Abans de tornar a Castella, Felip III va celebrar Corts a Barcelona, davant les pressions que hi rebia del Principat; el mateix virrei, el duc de Feria, havia manifestat que els ànims shi trobaven alterats. Concloses aquestes, i amb un servei dun milió de lliures, tornà de nou a València i a Dénia, per anar després a Saragossa, on el reclamaven els aragonesos. Allí va concedir el perdó general per a tots excepte tres dels implicats en els esdeveniments de 1591, va jurar els Furs a la Seu, però no va celebrar-hi Corts en tot el seu regnat malgrat la insistència amb què se li demanava. Hom diu que va mantenir un gran desinterès pel Regne dAragó i els seus assumptes, encara que, en la línia autoritària, va controlar totes aquelles manifestacions en contra seua i tots els aspectes de govern mitjançant institucions i persones. No tornà el rei a València fins la celebració de les Corts en 1604 i, concloses aquestes, mai més no va visitar la Corona dAragó, i aquesta va patir les conseqüències de labsentisme reial.
Com assenyala C. Seco Serrano,[9]la figura del duc de Lerma ha esta condemnada per la historiografia tradicional fonamentalment perquè va moure la maquinària política sense obeir un programa de govern que oferís solucions als problemes de la monarquia, i per la corrupció i ambició sense mesura del mateix Lerma i dels seus promocionats, alguns dels quals arribaren a ser processats per corrupció, com fou el cas de Ramírez de Prado i de Don Pedro Franqueza, comte de Vilallonga i secretari del Consell dEstat. Per a Francesc Tomás y Valiente, els favorits es van situar per damunt de la figura dels secretaris dEstat, eclipsant la importància que aquesta figura havia tingut amb Carles I i Felip II. A diferència del secretari dEstat, el favorit posseïa «ambición de mando, alta categoría nobiliaria y la inicial y profunda amistad con el rey, disfrutada antes de que el príncipe llegara a rey», i per això no es conformaven amb la simple influència, sinó amb el reconeixement i el títol jurídic i polític. El valiment fou lintent de la aristocràcia cortesana «de asaltar de modo pacífico los escalones políticos administrativos del poder, situándose por encima de todos ellos en la dirección del Estado».[10]
Daltra banda, amb la Corona, Felip III va rebre una herència llastada: un ampli imperi amb un gran nombre de regnes i territoris cadascú amb lleis i privilegis propis; una situació financera crítica amb unes arques reials exhaustes;el declivi del prestigi a lexterior, i unes relacions tibants amb els regnes no castellans, conseqüència del rigor que caracteritzà lúltim terç del regnat de Felip II. Lestat ja havia conegut tres fallides 1557, 1576 i 1596, molt relacionades amb la manca duna política econòmica coherent i una política exterior molt cara que obligava a lús constant del crèdit i la recaptació dimpostos. A tot això safegia la disminució de larribada de metall americà i lonada de pesta que, sobretot a Castella, tingué lloc entre 1597 i 1602, amb una considerable disminució de la població. Era una situació econòmica crítica que portà Felip III a iniciar una pràctica que havia estat refusada pels dos avantpassats seus i que sovint continuaria el seu successor, les alteracions monetàries. Va iniciar-la en 1599, retirant el poc argent que tenia la moneda de billó; tres anys després, en 1602, la reduirà de pes mantenint el seu valor, mentre que en 1603 ressegellava les monedes duplicant-ne el valor nominal, i cap a la fi del seu regnat, emetrà una gran quantitat de moneda. Aquest col·lapse financer posarà de manifest la necessitat dimposar una política pacifista, i així, després de signada la pau a Vervins amb França en 1598, poc abans de la mort de Felip II, Felip III continuarà signant la pau amb els altres dos integrants de la coalició de Greenwich: Anglaterra, signada a Londres en 1604, i la Treva dels Dotze Anys amb Holanda en 1609.
El desenvolupament del bandolerisme va prosseguir al llarg del regnat. Durant el virregnat del comte de Benavente (1598-1602), Don Joan Alfons Pimentel, una onada de criminalitat i desordre públic va ensenyorir-se del Regne de València. El seu govern hi va resultar inoperant, ja que les mesures adoptades shi mostraren incapaces de fer-li front. El va succeir Joan de Ribera, arquebisbe de València, i per tant primera veu de lestament eclesiàstic del regne. El virregnat de larquebisbe fou breu, sols catorze mesos, però va ser duna tal energia que aconseguí aturar lescalada del bandidatge, encara que amb el cost de transgredir els Furs. Des dun principi, es va guanyar la malvolença dels estaments valencians, la qual cosa es féu palesa en la reunió de lestament militar del 6 de setembre de 1603, on es consideraren les queixes constants que havien sorgit des de feia temps, donat que larquebisbe, per la seua condició de virrei, no podia ser present al braç eclesiàstic. Apuntaven també que la reparació dels greuges es feia molt dificultosa i gairebé impossible per trobar-se en mans seues les jurisdiccions eclesiàstica i secular. De lesmentada reunió isqué el ferm propòsit daconseguir del rei «enviar virrei seglar y de capa y espada».[11]Així doncs, per a S. García Martínez, lesmentada malvolença, els seus intents de dissuadir el rei de celebrar Corts, un possible acte de nepotisme del duc de Lerma, i el no respecte a la legislació valenciana, dugueren com a conseqüència que el rei no el tingués en compte a lhora de designar un nou virrei, i acabà així la seua trajectòria política.[12]
Malgrat tot, i comparant amb les tensions que hi hagué durant el regnat de Felip II, i més en concret des dels últims anys del segle XVI, les relacions del Regne de València amb la monarquia de Felip III van ser prou relaxades. Almenys no es van plantejar conflictives, tot i que lexpulsió dels moriscos podia haver donat peu a un punt de fricció. El mateix Lerma havia mantingut una actitud fluctuant en aquest respecte; com a marquès de Dénia, i per tant un més de lestament militar del regne, compartia les preocupacions dels senyors per les pèrdues econòmiques que la mesura suposava, per la qual cosa en 1582 es va oposar al projecte. Però com a duc de Lerma i favorit del rei, reunida una gran fortuna amb lacumulació de càrrecs i prebendes, i amb la solució dindemnitzar els senyors que es veiessen perjudicats, no va tenir inconvenient a sancionar lexpulsió. Daltra banda, Lerma va saber jugar amb la suposada predilecció del monarca pel Regne de València recordem que tres vegades va visitar el rei les nostres terres, fet sense precedents que no era altra cosa que la influència que Lerma exercia sobre el rei, unes atencions reials que es compensaren amb importants contribucions econòmiques del regne. Així, a les 100.000 lliures que es van oferir extraordinàriament durant el virregnat del duc, se nafegien poc més de 387.075 de servei voluntari el 1602, servei que, com més endavant veurem, fou recaptat entre les ciutats, viles, llocs, prelats, particulars, Generalitat i moriscos. Poc després el regne es va comprometre en 400.000 lliures (100.000 de servei ordinari i 300.000 més dextraordinari) oferides a les Corts de 1604, a més de 62.095 lliures per pagar als qui havien treballat en aquesta assemblea parlamentària, de les quals 15.000 lliures anirien a les butxaques de Lerma. Però si quantiós era el muntant econòmic, de més envergadura era el projecte aprovat a les Corts de dotar el regne de quatre galeres per a la defensa de la costa, que la monarquia volia estendre més enllà de les aigües del litoral. En aquest sentit, la jugada sembla que fou doble: si duna banda el monarca no va acceptar el capítols que no li eren favorables, per laltra, el regne, encara que sí que va imposar el drets destinats a les galeres, tal vegada no va posar massa interès a executar un projecte que hauria desembocat en una contribució permanent a la monarquia i a la defensa de la costa valenciana.
Abans de tornar a Castella, Felip III va celebrar Corts a Barcelona, davant les pressions que hi rebia del Principat; el mateix virrei, el duc de Feria, havia manifestat que els ànims shi trobaven alterats. Concloses aquestes, i amb un servei dun milió de lliures, tornà de nou a València i a Dénia, per anar després a Saragossa, on el reclamaven els aragonesos. Allí va concedir el perdó general per a tots excepte tres dels implicats en els esdeveniments de 1591, va jurar els Furs a la Seu, però no va celebrar-hi Corts en tot el seu regnat malgrat la insistència amb què se li demanava. Hom diu que va mantenir un gran desinterès pel Regne dAragó i els seus assumptes, encara que, en la línia autoritària, va controlar totes aquelles manifestacions en contra seua i tots els aspectes de govern mitjançant institucions i persones. No tornà el rei a València fins la celebració de les Corts en 1604 i, concloses aquestes, mai més no va visitar la Corona dAragó, i aquesta va patir les conseqüències de labsentisme reial.
Com assenyala C. Seco Serrano,[9]la figura del duc de Lerma ha esta condemnada per la historiografia tradicional fonamentalment perquè va moure la maquinària política sense obeir un programa de govern que oferís solucions als problemes de la monarquia, i per la corrupció i ambició sense mesura del mateix Lerma i dels seus promocionats, alguns dels quals arribaren a ser processats per corrupció, com fou el cas de Ramírez de Prado i de Don Pedro Franqueza, comte de Vilallonga i secretari del Consell dEstat. Per a Francesc Tomás y Valiente, els favorits es van situar per damunt de la figura dels secretaris dEstat, eclipsant la importància que aquesta figura havia tingut amb Carles I i Felip II. A diferència del secretari dEstat, el favorit posseïa «ambición de mando, alta categoría nobiliaria y la inicial y profunda amistad con el rey, disfrutada antes de que el príncipe llegara a rey», i per això no es conformaven amb la simple influència, sinó amb el reconeixement i el títol jurídic i polític. El valiment fou lintent de la aristocràcia cortesana «de asaltar de modo pacífico los escalones políticos administrativos del poder, situándose por encima de todos ellos en la dirección del Estado».[10]
Daltra banda, amb la Corona, Felip III va rebre una herència llastada: un ampli imperi amb un gran nombre de regnes i territoris cadascú amb lleis i privilegis propis; una situació financera crítica amb unes arques reials exhaustes;el declivi del prestigi a lexterior, i unes relacions tibants amb els regnes no castellans, conseqüència del rigor que caracteritzà lúltim terç del regnat de Felip II. Lestat ja havia conegut tres fallides 1557, 1576 i 1596, molt relacionades amb la manca duna política econòmica coherent i una política exterior molt cara que obligava a lús constant del crèdit i la recaptació dimpostos. A tot això safegia la disminució de larribada de metall americà i lonada de pesta que, sobretot a Castella, tingué lloc entre 1597 i 1602, amb una considerable disminució de la població. Era una situació econòmica crítica que portà Felip III a iniciar una pràctica que havia estat refusada pels dos avantpassats seus i que sovint continuaria el seu successor, les alteracions monetàries. Va iniciar-la en 1599, retirant el poc argent que tenia la moneda de billó; tres anys després, en 1602, la reduirà de pes mantenint el seu valor, mentre que en 1603 ressegellava les monedes duplicant-ne el valor nominal, i cap a la fi del seu regnat, emetrà una gran quantitat de moneda. Aquest col·lapse financer posarà de manifest la necessitat dimposar una política pacifista, i així, després de signada la pau a Vervins amb França en 1598, poc abans de la mort de Felip II, Felip III continuarà signant la pau amb els altres dos integrants de la coalició de Greenwich: Anglaterra, signada a Londres en 1604, i la Treva dels Dotze Anys amb Holanda en 1609.
El desenvolupament del bandolerisme va prosseguir al llarg del regnat. Durant el virregnat del comte de Benavente (1598-1602), Don Joan Alfons Pimentel, una onada de criminalitat i desordre públic va ensenyorir-se del Regne de València. El seu govern hi va resultar inoperant, ja que les mesures adoptades shi mostraren incapaces de fer-li front. El va succeir Joan de Ribera, arquebisbe de València, i per tant primera veu de lestament eclesiàstic del regne. El virregnat de larquebisbe fou breu, sols catorze mesos, però va ser duna tal energia que aconseguí aturar lescalada del bandidatge, encara que amb el cost de transgredir els Furs. Des dun principi, es va guanyar la malvolença dels estaments valencians, la qual cosa es féu palesa en la reunió de lestament militar del 6 de setembre de 1603, on es consideraren les queixes constants que havien sorgit des de feia temps, donat que larquebisbe, per la seua condició de virrei, no podia ser present al braç eclesiàstic. Apuntaven també que la reparació dels greuges es feia molt dificultosa i gairebé impossible per trobar-se en mans seues les jurisdiccions eclesiàstica i secular. De lesmentada reunió isqué el ferm propòsit daconseguir del rei «enviar virrei seglar y de capa y espada».[11]Així doncs, per a S. García Martínez, lesmentada malvolença, els seus intents de dissuadir el rei de celebrar Corts, un possible acte de nepotisme del duc de Lerma, i el no respecte a la legislació valenciana, dugueren com a conseqüència que el rei no el tingués en compte a lhora de designar un nou virrei, i acabà així la seua trajectòria política.[12]
Malgrat tot, i comparant amb les tensions que hi hagué durant el regnat de Felip II, i més en concret des dels últims anys del segle XVI, les relacions del Regne de València amb la monarquia de Felip III van ser prou relaxades. Almenys no es van plantejar conflictives, tot i que lexpulsió dels moriscos podia haver donat peu a un punt de fricció. El mateix Lerma havia mantingut una actitud fluctuant en aquest respecte; com a marquès de Dénia, i per tant un més de lestament militar del regne, compartia les preocupacions dels senyors per les pèrdues econòmiques que la mesura suposava, per la qual cosa en 1582 es va oposar al projecte. Però com a duc de Lerma i favorit del rei, reunida una gran fortuna amb lacumulació de càrrecs i prebendes, i amb la solució dindemnitzar els senyors que es veiessen perjudicats, no va tenir inconvenient a sancionar lexpulsió. Daltra banda, Lerma va saber jugar amb la suposada predilecció del monarca pel Regne de València recordem que tres vegades va visitar el rei les nostres terres, fet sense precedents que no era altra cosa que la influència que Lerma exercia sobre el rei, unes atencions reials que es compensaren amb importants contribucions econòmiques del regne. Així, a les 100.000 lliures que es van oferir extraordinàriament durant el virregnat del duc, se nafegien poc més de 387.075 de servei voluntari el 1602, servei que, com més endavant veurem, fou recaptat entre les ciutats, viles, llocs, prelats, particulars, Generalitat i moriscos. Poc després el regne es va comprometre en 400.000 lliures (100.000 de servei ordinari i 300.000 més dextraordinari) oferides a les Corts de 1604, a més de 62.095 lliures per pagar als qui havien treballat en aquesta assemblea parlamentària, de les quals 15.000 lliures anirien a les butxaques de Lerma. Però si quantiós era el muntant econòmic, de més envergadura era el projecte aprovat a les Corts de dotar el regne de quatre galeres per a la defensa de la costa, que la monarquia volia estendre més enllà de les aigües del litoral. En aquest sentit, la jugada sembla que fou doble: si duna banda el monarca no va acceptar el capítols que no li eren favorables, per laltra, el regne, encara que sí que va imposar el drets destinats a les galeres, tal vegada no va posar massa interès a executar un projecte que hauria desembocat en una contribució permanent a la monarquia i a la defensa de la costa valenciana.