Del 9 de gener al 20 de febrer de 1604, els tres braços del Regne de València, reunits al convent de Sant Domènec de la ciutat, tractaren i presentaren a Felip III els furs i actes de Cort acordats en les sessions dels braços. Es presentaren també un total de 28 denúncies de contrafur, un nombre elevat que evidencia la política antiforal de les institucions delegades de la monarquia, i la defensa del regne davant laugment de lautoritarisme reial. Tots els capítols van rebre el seu decret reial, i no hi ha constància de cap irregularitat en el procediment. La participació fou àmplia, sobretot la del braç militar, que va veures molt recompensat. El rei va obtenir lobjectiu pel qual va accedir a la convocatòria: un bon servei, que el poble va interpretar com una traïció dels seus representants.
[1] S. Romeu Alfaro: Les Corts valencianes, València, 1985, p. 37.
[2] E. Belenguer Cebrià: El Imperio hispánico, 1479-1665, Barcelona, 1995, p. 56.
[3] C. Pérez Aparicio: «Foralisme i centralisme al País Valencià modern», dins I Congrés dAdministració Valenciana: De la Història a la Modernitat, València, 1992, p. 141.
[4] S. Garcia Martínez: Valencia bajo Carlos II. Bandolerismo, reivindicaciones agrarias y servicios a la monarquía, Villena, 1991, pp. 84 i 85.
[5] Ibidem, pp. 103-110.
[6] C. Seco Serrano: «Aproximación al reinado de Felipe III: una época de crisis». Pròleg a Ciriaco Pérez Bustamante, La España de Felipe III, en Historia de España dirigida per Ramón Menéndez Pidal, Madrid, 1983.
[7] C. Pérez Bustamante: Semblanza de un monarca y perfiles de una privanza, Madrid, 1950, p. 39.
[8] Ibidem, pp. 64-70.
[9] C. Seco Serrano: op. cit.
[10] F. Tomás y Valiente: Los validos en la monarquía española del siglo XVII, Madrid, 1983, pp. 54-55.
[11] ARV, Reial Cancelleria, Corts per Estaments, 526, f. 403.
[12] S. Garcia Martínez: op. cit., pp. 118-119.
PRIMERA PART
LES CORTS DE 1604
I. LA CONVOCATÒRIA DE LES CORTS
EL SERVEI DE 1602: EL PUNT DE PARTIDA
Ja en abril del 1599, aprofitant la vinguda de Felip III per celebrar les seues noces amb Margarida dÀustria, els estaments li suplicaren sense èxit la convocatòria de Corts. Tampoc lobtingueren pocs mesos després, el setembre del mateix any, quan per mitjà de Don Baltasar Mercader, li fou feta una petició semblant a Saragossa, on es trobava el rei celebrant-hi Corts.[1]Sens dubte, davant la manca de resposta, els estaments decidiren esperar una ocasió millor per reiterar el prec, i aquesta no va tardar molt a presentar-se. Efectivament, a les darreries del 1601, les necessitats financeres de Felip III el portaren a haver de demanar al Regne de València un donatiu que pal·liàs el fort destret en què es trobaven les arques reials. Els deutes heretats del seu pare i les despeses constants de la monarquia, exigien uns ingressos majors i més continus, que resultaven insuficients amb lestancament dels recursos americans, i amb la sola aportació de la Corona de Castella sotmesa a una pressió contributiva més forta. La desigualtat es feia força patent i calia remeiar-la, sobretot davant la resistència que mostraven els regnes perifèrics a les exigències del govern central. Però com que es tractava duna tasca en gran mesura malmirada, tant el rei com el seu privat, el duc de Lerma, van defugir-la amb la clara intenció de no excitar lopinió pública. Per altra banda, el fet que a la Corona dAragó les Corts fossen utilitzades com a plataforma de manteniment de la seua organització politicoadministrativa front a la trajectòria centralista-absolutista de la monarquia, feia que la seua convocatòria fos eludida en la mesura que la situació financera i les pressions dels regnes ho permetien. Altres alternatives de recaptació, com els préstecs i els donatius, podien resultar molt més rendibles, tenint en compte que no calia «pactar» amb els regnes cap tipus de reivindicació que sen pogués formular, a més de tenir lavantatge de no haver de patir les incomoditats dun viatge i una estada que sempre solia ajornar-se més del que era desitjable a la part reial. En contrapartida, la possibilitat daconseguir serveis fora de Corts podia suposar un afebliment del règim foral, per la impossibilitat dadequar la legislació als nous canvis.
Era necessari, per tant, eixir de lentrebanc i fer front a les exigències immediates. Aquest és el sentit del donatiu que llavors es va demanar, i per això, es revestia amb els apel·latius de graciós i voluntari: graciós perquè es feia sense cap contrapartida de la part reial, i voluntari perquè no sestipulava cap contribució, i aquesta es deixava a la lliure voluntat de les ciutats, viles i particulars del regne. Conegut com a servei de 1602, anava a ser el primer i lúnic servei amb les característiques de voluntari i fora de Corts que es féu durant el regnat de Felip III. El precedent més immediat era el de 100.000 lliures realitzat en temps del virregnat del marquès de Dénia (1595-1597), ja que la despesa de 30.000 lliures que el Regne de València havia fet amb motiu de les noces reials de Felip III i Margarida dÀustria celebrades com ja hem dit a València el 1599, no les podem considerar com a tal, ja que hi havia la promesa désser reintegrades a la ciutat.[2]Tal i com es plantejava aquest servei, i pel seu caràcter de voluntari, no es coneixeria el seu muntant fins que els fils del govern central anassen movent-se pel regne i, salvades les possibles dificultats, els regnícoles shi pronunciassen. Per tant, calia diligència, brevetat i, per damunt de tot, buena maña, a fi daconseguir un servei substanciós.
El primer contacte que al respecte tingué el virrei, comte de Benavente, està datat l11 doctubre de 1601.[3]Des de Castrocarbón, el rei exposava la necessitat en què es trobava de demanar a la Corona dAragó una subvenció que mitigàs la greu estretor que patien les finances reials. Justificava la demanda no sols per la difícil situació en què el seu pare deixà la hisenda reial, sinó també per les moltíssimes i inexcusables despeses a què havia hagut de fer front des de la seua arribada al govern,[4]i més, per altra banda, quan les contribucions ofertes pels regnes de Castella resultaven insuficients. Per tant, forçosament havia de recórrer als seus fidels vassalls de la Corona dAragó, esperant que llur inclinació vers el seu servei no fos menor que la daltres regnes, «si·[e]n ella se buscan, con el cuydado y diligencia que es menester y yo lo espero, los medios necessarios para poderme prevaler luego de alguna relevante suma...». Per aplanar les possibles dificultats i facilitar la tasca de recaptació, sapuntaven algunes idees persuasives. Això no obstant, es deixava la porta oberta a qualsevol altre tipus de procediment que servís a tal fi, ja que el virrei hauria de reunir-se amb la Junta Patrimonial i la Reial Audiència per a estudiar de quines altres coses es podria hechar mano, i negociar tot seguit amb el poble, els particulars i els estaments del regne, intentant-hi esbrinar el que de tots ells es podria extraure.
Encara que a les reunions deliberatòries del servei consta una nombrosa assistència de components de lestament militar, són pocs els nobles que contribueixen al servei. A la relació daportacions de particulars no sesmenten moltes cases de gran importància i prestigi del regne que, altrament, sí que apareixen a les reunions prèvies. Un total de vint-i-sis noms formen la llista de prelats i particulars que voluntàriament decidiren servir al monarca, i recaptaren, en conjunt, un total de 21.675 lliures i 10 sous, de les quals 15.000 lliures foren ofertes per larquebisbe Joan de Ribera, una quantitat seguida immediatament per les 1.437 lliures i 20 sous servides pel bisbe dOriola, o les 1.000 lliures del bisbe de Sogorb. Les altres sumes fluctuen entre les 600 i les 50 lliures, i és nombrosa laportació de 100. En aquesta quantitat general hi ha els oferiments del comte del Real amb 500 lliures, les 400 de don Gaspar Mercader i les 100 de don Joan Maça i Francesc Vallterra, respectivament; tots ells romandrien deutors durant molts anys, com més endavant veurem. La resta de particulars feren efectius els oferiments abans del setembre de 1603.
Així doncs, es va respondre a les demandes reials amb un donatiu de 387.075 lliures i 10 sous, de les quals 100.000 lliures eren ofertes per la Generalitat, 205.400 lliures per ciutats, viles i llocs del regne, 21.675 lliures i 10 sous de prelats i particulars, i 60.000 lliures que sadjudicaren als moriscos, sense que conste quins criteris foren utilitzats per fixar aquesta quantitat.
Des de labril de 1602 al setembre de 1603, la recaptació anava fent-se a poc a poc. Lencarregat dorganitzar-la va ser Jaume Bertran, recaptador de la Batllia General del Regne, que tenia lordre que les quantitats que arribassen fossen dipositades en la Taula de València, en un compte a part, i que no sen pogués disposar sense un manament previ. El rei, per a facilitar la recaptació, havia disposat que als més reticents i retardats en el pagament no sels «hiciese costas», sinó que sels anàs sol·licitant amb cura i suavitat, només permetent que fossen executats amb un sol porter i amb la dieta assignada.[23]Puntualment, Jaume Bertran notificava al monarca les entrades al compte de la Taula i també les eixides, ja que, en execució de la cèdula reial del 28 dabril de 1602, havia de pagar tot el que li ordenàs el comte de Benavente pel preu dels bastiments que el rei li havia manat proveir a la seua armada, la qual cosa féu un muntant de 67.276 lliures i 13 sous.[24]A més, Jaume Bertran havia dinformar de les quantitats que, en un primer moment, rebia Pablo de Castro, procurador de Sinibaldo Fiesco (sic) i de Joan Baptista Justiniano (segons cèdula reial del 20 de novembre de 1602) i més tard (segons cèdula reial del 31 de gener de 1603) Erculiano Pustela, procurador dOctavio Centurion,[25]quantitats que ascendiren a 76.657 lliures i 2 sous, i 31. 500 lliures, respectivament.[26]També fou registrat com a eixida el pagament de 154 lliures i 12 sous que la vila dAlpont, per manament del comte de Benavente, havia realitzat als agutzils i altres persones que van acompanyar el doctors Vicent Pau Pellicer i Felip Tallada en les seus comeses de procurar que les viles servissen.
En tot moment el monarca era coneixedor del desenvolupament de la recaptació.[27]Si bé fins a principi de 1603 tot semblava indicar un cobramen ràpid del servei, ja que tant les viles com els particulars anaven aportant parts o el total de les ofertes, a mitjan mes de març pot apreciar-se com fluixegen les anotacions dentrades a la Taula: al mes dabril no hi hagué cap recaptació, el maig nhi hagueren dues, en juny i juliol tres i una respectivament, mentre que a lagost sen registren cinc i el 6 de setembre la relació es talla amb un sola entrada.[28]I és que la percepció dels donatius trobava algunes dificultats. Així, per exemple, el 2 dagost de 1603 Jaume Bertran informava el rei com ell mateix havia tractat amb el virrei sobre quins serien els mitjans més adients per agilitzar el cobrament. Al virrei li va semblar que el doctor Monterde era la persona apropiada per tractar amb els jurats i consellers de la zona dAlacant, i que don Felip Tallada ho fes amb els dAlzira, Ontinyent, Ibi i Xixona, mentre que don Ramon Sans sencarregaria de Xàtiva i de les universitats que li vinguessen de camí, ja que hi tenia molts deutes a cobrar.[29]
Les dificultats sorgides impedien a Jaume Bertran pagar a Octavi Centurión una quantitat superior a les 34 lliures, 14 sous i 7 diners, que és el que hi havia en aquell moment al compte de la Taula,[30]la qual cosa es justificava perquè ni les diligències que havia fet el comte de Benavente ni les del Patriarca havien tingut lefecte desitjat de cobrar el total dels oferiments. No es podria comptar amb el servei de 100.000 lliures ofert per la Generalitat fins 1609, i pel que fa a les 60.000 lliures dels moriscos, segons deien, hi havia molts «romanços», ja que per a no pagar-les al·legaven que el comte de Benavente acordà que el servei no tingués efecte si tots els llocs de nous convertits no hi concorrien, i llavors faltaven per «obligar» 92 llocs. Segons el parer del virrei Ribera, shauria de parlar amb els seus senyors a fi que, mitjançant ells, sels obligàs a la contribució.[31]El cobrament també presentava problemes en algunes universitats, en unes per no haver-hi diners, en altres per no aconseguir-ho de cap manera o perquè estaven «muy pesadas en imbiar los sindicados», com era el cas dAlzira, que encara no havia fet cap oferiment, malgrat confiar-se que ho faria.[32]
Sens dubte, les dificultats preocupaven al rei, tant en relació amb el servei dels moriscos com pel retard que suposava el cobrament del donatiu ofert per la Generalitat. El recaptador intentà tranquil·litzar-lo, expressant-li la confiança que tenia que el virrei aplanaria les dificultats «per la molta prudència que té» i perquè el seu desig sencaminava al fet que el monarca fos ben servit. Les seues negociacions es dirigien, per una banda, a parlar amb els síndics dels moriscos i, per laltra, a tractar amb la ciutat, com a únic remei dagilitzar el pagament del servei de la Generalitat. En aquest sentit, la tasca es facilitaria molt si els estaments accedissen a destinar les 18.000 lliures anuals que estaven consignades a pagar les 70.000 lliures que la ciutat havia donat de bestreta al rei,[33]per a pagar el servei de la Generalitat de 100.000 lliures, perquè daquesta manera sagilitzaria força la recaptació.[34]
Els comptes de la Taula, el 10 de setembre de 1603, eren els següents: la totalitat del servei ofert per ciutats, viles i particulars del Regne de València era de 387.075 lliures i 10 sous, de les quals se nhavien fet efectives quasi la meitat, 175.949 lliures i 7 sous, i en restaven a cobrar 211.125 i 13 sous (les 100.000 de la Generalitat, les 60.000 dels moriscos, i 49.950 lliures i 13 sous de les ciutats, i 1.175 lliures dels particulars). Pel que fa a les eixides del compte de la Taula, se nhavien pagat 175.588 lliures, segons el desglossament següent: 67.276 lliures i 13 sous destinades a fer front al proveïment de larmada reial, per manament del comte de Benavente; 154 lliures i 12 sous pagades per la vila dAlpont, en concepte de despeses de recaptació; 76.657 lliures i 12 sous lliurades al procurador de Sinibaldo Fiesco i Joan Baptista Imperial, segons la cèdula reial del 20 de setembre de 1602; i 31.500 lliures al procurador dOctavio Centurión, en acatament de la cèdula reial del 31 de gener de 1603. Per tant, al compte de la Taula de València, aleshores, restava la quantitat efectiva de 361 lliures.[35]