El pactisme caracteritzà la vida política i institucional de la Corona dAragó, i la institució que lencarnava millor eren les Corts, representació màxima dels regnes. Generals o particulars, aquestes condicionaven el servei prestació econòmica a la monarquia a la sanció reial dels acords dels braços en Cort, sense la qual no aconseguien el rang de llei. En la mesura que això suposava un fre per a les aspiracions de les noves monarquies, aquestes intentaven reduir les convocatòries i acudien a altres sistemes de recaptació com préstecs o donatius. Els reis a Castella ja havien assumit la plenitud legislativa, amb la utilització de pragmàtiques sense passar per les Corts, i la facultat de derogar qualsevol ús, costum o privilegi del sistema normatiu, per la qual cosa les funcions de les Corts ja havien quedat reduïdes al jurament de lhereu i a les necessitats de recaptació fiscal. Així, lideal de la nova monarquia estava més consolidat a Castella, i la seua major governabilitat pel que respecta a lautoritarisme, la va configurar com a paradigma a seguir en els territoris no castellans.
A la Corona dAragó, la trajectòria autoritària de la monarquia experimentà un significatiu impuls en el segle XV. Lentronització de Ferran II (1479) afegirà una nova empenta per organitzar un sistema de govern més supeditat als interessos reials i assentat territorialment a la Corona de Castella, cosa que allunyava el monarca dels seus territoris patrimonials. La política centralista que sinaugura farà que, als regnes no castellans, sinstauren uns mitjans dacció depenents i al servei directe del monarca. Van desenvolupant-se així òrgans de govern delegats de la monarquia com el virregnat, la Reial Audiència i el Consell dAragó, institucions totes elles que es configuren com a instruments bàsics en lampliació i consolidació del poder autoritari. Labsentisme monàrquic durà a potenciar la figura del lloctinent general, institució medieval com la del portantveus de general governador, per a suplir labsència reial a tots els territoris. El virrei assumeix la representació del monarca al regne com el seu alter ego, per això el nomenament havia de recaure en familiars directes del rei, premissa que a poc a poc deixarà de complir-se, com també que fossen naturals del regne, cosa que provocava el recel i les protestes dels regnícoles. Recel que també es manifestà pels amplis poders amb què fou investida la institució, entre altres la convocatòria i presidència de les Corts. El 1494 Ferran II reorganitzà el Consell dAragó per assessorar el rei en tot allò concernent al govern daquesta corona. Era ensems consell per la seua funció dassessorament, cancelleria perquè shi emetien pragmàtiques, privilegis, provisions per als distints territoris, i tribunal per actuar com a instància suprema de les causes que li arribaven en apel·lació. Labsentisme va justificar també, com hem dit adés, lentrada en funcionament duna altra de les institucions depenents directament de la monarquia, la Reial Audiència. Posada en marxa al Regne de València el 1506 amb la presidència del lloctinent, es convertirà en el màxim instrument dadministració de justícia, i intentaria posar fi als problemes de competències jurisdiccionals.
Labsència del monarca dels seus territoris patrimonials donava peu a una situació perillosa per a lautoritarisme monàrquic, com era un major protagonisme de les institucions representatives dels regnes: les juntes destaments, la Generalitat i els municipis de reialenc. Simposava, doncs, establir mecanismes que permetessen exercir el màxim control polític i econòmic sobre les institucions forals, a fi dacomodar-les als interessos de la monarquia. Pel que respecta a la Generalitat i als municipis de reialenc, la fórmula més efectiva era controlar lelecció dels càrrecs, i pel que fa a les Corts, eludir-les. Tot això encara que a les Corts de 1301 va ser estipulada una assiduïtat triennal, tot i que cap monarca de lèpoca foral moderna va respectar lacord.[1]El fet que la convocatòria fos prerrogativa reial, que els sobirans poguessen optar per obtenir ajuts econòmics mitjançant altres alternatives de recaptació, com préstecs i donatius, i que les Corts fossen ensems tribuna del manteniment de lorganització politicoadministrativa del regne i exponent del pactisme legislatiu, tot alhora féu que la Corona defugís convocar-les.
De tots els regnes de la Corona dAragó, Aragó fou el que més refractari es va mostrar a lautoritat monàrquica i on la noblesa va ser prou més turbulenta. Saragossa va veure segrestada per ordre reial lelecció dels seus jurats, la Diputació va perdre el nomenament dels seus oficials, les Corts de Saragossa de 1488 assistiren a la suspensió temporal del privilegi de manifestació dels seus representants, i la noblesa aragonesa es va trobar davant una germandat aragonesa similar a la castellana; així de contundent responia el Catòlic a lassassinat de linquisidor Pere de Arbués i al xoc amb lautoritat dels jurats. Els catalans també sofriren en nom del «redreç» la suspensió de les eleccions a la Generalitat i al Consell de Barcelona, i el monarca va designar-ne els administradors. Així mateix, les eleccions a la Diputació de València es veieren suspeses sine die en favor de funcionaris reials.[2]
També al Regne de València, el poder reial hi va anar en augment, la qual cosa es va veure afavorida pel fet que la Diputació no hi va arribar a assumir completament el seu vessant polític com si que ho féu la Diputació catalana; els representants dels braç reial en la Diputació estaven molt controlats, ja que la seua carrera política shavia fet al cap i casal, i el Consell executiu sempre va ser dominat pel monarca mitjançant el racional. Encara que els estaments valencians es mostraren molt actius en la defensa dels interessos polítics del regne davant el control reial sobre la Generalitat.
Durant un temps després de la mort dIsabel de Castella (1504), lordre constitucional existent va estar en escac per la qüestió de lherència. La mort de Ferran II i la instauració dels Habsburg sancionarà definitivament la unió dinàstica de les dues corones. Els primers anys de regnat de Carles I es presentaren tibants: la imperícia política del monarca i el seu desconeixement de les llengües peninsulars, el malestar per la presència duna cort estrangera acusada de rapinyaire, els interessos imperials, les tensions provocades per lavanç de lautoritarisme en temps del Ferran II, tot a lhora es va projectar contra Carles I en forma de rebel·lia inicial, i ben aviat esclatarien dues crisis de no poca envergadura, les Comunitats a Castella i les Germanies als regnes de València i Mallorca. Lerror polític del rei pel que fa al Regne de València fou no convocar-hi Corts, com ja havia fet a Castella, a Catalunya i a Aragó, per complir així el precepte de jurar els Furs, sense la qual cosa no hi havia reconeixent com a sobirà i els seus actes mancaven de valor jurídic. La feblesa política del rei va ser aprofitada per la ciutat de València per prendre la iniciativa perduda en letapa anterior. Com a primer pas, el Consell Secret va restaurar el sistema delecció de càrrecs per sorteig, en substitució del de la ceda imposat per Ferran dAragó; com a segon, es va recuperar el nomenament de racional per part del Consell General.
El moviment agermanat, que va esclatar la primavera del 1519, manifestava el descontent de les classes populars i menestrals per la corrupció i la mala administració dels jurats, els abusos dels privilegiats i una justícia discriminatòria en favor dels poderosos. No es va presentar com un moviment antimonàrquic, sinó de lluita social, i per les peticions, reformes i canvis en el govern municipal, com un rebuig a la pràctica autoritària de letapa anterior. La gran jugada de laristocràcia fou implicar el rei en la seua causa, fet que palesa la seua incapacitat per a fer front al conflicte i la seua dependència del monarca; el gran desencert dels agermanats rau en les contradicions en què incorregueren. Mentre que era el mateix estament militar qui recordava al rei el precepte foral de convocar Corts, els agermanats, considerant contraproduent per als seus interessos la presència del rei al regne, li oferien la possibilitat de ser jurat mitjançant un representant, proposta insòlita i aliena al procediment jurídic, més favorable als interessos de la política autoritària. El fracàs de les Germanies, a ligual que el de les Comunitats, va suposar una clara dependència de laristocràcia respecte a la monarquia, i «no sols es frustaren les aspiracions de les classes populars, sinó que, a més a més i sobretot, es validà el camí de lautoritarisme dibuixat per Ferran el Catòlic, reforçat ara amb laliança rei-noblesa».[3]
Després de les tensions inicials i la llarga i cruenta repressió de Na Germana de Foix, sinicia un període més relaxat en les relacions entre el regne i el poder reial, tal i com ho corrobora el govern no massa conflictiu dels lloctinents generals, lescassa problemàtica plantejada en Corts i la freqüència amb què el monarca va convocar-les, sis vegades front a les dues de Ferran el Catòlic, encara que sempre com a Corts Generals de la Corona dAragó celebrades a Montsó. Una disposició parlamentària que hem de relacionar amb les necessitats econòmiques que li ocasionaven les diverses empreses imperials. Els serveis, que al llarg del segle XVI es mantingueren en 110.000 lliures, van suposar, per la freqüència de les reunions, una contribució important del Regne de València a les necessitats econòmiques de la monarquia. Però de tots els regnes de la Corona, era Castella el que suportava el major pes contributiu: als serveis extraordinaris votats en Corts, les rendes ordinàries i regalies, els ingressos de gràcia procedents de fonts eclesiàstiques, safegia lalcabala i els terços reials. Encara que Castella ho va suportar durant la primera meitat del XVI, per trobar-se en plena expansió econòmica i demogràfica, ja a finals de segle va mostrar signes desgotament a mesura que es caminava cap a lestancament demogràfic, lempobriment camperol, el col·lapse artesanal i el debilitament comercial. Aquest major pes contributiu anirà creant un corrent dopinió favorable a una major aportació dels regnes no castellans a la monarquia.
Amb el regnat de Felip II (1555-1598), les relacions rei-regne tornen a un clima de crispació, que té molt a veure amb tres qüestions veritablement conflictives: el bandolerisme, molt arrelat a làrea mediterrània; la qüestió morisca, derivada de la no assimilació i relacionada amb lideal dunitat religiosa, i la tercera, la defensa de la costa, donada la inseguretat del litoral pels atacs de la pirateria nord-africana. Començant per aquesta última qüestió, des del regnat de Carles I, els atacs shavien fet sistemàtics; en la memòria de tots estava Barbarossa, Dragut, Salah Rais, lassalt de Cullera en 1550, atacs que palesaven la vulnerabilitat del litoral i els problemes de seguretat del regne. Això va fer que els estaments demanassen al rei la revisió del sistema defensiu, i donà lloc al desenvolupament i perfeccionament de lorganització de la defensa costanera, la qual suposarà, duna banda, una major integració del regne en la defensa de la monarquia, encara que les actuacions es limitaren a les fronteres del territori propi; duna altra, provocà tant laugment de laportació econòmica com duna contribució en homes, mitjançant lorganització del «batalló de la milícia efectiva», format per deu mil homes encarregats de fer front a qualsevol atac exterior. Al perill dels atacs turcobarbarescos, però, safegia la por que aquestos entrassen en connivència amb els moriscos, considerats com a «quinta columna otomana», fet que augmentava les tensions entra la població cristiana vella i la morisca.
Al clima dinseguretat i preocupació, safegia el del bandolerisme, el qual, diferenciat ja de la delinqüència comuna, es va desenvolupar tant en la forma habitual de la Mediterrània, laristocràtic i el popular, com en la més característica de les terres valencianes, el morisc i el rural. La seua proliferació fou aprofitada per la monarquia a fi de guanyar terreny en detriment de la normativa foral, i donà lloc a lenfrontament entre els oficials reials i els estaments.
Dençà el «viratge filipí», la política reial va decantar-se cap a una major rigidesa i provocà una topada oberta amb els regnes de la Corona dAragó. La crisi de 1568, el contacte dels hugonots francesos amb el bandolerisme català i aragonès; la rebel·lió de las Alpujarras a partir de la reial pragmàtica de 1567 contrària als costums dels moriscos, i lalçament als Països Baixos, foren tots a lhora els causants del viratge. Va ser el virrei Don Francisco de Montcada, comte dAitona, durant els seus successius virregnats (1580-1595) al Regne de València, lencarregat dexecutar la política rigorosa del monarca. Hi havia dos objectius ben definits en el seu punt de mira: lun el desarmament i control dels moriscos, donada la malfiança generalitzada que planejava sobre ells; laltre, leradicació del bandolerisme. La seua política es mostrà obertament antiforal, i el ressò narribà a les Corts de 1585 amb la denúncia dels braços per les contínues transgressions al cos legislatiu. Tanmateix, si bé Felip II hi acceptà les denúncies de contrafur més evidents, també shi negà a qualsevol concessió que empenyoràs o afeblís la prossecució encaminada a reprimir i posar fi al desordre públic. Així, segons S. Garcia Martínez, la clausura de les Corts suposà una mena de xec en blanc per a una nova escomesa repressiva, clau de la qual fou una pragmàtica que es va fer pública a València el 7 de juny, en què sestablien clàusules contra encobridors, acollats i oficials negligents. A les darreries de 1586, els objectius de la política repressora no shavien assolit, i les directrius seguides pel comte dAitona, fins que morí en 1594, se centraren en el manteniment de les disposicions adients. Van ser anys durant els quals hi hagué nous intents daconseguir la instrucció dels moriscos, de lempenta a favor del cors cristià perquè defensàs el litoral i barràs les fugides dels cristians nous a Berberia, així com algun ensurt com la confabulació de lantic secretari Antoni Pérez i Enric IV de França, amb la col·laboració dIsabel dAnglaterra, per avalotar els moriscos valencians descoberta, però, a temps.[4]
Lofensiva antiforal desplegada en temps de Felip II farà que, donades les escasses convocatòries de Corts 1564 i 1585, totes dues a Montsó, els estaments practiquen un mecanisme de protesta reglamentat pels Furs encara que no ben rebut, quan no obstruït, pel monarca, com són les ambaixades al rei, que constituïen una evidència de dissensions entre el monarca i el regne. Però si la denúncia de contrafur mitjançant ambaixada podia ser desoïda per la monarquia, les reclamacions que es feien en Corts exigien una resposta si es volia percebre el servei. No obstant això, en temps de Felip II, el regne va contribuir dues vegades de forma extraordinària i fora de Corts a les necessitats econòmiques de la monarquia; foren dues contribucions de 100.000 lliures cadascuna que en 1574 i 1592 obtingueren els virreis Mondéjar i Aitona sota el pretext de fortificar el regne.
Durant els virregnats del marquès de Dénia (1595-1597) i del comte de Benavente (1598-1602), el bandolerisme, amansit en el ferri virregnat dAitona, reviscolava amb més força i presentava ara una nova cara, la de les bandositats, a més dels ja clàssics bandolerismes morisc, aristocràtic i popular. Força arrelades a la Ribera del Xúquer, les bandositats es mostraven com un tipus de bandolerisme prou més enrevessat, cosa que feia estèrils les mesures adreçades a apavaigar-lo. La situació sanava complicant amb les escomeses episòdiques dels corsaris nord-africans i, sobretot, amb un desassossec que esclatà al regne en 1596, quan, a conseqüència de la guerra de la monarquia hispànica amb la coalició de Greenwich, es va creure en una possible connexió dels moriscos valencians amb els anglesos primer, i després amb els turcs. Aquest afer donà lloc a lestabliment duna estreta vigilància dels cristians nous i féu que el marquès de Dénia iniciàs les disposicions adients per assolir la defensa del regne, que es materialitzaren un any després (1597) en la pragmàtica de la milícia efectiva.[5]