Les Corts valencianes de Felip III - M. Lluïsa Muñoz Altabert

LES CORTS VALENCIANES

DE FELIP III

M. Lluïsa Muñoz Altabert

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

2005

© M. Lluïsa Muñoz Altabert, 2005

© Daquesta edició: Universitat de València, 2005

Producció editorial: Maite Simon

Correcció: Pau Viciano

Il·lustració de la coberta: Al·legoria dels tres braços de les Corts valencianes (detall),

Arxiu del Regne de València, Reial Cancelleria, 695, f. 1r.

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Realització ePub: produccioneditorial.com

A Laura i Albert

A ma mare

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

CITA

ÍNDEX

PRESENTACIÓ

INTRODUCCIÓ

PRIMERA PART- LES CORTS DE 1604

I. LA CONVOCATÒRIA DE LES CORTS

EL SERVEI DE 1602: EL PUNT DE PARTIDA

LAMBAIXADA A LA CORT

CONVOCATÒRIA I CONVOCATS

II. LOBERTURA I ELS TREBALLS DE CORT

LES PRIMERES PRÒRROGUES I EL CANVI DE SEU

EL SOLI DOBERTURA A VALÈNCIA

HABILITACIONS, PRECEDÈNCIES I ELECCIONS DE CÀRRECS

PETICIONS DE NATURALITZACIÓ I LEGITIMACIÓ

III. DE LA PARTICIPACIÓ DEL BRAÇ MILITAR

IV. EL SOLI DE CLAUSURA I LA PUBLICACIÓ DELS FURS

LA CONCESSIÓ DEL SERVEI

LES PETICIONS DE PERDÓ

PUBLICACIÓ DELS FURS

SEGONA PART- LES LLEIS VALENCIANES PACTADES

V. ELS CAPÍTOLS DE CONTRAFUR

VI. OBSERVANÇA I COMPILACIÓ DE LA LEGISLACIÓ VALENCIANA

COMPLIMENT I RESPECTE ALS FURS

NOU INTENT DE COMPILAR LES LLEIS

NATURALS DEL REGNE

VII. FURS I ACTES DE CORT SOBRE LES INSTITUCIONS DEL REGNE

LA REIAL AUDIÈNCIA

CAPITANIA GENERAL

GOVERNACIÓ

BATLLIA

GENERALITAT

EL CAP I CASAL

ALTRES MUNICIPIS

VIII. LA DEFENSA DE LA COSTA I LA JUNTA DELS CINQUANTA-QUATRE

LORGANITZACIÓ DE LES GALERES

FINANÇAMENT DE LA DEFENSA COSTANERA

IX. LEGISLACIÓ SOBRE LORDRE PÚBLIC I ALTRES QÜESTIONS

LORDRE PÚBLIC

LA QÜESTIÓ MORISCA

QÜESTIONS SENYORIALS

ELS INTERESSOS DEL BRAÇ ECLESIÀSTIC

DRET CIVIL

RETRIBUCIONS I PETICIONS DOFICIS

EPÍLEG: EL PAGAMENT DEL SERVEI

ELS PROBLEMES DEL REPARTIMENT DEL TERÇ DEL SERVEI ORDINARI

EL PAGAMENT DEL SERVEI

CONCLUSIONS

APÈNDIX DOCUMENTAL

ÍNDEX DE MATÈRIES CONTINGUDES EN LA LEGISLACIÓ

BIBLIOGRAFIA

PRESENTACIÓ

Ja el 1933, al si del Congrés Internacional de Ciències Històriques que tingué lloc a Varsòvia, es va cridar latenció sobre la importància de les Corts. Després dun temps en què la tendència historiogràfica sorgida als anys cinquanta era decantar-se pels estudis de tipus econòmic i social, arraconant la història de les institucions i la política, els treballs institucionals han ressorgit amb força, encara que amb un caire més novedós, en emmarcar-se en lestudi del poder i les relacions que shi estableixen. Ara per ara, el seu estudi constitueix un dels temes clau per a la historiografia, tal i com ho prova linterès i la preocupació creixents pel coneixement daquesta institució a fi de desvetllar tots els aspectes relatius a la seua evolució, molt lligada a lavanç del poder de la monarquia. Mostra daquesta inclinació historiogràfica, daltra banda no exclusiva del nostre país, són els darrers congressos monogràfics que shan celebrat sobre el tema, dels quals cal mencionar els realitzats a Castella i Lleó en 1986-1987, el celebrat a Catalunya el 1988, el dAragó el 1991, així com el seminari destudis sobre el Parlament sard el 1984, el col·loqui sobre les assemblees representatives de lAntic Règim, celebrat a Polònia el 1991, o la ja encetada publicació de les actes de les Corts de Navarra.

A la dècada del setanta, sota el magisteri de Joan Reglà i Campistol, i en la línia de recerca per ell oberta, un grup dinvestigadors E. Belenguer Cebrià, E. Salvador Esteban, R. García Carcel, E. Císcar Pallarés, D. de Lario Ramírez i Lluís Guia Marín, va fer possible que el Departament dHistòria Moderna de la Universitat de València publicàs, en edició facsímil, els furs i actes de Corts amb un estudi preliminar de cada una de les convocatòries realitzades al llarg de lèpoca foral moderna. De totes elles, sols les convocatòries de 1626 i 1645 reberen un tractament molt més exhaustiu, que anava més enllà del mer contingut legislatiu i sendinsava en els processos de Corts i altra documentació complementària. En aquest sentit, lanàlisi acurada de lúnica convocatòria de Corts celebrada al Regne de València durant el regnat de Felip III, ha intentat omplir un buit historiogràfic i completar alhora lestudi detallat daquesta institució al segle XVII valencià.

Daltra banda, des de les tendències historiogràfiques més actuals, un estudi daquest tipus no pot oblidar lanàlisi sociològica del grup de poder, és a dir el tractament exhaustiu de la presència del braç militar, el grup quantitativament i qualitativament més important. Mitjançant la seua assistència, no sols és possible conèixer i definir el grup polític més actiu, sinó, fins i tot, els seus interessos socials, econòmics i polítics; aquesta és una de les aportacions més rellevants i fins ara no realitzada. Des que iniciàrem la investigació, volíem conèixer quines eren aquelles persones que, en un moment important per al regne, es congregaven per a manifestar protestes i aspiracions. Donat que la documentació no ens permetia assabentar-nos de les actuacions particulars de cada un dells, pararem esment en la magnífica, encara que esgotadora, font dels llistats dassistència a les reunions del braç militar, sistemàticament registrats a linici de totes les sessions parlamentàries. Sols la possibilitat de poder intentar definir aquest grup polític, quantitativament i qualitativament més important, ens va fer superar la treballosa i tediosa tasca dorganitzar una multitudinària participació tot al llarg de les 58 reunions que hi hagué durant el període parlamentari; tasca no exempta dentrebancs, conseqüència de la reiteració de noms i duna absoluta manca de normalització dels mateixos. No contents, però, amb conèixer nom i cognom dels participants, així com la seua assiduïtat a les reunions, volguérem saber qui, malgrat gaudir del dret dassistència, no va participar, la qual cosa va ser possible mitjançant el llistat dhabilitats a les Corts. Així doncs, en una primera relació de 554 persones que havien fet acte de presència, shi foren afegint més i més noms que desbordaven qualsevol previsió, puix que obtinguérem com a resultat una relació de 814 membres del braç militar, que creiem de gran interés per al coneixement dels integrants de la noblesa valenciana a inicis del Disset.

Pel que fa a làmbit legislatiu, ens interessava obtenir una percepció global i coherent de les preocupacions del Regne. Donada làmplia tasca legislativa i la gran diversitat temàtica de les Corts de 1604, es requeria un treball de classificació i dinterpretació laboriós i meditat. Optàrem, com a primer pas, per la lògica separació dels contrafurs, furs i actes de cort, i van decidir donar un tractament conjunt a aquests últims, a fi devitar possibles reiteracions. Agrupàrem la legislació en grans blocs de continguts que dalguna manera ens semblava que assenyalaven cada una de les barnilles que composen el ventall legislatiu de les Corts de 1604. Un daquestos gran blocs té com a fil conductor les institucions, tant les delegades de la monarquia Reial Audiència, Capitania General, Governació o Batllia, com les pròpies del Regne Generalitat i institució municipal, aquesta última desglossada en el Cap i Casal i la resta de municipis de reialenc i dins de cada una es tracten les qüestions de funcionament, socials, polítiques i econòmiques. En altres grans apartats, se sondegen les preocupacions e interessos dels valencians daleshores relatius a dret civil o política defensiva i dordre públic, i també es recullen interessos més específics com són els del braç eclesiàstic o de làmbit senyorial. A més a més, totes aquestes qüestions queden reflectides en un índex de matèries on es pot trobar amb facilitat la seua ubicació en la publicació facsímil.

Si per alguna cosa pot ser singularitzada la present convocatòria, és, si més no, pel primmirat intent de solucionar el problema de la defensa costanera, la qual samplia a la circumscripció marítima, amb la dotació de quatre galeres. De la seua organització i de fer possible el seu finançament, fou encarregada una junta de 54 membres, que a més a més fou comissionada el darrer dia de les Corts per a fer-se càrrec del pagament del servei, i es constituí així, a més de com a Junta de la Costa, com a Junta del Servei.

De tota la documentació consultada força abundant, molt variada i dispersa, i sovint incompleta fou la relativa al pagament del servei la que es presentà com més fragmentària, contradictòria i confusa. Duna banda perquè ens trobàrem amb una lluita legal, fruit de les dissensions en el repartiment del terç del servei que per costum es destinava al desagreujament; i daltra per suposar submergir-nos en lembolica i desorganitzada documentació comptable de lèpoca foral, a tot el qual safegia la certesa de no posseir el conjunt dels documents adients. A grans trets, no caminaren a luníson les ordres reials de lliurar determinades quantitats a compte del servei, amb les disponibilitats del Regne per a fer-les efectives. El pagament, que es va iniciar ja endarrerit, va anar perllongant-se en el temps, fins que Felip IV, com hereu del problema, hagué de negociar-ne la finalització.

* * *

En gran mesura haig dagrair les directrius i consells de dues admirables i molt estimades persones: Carme Pérez Aparicio i Amparo Felipo Orts. Latenció i el suport humà que en tot moment mhan oferit, el seu contagiós entusiasme, els inapreciables consells i directrius, han tingut com a fruit tot el millor daquest treball. El més sincer agraïment. També he dexpressar la meua gratitud a Lluís Guia Marín, per la seua col·laboració posant al meu abast les fonts de lArxiu de la Corona dAragó. A Carme Muñoz, pel seu assessorament lingüístic, i a Maria Creu i Beni pel seu recolzament.

INTRODUCCIÓ

Cap a la fi del segle XV, les monarquies europees inicien un procés de concentració territorial i de consolidació de la seua autoritat, en un intent de superar latomització del poder que va caracteritzar letapa medieval. La unió dIsabel de Castella i Ferran dAragó en 1469 és considerada com a punt de partida daquesta dinàmica de consolidació i concentració del poder que continuaran els seus successors.

La unió de les dues corones, laragonesa i la castellana, fou plantejada, però, des del punt de vista merament dinàstic i de cap manera territorial. De fet, els distints regnes peninsulars sintegraven confederadament en una monarquia que només es projectaria com a una unitat dacció cap a lexterior, ja que a linterior no es va preveure cap canvi ni en lestructura ni en la forma de govern. La mateixa Corona dAragó posseïa una estructura confederal, amb el Principat de Catalunya i els regnes dAragó i València. Aquest nou ordre constitucional que establiren els Reis Catòlics va ser el que heretaren els Àustria i el que es va mantenir fins el final de la dinastia. Suposava el manteniment del diàleg ja existent entre el rei i els regnes, així com fer front a lofensiva reial cap a lautoritarisme, lavanç del qual donarà lloc a crisis i confrontacions, que es resoldran positivament per als postulats monàrquics, encara que sense atrevir-se a desarticular lentramat constitucional.

De reis, en serien en cadascun dels regnes, i prevaldria el respecte a les llibertats regnícoles i als privilegis corporatius, cadascun conservaria els seus furs, costums, institucions, llengua, moneda, fronteres, duanes... La major diferència entre les dues corones residia en la concepció mateixa del poder reial: la concepció pactista, enunciada i defensada per juristes catalans com Francesc Eiximenis, es mantindria als regnes de la Corona dAragó, cosa que suposava una limitació del poder de la monarquia, ja que el rei ho era en funció dun pacte pel qual es comprometia a respectar les lleis i els costums del regne, i aquest a donar-li fidelitat i acatament. Aquesta concepció ja no es mantenia a la corona castellana des que la recepció del dret romà va obrir pas a la idea de la plenitud del poder del príncep, tal i com la va recollir Alfons X el Savi en la II Partida; una supremacia del poder reial que entrava en contradicció amb la concepció pactista.

El pactisme caracteritzà la vida política i institucional de la Corona dAragó, i la institució que lencarnava millor eren les Corts, representació màxima dels regnes. Generals o particulars, aquestes condicionaven el servei prestació econòmica a la monarquia a la sanció reial dels acords dels braços en Cort, sense la qual no aconseguien el rang de llei. En la mesura que això suposava un fre per a les aspiracions de les noves monarquies, aquestes intentaven reduir les convocatòries i acudien a altres sistemes de recaptació com préstecs o donatius. Els reis a Castella ja havien assumit la plenitud legislativa, amb la utilització de pragmàtiques sense passar per les Corts, i la facultat de derogar qualsevol ús, costum o privilegi del sistema normatiu, per la qual cosa les funcions de les Corts ja havien quedat reduïdes al jurament de lhereu i a les necessitats de recaptació fiscal. Així, lideal de la nova monarquia estava més consolidat a Castella, i la seua major governabilitat pel que respecta a lautoritarisme, la va configurar com a paradigma a seguir en els territoris no castellans.

A la Corona dAragó, la trajectòria autoritària de la monarquia experimentà un significatiu impuls en el segle XV. Lentronització de Ferran II (1479) afegirà una nova empenta per organitzar un sistema de govern més supeditat als interessos reials i assentat territorialment a la Corona de Castella, cosa que allunyava el monarca dels seus territoris patrimonials. La política centralista que sinaugura farà que, als regnes no castellans, sinstauren uns mitjans dacció depenents i al servei directe del monarca. Van desenvolupant-se així òrgans de govern delegats de la monarquia com el virregnat, la Reial Audiència i el Consell dAragó, institucions totes elles que es configuren com a instruments bàsics en lampliació i consolidació del poder autoritari. Labsentisme monàrquic durà a potenciar la figura del lloctinent general, institució medieval com la del portantveus de general governador, per a suplir labsència reial a tots els territoris. El virrei assumeix la representació del monarca al regne com el seu alter ego, per això el nomenament havia de recaure en familiars directes del rei, premissa que a poc a poc deixarà de complir-se, com també que fossen naturals del regne, cosa que provocava el recel i les protestes dels regnícoles. Recel que també es manifestà pels amplis poders amb què fou investida la institució, entre altres la convocatòria i presidència de les Corts. El 1494 Ferran II reorganitzà el Consell dAragó per assessorar el rei en tot allò concernent al govern daquesta corona. Era ensems consell per la seua funció dassessorament, cancelleria perquè shi emetien pragmàtiques, privilegis, provisions per als distints territoris, i tribunal per actuar com a instància suprema de les causes que li arribaven en apel·lació. Labsentisme va justificar també, com hem dit adés, lentrada en funcionament duna altra de les institucions depenents directament de la monarquia, la Reial Audiència. Posada en marxa al Regne de València el 1506 amb la presidència del lloctinent, es convertirà en el màxim instrument dadministració de justícia, i intentaria posar fi als problemes de competències jurisdiccionals.