors diferents. Imaginem, però, que hi ha una cultura que empra un únic mot, blerd, per a designar tant el que nosaltres anomenem verd com el que anomenem blau. Si nosaltres diguérem que el cel i la gespa són del mateix color, diríem una cosa falsa, però si els membres daquella cultura diuen que són del mateix color a saber, blerd tot i que de tonalitats diferents, no estaran dient una veritat? La veritat es predica de les descripcions i les descripcions depenen dels conceptes. Segons els conceptes que emprem així seran les nostres descripcions i les coses que resulten vertaderes. Això no vol dir que tot puga ser veritat. Si un membre de la cultura del blerd diu que el cel i la gespa són de colors diferents, el que diu és fals segons lesquema conceptual daquella cultura. Si ho diem nosaltres, el que diem és vertader. Òbviament el que uns i altres diem, les proposicions que expressen les nostres asseveracions són distintes i, per tant, no contradictòries; però això no vol dir que només una de les dues maneres de descriure la realitat siga la correcta. Una cultura i laltra han parcel·lat o dividit el món de maneres diferents, i els fets són distints per a una i laltra. I, el que és més important, no hi ha «un fet (neutre) del món» que determine que una cultura està encertada i laltra no. No volem dir amb això que el nostre llenguatge o el nostre esquema conceptual siga completament lliure i que totes les descripcions siguen correctes o igual de correctes. El món, allò que hi ha fora, imposa els seus límits, la seua resistència. El que intentem afirmar seguint el que diu el filòsof americà Hilary Putnam és que poden haver-hi diferents descripcions vertaderes o correctes del món.
Fixeu-vos, doncs, que no estem postulant una única descripció vàlida del món, que no necessitem parlar duna realitat objectiva en si mateixa i completament independent de nosaltres a la qual adequar les nostres paraules i els nostres pensaments per tal de poder fer ús del concepte veritat. Què és un fet depén dels conceptes que emprem i aquests poden ser relatius a interessos, finalitats o el que siga. Però una vegada shan fixat els conceptes, la veritat ja no pot ser relativa. Que la gespa i el cel siguen del mateix color o no depén de si som membres de la cultura de blau i verd o som membres de la cultura del blerd. Però, si som membres duna cultura o de laltra, ja no és opcional dir que són del mateix color o no. Si algú de la cultura del blerd diguera que són de diferent color diria una cosa falsa, per molt que això siga vertader en la cultura del blau i del verd.
Una altra cosa a tenir en compte és la qüestió de què és un fet, quin tipus dentitat són els fets. També si quan parlem de fets, estem parlant sempre i necessàriament dalgun tipus de cosa que té lloc en lespai i el temps. Hi ha fets ètics? Nhi ha destètics? Hi ha fets relatius a lhumor? Les veritats matemàtiques són, a més, necessàries; és a dir, no pot ser el cas que, per exemple, dos més dos no siguen quatre, però què fa vertader lenuciat «2 + 2 = 4»? Hi ha fets matemàtics? Si nhi ha, no podem dir que els fets són sempre quelcom espaciotemporal. Si parlem denunciats sobre ètica o sobre estètica, hem de postular fets ètics i estètics com els correlats que els farien vertaders? Sembla que és una veritat inqüestionable que és cruel pegar a un xiquet per pura diversió, però, què ho fa vertader? No podem negar que el quadre Las Meninas de Velázquez és una obra dart i una obra bella, que, per tant, és veritat que és una obra dart bella, però, què ho fa vertader? Una pregunta interessant és si es pot parlar de veritat en tots els àmbits del discurs (com els que hem esmentat), i una altra si «veritat» vol dir el mateix en tots aquests àmbits.
Daixò ens ocuparem més endavant a propòsit dalguna altra obvietat, però vull ara remarcar algunes coses de les que shan dit: no cal postular un coneixement exhaustiu i perfecte duna realitat independent per tal de poder parlar de veritat. La veritat es predica del llenguatge, no del món. Els fets són o no, ells no són vertaders o falsos, sinó en tot cas són els que fan vertaderes o falses les assercions. Perquè alguna cosa (una asseveració) siga vertadera, no ha de ser un reflex especular perfecte duna realitat total i absolutament independent de nosaltres. Ah!, i això encara no ho havíem dit, els mots no han de reproduir lessència real de les coses per tal de ser vertaders. De fet les paraules no són vertaderes o falses, només els enunciats (emesos en unes circumstàncies) ho poden ser. «Gat» no pot ser vertader o fals, «Allò és un gat» (dit en determinades circumstàncies), sí.