I ara avançarem una mica més en coses que, si hi pensem, poden resultar òbvies, però que, de primeres i ateses certes confusions ben esteses, poden sobtar. Ací en va una. Només si es creu en lexistència de la veritat es pot ser escèptic. Lescèptic és qui dubta. Què vol dir dubtar? Si no hi ha diferència entre el sí i el no, entre la veritat i la falsedat, té sentit dubtar? Què vol dir dubtar sinó no acabar de creure, destar convençut? I què vol dir creure sinó considerar veritat? Si no pensem que hi ha veritat, que unes coses són vertaderes i altres són falses, té sentit dubtar? De què dubtaríem sinó? Si he dagafar el tren i tinc dubtes sobre lhora deixida, hauré de fer comprovacions, consultar els horaris, preguntar. I per què? Per si la meua creença és errada, perquè si no és vertadera em quedaré a terra. Saber quin és el cas, quina és la veritat és crucial per a lèxit de les nostres accions. Si no conec la veritat, només de casualitat podré aconseguir els meus propòsits, de xamba. Conéixer la veritat no assegura lèxit (puc perdre el tren a pesar de saber lhora deixida perquè mentretinc més del compte o arribe tard per culpa del trànsit) però el fa molt més probable.
Per què em faig el test de la PCR? Si no hi ha veritat, vol dir que no pot ser veritat que tinc el virus de la covid-19? Quina sort, no?, i quin estalvi de recursos. Ah!, però atenció, si no hi ha veritat, tampoc pot ser veritat que no el tinc. Caram!, i ara què? I per què si no encerte el diagnòstic (la veritat) les conseqüències poden ser tan greus? Per què tantes investigacions i tantes proves abans datrevir-se a posar a labast de la gent la vacuna contra aquesta malaltia? Per què fan tants càlculs els enginyers per a fer els ponts i volen que siguen correctes? Per què volem que el metge encerte el diagnòstic i ens done el medicament adequat? Per què tants diners en recerca, si la imaginació és molt més barata? Si no hi ha veritat, què hi fa A que B o no-A? La teoria imaginada pot ser més atractiva que la real, per què aleshores tants esforços, diners, mitjans de tota mena i temps? Daltra banda, per què una teoria? Sobre què? Si no hi ha veritat, per què no fer una narració purament literària?
Algú pot dir que en realitat no sabem res o gairebé res, que el coneixement no existeix o és molt i molt limitat. De fet, molts dels qui neguen lexistència de la veritat en realitat el que volen negar és el coneixement o, fins i tot, la possibilitat de coneixement de la veritat: que alguna vegada tinguem o puguem tenir la veritat pel que fa a alguna cosa. Però això són figues dun altre paner. I alhora és una refutació de la seua tesi. El coneixement pressuposa lexistència de la veritat. Només si existeix la veritat té sentit parlar de poder saber o no. I ells no neguen que tal concepte tinga sentit, sinó que neguen o dubten que siga abastable per les facultats humanes. El concepte «coneixement», té com a condició de possibilitat el concepte de veritat. Si la veritat no existeix, no té sentit preguntar-se si podem arribar a conéixer o no.
Potser no podem definir la veritat, són molts els autors que han dit que és un concepte indefinible, indefinible però bàsic. Però, tots duna manera o altra sabem què volem dir quan diem que alguna cosa és vertadera o falsa, com sabem què volem dir quan diem sí o no, quan afirmem o neguem. Sense aquests mecanismes, el llenguatge i el pensament no serien possibles. Una cosa és considerar un pensament (una proposició) i una altra cosa jutjar-lo, és a dir afirmar-lo o negar-lo: dir si és veritat o és fals.
Imaginem una pregunta, com en un concurs de la televisió, i tres possibles respostes. Les respostes possibles són com les proposicions (o pensaments) a judicar. Quina és la resposta (vertadera)? Quines són falses? Qui va escriure lUlysses? A: Joseph Conrad. B: James Joyce. C: Henry James. Quina és la veritat? O pensem en preguntes de sí o no? «Vas anar ahir a visitar la teua àvia?» és com considerar la proposició «X va anar ahir a visitar la seua avia» i voler saber si cal afirmar-la o negar-la, considerar-la vertadera o falsa. No volem pensaments neutres, volem judicis. Una hipòtesi és un daquests pensaments encara no jutjats (o sense un judici cert), i sovint sempren moltes energies per a arribar a un judici positiu (veritat) o negatiu (falsedat) sobre ella. Per tant i per acabar, siga el que siga, no pots dir que la veritat no existeix i pretendre que això siga veritat. I si no pretens que siga veritat, què pretens dient-ho? Que jo ho crega? I què vol dir creure sinó considerar que és veritat? En el millor dels casos incorres en una contradicció pragmàtica: negues amb la teua acció el que afirmes amb les paraules. Imaginat, daltra banda, que tens raó, que la veritat no existeix, aleshores és veritat que la veritat no existeix, amb la qual cosa existeix almenys una veritat, que la veritat no existeix, i per tant és fals que la veritat no existeix. En resum, si el que dius és fals, si és fals que la veritat no existeix, aleshores existeix la veritat. I si el que dius és veritat, si és veritat que la veritat no existeix, això és veritat i, en conseqüència, la veritat existeix. Per tant, el que dius sautorefuta, la seua veritat implica la seua falsedat, i la veritat existeix.