El discurs de la demostració de la disciplina històrica consisteix en un diàleg entre concepte i dada empírica, diàleg conduït per hipòtesis successives, per un costat, i investigació empírica, per laltre. Linterrogador és la lògica històrica; linstrument interrogatiu, una hipòtesi...; qui contesta és la dada empírica, amb les seues propietats concretes (Thompson, 1981: 67).
Aquesta és la norma general del mètode dinvestigació històrica: el diàleg, la contrastació sistemàtica, la comprovació constant entre els instruments que interroguen i els testimonis o dades empíriques sotmeses a anàlisi crítica que de la realitat històrica ens ha arribat i som capaços de buscar. Aquest diàleg és el que Thompson anomena lògica històrica:
Un mètode lògic dinvestigació adequat als materials històrics, concebut, en el major grau possible, per contrastar hipòtesis relatives a estructures, causacions, etc., i per eliminar procediments autoconfirmatoris (exemples, il·lustracions).
Aquest diàleg és definit: a) pels fets o dades empíriques de les experiències socials, pels vestigis i testimonis que en queden i que lhistoriador busca, i b) per les preguntes que es plantegen a dites dades empíriques. Evidentment, aquestes preguntes estan condicionades per les concepcions que es tenen quan sinterroga la història, per les nocions, les hipòtesis i la teoria des de la qual sanalitzen els fets i per la mateixa societat.
Advertim, en fi, que entre els conceptes i dades empíriques hi ha una relació recíproca: si no es fan preguntes a la matèria històrica i les preguntes comporten teories, hipòtesis, conceptes, lleis o pautes..., aquesta és muda. Si les preguntes no es contrasten amb les dades empíriques, no poden ser contestades.
PREGUNTES, HIPÒTESIS I RECERCA DE MATERIALS
A. La formulació de preguntes.
El coneixement comença interrogant-se el món. Plantejar preguntes a lobjecte destudi és una de les parts més importants de lestratègia dinvestigació. Conta la tradició que Isaac Newton, descansant un dia sota una pomera, va veure caure una poma i es va plantejar tot seguit una pregunta insòlita: per què la poma cau cap al centre del planeta terra i no «vola»? Lexplicació que va proposar, formulada matemàticament, és la llei de la gravitació universal. De la mateixa manera que Newton, els científics es fan preguntes sobre el món. Sense preguntes no hi ha investigació.
Ensenyar-se a estudiar història comença per saber fer preguntes a lobjecte destudi. La pregunta és requisit indispensable per a llançar-se a buscar les relacions o nexes. Daltra banda, les preguntes científiques no són totes iguals: es poden formular preguntes o problemes que són diguem-ne més de rutina i que es resolen amb estratègies dinvestigació ja conegudes i preguntes que obrin noves perspectives dinvestigació.
No és igual estudiar avui la formació del proletariat en una comarca en la qual no es coneix històricament aquesta experiència ni les seues especificitats locals, que estudiar la formació del proletariat en la gènesi del capitalisme, quan no se sabia encara quasi res sobre com es produïa aquest procés. No obstant això, les preguntes que es resolen amb estratègies dinvestigació ja conegudes són també aportacions i comporten una investigació que enriqueix el coneixement. Investigar és avançar en lexplicació de coses desconegudes i no arreplegar dades sense sentit als arxius. Si no hi ha estratègia dinvestigació, si no hi ha preguntes pertinents òbriguen noves perspectives o seguisquen petjades ja fetes per altres, no hi ha veritable procés dinvestigació.
Formular-se preguntes històriques, sobretot si es pretén que siguen noves i significatives, no és senzill. Per fer bones preguntes, es requereix reflexió, estudiar la matèria i dominar els conceptes que la fonamenten.[1] Darrere de qualsevol pregunta, sobretot si és significativa i es proposa avançar el coneixement, hi ha, en termes generals, treball, lectures, reflexions, interrogants i, en definitiva, el domini del que acadèmicament sanomena lestat actual de la qüestió.
Com en qualsevol coneixement científic, en les preguntes que es formula la història hi ha, per un costat, la lògica interna del coneixement i, per laltre, la influència social. La primera està impulsada pel marc teòric, els avanços del mètode i les tècniques dinvestigació, així com pels progressos del mateix coneixement, que porta a plantejar-se noves preguntes. Una troballa arqueològica segurament buscada pot fer plantejar noves preguntes en prehistòria; saber el nombre de persones duna població és important, però, una vegada sabut, lanàlisi demogràfica va demanar fer un pas més enllà i preguntar-se per la història de la població història de la família, de la infància, de la mort... Normalment, quan un historiador, amb coneixements sobre la matèria històrica que es proposa estudiar, explora un material com a font, la lectura i reflexió daquest li fa suggerir-se preguntes, que es deuen també al que hem anomenat lògica interna del coneixement. Però, a les preguntes que fa emergir el coneixement des de dins dels seus ressorts, shi afegeix allò que li demana la influència social, medi on es produeix la historiografia. La consciència política de qualsevol qüestió que interesse o preocupe socialment fa que la historiografia es plantege preguntes al respecte que intenten donar resposta objectivada des de la perspectiva social i històrica. Lhistoriador es pregunta, per exemple, sobre les relacions de producció, la lluita de classes, les relacions de gènere o la interacció humana amb el medi... Quan es pren consciència i es considera rellevant socialment estudiar aquests aspectes.
Per finalitzar aquest aspecte de la importància de les preguntes, hi afegirem que són aquestes les que: a) fan brollar suposicions, b) fan pensar en fonts i c) fan concebre i aplicar procediments de coneixement estratègies metodològiques i tècniques dinvestigació. Dit en altres paraules, quan lhistoriador es fa preguntes, normalment, suposa respostes possibles o hipòtesis, es fa una idea de les fonts que consultarà materials, documents orals i audiovisuals i de les estratègies i tècniques dinvestigació de les quals pensa servir-se per a fer la recerca. Comentarem tot seguit aquests aspectes.
B. Lelaboració dhipòtesis.
El mètode científic no es limita sols a fer preguntes, sinó que construeix hipòtesis o suposicions.[2] La hipòtesi, imprescindible en lacció racional, és una suposició que es fa per comprovar-se. Les hipòtesis científiques, en general, pretenen comprovar nexes que relacionen aspectes del món natural o social que ens són opacs, com ara el funcionament de la societat capitalista, els factors de la caiguda de lImperi romà, les raons que expliquen la invasió napoleònica de la península ibèrica, les que donen compte del repartiment colonial de lÀfrica, les de lenfonsament de la república de Weimar o, en fi, les que investiguen les causes de lintegrisme islàmic. Per a explicar qualsevol daquests fets, cal donar compte de complexes relacions socials que, abans de poder-les explicar, shan de suposar: shan de plantejar com a hipòtesis.
Emfatitzar la importància de les hipòtesis en la investigació històrica no és gratuït. Per influència de lempirisme sovint sha cregut, i encara hi ha qui ho creu així, que lhistoriador primer arreplega els fets i, després de tenir-los ben arreplegats i ordenats, els explica. Així sha argumentat durant molt de temps. Tanmateix, aquesta estratègia de treball, per evident que semble, no és correcta.
Els materials o fets històrics després ens hi referirem no sarrepleguen amb la ment en blanc, sinó que prenen sentit dins de marcs mentals, ideològics i conceptuals des dels quals lhistoriador opera. «Un historiador escriu Aróstegui no llig [documents] per «veure què hi ha», sinó buscant coses orientades per un projecte previ dobservació» (1995: 366). La recollida de dades es fa, doncs, guiada per hipòtesis, llevat que no es vulga ultrapassar una descripció sense valor interpretatiu.
De la mateixa manera que hi ha preguntes més de rutina i preguntes que obrin nous camins a la investigació, també es construiran, segons com siguen aquestes, hipòtesis més convencionals, imitatives o rutinàries, i hipòtesis noves, inèdites i creatives. La primera vegada que els historiadors començaren a preguntar-se per les raons de lexplotació de lhome per lhome, fou menester plantejar-se hipòtesis fins aleshores inèdites; la primera vegada que es va formular la pregunta sobre les diferències de gènere home/dona en les societats humanes, calgué construir hipòtesis necessàriament creatives; la primera vegada que es va formular la pregunta sobre les relacions entre les societats humanes i el medi ambient això està passant ara mateix calgué plantejar hipòtesis originals... En canvi, per a estudiar un senyoriu feudal, lorganització burocràtica duna monarquia constitucional, el funcionament dun sindicat obrer del segle XIX, el dun partit socialdemòcrata del segle XX o els efectes de la crisi del 29 en una comarca, els aspectes imprevisibles que requereixen les hipòtesis daquests treballs són menors, perquè ja se sap per endavant com articular-ne leix central.
És bastant difícil formular-se hipòtesis o fer-se preguntes sense coneixements, però, una vegada sassoleix informació com més profunda millor sobre lestat de la qüestió dun tema i shi reflexiona és a dir, sobserva amb quins materials sha treballat i amb quins altres podria ferse, des de quines estratègies podria aportar-se major profunditat o abordarse la qüestió des duna altra perspectiva, és més fàcil plantejar-se-les.
Quan, abans de qualsevol investigació històrica, es fa un projecte dinvestigació, un pla de treball o un esquema detallant-se les fonts que sempraran i indicant-se les estratègies dinvestigació, així com els resultats que sesperen, es defineixen, de fet, les hipòtesis sobre el problema, fenomen o conjunt de fenòmens o fets històrics que es volen explicar. Per a plantejar un treball o formular-se hipòtesis des dun treball de curs fins a la tesi doctoral o una recerca, és important perdre la por a plantejar hipòtesis. Tota hipòtesi: a) defineix un tema de recerca; b) organitza un esquema del treball; c) planteja la prospecció i lús de fonts adequades; d) formula estratègies dinvestigació definint pràctiques metodològiques i tècniques dinvestigació, contrastant les hipòtesis amb els materials; c) proposa uns resultats que sesperen aconseguir.
Daltra banda, en el coneixement científic, i en lexplicació científica de la història també, les hipòtesis fan un camí reiterat danada i tornada, que obliga a fer-les i refer-les constantment. De fet, les hipòtesis sols aprofiten per a contrastar-les amb les dades que es van obtenint, i el més habitual és que al llarg de qualsevol investigació es modifiquen. Les hipòtesis no són més que recursos que shan de comprovar. Les primeres solen anar errades i necessiten ser modificades en part o totalment. Així les coses, lesquema o pla de treball va retocant-se i refent-se mentre la investigació avança. Investigar és avançar en el que és desconegut, i això passa per anar proposant i rectificant hipòtesis i obrint-se a explicacions més completes, millors i més ambicioses.
C. La recerca de materials.
Com ja sha dit, darrere de larticulació de la hipòtesi, lhistoriador pensa en les fonts que puguen ser pertinents per al tema que sinvestiga, la qual cosa comporta localitzar lexistència de materials. Per a dur-ho a terme, és indispensable consultar bibliografia, catàlegs, regestos, colleccions editades de documents, visites a soterranis de museus, fer prospeccions, mostres, tastos... I començar a explorar les fonts en qüestió. Localitzar fonts, del tipus que siguen, exigeix coneixements i habilitat per a reconèixer-les. Es tracta, en definitiva, de buscar i reunir materials per a respondre les preguntes i argumentar les hipòtesis, tot i saber que, sovint, seran les tècniques de treball i les estratègies metodològiques les que permetran «convertir en material històric coses que no ho semblen però que, ben ordenades, poden ser-ho» (Droysen, 1986: 110).
Ara bé, les fonts, que ens aprofiten per a traure dades que ens informen sobre les realitzacions humanes i acreditar fets i significats, en la major part de les ocasions, no són asèptiques ni innocents, sinó que estan plenes daspectes subjectius, intencions i propòsits de lagent històric que les ha produït i que lhistoriador ha didentificar i tenir en compte en les seues anàlisis. Aquestes característiques, intrínseques al material històric i a lús que sen fa, han fet desenvolupar la crítica com un dels aspectes essencials de la investigació històrica. Reconstruir la història des dindicis comporta fer una avaluació crítica daquests.
Per a cada tipus de registre, la historiografia ha desenvolupat procediments crítics pertinents. Hi ha, per tant, tècniques específiques per a fer lanàlisi crítica segons es tracte de fonts materials, documentals, orals, iconogràfiques, plàstiques, visuals, sonores i audiovisuals, o segons siguen fonts intencionals o testimonis involuntaris, com comentarem després en referir-nos a les tècniques dinvestigació.
Tanmateix, ara convé una visió de conjunt. Les fonts, que són fragments parcials i imperfectes, no ho diuen tot. No tots els aspectes de lactivitat humana deixen el mateix rastre. El poder deixa més vestigis que no la subversió, els grups dominants més que no els dominats, les ciutats més que no els pobles, els homes més que no les dones, els adults més que no els xiquets, les activitats públiques més que no les privades. Des que hi ha escriptura, el poder sescriu i, així, trobarem més documents també més monuments, tombes, vestimentes, utensilis, imatges... referits als dominants que no als dominats. Sovint, els vestigis que deixen les accions populars, com ara les protestes dels esclaus, vassalls, heretges, assalariats..., es reconstrueixen a partir de fonts creades pel poder: lleis, bans, processos judicials o tribunals. Àdhuc els àlbums de fotografies familiars que poden ser usats com a font històrica solen incloure situacions agradables celebracions, viatges, vacances i no circumstàncies personals o familiars adverses. Fotografiem «per a afirmar allò que ens complau», per a «preservar la bastida de la nostra mitologia personal» (Fontcuberta, 1997: 59). En la resta de vestigis, encara que semblen populars i espontanis, sha danar amb els mateixos peus de plom.
Daltra banda, si les fonts són abundants, com passa en història contemporània, cal anar molt amb compte, perquè poden embotornar el cervell, dissoldre la imaginació i convertir la recerca en un oceà de da-des sense sentit; si són escasses, tot i que obliguen a suplir la mancança amb la intel·ligència i la imaginació, poden abocar a interpretacions arriscades i fantasioses. En resum, lús de les fonts requereix una gran competència.
[1] Lhistoriador Marc Bloch considerava que observar amb ulls crítics era un bon exercici per a aprendre a fer preguntes a la història. Per exemple, mirar un paisatge agrari i preguntar-se per què. Per què a la Ribera els bancals són de tarongers? Des de quan hi ha tarongers? com sorganitzen els collidors per fer la seua faena? Per què de tant en tant es veu una xemeneia industrial que no funciona? Per què a la vora de les carreteres o vies ferroviàries hi ha fàbriques? Observar i reflexionar sobre lentorn comporta, en fi, informar-se noticiaris, informatius, diaris... i fer-se preguntes sobre lexperiència social de qualsevol moment. Tot això, a més de lestudi, activa la capacitat de fer preguntes a la matèria social, a la història...