Contacte i contrast de llengües i dialectes - Joan Veny Clar

CONTACTE I CONTRAST

DE LLENGÜES I DIALECTES

Joan Veny

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

2006

BIBLIOTECA

LINGÜÍSTICA CATALANA

30

Direcció

Antoni Ferrando Francés

Ángel López García

Comitè científic

Germà Colón (Universitat de Basilea, Suïssa)

Joseph Gulsoy (Universitat de Toronto, Canadà)

Philip Rasico (Universitat de Vanderbilt, Estats Units dAmèrica)

Beatrice Schmid (Universitat de Basilea, Suïssa)

Max W. Wheeler (Universitat de Sussex, Gran Bretanya)

Curt Wittlin (Universitat de Saskatchewan, Canadà)

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en,

o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà,

sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre,

sense el permís previ de leditorial.

© Joan Veny i Clar, 2006

© Daquesta edició: Universitat de València, 2006

Producció editorial: Maite Simon

Correcció: Elvira Iñigo

Realització ePub: produccioneditorial.com

Coberta

Disseny: Maite Simon

Tractament gràfic: Celso Hernández de la Figuera

Per a Antoni M. Badia Margarit i Maria Cardús,

tot mirant, des de la nau de la vida,

el deixant duna vella amistat

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

DEDICATÒRIA

ÍNDEX

PRESENTACIÓ

ABREVIATURES

SIGNES FONÈTICS UTILITZATS

I. CATALÀ-CASTELLÀ

1. SOBRE LA INTERFERÈNCIA CATALÀ-CASTELLÀ

2. FORTUNA DEL FONEMA /X/ EN CATALÀ: VISIÓ HISTÒRICA DE LA «QUEADA»

3. LA IMPORTACIÓ DEL FONEMA /X/ EN CATALÀ

4. SOBRE LES EQUIVALÈNCIES cast. /x/ = cat. /ʎ/

II. CATALÀ-ASTURIÀ

5. IEISME HISTÒRIC I TRACTAMENT DE /x/ EN ASTURIÀ I CATALÀ

III. CATALÀ-GALLEC

6. GALLEC I CATALÀ. RELACIONS I PARAL·LELISMES LINGÜÍSTICS

IV. CATALÀ-ARAGONÈS

7. SOBRE EL VALENCIÀ GEMECAR GEMEGAR

V. CATALÀ-OCCITÀ

8. SOBRE ELS OCCITANISMES DEL ROSSELLONÈS

9. LA INTERFERÈNCIA OCCITANA EN LOBRA EPIDEMIOLÒGICA DANTONI GIRAULD (1587)

VI. CATALÀ PENINSULAR-MALLORQUÍ

10. DIALECTOLOGIA CONTRASTIVA

APÈNDIX

MAPES

BIBLIOGRAFIA

ÍNDEX DE MOTS

PRESENTACIÓ

Una llengua no viu isolada. Des de les àrees dadstrat soperen transferències humanes, conseqüència duna emigració o bé duna conquesta amb la seva ulterior colonització. És un entre altres dels factors de renovació del seu sistema lingüístic. La llengua arribada pot empeltar alguns dels seus elements a la llengua receptora a causa del seu contacte. Una part daquest llibre es dedica al contacte del català amb altres llengües (castellà, aragonès, occità). En la secció I sofereix una visió general de la interferència amb el castellà (1), seguida destudis monogràfics sobre ladopció, i sobretot adaptació, del fonema castellà /x/ en català i els seus dialectes (2 i 3), així com un altre treball sobre les equivalències amb el fonema /ʎ/ en català (4). La secció IV presenta una introducció sobre la importància de la presència aragonesa al Regne de València i les seves recialles lingüístiques, confoses algun temps amb imaginàries traces mos­-saràbigues; nés una il·lustració el treball sobre el valencià gemecar (7), que es revela tributari de laragonès arribat amb els colonitzadors. La secció V conté dos treballs relacionats amb loccità: un (8) socupa dels occitanismes instal·lats en el rossellonès, absents generalment de la resta del domini i que confereixen fesomia pròpia a aquest dialecte; laltre (9) analitza aspectes de la interferència occitana en lobra del metge occità A. Girauld, on es detecten occitanismes integrats en el sistema al costat daltres de caràcter individual.

Però no sha de desconèixer una altra estratègia destudi, el contrast, és a dir, la comparació de llengües diferents, en el nostre cas les romàniques, o de dialectes duna mateixa llengua, sense contigüitat geogràfica, comparació que posa en relleu les coincidències i discrepàncies de dues entitats lingüístiques amb resultats importants per a la lingüística general i la lingüística històrica. En el llibre present, aquesta segona vessant afecta el contrast del català amb altres llengües i dialectes (II i VI). En el primer cas es comparen els processos dadaptació del fonema castellà /x/ i el tractament de la iodització en català i asturià (5) així com els paral·lelismes entre gallec i català, dels quals es desprenen ensenyaments per a la història de la nostra llengua. En el cas dels dialectes (10), el coteig dun text gironí del segle XIX adaptat al mallorquí coetàniament ofereix crec un exemple interessant de dialectologia contrastiva.

Tractant-se destudis apareguts en publicacions i en èpoques diverses i sobre temes connexos, ha estat inevitable la reiteració de certs punts, que he procurat reduir al mínim, tot admetent la utilitat pedagògica dalgunes insistències.

Els articles han estat objecte desmenes i addicions. He unificat la transcripció fonè­tica segons lAlfabet Fonètic Internacional, he respectat el sistema de ci­tacions segons cada article i he afegit dos mapes (1 i 3).

Que el lector em permeti cloure aquest prefaci amb gratituds. A An­toni Ferrando i Ángel López per acollir aquest llibre dins la prestigiosa col·lecció de la Universitat de València; a Elvira Iñigo, per la seva acu­ra­da labor traductora i lescrupolosa faena correctora; a Maite Simon, per la seva diligència en la coordinació de tot el procés editorial; a Emili Casa­nova i Joan Anton Rabella, per unes recerques bibliogràfiques; a Joan Ramon Veny-Mesquida, M. Pilar Perea i Montserrat Adam, que en més duna ocasió han evitat que naufragués per les aigües, sovint procel·loses, de la informàtica.

La interferència amb el castellà és objecte destudi en els quatre articles (1-4) que segueixen. En l1, després duna presentació dels factors polítics i socials que lhan propiciada, analitzo casos dinterferència segons el grau dimplantació, làrea temàtica, el nivell generacional, làrea geogràfica i lèpoca, i considero lactitud de la normativa respecte dels elements interferits, així com una certa propensió al purisme, amb els conseqüents excessos.

En els articles 2-4 estudio amb certa profunditat i amb una dimensió històrica i geolingüística, com no shavia fet fins ara, el tractament en català del fonema castellà /x/, inexistent en la nostra llengua: la seva adaptació en /k/ entre els monolingües i la seva adaptació en //, en /Ʒ/ o, eventualment, en /g/ entre bilingües i dacord amb uns paràmetres de correspondències; exemplifico també, en sentit invers català castellà, ladaptació del fonema /Ʒ/ de mots del substrat català incorporats al murcià dOriola.

En larticle 4 mocupo de lequivalència cast. /x/ = cat. /ʎ/ per tal de discernir els casos daragonesisme (carcallada), de continuïtat dàrea lingüística (navalla) o dadaptació en virtut dun joc de correspondències entre les dues llengües (estropall).

1

SOBRE LA INTERFERÈNCIA CATALÀ-CASTELLÀ[*]

1. Introducció

El contacte del català amb el castellà coneix una tradició de segles. Lenamoriscament comença el s. xvi i tindrà més tard aparences de festeig que es prolongarà, com deia Milà (1881, ap. Almirall 1997: 68), amb un vincle «indissoluble». Hi ha diverses circumstàncies que contribueixen a aquesta relació: la puixança econòmica, política i militar de Castella, la seua frondosa expansió a ultramar, el floriment duna literatura brillant, la desaparició de la cort de Barcelona, els avantatges de les edicions en castellà, la presència dordes religiosos castellanitzats, etc. Així, Boscà escriu la seua obra poètica en castellà (1543), el valencià Beuter tradueix i refon en castellà la primera part de la seua història de València (1546) i ja redacta en aquesta llengua la segona part de la dita obra (1550), i el balear Binimelis tradueix al castellà la seua Història general del Regne de Mallorca (abans de 1612) (GEC).

Després de la Guerra de Successió (1705-1714), arran de la victòria de Felip V, Catalunya, València i Balears veuen abolides les seues institucions i loficialitat de la seua llengua. La repressió shi accentua amb la cèdula reial dAranjuez (1768), de Carles III, amb imposició del castellà als jutjats, lensenyament i la cúria diocesana. Altres ordres i decrets concreten lexclusivisme del castellà: ús daquesta llengua (o del llatí) entre els escolapis «sota pena de pa i aigua» (1755), obligatorietat descriure els llibres del Gremi de Vara de València en castellà (1764) així com els llibres de comptabilitat (1772), que la Universitat de Cervera no publique llibres didàctics en català (1773), que lensenyament siga en castellà i dacord amb les normes de lAcadèmia Espanyola (1780) (Ferrer Gironés, 1985).

Cal dir que els decrets que conculcaven el dret a la llengua pròpia sovint no saplicaven, especialment a les àrees rurals, i que el coneixement de la llengua sobrevinguda va ser patrimoni duna elit (polítics, escriptors, nobles, una part de la burgesia), que de vegades amb prou feines sabia emprar-la; el poble, en canvi, a causa de lalt analfabetisme, hi tenia escassa familiaritat: un menorquí afirmava que el castellà, per a ell, era «grego» (grec) (López Casanova, 1982) i a Mallorca, en el període constitucional (1821), el rector duna parròquia en compte de resumir o traduir al català la pastoral enviada pel bisbe, en la qual defensava que la Constitució no soposava als principis religiosos, la va llegir en castellà, conscient que els fidels no lentendrien (Font, 1995). De fet, doncs, lús social del castellà era molt limitat, un «idioma tan extranjero en Mallorca como en nuestra Cataluña, cuyos pueblos, tanto el de la isla como el de nuestro Principado, son tan refractarios a hablarlo que puede asegurarse no se lograrà nunca que lo admitan para sustituirlo al suyo propio» (Capella, 1889, ap. Anguera, 2004: 83, n. 5). A linterior del Principat els factors afavoridors de la llengua sobrevinguda completaven decrets oficials: la presència de tropes de Castella, laparició de periòdics de la classe obrera en castellà a Barcelona (1842, 1864, 1866), el desig de la burgesia de donar-se to i de proveir-se dun servei domèstic que parlés la seva llengua als fills, la promoció a un ascens social, el rebuig per part dalgun diari a acceptar anuncis en català o el col·laboracionisme dalguns sectors de lesglésia, traduït en la publicació de catecismes en castellà. Afegim-hi encara dificultats per escriure epitafis en català (1838), crítica als rètols dels carrers en català i els que apareixien en castellà titllats de «oprobio de la buena ortografía española» (1836), vergonya dalguns de ser sorpresos parlant ca­-talà («alguns ... se avergonyeixen de que se les sorprengue parlant en català, com un criminal a qui atrapan en lo acte» (Rubió, 1841, ap. Kailuweit, 2003: 477); entre intel·lectuals i en reunions científiques el català, de tota manera, era escassament usat: Milà deia: «hemos hablado en catalán y nadie ha reído» (cf. per tot això Anguera, passim, i Kailuweit, passim). Així, anava consolidant-se la dicotomia que equiparava el català a la llengua parlada i el castellà a la llengua escrita. Fins i tot, a principis del s. xix, quan es parlava de traduir al català el Codi napoleònic, la comissió shi va opo­-sar perquè a quin català deia shavia de traduir, el del Camp de Tarragona, el de la Plana de Vic o el de la comarca dUrgell? Una mostra del caos lin­-güístic que el col·lapse de la tradició havia causat (Marcet, 1987: II, 27-28).

A les àrees rurals era diferent. Un secretari de lajuntament de Campos (Mallorca) va ser expulsat per no saber recollir els acords de les reunions del consistori que es feien en el català de lIlla (Veny, 1998: 58).

A lempara del romanticisme sorgeix la Renaixença, que comporta la recuperació lingüística i literària del català, laparició de premsa i revistes, el naixement dinquietuds regionalistes, ledició de gramàtiques i diccionaris, etc. Però els greuges a la llengua pròpia no cessaven, com la imposició del càstig de lanell als alumnes sorpresos parlant en català de Mallorca (1837), lobligació destendre les escriptures públiques en castellà (1862) o la prohibició de representar peces teatrals redactades exclusivament «en cualquiera de los dialectos de las provincias de España» (1867) (Ferrer Gironés, 1985).

A principis del s. xx, la fundació de lInstitut dEstudis Catalans (1907) i de la seua Secció Filològica (1911) marca linici duna època brillant per a la llengua i la cultura catalanes, amb la solució definitiva del problema ortogràfic (1913) i les propostes duna codificació gramatical (1918) i lèxica (1932), amb P. Fabra com a artífex principal; una proposta que uneix la síntesi dialectal amb la indiscutible unitat lingüística i que arracona definitivament el desconcert ortogràfic del segle anterior. Sinicien els treballs del Diccionari català-valencià-balear (conclòs el 1962), senceta una col·lecció dautors antics i una altra de traduccions dels clàssics grecs i llatins, augmenta la producció literària, etc. El català era al mateix temps llengua col·loquial i llengua de cultura. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) constituirà novament un fre a aquestes manifestacions de rehabilitació i il·lustració de la llengua autòctona ja que intenta reduir-ne lús a àmbits més aviat folklòrics.