De vegades, aquestes fonts sanomenen «monuments» paraula que conté larrel indoeuropea men, «memòria» perquè la seua intenció és preservar i perpetuar el record. Es tracta de monuments o construccions de prestigi, sumptuoses, arcs triomfals, esteles commemoratives, esteles fúnebres... També són fonts intencionals molts documents, com ara les epopeies, les cròniques de regnats, de batalles, dexpedicions, de fastos, les col·leccions de documents duna nació com Monumenta Germaniae Historica, Monumenta Historiae Patria, les memòries que escriuen polítics o diplomàtics, científics o artistes. Petrucci (2008: 127) parla del fet que hi ha molta documentació on es pot observar un «nucli memoratiu», constituït per escrits que estan destinats a usos individuals i socials de la memòria i que contenen una selecció conscient de la informació que transmeten. Entre altres classes de documents memoratius, hi ha les compilacions, els manuals i les monografies historiogràfiques. No poden faltar en la relació de fonts memoratives les pintures o escultures que «immortalitzen» batalles, esdeveniments o personatges; les fotografies i filmacions que fan aquesta mateixa funció, i, finalment, també són intencionals les fonts orals. Aquestes, en algunes ocasions, es deuen a les persones que han viscut una determinada experiència i en volen donar testimoni, sobretot si ha hagut una política de manipulació de la memòria o sha fomentat des del poder loblit, com solen fer les dictadures sobre moltes de les seues actuacions.
Fonts no intencionals o testimonis involuntaris són aquelles restes que, en elaborar-se, no han tingut propòsit de perpetuar un determinat ús públic de la memòria. Es tracta dartefactes lítics de caça, fragments de ceràmica, deixalles dutillatge, restes daixovar, monedes, cases populars, arquitectura i enginyeria funcional, documents administratius, registres econòmics, fonts jurídiques, militars i religioses, cartes, dietaris, registres de preus, fotografies...
Dentrada, sembla que les fonts no intencionals tinguen una objectivitat que es contraposa als «monuments»: mentre que aquests perpetuen el record que els autors que els produïren volen que recordem, les fonts no intencionals sembla que es limiten a mostrar, provar i donar testimoni quan lhistoriador les interroga de les experiències humanes i socials, sense intenció de manipular la nostra memòria ni interpretació. Tanmateix, cal no oblidar que les fonts intencionals, malgré lui, ens registren i ens proven conductes, actituds, intencions, estratègies de poder i missatges dels agents històrics de manera objectiva. I tampoc cal oblidar que les fonts no intencionals no són innocents. Encara que no foren elaborades per mostrar-nos com hem dinterpretar la història, no «ho diuen tot», sinó que oculten, distorsionen i maquillen. Són testimonis i proves de la història des duna perspectiva, des dun punt de vista, des dun ordre social determinat i des dunes jerarquies concretes. La frontera entre fonts intencionals i no intencionals és més borrosa del que fa uns anys no semblava (Le Goff, 1991b: 227; Foucault: 1979: 8).
ELS LLOCS DE LA MEMÒRIA
Els llocs de la memòria són aquells on es guarden i es recuperen objectes, escrits i vestigis dexperiències humanes. Són llocs especialitzats a conservar i, sobretot, posar al dia exhumar, restaurar, restituir, catalogar, organitzar, exhibir... restes de civilitzacions, documents manuscrits i impresos, artefactes de vida quotidiana cases, instruments i objectes, obres dart o materials díndole variada que, com diu Aurora León, «li subministren [a lhome] dades per a fabricar el seu present» (León, 1995: 71).
Els llocs paradigmàtics on es conserva i es recupera la memòria són el jaciment, la biblioteca, lhemeroteca, larxiu i el museu. Però la memòria també es conserva en lentorn modificat per lacció humana, és a dir, en el paisatge rural o urbà en els closos dels pobles, les cases rurals, els masos, els monuments, els palaus i edificis urbans de diverses èpoques i en lespai transitat o utilitzat pels humans, que transforma rotundament la natura. Marc Bloch ensenyava a mirar el paisatge amb «ulls dhistoriador», és a dir, demanava lobservació atenta i crítica de lespai viscut rural o urbà, prehistòric o actual com a lloc de la memòria que també ens subministra dades, com diria Aurora León, per a «fabricar-nos» el present.
Però ací ens centrarem en els llocs convencionals de la memòria: el jaciment, la biblioteca, larxiu i el museu. Per tal que aquests llocs realitzen la seua funció, cal que els investigadors senfronten activament als materials que contenen i els atorguen, així, lespurna de vida que han perdut si sens permet la figura.
Els jaciments són llocs on sidentifiquen petjades significatives de lactivitat humana (Renfrew-Bahn, 1998: 44). Poden ser zones amb una gran densitat de vestigis jaciments pròpiament dits o zones amb vestigis més dispersos -per ser testimoni de poblacions nòmades, per exemple o tractar-se de restes de monuments aïllats. Es tracta de llocs de la memòria que contenen artefactes o objectes culturals, que poden ser mobles puntes de fletxa, peces de ceràmica... o immobles cases, pous, temples, monuments..., i ecofactes o objectes que no són de producció humana ossos danimals, llavors carbonitzades... i shi troben a conseqüència de lús i lacció humana. Es trauen dades tant dels artefactes com dels ecofactes.
El registre arqueològic que sexhuma dels jaciments és repetitiu en objectes i en relacions entre objectes. Larqueologia, des del desenvolupament de la perspectiva danàlisi social, ha trobat la importància que té el registre material comú i la troballa no extraordinària, els quals aporten dades que són valorades i buscades sobre les formes de vida quotidiana. Es diferencia en això de lorientació de larqueologia daltres èpoques, que anava buscant «tresors» i abandonava fragments dossos, restes de ceràmica popular o elements modestos de poblats neolítics o viles romanes.
Excepte els jaciments, que no estan creats a cosa feta per qui gestiona la memòria (encara que sí buscats, explorats i excavats una i altra vegada) i són cas a part, la resta de llocs convencionals de la memòria indicats se sotmeten a la tutela, linventari, la catalogació i lestudi, però també es veuen afectats per una sistemàtica tendència a leliminació «procés doblit gradual, abandó i destrucció», diu Petrucci, 2008: 126, que, no obstant això, compensa la tendència a la producció de documents, que també és sistemàtica.
Els llocs de la memòria gestionats per institucions adients, públiques o privades, es caracteritzen per la conjunció de tres elements: col·lecció + organització + disponibilitat.
A les biblioteques, les col·leccions essencialment són de llibres, però també contenen fullets, fulls solts, revistes, periòdics, manuscrits, materials cartogràfics i gràfics, música impresa o reproduïda en gravacions sonores, microformes (microfitxes i microfilms), films, vídeos, arxius reproduïbles per ordinador... Lorganització daquests materials inclou tasques que van des de ladquisició fins a la catalogació, passant per la conservació i el manteniment, i lobjectiu és donar servei i atendre les necessitats dels usuaris. Larribada del llibre al lector o «la trobada entre lusuari i el document», com diu Carrión, 1993: 28 és la principal funció de la biblioteca, però, de vegades, se nafegeixen daltres, com ara la documentació i informació especialitzada.
Larxiu no és o no hauria de ser un espai desordenat i ple de pols situat als soterranis dalgun edifici on samunteguen «papers» i llibrots vells. Com la biblioteca, larxiu també comporta larticulació dels tres elements indicats. En aquest cas, la col·lecció està feta per un o per diversos conjunts de documents que shan generat durant un temps per institucions o persones com a conseqüència de les funcions i la gestió que han desenvolupat. Els arxius, per tant, tenen a veure amb la producció de documents i amb la conservació dels que shan considerat dinterès, bé fóra per servir com a testimoni i informació, bé com a patrimoni documental o per guardar memòria del que expressen. La conservació del material històric documental no és casual: els arxius es construeixen i la societat que els crea «redefineix constantment la relació que estableix amb el seu passat» (Gimeno, 1999: 16).
En termes generals, atenent a lús que es fa de larxiu segons ledat dels documents, podem catalogar-los en tres tipus: arxius de gestió i administració, arxius intermedis i arxius històrics. Tot arxiu naix per a gestionar o tramitar aquelles funcions que genera la pròpia institució que el produeix; però quan lús de la documentació esdevé més esporàdic i les consultes es fan amb menys freqüència, passa a ser intermedi i, pel temps, esdevindrà històric, on els documents es guarden, es conserven i es recuperen restaurant-los pel valor cultural, simbòlic i informatiu que tenen. Segons Cruz Mundet (2003: 95), els arxius de gestió i administratius contenen material dels darrers 15 anys, els intermedis, dels 15 als 30 anys i els històrics, més enllà.
Lorganització del material dels arxius principalment es fa en seccions i sèries. Les seccions són conjunts de documentació agrupada per qui organitza larxiu i que, en el seu temps, fou produïda per un o diversos organismes. Així, a lArxiu general díndies de Sevilla, algunes seccions són contractació, justícia, consolats. La sèrie, bàsica per a la història social, és aquell conjunt de documents que transmet una informació homogènia sobre un aspecte i on el valor no depèn tant del document aïllat com del conjunt de la sèrie; dins de les seccions hi sol haver di-verses sèries.
Com passava en lexcavació del jaciment, també en lestudi del material custodiat a larxiu ha pres gran importància la sèrie des de lassentament de la història social. Abans, lhistoriador, que perseguia sols la pista dels «grans personatges» i dels «grans esdeveniments», consultava la sèrie dels Quinque libri dun arxiu parroquial -on es registren els batejos, els matrimonis i les defuncions dels fidels per anotar dades del gran personatge i desestimava la resta dinformació de persones corrents daquella parròquia; ara els historiadors consulten aquestes sèries per traure dades demogràfiques del conjunt de la població.
El museu és una institució permanent que reuneix, conserva i exposa col·leccions dobjectes representatius de lhome i la natura perquè puguen ser estudiats i coneguts. Hi ha gran varietat de tipus de museus darqueologia, dart, dhistòria natural, detnografia, dhistòria, de ciències i tècniques... i lhistoriador pot traure bon partit del sentit documental que molts daquests museus desenvolupen, ja que col·leccionen, analitzen i exposen materials de societats primitives, civilitzacions antigues o modernes, arts i oficis populars, eines i màquines, objectes de vida quotidiana, dusos, costums i folklore... Que testimonien maneres de viure. A més, els museus disposen sovint de mitjans audiovisuals i tallers.
5. EL MÈTODE CIENTÍFIC: PREGUNTES, HIPÒTESISI RECERCA DE MATERIALS
EL MÈTODE CIENTÍFIC COM A DIÀLEG
El mètode científic es planteja preguntes sobre els elements, els nexes i els processos i, després dun procés reglamentat de treball, formula enunciats raonats i contrastats per explicar-los o donar-ne compte objectivament.
En aquest sentit, el mètode científic és un procediment, un conjunt de regles o principis per a conèixer objectivament la realitat que segueix un pla o programa, però no es tracta dun programa tancat, sinó obert, és a dir, duna estratègia. «La paraula estratègia no depèn dun programa predeterminat que shaja daplicar sense variació en el temps. Lestratègia permet, a partir duna variació inicial, imaginar un cert nombre descenaris per a lacció, escenaris que podran ser modificats» (Morin, 2004: 113).
El mètode científic és un procés de conèixer objectivament o, per dir-ho com el poeta, un camí que es fa caminant. La societat en la qual es formava el capitalisme i que va veure nàixer el mètode científic la de descartes o Bacon no és la capitalista globalitzada on es degrada la biosfera. El mètode científic no és un llibre tancat, sinó més aviat un llibre obert on cada època escriu el seu capítol: ha de respondre noves preguntes, ha de permetre laccés a nous objectius, ha de donar compte de noves necessitats socials que emergeixen, ha datendre nous aspectes que planteja la natura i la relació de lhome i la natura...
A més, hi ha una altra especificitat que interessa tenir present i que ja hem comentat: el mètode ha daplicar-se a sectors de la realitat diferents. Cada ciència, per tal destudiar el sector de la realitat del qual socupa o àdhuc cada problema científic específic, desenvolupa les seues particularitats i concrecions metodològiques: les seues pràctiques. Una primera distinció de la pràctica del mètode científic ha de fer-se entre les ciències de la natura i les socials, ateses les diferències de cada sector de la realitat. Dins del camp de la societat, la sociologia, lantropologia, leconomia, la història o altres ciències tenen, al seu torn, diversos enfocaments o perspectives a lhora dinterrogar i explicar la societat, lestudi de la qual, tanmateix, comparteixen totes.
Ara bé, el fet que hi haja recursos i pràctiques metodològiques específiques no nega el fonament metodològic genèric i comú a tots els coneixements científics com proposaven els positivistes, que té a veure amb la lògica, la racionalitat i la contrastació. Aquest fonament metodològic del coneixement científic parteix de la pregunta i, passant per la comprovació, arriba a la teoria. Essencialment, segueix els passos següents: 1) formula preguntes sobre el món; 2) elabora suposicions per a respondre-les i les sotmet a contrastació, 3) exposa els resultats mitjançant proposicions o enunciats com ara les descripcions o relats contrastats, els conceptes o les lleis científiques que estan fonamentats, els quals, a més, shan dexposar de manera lògica i sistematitzada, i 4) organitza els enunciats en sistemes didees articulats que sanomenen teories, les quals, com els conceptes i les lleis que les componen, estan obertes a revisió i substitució.
Podríem dir, en resum, que el mètode científic funciona a manera dun diàleg interactiu i recíproc entre, per un costat, el món objectiu que sintenta indagar i, per laltre, el pensament o la raó que tracta dexplicar-lo amb fonament contrastat. Aquest diàleg cenyint-nos a lexplicació històrica té dues direccions: de la proposta teòrica a la realitat històrica, i daquesta ple el coneixement amb aquest bagatge a la proposta teòrica. E. P. thompson ho ha explicat així:
El discurs de la demostració de la disciplina històrica consisteix en un diàleg entre concepte i dada empírica, diàleg conduït per hipòtesis successives, per un costat, i investigació empírica, per laltre. Linterrogador és la lògica històrica; linstrument interrogatiu, una hipòtesi...; qui contesta és la dada empírica, amb les seues propietats concretes (Thompson, 1981: 67).